Oh nit on els estels menteixen

Puy-en-Velay. Fotografia: Empar Sáez

Oh nit on els estels menteixen llum, oh nit, única cosa de la mida de l'univers, torna'm, cos i ànima, part del teu cos, que em perdi essent simple tenebra i em torni nit també, sense somnis que siguin estels en mi, ni sol esperat que il·lumini des del futur.

Fernando Pessoa, Llibre del desassossec

Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols
Quaderns Crema, 2002

Me pedís palabras que consuelan

Salers. Fotografia: Empar Sáez

Me pedís palabras que consuelan,

palabras que os confirmen

vuestras ansias profundas

y os libren

de angustias permanentes.

Pero yo ya no tengo

palabras de este género.

Aceptad mi silencio: lo mejor

de mí. Huid del soplo que pronuncia,

en mi boca,

la amarga condición de lo humano.

Y, entretanto, dejadme contemplar

el vuelo de la ropa

tendida en las ventanas.

Chantal Maillard, Hilos

Tusquets Editores

Ocupacions d'estiu

Le Caylar. Fotografia: Empar Sáez

OCUPACIONS D'ESTIU

Finalment disposo de temps, disposo inclús de tot el temps, puc fer el que vulgui dels meus dies, per exemple, estendre'm al sol i esperar l'arribada de les formigues. No poden tardar, i quan arriben aquí em trobaran, a mi, que sóc vacil·lació, o el que resti de mi, bona nit, unes sandàlies, unes ulleres, algunes síl·labes quasi de vidre. He de pensar què diré a bestioles tan susceptibles; seria de mal gust distreure-les de les seves ocupacions, els parlaré del blat vermell d'Hongria, de vegades quasi violeta, dels cards d'Epidaure arrossegant-se en la terra a la recerca del cor de l'aigua. Però quan em vaig girar per seguir el vol d'un ocell, vaig percebre que el temps havia mudat, les formigues ja no vindrien. En efecte, el sol s'havia enfosquit, la pluja no tardaria, torrencial. Qui m'ajudarà ara a rosegar l'eternitat?

Eugénio de Andrade, Memòria d'un altre riu

Traducció de Jordi Sebastià. Edicions Bromera, 2016

***

Ocupações de Verão

Finalmente disponho de tempo, disponho mesmo do tempo todo, posso fazer o que quiser dos meus dias, por exemplo, estender-me ao sol e aguardar a chegada das formigas. Não podem tardar, e quando chegarem já aqui me encontram, a mim, que sou vacilação, ou o que restar de mim, boa-noite, umas sandálias, uns óculos, algumas sílabas quase de vidro. Tenho de pensar no que direi a criaturas tão susceptíveis; seria de mau gosto distraí-las das suas ocupações, falar-lhes-ei do trigo vermelho da Hungria, às vezes quase violeta, dos cardos de Epidauro rastejando na terra, à procura do coração da água. Mas quando me voltei para seguir o voo do pássaro, apercebi-me que o tempo mudara, as formigas já não viriam. Com efeito o sol escurecera, a chuva não tardaria, torrencial. Quem me ajudará agora a rilhar a eternidade?

Eugénio de Andrade, Memória Doutro Rio (2014)

No haver sabut

Champeix. Fotografia: Empar Sáez

XXV

No haver sabut ajudar-vos a descloure-us tots els pètals, 

a esclarir-vos tots els cels possibles, és la pedra

cantelluda que em tapona les venes.

M. Dolors Coll Magrí, Rostoll

Godall Edicions, 2014

Tancar el cercle

Brioude, França. Fotografia: Empar Sáez

Tancar el cercle

Enfilar el poal sense conciliar la set

refer el gest

dibuixar-ne mil vegades la corba
com l’ombra que lluita per configurar
la forma acabada
entre el pou i la boca.

Despertar al so de la corriola.
Enfilar els dies.
Posar oli a les hores.
Sobreviure
entre el pou i la set
sense trencar el fil d’aigua. 

Clara Mir Maristany, Els Déus i les Bèsties

Pagès editors, 2012

Els universos dormien

Alcoy. Fotografia: Empar Sáez

Els universos dormien
fins que una Veu
va dir: parlem-ne!
Però jo sé que parlant
la gent es desentén.

Jo no dialogo, escriure versos
és tenir raó. Allò descrit
sempre s'ajusta
a la descripció. Els universos
ho sabien, s'ho callaven.

Ara és diferent. Els universos
no existeixen; la paraula ocupa
l'espai sense fi; el vers
proposa el silenci.
El silenci activa el crit de les esferes.


Màrius Sampere, Ignosi (Edicions Poncianes, 2015)

Invoques la respiració, la correcta

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez

Invoques la respiració, la correcta

posició del coixí, l'accent

que des dels límits del món arriba aquí,

obre les finestres, invoca 

a cada poema la curació.

No té més contorns

la ferida que habitava en el pit,

prem sobre els vidres i sobre les olles,

surt entre els semàfors

de la Prenestina, crida que res

es convertirà en paraula, que tot

estava escrit.

Milo De Angelis, Tema de l'adéu,  (Edicions Saldonar, 2016)

Traducció de Joan-Elies Adell

***

Invochi il respiro, la giusta

posizione del cuscino, l’accento

che dai limiti del mondo giunge qui, 

apre le finestre, chiama 

ogni poesia alla guarigione.

Non ha più contorno

la ferita che abitava nel seno, 

preme sui vetri e sulle pentole,

esce tra i semafori

della Prenestina, grida che niente

diventerà parola, che tutto 

era scritto.

Milo De Angelis, Tema dell'addio (Mondadori, 2005)

Cette pierre ouverte

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez

Aquesta pedra oberta ets tu, aquest habitacle devastat,

Com hom pot morir-se?

He dut la llum, he cercat,

arreu regnava la sang.

I vaig cridar i vaig plorar amb tot el meu cos.

Yves Bonnefoy, Del moviment i de la immobilitat de Douve, 1953 

(Dins "Yves Bonnefoy. Antología", Editorial Lumen, 1977) 

Traducció personal

***

Cette pierre ouverte est-ce toi, ce logis dévasté, 

Comment peut-on mourir?

J'ai apporté de la lumière, j'ai cherché,

Partout régnait le sang.

Et je criais et je pleurais de tout mon corps.

Yves Bonnefoy, Du mouvement et de l'immobilité de Douve, 1953

Ja ho sé!... No reveure res!

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez

    (...) 

    Ja ho sé!... No reveure res! – Però si tot m'és conegut, viure no és altre que reveure?
    ... I tot ens és reconeixença. I sempre, oh memòria, ens avançareu, en tota terra nova on encara no havíem viscut.
   En el maó, i el guix, i la teula, color de corn o de nou moscada, un mateix trànsit està en vetlla, que sempre ens precedeix; i els signes que en els murs retraça l'ombra remoguda de les fulles en tot lloc, ja els havíem traçat.


Saint-John Perse, Vents (Cafè Central / Eumo Editorial, 2009)
Traducció d'Isidor Marí 


***


    Je sais !… Ne rien revoir ! – Mais si tout m’est connu, vivre n’est-il que revoir?
    … Et tout nous est reconnaissance. Et toujours, ô mémoire, vous nous devancerez, en toute terre nouvelle où nous n’avions encore vécu.
    Dans l’adobe, et le plâtre, et la tuile, couleur de corne ou de muscade, une même transe tient sa veille, qui toujours nous précède ; et les signes qu’aux murs retrace l’ombre remuée des feuilles de tout lieu, nous les avions déjà tracés.

Saint-John Perse, Vents (Éditions Gallimard, 1946)

De puntetes

Sant Celoni. Fotografia: Empar Sáez 

De puntetes

Vaig avançar de puntetes
Gairebé fins a la línia,
Només la volia tocar
Amb la punta del peu nu,
Com toco a l'estiu la línia
Que separa la terra i el mar.
Però la línia va recular
Com si es defensés ella de mi,
I jo continuo endavant
Damunt la sorra xopa de mort,
Viva i orgullosa
De poder empènyer la frontera,
O potser traspassar-la a poc a poc,
Sense saber-ho.

Ana Blandiana, La meva pàtria A4 (Cafè Central / Eumo Editorial, 2015)
Traducció de Corina Oproae


***

Tiptil

Am înaintat tiptil

Până aproape de linie,

Am vrut doar s-o ating

Cu vârful piciorului gol,

Aşa cum ating vara linia

Dintre pământ şi mare.

Dar linia s-a tras înapoi

Ca şi cum s-ar fi apărat ea de mine,

Şi eu continui să înaintez

Pe nisipul umezit de moarte,

Vie şi mândră

Că pot atinge hotarul,

Sau poate trecându-l puţin,

Fără să ştiu.

Ana Blandiana, Patria mea A4 (Bucarest; Humanitas, 2010)

He vuelto porque tenía frío

Arequipa. Fotografia: Empar Sáez

He vuelto porque tenía frío

frío de muerte antigua

de antes del mundo

frío de cuando no había agua ni fuego

frío de cuando todo era silencio

              Un frío de siempre

El frío que nace con nosotros.

Tenía frío y miedo

       El miedo que muere con nosotros

       Y aquí me tenéis

                con la sangre alertada

Neus Aguado, Paseo présbita (La Gaya Ciencia, 1982)

Neu i viatge

Caldes de Montbui. Fotografia: Empar Sáez

NEU I VIATGE

                                                                              A Eugenia Garnica i Pere Salinas


                                                                    Tal dia como hoy empezamos a andar

                                                                                               JOSÉ ÁNGEL VALENTE

                                            
                                                                      II


Llaurar el buit d'aquesta terra, assaonar-lo, sembrar-lo, fer-lo germinar amb la llavor de tu que regresses sense haver-te'n anat, que tornes amb l'estel als ulls i les òrbites dels planetes. Conrear la llum de darrere de la llum. Desglevar els colors per cultivar el color i el cos de l'amor indicible. És el temps de la cendra i de les flors, de la fusta clara i del clar somriure que encén l'hivern del jardí. D'ermar el silenci. De viure per viure't. De nàixer a la teua vora.



Joan Navarro, El plom de l'ham (Edicions 62, 2014)

Vidre

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

Vidre

et vaig veure rere el vidre

quan t'hagi passat un desert pel damunt

espolsaré en qualsevol moment la sorra

i et miraré sense haver d'inventar res

les flors del vestit sempre porpres

el vestit sempre despenjat ahir a la nit de l'armari

però quan dormo m'aturo al vidre

i a la fusta que els homes es van recolzar a les espatlles

omplo el taüt de mort perquè no hi puguis cabre

et somio viva

Teresa Colom, La meva mare es preguntava per la mort (Pagès editors, 2012)

Ahir ja tenia els ulls oberts

Folgueroles. Fotografia: Empar Sáez

Ahir ja tenia els ulls oberts

i avui tinc moltes històries que comencen i acaben.

Cadascuna ancorada en la vinent

i totes en mi.

Ara són inalterables com l'expressió d'una nina.

Nines que continuen de peu en les poselles d'una habitació

que fa temps que va deixar de ser meva.

N'hi ha d´èpoques fosques

i de les d'èpoques fosques moltes riuen,

i se'm fa estrany

però recordo aquelles rialles.

Era feliç?

Reia com els colors insòlits presos per una flor

forçada per la supervivència.

Teresa Colom, On tot és vidre (Pagès editors, 2009)

No sóc pas jo qui pateix: és un altre

Tavertet. Fotografia: Empar Sáez

No sóc pas jo qui pateix: és un altre.

Jo no ho resistiria. El que ha passat,

Que ho cobreixin amb un llenç negre

I s'emportin els fanals...

                              Nit.


Anna Akhmàtova, Rèquiem 
Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova

("Marina Tsvetàieva. Poema de la fi i altres poemes. Anna Akhmàtova. Rèquiem i altres poemes", Edicions Proa, 2004)

és que a vegades a un pescador

Tavertet. Fotografia: Empar Sáez

és que a vegades a un pescador
se li romp
el fil   i et quedes al fons de
la mar
amb l'ham clavat 
a les genives


Antònia Vicenç, Fred als ulls (Cafè Central/Eumo Editorial, 2015)

Desig

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

DESIG

Aprendre a delectar-se en l'escàs marge

de temps com si fos tot el temps del món.

No córrer mai. No tenir cap pressa.

Trobar el desig precís, l'acte precís,

el gest exacte per al minut breu

que resta abans de dir adéu. No dir 

adéu. Saber no anar-se'n mai. I ser-hi

per sempre.

Oriol Izquierdo, Moments feliços (Edicions 62, 2008)

Desolació

San Cristóbal de las Casas. Fotografia: Empar Sáez

Desolació

   (3)

Tot plegat una única agressió

total

       pertot

              i més

                     arreu

inscripcions obsessives

en inútils parets,

record d'amables penombres

perdudes.

(La llum calcina.)

És un temps que amb el temps

es va fent més hostil.

Els ulls segueixen

                    buscant algun consol.

Feliu Formosa, Centre de brevetat (Editorial Meteora, 2006)

M'empassaré l'anell de les paraules

San Cristóbal de las Casas. Fotografia: Empar Sáez

M'empassaré l'anell de les paraules

per blindar-me per dins

quan vingui el monstre.

Sé prou bé que és inútil.

El monstre és tan perfecte

que aconsegueix que el seu damnat l'estimi.

M'hi lliuro

com qui dóna a un vampir

un ram de sang,

la flor que li reserva.

Eduard Sanahuja, El llançador d'espases (2013, Pagès editors)

Sala d'espera

Àrreu. Fotografia: Empar Sáez

Sala d'espera

M'han receptat que esperi.

Entro a la sala

on esperar serveix per esperar.

Les cadires acullen el silenci

de tots els qui esperem

que algú ens digui pel nom.

Aquí el temps no té pressa.

Es posa l'uniforme i puja a la tarima

per escriure amb el guix del compte enrere

els darrers epitafis del record.

Com els mestres d'abans, autoritari,

ens mana acabar els deures:

hem de posar sentit a cada un dels fonemes

i redactar la vida que ens hauria agradat.

Com que el temps no té límit a la sala d'espera,

el millor és ser pacient

i obedient com un mort.

Eduard Sanahuja, Compàs d'espera (Edicions Bromera, 2006)

Una suite d'aparicions

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

Una suite d'aparicions

                                                     per a Octavio i Marie Jo Paz

                                       III 

Com s'ofereix i es diposita, igual que el vent

A l'orella, que de primer sent el brunzit solament, el primer

Suggeriment del que vindrà, com creix fora de si,

Fora del brunzit, perquè si no moriria

Al cementiri del so sense ser conegut, i aleshores

No passaria res per dies o setmanes fins que alguna cosa semblant

Tornés, un so anunciant-se com a teu, una veu

Que és la teva, ajupint-se sota el pes del desig,

Mudant de sobte el teu llenguatge en un camp que es desplega

I mentrestant el brunzit pot encara ser detectat, el brunzit

Original d'abans que fos teu, i tu jeus i el sents,

Sorprès del fet que el que dius és el que volies dir,

I penses que potser no ets qui et pensaves, que d'ara endavant

Qualsevol idea de tu mateix ha d'incloure un cos que rodeja una cançó.

Mark Strand, Rufaga d'un (Traducció de Joan Todó)

Godall Edicions, 2016

***

A Suite of Appearances

                                                         for Octavio i Marie Jo Paz

                                          III 

How it comes forward, and deposits itself like wind

In the ear which hears only the humming at first, the first

Suggestion of what is to come, how it grows out of itself,

Out of the humming because if it didn't it would die

In the graveyard of sound without being known, and then

Nothing would happen for days or weeks until something like it

Came back, a sound announcing itself as your own, a voice

That is yours, bending under the weight of desire,

Suddenly turning your language into a field unfolding

And all the while the humming can still be detected, the original

Humming before it was yours, and you lie back and hear it,

Surprised that what you are saying was something you meant,

And you think that perhaps you are not who you thought, that henceforth

Any idea of yourself must include a body surrounding a song.

Mark Strand, Blizzard of one, 1998 

silenciar el desig, alliberar-te'n

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

silenciar el desig, alliberar-te'n

voldries. no t'enganyis,

vesteix els ossos que t'aguanten dret.

fa temps que ho saps.

les hores que voldries

no haver o haver estimat,

s'hi tornen

com hostes oblidats a la gran festa

dels llavis i les mans:

t'acusaran

i no sabràs com dir-los

que tot va ser comèdia,

disfressa,

quixots del gran guinyol

del viure.

també el dolor.

Francesc Garriga Barata, Swing (LaBreu Edicions, 2015)

això és tot el que tinc

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

això és tot el que tinc,

res més:

l'atzar que dorm al meu costat

mirall i sostre,

més quatre lletres que s'emporta el temps

per la finestra oberta al sol.

això i el meu barret de mendicant

per esperar l'almoina dels capvespres,

quan a la rambla el vent remou les fulles

dels vells desigs

i escombra al mar les esperances brutes.

Francesc Garriga Barata, Setembre (Editorial Columna, 1992)

tot és i no

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

tot és i no

serà

si jo no hi sóc.

camins i no 

camí

per no anar enlloc.

sempre és enlloc a tot arreu.

la pell s'esquerda,

tremolen els turmells.

les mans, on són les mans?

tot és i no.

quan el que ve no ve

s'escurça el temps

de pluges

en terres mal llaurades.

cançons de pa sense llevat ni sal.

tot el dibuix ha pres la forma exacta

del blanc de plana de llibreta.

només ens manca l'última sorpresa.

tot és i no.

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc (Editorial Proa, 2003)