Després

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

 

             DESPRÉS

Del no-res cap al

no-res.

Desésser l'infinit.

Des del primer plor,

trànsit i enigma.

Encara, el mossec de la poma.

La serp, al cos. Entortolligada.

El ca Cèrber et llepa les mans.

Apis i roses sobre la tomba.

Hi haurà la llum dels àngels,

després?

Marta Pérez Sierra, Safrà

Viena Edicions, 2024

XXXIII

Treviso. Fotografia: Empar Sàez

    XXXIII

Descobrint terres fermes les illes llunyanes

Soc una dansa destruïda en el cor de l'infinit,

Un minúscul esforç per perdre consciència

O aclarir una confusió.

Al pubis intern d'un secret

La pineda de sal les algues blanques de l'incendi,

Com la cresta d'un gall sense cor,

Soc el silenci del verb sense mare

Els ulls de la ment i la ment del miracle.

Guillem Pérez, Mon cor a l'illa d'O

Llibres del Segle, 2024

 

L'ocell

Belluno. Fotografia: Empar Sáez

 

L'ocell

Aquest matí m'he trobat

un ocell mort a l'ampit de la finestra.

Les ales plegades contra el cos,

el bec obert.

Les parpelles caigudes,

com ell, des de les 

altures

I llavors tu m'has vingut a la memòria:

què volia dir-me, jo?

Jessica Zuan, Tremolors i escuma

Traducció de Dolors Udina i Antoni Clapés

Cafè Central & Llibres del Segle, 2023

***

L'utschè

Quista bunura d'he eau chatto

ün utschè mort sül balcun d'fnestra.

Las elas sfuinedas cunter il corp,

il picat aviert.

Las pletschas dals ögls crudedas,

scu el, da las

otezzas

Ed alura m'est tü gnida adimmaint:

che amb d'he eau vulieu dir?

Jessica Zuan, Stremblidas e s-chima (2019)

Com cau la nit

Graskop. Fotografia: Empar Sáez

Com cau la nit

Dirigim les puntes de les pestanyes

cap als raigs de sol

que es fonen rere els turons.

Un ocell es llança de dalt

i es deixa atrapar pel buit.

En cercles que es van obrint

vola vers el vespre que crema.

A plena llum

els vestits dansen pels terrats.

Amb els cors units,

ens podríem quedar mirant

per sempre

com cau la nit.

Jessica Zuan, La tempesta (2017) dins: Tremolors i escuma

Traducció de Dolors Udina i Antoni Clapés

Llibres del Segle, 2023

***

Il fer not

Ils pizs da nos tschagls

dirigins nus vers ils razs da sulagl

chi alguan davous las collinas.

Ün utschè as bütta da suringiò

ed as lascha clapper dal vöd.

In rinchs chi as evran

svoula el vers la saira chi arda.

Illa glüsch plaina

sotan ils vstieus süls tets.

Ils cours unieus,

pudessans ster

a guarder per adüna

il fer not.

Jessica Zuan,L'orizi (2017)

Tu ets un llac

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

Tu ets un llac

et ned sense invitació

en surt eixuta.


Jo som la pluja

                et
ploc
       la
              pell
xopa
      sense

demanar
            permís.

Estar-te en remull:
guardar
el
cel
líquid
dins
una
mà.



Clara Fiol Dols, Còrpora

AdiA Edicions, 2021  

I aquest blau

 

Varna. Fotografia: Empar Sáez

I aquest blau

         que s'aferma

                   en el cel

         i la llum és allà

                   de sobte

                            a tocar

                   branquillons

                            cristalls

                                     de claredat

                   cal·ligrafia

                            amb tinta

                                     de sol

                                     allà on només hi havia

                                               una pàgina negra

Mireille Gansel, La frontera invisible

Traducció d'Antoni Clapés

Cafè Central & Llibres del Segle, 2024

***

et ce bleu / qui s'affirme / dans le ciel / et la lumière est là / soudain / à portée de main / ramilles / cristaux / de clarté / calligraphie / à l'encre / de soleil / là où il n'y avait / qu'une page noire

 

Esdevenia

                                                        Anoia. Fotografia: Empar Sáez

ESDEVENIA, desaiguava
en el torrent arrossegant pòsit,
fent tentines, a cops entre els còdols
i branques esqueixades.
Cada cop més de pressa
s'enduia el sediment.
Encara ens demanàvem
per l'alçària del xiprer,
per la fortalesa de la bella ombra,
pel delta a on, a partir d'ara,
s'abocaria el record.

**

DEVENÍA, desembocaba

en el torrente arrastando

limo, a tientas, topando

con lajas y ramas desgajadas.

Cada vez más raudo

bajaba el sedimento.

Nos preguntábamos

por la envergadura del ciprés,

por la fortaleza de la bella sombra,

por el delta donde, desde ahora,

se precipitaría la memòria.



Susanna González Turigas, Totes les veus (2019), dins: El cuerpo del hambre

Traducció de Xavier Rodríguez Ruera
Animal Sospechoso Editor, 2024.

Meteors i epifanies

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

IX. Meteors i epifanies

A MARIA PLANS I FELIU FORMOSA

        I

Són els dies en què el tomb de l'any comença a treure els seus alfils de ferro. Aquesta tarda la figuera, de cop, ha perdut la meitat de les seves fulles, sota la cella ferrenya del cel. A la Serra de l'Obac les bruixes no es pentinen, ni quan plou ni quan fa sol. El poeta pensa en la terra empobrida d'ombres de cavalls i en la font on no anirà mai. El rou plora en les dalles. Conec l'àngel que s'endú el xiulet del tren nocturn cap a la muntanya i l'enterra sota les ginesteres. La llum de dins serà la llum de fora quan els ramats no tindran fred. He escollit. Vola una rosella antàrtica. M'han escollit. Passen homes brutals, menjaires de puntes de sagetes. No hi ha aliança de sols xarucs i cereals transparents. Em peses les ales?

    Sí.

Agustí Bartra, Els Himnes

Edicions Proa, 2020

Credo

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez

 

Credo


En veritat, en veritat us dic que en veritat
i malgrat ell mateix, encara crec en l'home.
En la dona que alleta i en el qui estén la mà,
en qui acompanya el feble i en qui fa més senzill
el darrer alè del moribund.

                            En tu.

En veritat us dic que en veritat els descreguts de l'home

no tindran lloc al meu reialme terrenal, privat, ínfim,

perquè el món n'és ple de tant d'absurd que tot ho violenta.

En veritat us dic que en veritat 

ja només puc creure en allò que ens redimeix

dels molts pecats comesos pels fills dels déus estèrils.

Aquí el poema podria esdevenir un misteri,

un atzucac,

        

            un enigma per desxifrar,

enllà dels mots, la resta dels misteris,

afillant-se l'ambigüitat i fent-se obscur.

Però jo et mostro els mots perquè

en facis, segons el teu gust, allò que més et plagui.

I aleshores, diu.

En veritat us dic que en veritat

ja no puc ni vull creure en res més que en els múltiples

amors de què som capaços i en l'acte creatiu

com a únic motor vital i redemptor.

(El lliri a la mà, que sempre fa bona olor.)

I ja no hi ha més misteris que aquell que,

en veritat us dic, hem perfet planerament.

En veritat et dic, amor, que en veritat

ja més enllà de tu el món esdevé un desert

de potents miratges d'homes impotents,

però que te m'has fet llum, i lloc, i eternitat,

i el centre perenne que defineix l'amor i,

doncs, que em defineix a mi (ara que anem

sense llasts inútils i ja només restem en l'essencial).

Que el meu espai es contreu

quan en necessites més,

perquè tots els espais som tu i jo

que els omplim nuats incansablement.

En veritat et dic, amor, que en veritat

essent en tu tot l'ésser resplendeix,

esdevé humà, finit, etern.

I és en vós que soc. I m'ets.

Àlvar Masllorens, Escriptures sagrades

Pagès Editors, 2024

En la dolçor del pètal

Koprivshtitsa. Fotografia: Empar Sáez

 

En la dolçor del pètal

i les ditades de núvols gris i malva,

ben en silenci

sento les veus de l'invisible.

Un foc antic que malda per volar

m'arrela arran de mar.

Desabrigada, espero noves hores,

mentre les ones, fredoses, llauren l'esperit.

Roser Cabacés, Aiguaneix

Pagès Editors, 2021

El cercle invers

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

 

El cercle invers

I

En començar, no som:

formem part. Vet aquí la nostra essència.

Formem part d'un bell cercle,

la part d'un ben a prop

que es mou per ser. No som: ens belluguem.

En començar, la dansa.

La vibració perpètua, el moviment

subtil, mínim, total.

No som: ens belluguem

immaterials i en cercles. Som les cordes

de déu. En començar,

no som. Som pur alè, perfum de llum;

som línies sense pes,

espirals sense forma,

sense espai, sense temps. Totes les cordes

de déu. En començar,

som dansa. L'energia que es fa món.

Les onze dimensions

de mil mons paral·lels

vibrant a l'hora. En començar, no som.

Paco Cantero, Líquids imperfectes

Pont del Petroli Poesia, 2017

S'agita un bosc ple de vida

Veliko Tarnovo. Fotografia: Empar Sáez

S'AGITA UN BOSC PLE DE VIDA

A Carles Duarte

La música és una forma de mesurar el temps, així ho vas assimilant. Sentiràs a dir: els déus són la projecció moral dels homes. I encara, amb els teus propis ulls, veuràs que la moral és la ballarina que dansa sense música. El so que no es pot endreçar existeix com un enigma per resoldre, mentre la ballarina ajusta els moviments al silenci que interpreta. No decep les expectatives, el silenci plora i no té ulls. La lírica desapareix davant nostre i ens quedem a mitges, només en retenim les escorrialles. La funció del poeta és l'espionatge, l'observació dels mecanismes que segueixen paràmetres semblants. Però el faisà sempre acaba perdent-se entre el matoll. Que gran, que gran, la mirada de l'os, el traç de l'ull en significar-se. Tots els humans acabem sent nàufrags. No trobaràs ni un bri de poesia més enllà de la teva pell. Les paraules s'eleven com muntanyes de pols que vibren amb el ressò dels objectes. Malgrat tot, no sents la partitura d'Orfeu fecundant els astres? Calla i observa la projecció que ja no existeix. El foc calcina l'instant. S'agita un bosc ple de vida.

Jordi Valls, Pollo

Tanit Poesia, 2019

Va ser una nit

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez

Va ser una nit


Va ser una nit.
Anem-nos a morir, va dir la mare.
M’agafava fortament la mà.
Jo la seguia dòcil, ben unit
a l’amor i el ventre que em guiaven
a tornar a néixer del dolor de dona.

Caminàrem a l’atzar del vent
cap a la pedrera sinistra,
pels camps preliminars del suïcidi,
i ens exhortava a fer-ho
l’himne antic de les herbes humides.

Ella no deia res, bleixava fort.
A poc a poc la mà va amorosir-se
i no tenia ungles ni suor.
Va deturar-se, i en un lloc estrany,
on la mort no hi era ni hi seria,
va besar-me el front; va demanar, perdona’m,
i desfent el camí de les estrelles
tornàrem cap a casa.

Màrius Sampere, Llibre de les inauguracions (1986)

(dins: 123 Màrius Sampere, Edicions del Buc, 2015)

Narrativa

Veliko Tarnovo. Fotografia: Empar Sáez

 

Narrativa

Perquè el que passa no passarà mai,

i perquè el que ha passat

constantment torna a passar,

som com érem, tot

ha canviat en nosaltres, si parlem

del món

només és per deixar el món

sense expressar. Hivern avançat: les pomes grogues encara

sense caure

als arbres pelats, petjades

de cérvols invisibles

a les primeres neus, i després la neu

que no para. No ens penedim

de res. Com si poguéssim estar-nos

en aquesta llum. Com si poguéssim estar-nos en el silenci

d'aquest moment únic

de llum.

Paul Auster, Desaparicions

Traducció de Jordi Casellas Guitart

Pagès Editors, 2006

***

Narrative Because what happens will never happen, and because what has happened endlessly happen again, we are as we were, everything has changed in us, if we speak of the world it is only to leave the world unsaid. Early winter: the yellow apples still unfallen in a naked tree, the tracks of invisible deer in the first snow, and then the snow that does not stop. We repent of nothing. As if we could stand in this light. As if we could stand in the silence of this single moment of ligth. Paul Auster, Disappearances (1987)

Autobiografia de l'ull

Koprivshtitsa. Fotografia: Empar Sáez

Autobiografia de l'ull


Coses invisibles, arrelades al fred,
i creixent vers aquesta llum
que s'esvaneix
dins de cada cosa
que il·lumina. Res no acaba. L'hora
torna al començament
de l'hora en què vam respirar: com si
no hi hagués res. Com si no pogués veure
res
que no és el que és.

Al límit de l'estiu
i de la seva escalfor: cel blau, turó purpuri.
La distància que sobreviu.
Una casa, construïda d'aire, i el flux
de l'aire a l'aire.

Com aquestes pedres
que s'esmicolen tornant a la terra.
Com el so de la meva veu
en la teva boca.


Paul Auster, Desaparicions
Traducció de Jordi Casellas Guitart
Pagès Editors, 2006

***


Autobiography of the Eye


Invisible things, rooted in cold,
and growing toward this light
that vanishes
into each thing
it illumines. Nothing ends. The hour
returns to the beginning
of the hour in which we breathed: as if
there were nothing. As if I could see
nothing
that is not what it is.

At the limit of summer
and its warmth: blue sky, purple hill.
The distance that survives.
A house, built of air, and the flux
of the air in the air.

Like these stones
that crumble back into earth.
Like the sound of my voice
in your mouth.


Paul Auster, Disappearances (1987)

Poema

Tryavna. Fotografia: Empar Sáez

POEMA

La terra va dir

recorda'm.

La terra va dir

no afluixis,

ho va dir un dia

quan escoltava

per

accident, jo

ho vaig sentir, ho vaig notar

com la temperatura,

tot dit en un 

murmuri — construeix de-

mà, fes que passi allò que és cor-

recte, no ets

lliure, altres escenes

no estan tenint

lloc, el temps no està omplert,

el temps no va tard, hi ha

una cosa que la buidor

necessita com tu necessites

la buidor, s'encongeix

de la llum una vegada &

una altra, malgrat que totes les coses

són presents, un

fet un dia un 

ocell que torça

l'aritmètica de la per-

fecció amb el seu 

arc, passant una vegada &

una altra en l'aire

del vespre, en el vent pre-

valent, sense cometre cap

error — la teva in-

diferència és la teva

principal bellesa

diu la ment tota

l'estona — la sento — la

sento a tot

arreu. La terra

va dir recorda'm.

Soc la

terra va dir. Re-

corda'm.

Jorie Graham, Estampida

Traducció de Núria Busquet

LaBreu Edicions, 2024

***

POEM

The earth said
remember me.
The earth said
don’t let go,

said it one day
when I was
accidentally
listening, I

heard it, I felt it
like temperature,
all said in a
whisper—build to-

morrow, make right be-
fall, you are not
free, other scenes
are not taking

place, time is not filled,
time is not late, there is
a thing the emptiness
needs as you need

emptiness, it
shrinks from light again &
again, although all things
are present, a

fact a day a
bird that warps the
arithmetic of per-
fection with its

arc, passing again &
again in the evening
air, in the pre-
vailing wind, making no

mistake—yr in-
difference is yr
principal beauty
the mind says all the

time—I hear it—I
hear it every-
where. The earth
said remember

me. I am the
earth it said. Re-
member me.


Jorie Graham, Runaway (2020)

Les ones

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez

El sol encara no havia sortit. La mar no es distingia del cel, només que la mar estava lleugerament arrugada, com un drap amb rebrecs. Gradualment, així que el cel s'aclaria, a l'horitzó es formava una línia fosca que el separava de la mar, i el drap gris es va tornar ratllat amb unes franges gruixudes que es movien, una rere l'altra, sota la superfície, i se seguien l'una a l'altra, perpètuament.


Virginia Woolf, Les ones
Traducció de M. Antònia Oliver
Edhasa Clàssics Moderns, 1989
(Primera edició anglesa: 1931)

63

Panichishte. Fotografia: Empar Sáez

63

Boira, boira estesa pertot,

però talment lleu i tan pura

que la vall mateixa no sembla

ocultar-s'hi, ans respirar.

Alhora, amb la llum difusa,

sembla que un so, un gran estrèpit

s'escampa per aquí i arreu,

com quan retrunyia amb coratge

l'esperit i naixia el món.

Remo Fasani, Novenaris

Traducció d'Antoni Clapés

Adia Edicions, 2020

***

63

Nebbia, una nebbia ovunque estesa

ma così lieve e così pura

che la valle, in essa, non sembra

nascondersi ma respirare.

E, insieme col diffuso lume,

sembra che un suono, un alto rombo,

si spanda in esso e in ogni dove,

com'era quando rimbombava

lo spirito e nasceva il mondo.

Remo Fasani, Novenari (2000)

Un incessant retrocedir

Koprivshtitsa. Fotografia: Empar Saéz

 

UN INCESSANT RETROCEDIR,

i no anar enrere. Passar

entre el que no pot passar.

Per creure-hi. I no esperar

més. Mirar allò perdut fins

que aparegui. Aquell intern

desertar, quan no succeeix

res. Ni res ja no se'ns revela.

Montserrat Rodés, Aturar-te a dalt

Llibres del Segle, 2024

Sis xàldigues

Sozòpol. Fotografia: Empar Sáez

 Sis xàldigues

Il faut réapprendre 

à frapper le silex 

à l'aube 

et s'opposer au flot des mots.

RENÉ CHAR

I

Cauen les fulles,

l'arbre torna de viatge

a les arrels.

II

Qui escolta ocells

aixeca el cap, és aire

d'una mirada.

III

No, l'expectant

no s'espera, ja vol

abans del vent.

IV

D'ermàs saurí,

desenterra-hi els ulls,

pous plens de set.

V

No tornes mai

a deixar-te el nen sol

dins del mirall.

VI

Fica el puny buit

dins de l'albada i obre

la mà: una rosa. 

Josep Porcar, Els focs ignífugs

Godall Edicions, 2023

Com el vent

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez

 

Com el vent

Sabíem que vindria. L'esperàvem.

Dormiria en el llit, com si fos seu,

perquè enllà dels capvespres i els estius

era la creadora d'aquest somni.

Com si el vent, sempre obert a la disbauxa,

ens inundés la cambra amb el perfum

d'arracades d'espígol i roselles.

Com si el vent més que el vent com si el poema,

amb paraules que queien enramades

per reviure l'oblit de la infantesa,

desenrotllés les branques de la música,

insinuant preguntes que tornaven.

Com si el vent que sabíem que vindria,

com el vent el seu alè, com la pluja,

el seu alè la pluja com el vent,

preguntes que volaven en silenci.

Jaume Pérez-Montaner, Abans del vers

Edicions del Buc, 2024

la veritat i la mentida

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

la veritat i la mentida,
les dues parts iguals d’un tot que se m’amaga.

fa sol i plou,
les veritats pentinen les mentides
quan neixen les paraules
i miro com s’escorren els silencis
per les esquerdes de la veu,
i vaig de nord a sud, d'oest a est
sense saber com dir-les.

qui vol paraules en un món de sords?


Francesc Garriga Barata, Ragtime
LaBreu Edicions, 2011

Pols inicial

Venècia. Fotografia: Empar Sáez

Pols inicial

D'aquesta pàgina

en blanc, n'has de vetllar

la matriu i el silenci.

Recorda-ho bé:

cada matí el sol cerca

la innocència del món.

Sigui quin sigui

el ritme i l'esperó,

digues l'amor

sempre en veu baixa.

David Vidal, Els solcs de la veu

Pagès Editors, 2024
 

Allò que s'expressa en el llenguatge

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez

4. I2I  Allò que s'expressa en el llenguatge, nosaltres no ho podem expressar a través d'ell.

5. 6    Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món.

6. 362  El que es pot descriure, també pot succeir, i el que la llei de causalitat hagi d'excloure, tampoc no es pot descriure.

6. 373  El món és independent de la meva voluntat.

6. 43II La mort no és un esdeveniment de la vida. De la mort, no se'n té evidència. 

Si per eternitat no s'entén infinita durada temporal, sinó intemporalitat, aleshores viu eternament el que viu en el present.

La nostra vida és tan sense fi com el nostre camp visual és sense límits.

6. 522  L'inexpressable, tanmateix, existeix. Es mostra, és allò místic.

6. 54   Les meves proposicions són il·luminadores quan aquell que m'entén les reconeix, al final, com a insensates, quan ell, gràcies a elles —pujant-hi—, s'ha enfilat més amunt d'elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l'escala després d'haver-s'hi enfilat.)

Ha de superar aquestes proposicions; llavors veurà el món correctament.

 7       D'allò, de què no es pot parlar, sobre allò s'ha de callar.

Ludwig Wittgenstein, Tractatus logico-philosophicus

Traducció de Josep Maria Terricabras

Edicions de la ela geminada, 2020

Dic la flor

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

Dic la flor


Tens poc temps, flor menuda, de la naixença a l’esplendor i al marciment. Curt és el teu viatge terrenal. ¿Tens un nom? Potser, sí. Jo prefereixo creure que la botànica t’ignora. Ets la flor. Ets la flor innominada, filla de l’atzar i de la terra, tendresa que sosté el cel.


Agustí Bartra, El gall canta per tots dos
Editorial Meteora, 2012