 |
| Barcelona. Fotografia: Cristina Vallès Orianne |
La boca oberta del vent engoleix
les finestres.
Esborra petges d’arbres,
fa tremir ombres quietes.
Escombra, inapel·lable,
la sentor d’una flor arrelada als dits,
pètals porpres del vespre.
Tan sols roman el foc estabornit
per la tempesta:
la nit,
danys i cendres.
El mateix vendaval, inútilment exaltat,
violent i tòrrid
se m’enduu la roba encesa.
Empar
Mai no em cansaré de llegir els teus poemes, Empar. M’encisen. Gràcies!
ResponEliminaPotser la solució , per evitar tots aquests desgavells emocionals , seria que el vent tanqués la boca, com qui tanca una finestra...
ResponEliminaEmpar, els teus meravellosos poemes i aquestes Finestres d¡embruix, decadència i màgia, em fan l'efecte d'una obra superior, d'una troballa d'art originalíssima i d'una bellesa plàstica difícilment superable. Tota la meva admiració pels diversos autors i sobretot per tu, la teva delicadesa i sensibilitat.
ResponEliminaSilvia A
Moltíssimes gràcies, amigues, i com us puc agrair tanta generositat? petons emocionats :))
ResponElimina