Delirio del incrédulo

Lecce. Fotografia: Empar Sáez

DELIRIO DEL INCRÉDULO

Bajo la flor, la rama,

sobre la flor, la estrella,

bajo la estrella, el viento.

¿Y más allá? Más allá, ¿no recuerdas?, sólo la nada,

la nada, óyelo bien, mi alma,

duérmete, aduérmete en la nada.

Si pudiera, pero hundirme…

Ceniza de aquel fuego, oquedad,

agua espesa y amarga,

el llanto hecho sudor,

la sangre que en su huida se lleva la palabra.

Y la carga vacía de un corazón sin marcha.

De verdad, ¿es que hay nada? Hay la nada.

Y que no lo recuerdes. Era tu gloria.

Más allá del recuerdo, en el olvido, escucha

en el soplo de tu aliento. Mira en tu pupila misma, dentro,

en ese fuego que te abrasa, luz y agua.

Mas no puedo. Ojos y oidos son ventanas.

Perdido entre mí mismo no puedo buscar nada.

No llego hasta la Nada.

María Zambrano. Poemas

Ediciones de La Isla de Siltolá, 2018

Anunciació de l'alegria

Marràqueix. Fotografia: Empar Sáez

 

ANUNCIACIÓ DE L'ALEGRIA

Devia ser l'estiu, devia ser jove:

a l'encontre del dia caminava

com qui s'endinsa en l'aigua.

Un cos nu brillava en la sorra

—cos o pedra?, pedra o flor?

Verda era la llum, i l'escuma

del vent rodava per les dunes.

Vaig llençar els ulls sobre el cos nu

les paraules mossegant d'alegria.

De sobte vaig veure el mar pujar a plom,

deixar-se caure sobre les meves espatlles.

Murs no tenia la terra, i tot cremava. 

Eugénio de Andrade, Ostinato rigore

Traducció de Manuel Guerrero i Brullet

Edicions 62, 1991

***

ANUNCIAÇÃO DA ALEGRIA


Devia ser verão, devia ser jovem:
ao encontro do dia caminhava
como quem entra na água.

Um corpo nu brilhava nas areias
- corpo ou pedra?, pedra ou flor?

Verde era a luz, e a espuma
do vento rolava pelas dunas.

Soltei os olhos sobre o corpo nu,
as palavras mordendo de alegria.

De repente vi o mar subir a prumo,

desabar inteiro nos meus ombros.

Sem muros era a terra, e tudo ardia.


Eugénio de Andrade, Ostinato rigore

La veu

Altamura. Fotografia: Empar Sáez

LA VEU

M'he tornat un animal

que batega en la substància.

Dins el ventre de la llum,

la bellesa reinflamada.

En la veu transparent

posseïda per un àngel.

Devorada al paradís.

Laia Llobera, Paradísia

Poesia 3i4, 2023

contracop

  

Giovinazzo. Fotografia: Empar Sáez

contracop

    <immortalitat>

          eternitat

   <pre>  gràcies al

               nostre amor

—ell ens perllonga

al més enllà

     —

                (a canvi

                 nosaltres li

                     donem vida

en fer-nos

   pensament



Stéphane Mallarmé, Per una tomba d'Anatole
Traducció de Rosina Ballester i Josefa Contijoch
Lleonard Muntaner Editor, 2016


***


contrecoup

   <immortalité>

        éternité

<pre>  grâce à

           notre amour

—il nous prolonge

    au delà

      —

             (en échange

             nous lui

                redons vie

en nous faisant

   penseur



Stéphane Mallarmé, Pour un tombeau d'Anatole (1961)

El meu fons

Trani. Fotografia: Empar Sáez

[…] El meu fons, tanmateix, sí que us l'he de presentar: es tracta d'una singularitat, d'una raresa, si voleu d'una malaltia de l'esperit, si així podeu concebre el fet que un mateix abisme sense cap pont em separa tant dels treballs literaris que aparentment m'esperen, com dels que he deixat enrere i no m'atreveixo —així em semblen d'estranys— a anomenar-los meus.

[…]

Fins i tot la pròpia feixugor, l'habitual ensopiment del meu cervell, em sembla que és alguna cosa; sento dintre meu i al meu voltant un afrontament captivador i del tot inextingible, i entre aquest munt de matèries que juguen entre si no n'hi ha cap amb la qual no tingui el desig de fondre'm. Llavors tinc la impressió que el meu cos és un munt de claus secretes capaces de desxifrar-ho tot; com si haguéssim de poder establir, amb tot allò que existeix, una relació nova, premonitòria, si un dia ens posàvem a pensar amb el cor. Però tan bon punt m'abandona aquest estrany encantament, ja no sé què més dir; i en aquest cas em resultaria tan difícil expressar amb paraules raonables en què consisteix i com se'm va fer present aquesta harmonia que ha entreteixit el meu ésser amb l'univers, com provar de descriure d'una manera precisa el moviment interior de les meves entranyes o l'estancament de la meva sang. 

[…]

En aquell moment vaig sentir, amb una certesa no mancada d'un sentiment dolorós, que ni l'any que ve ni els anys pròxims ni cap altre any de la meva vida no escriuria cap més llibre, ni en anglès ni en llatí; i això per una raó la raresa de la qual, per a mi tan penosa, deixo que la vostra immensa superioritat intel·lectual ordeni al lloc corresponent en el regne harmònic dels fenòmens espirituals i corporals que abasteu amb la vostra mirada mai captivada per fantasmagories: és a dir, no escriuré cap més llibre perquè la llengua amb què potser se'm presentaria no sols la possibilitat d'escriure sinó també la de pensar, no és el llatí, ni l'anglès, ni l'italià, ni l'espanyol, sinó una llengua de la qual no conec ni una sola paraula, el llenguatge que fan servir les coses mudes per parlar-me, i amb el qual potser hauré de respondre davant un jutge desconegut el dia que seré a la tomba. 

Hugo Van Hofmannsthal, Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon seguit de L'escriptura com a espai espiritual de la nació

Quadrens Crema, 2007

Bigues

 

Marràqueix. Fotografia: Empar Sáez

BIGUES


¿Quant pesa, l'amor, cinquanta anys després?
Pesa, perquè l'amor té pesada, igual que despesa.

¿Com un dipòsit d'aigua ple pesa l'amor?

¿Com la carn dels vostres cossos pesa?

Cent vint quilos d'amor ferm amb dos fills.

¿Com un os polar que us abriga amb la pell pesa?

Com la vostra casa antiga en plenitud?:

blanca, amb perxe, porxet i piscina.

¿Com el pa que hem rosegat abans dels àpats?:

¿quants crostonets ha devorat la humanitat 

pujant l'escala? Si els poséssim sobre

una balança, ¿pesarien igual

que l'amor pesa cinquanta anys després?

¿Com l'enclusa on ha picat la vida pesa?

¿Com la fusta de l'olivera que ens escalfa?

L'amor pesa, pesa. Pesa.

L'amor pesa per pletòric, ple, curull.

L'amor pesa perquè no és un descampat:

són els arbres que han talat per fer les bigues

d'aquí a casa.

L'amor pesa per profund. I cinquanta anys

més tard pesa

perquè és una forma de bondat.

Gemma Casamajó i Solé, Domèstica maragda

Quaderns Crema, 2022

temps

Òtranto. Fotografia: Empar Sáez

 I

temps

ombra

                

          cansada

d'un miratge

                   

             fal·laç

que no existeix

                                             

                                vent furient

de no res

que bufa

                  

                només

per disfressar

                                 

                            amb aire la plenitud

del buit

que ens omple la vida

Xavier Serrahima, Oceà d'incertesa

Editorial Fonoll, 2019

Pietà

Òtranto. Fotografia: Empar Sáez

 

PIETÀ

Com una pietat ressuscitada,

jo de mare de déu i tu damunt,

ajaguda, cap enrere i ulls clucs,

recuperant l'alè dels dies ferits,

assaborint el tacte de les mans

que et condueixen a l'epifania.

Però això només és el principi

i no cal explicar què ve després.

Només diré que feia sol a casa,

que havíem de fer moltes coses

i que l'espai i el temps emmarcaven

el teu encís estirada bevent claror.

Andreu Gomila, Joia

Cafè Central & Eumo Editorial, 2023

Ruta orbital

Brindisi. Fotografia: Empar Sáez

RUTA ORBITAL

Plana el silenci sobre el llit.

El carrer passa a fora:

als balcons i a les places

i en la nit que ara ve.

M'acosto a la finestra de puntetes

per no espantar els malsons

que tresquen per l'armari.

“Aquí hi van viure camps d'userda,

i serps de vidre i algun gall”,

em diu la veu del vent.

Me'n torno al llit

i amb els braços en creu

sento que l'univers

m'acull en el seu ventre:

hi floto com la pols de les cortines

i m'adormo escoltant

el silenci que em gronxa

en l'úter buit del món.

Rosa Font Massot, Temps el·líptic

Cafè Central & Eumo Editorial, 2022

I de tant en tant el vent

Alberobello. Fotografia: Empar Sáez

 
I DE TANT EN TANT EL VENT



         Boira ulls daurats veus que es planyen

Els morts s'esmunyen aplegats
a través de la boira
passen entre ulls daurats
recorren carrerons
al llarg
de veus que es planyen

Quan tot encara estava unit
hi havia un bell llinatge
que avançava ben dret
tenia contorns purs
criatures que
acompanyaven estrelles
aprenien llum del sol
Excelsos eren els dies
mol·luscos i petites pedres
tenien portes eternes

Ara tot s'ha esfumat
el corn de la boira gemega
a les orelles dels morts

De tant en tant ve un vent
que amb tisores afilades
talla en llenques la boira
i entremig hi ha molt blau encès

         Boira ulls daurats veus que es planyen
i de tant en tant el vent



Rose Ausländer, No resideixo, visc. Antologia
Traducció de Feliu Formosa
Cafè Central & Eumo Editorial, 2023

***

UND MANCHMAL DER WIND


         Nebel goldne Augen klagende Stimmen

Die Toten huschen Hand in Hand

durch den Nebel 

durchqueren goldne Augen

ziehen Gassen

klagender Stimmen

entlang

Als noch alles zusammenhing

gab es ein schönes Geschlecht

das aufrecht ging

reine Umrisse hatte

Kreaturen die

Sterne begleiteten

Sonne erlernten

Erhaben waren die Tage

Muscheln und kleine Steine

hatten ewige Türen

Jetzt ist alles verwischt

das Nebelhorn stöhnt

in die Ohren der Toten

Manchmal kommt ein Wind

der mit scharfen Scheren

den Nebel in Streifen schneidet

und dazwischen ist viel entzündetes Blau

         Nebel goldne Augen klagende Stimmen

und manchmal der Wind

Rose Ausländer

Dins un dir ver

Polignano a Mare. Fotografia: Empar Sáez

DINS UN DIR VER,

tantes paraules que sobren; llancem-les

al fossar de les nits.

Fems, de nits novembrades.

Fetors

d'estrelles, pus

de runa

sense els morents del dia.

Les mans,

també calia buidar-les de tota

la lletradura.

Allà

Arnau Pons, A desclòs

Negranit, 1996

 

Burnt Norton

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

BURNT NORTON

                                             IV

Temps i campana han enterrat el jorn,
el núvol negre s'emporta el sol.
¿Es girarà el gira-sol cap a nosaltres? ¿Baixarà
i s'inclinarà la clemàtide cap a nosaltres? ¿Circell i branquilló
s'arraparan i es fixaran?
¿Els glaçats
dits del teix es cargolaran
doblegant-se damunt nostre? Després que l'ala de l'alció
ha replicat llum a llum i està silent, la llum és encara
al punt immòbil del món que gira.


T. S. Eliot, Quatre quartets, dins: Poesia completa
Traducció de Josep M. Jaumà
Edicions de 1984, 2021


***


BURNT NORTON

                                              IV

Time and the bell have buried the day,
The black cloud carries the sun away.
Will the sunflower turn to us, will the clematis
Stray down, bend to us; tendril and spray
Clutch and cling?
Chill
Fingers of yew be curled
Down on us? After the kingfisher's wing
Has answered light to light, and is silent, the light is still
At the still point of the turning world.


T. S. Eliot, Four Quartets

Els homes balmats

Gant. Fotografia: Empar Sáez

 ELS HOMES BALMATS 

Un penic per al Vell Guy

                                  I

Som els homes balmats

som els homes farcits

recolzats l'un en l'altre

closca plena de palla. Ai las!

Les nostres veus seques quan

xiuxiuegem plegats

són sense sentit, tranquil·les,

com el vent a l'herba seca

o peus de rates sobre vidres trencats

al nostre celler exhaust

figura sense forma, ombra sense color,

força paralitzada, gest sense moviment:

els qui han passat,

amb ulls fits, a l'altre Regne de la mort,

ens recorden —si ho fan— no pas com a ànimes

perdudes, violentes, sinó sols

com els homes balmats

els homes farcits.

                                 II

Ulls que no goso trobar en somnis

en el regne del somni de la mort

aquests no apareixen:

allí els somnis són

llum de sol sobre una columna trencada

allí hi ha un arbre balancejant-se

i les veus són

en el cant del vent

més distants i més solemnes

que un estel que s'esvaeix.

Que no m'apropi més 

al regne del somni de la mort

que porti també 

disfresses tan intencionades

com pelatge de rata, pell de corb, pals creuats

en un camp

comportant-me com ho fa el vent

no més a prop…

No aquesta trobada final

en el regne del crepuscle

amb ulls que no goso trobar en somnis.

                                    III

Aquesta és la terra morta

aquesta és terra de cactus

aquí les imatges de pedra

són alçades, aquí reben

la súplica de la mà d'un mort

sota el guspireig d'un estel que s'esvaeix.

És així

en l'altre regne de la mort

despertar sol

en l'hora en què

tremolem de tendresa

llavis que voldríem besar

formulen pregàries a una pedra trencada.

                                   IV

Els ulls no són aquí

aquí no hi ha ulls

en aquesta vall d'estels que moren

en aquesta vall balmada

aquesta maixella trencada dels nostres regnes perduts

en aquest últim lloc de trobada

anem junts a les palpentes

i evitem de parlar

reunits en aquesta platja del túmid riu

sense vista, a menys que

els ulls reapareguin

com l'estrella perpètua

rosa multifoliada

del regne crepuscular de la nit

l'única esperança

dels homes buits.

                          

                                 V

Ballem entorn de la figa de moro

figa de moro figa de moro

ballem entorn de la figa de moro

a les cinc en punt del matí.

Entre la idea

i la realitat

entre el moviment

i l'acció

cau l'Ombra

                                      Perquè Teu és el Regne

entre la concepció

i la creació

entre l'emoció

i la resposta

cau l'Ombra

                                      La vida és molt llarga

entre el desig

i l'espasme

entre la potència

i l'existència

entre l'essència

i la concreció

cau l'Ombra

                                    Perquè Teu és el Regne

perquè teu és

la Vida és

perquè Teu és el

És així com acaba el món

és així com acaba el món

és així com acaba el món

no amb una explosió sinó amb un gemec.

T. S. Eliot, L'home balmat, dins: Poesia completa

Traducció de Josep M. Jaumà

Edicions de 1984, 2021

***

THE HOLLOW MEN

A penny for the Old Guy

I

We are the hollow men
We are the stuffed men
Leaning together
Headpiece filled with straw. Alas!
Our dried voices, when
We whisper together
Are quiet and meaningless
As wind in dry grass
Or rats' feet over broken glass
In our dry cellar

Shape without form, shade without colour,
Paralysed force, gesture without motion;

Those who have crossed
With direct eyes, to death's other Kingdom
Remember us—if at all—not as lost
Violent souls, but only
As the hollow men
The stuffed men.


II

Eyes I dare not meet in dreams
In death's dream kingdom
These do not appear:
There, the eyes are
Sunlight on a broken column
There, is a tree swinging
And voices are
In the wind's singing
More distant and more solemn
Than a fading star.

Let me be no nearer
In death's dream kingdom
Let me also wear
Such deliberate disguises
Rat's coat, crowskin, crossed staves
In a field
Behaving as the wind behaves
No nearer—

Not that final meeting
In the twilight kingdom

With eyes I dare not meet in dreams.


III

This is the dead land
This is cactus land
Here the stone images
Are raised, here they receive
The supplication of a dead man's hand
Under the twinkle of a fading star.

Is it like this
In death's other kingdom
Waking alone
At the hour when we are
Trembling with tenderness
Lips that would kiss
Form prayers to broken stone.


IV

The eyes are not here
There are no eyes here
In this valley of dying stars
In this hollow valley
This broken jaw of our lost kingdoms

In this last of meeting places
We grope together
And avoid speech
Gathered on this beach of the tumid river

Sightless, unless
The eyes reappear
As the perpetual star
Multifoliate rose
Of death's twilight kingdom

The hope only
Of empty men.


V

Here we go round the prickly pear
Prickly pear prickly pear
Here we go round the prickly pear
At five o'clock in the morning.

Between the idea
And the reality
Between the motion
And the act
Falls the Shadow
                                    For Thine is the Kingdom

Between the conception
And the creation
Between the emotion
And the response
Falls the Shadow
                                    Life is very long

Between the desire
And the spasm
Between the potency
And the existence
Between the essence
And the descent
Falls the Shadow
                                     For Thine is the Kingdom

For Thine is
Life is
For Thine is the

This is the way the world ends
This is the way the world ends
This is the way the world ends
Not with a bang but a whimper.


T. S. Eliot, The hollow men (1925)

Vanitas

Luz-Saint-Sauveur. Fotografia: Empar Sáez

VANITAS I

—Mira: la pluma dice ser soplo
y niega el peso.
¿En qué hondonada, sobre qué tierra,
la carne la desmiente?



VANITAS II


—Palpita aún. Nótala en tus manos.
Contigo celebraré el ácido aroma de la carne.
Que otras manos sueñen
la levedad.


Esther Zarraluki, Dónde
DVD Ediciones, 2006

Nosaltres els dinosaures

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

NOSALTRES ELS DINOSAURES

nascuts així

enmig d'això

mentre els rostres de guix somriuen

mentre la senyora Mort riu

mentre els ascensors s'espatllen

mentre els escenaris polítics es dissolen

mentre el dependent del supermercat té un títol universitari

mentre els peixos oliosos escupen les seves preses olioses

mentre el sol s'emmascara

hem

nascut així

enmig d'això

enmig d'aquestes guerres esbojarradament pensades

enmig d'un escenari de fàbriques buides amb finestres trencades

enmig de bars on la gent ja no es parla

enmig de baralles a cops de puny que acaben a trets i punyaledes

nascuts enmig d'això

en hospitals tan cars que surt més a compte morir

amb advocats que cobren tant que és més barat declarar-se culpable

en un país on les presons són plenes i els manicomis estan tancats

en un lloc on les masses converteixen els ximples en herois rics

nascuts enmig d'això

caminem i vivim enmig d'això

morim a causa d'això

emmudim a causa d'això

castrats

depravats

desheretats

a causa d'això

enganyats per això

utilitzats per això

menyspreats per això

embogits i malalts per això

ens tornem violents

ens tornem inhumans

per això

el cor s'ennegreix

els dits busquen el coll

la pistola

el ganivet

la bomba

els dits busquen un déu insensible

els dits busquen l'ampolla

la píndola

la pols blanca

hem nascut enmig d'aquesta afligida fatalitat

hem nascut sota un govern que fa 60 anys que està endeutat

que aviat serà incapaç de pagar fins i tot els interessos del deute

i els bancs cremaran

els diners seran inútils

hi haurà assassinats impunes als carrers

hi haurà armes i multituds revoltades

la terra no servirà per a res

cada vegada hi haurà menys menjar

l'energia nuclear serà controlada per una majoria

les explosions sacsejaran la terra sense parar

robots humans radioactius s'encalçaran els uns als altres

els rics i els escollits vigilaran des de plataformes espacials

l'Infern de Dant semblarà un joc de criatures

el sol no es veurà i sempre serà de nit

els arbres es moriran

morirà la vegetació sencera

homes radioactius es menjaran la carn d'homes radioactius

el mar estarà contaminat

els llacs i els rius desapareixeran

la pluja serà el nou or

un vent tenebrós durà la pudor de cossos podrits d'homes i animals

els darrers supervivents sucumbiran a noves malalties espantoses

i les plataformes espacials seran destruïdes a causa de l'abrasió

de la manca de subministraments

del natural efecte de la decadència general

i regnarà el silenci més bonic que s'hagi sentit mai

nascut d'això.

i el sol es mantindrà amagat

esperant el capítol següent. 

Charles Bukowski, Bukowski essencial

Versions de Marcel Riera

LaBreu Edicions, 2023

***

DINOSAURIA, WE


born like this
into this
as the chalk faces smile
as Mrs. Death laughs
as the elevators break
as political landscapes dissolve
as the supermarket bag boy holds a college degree
as the oily fish spit out their oily prey
as the sun is masked


we are
born like this
into this
into these carefully mad wars
into the sight of broken factory windows of emptiness
into bars where people no longer speak to each other
into fist fights that end as shootings and knifings

born into this
into hospitals which are so expensive that it's cheaper to die
into lawyers who charge so much it's cheaper to plead guilty
into a country where the jails are full and the madhouses closed
into a place where the masses elevate fools into rich heroes

born into this
walking and living through this
dying because of this
muted because of this
castrated
debauched
disinherited
because of this
fooled by this
used by this
pissed on by this
made crazy and sick by this
made violent
made inhuman
by this

the heart is blackened
the fingers reach for the throat
the gun
the knife
the bomb
the fingers reach toward an unresponsive god

the fingers reach for the bottle
the pill
the powder

we are born into this sorrowful deadliness
we are born into a government 60 years in debt
that soon will be unable to even pay the interest on that debt
and the banks will burn
money will be useless
there will be open and unpunished murder in the streets
it will be guns and roving mobs
land will be useless
food will become a diminishing return
nuclear power will be taken over by the many
explosions will continually shake the earth
radiated robot men will stalk each other
the rich and the chosen will watch from space platforms
Dante's Inferno will be made to look like a children's playground

the sun will not be seen and it will always be night
trees will die
all vegetation will die
radiated men will eat the flesh of radiated men
the sea will be poisoned
the lakes and rivers will vanish
rain will be the new gold

the rotting bodies of men and animals will stink in the dark wind
the last few survivors will be overtaken by new and hideous
diseases
and the space platforms will be destroyed by attrition
the petering out of supplies
the natural effect of general decay

and there will be the most beautiful silence never heard

born out of that.

the sun still hidden there

awaiting the next chapter.

Charles Bukowski

Camins

Banhèras de Bigòrra (Bagnères-de-Bigorre). Fotografia: Empar Sáez

CAMINS

volen ser caminats

ves «un mot més enllà»

de dret de biaix

amunt avall

troba el teu pas

al bosc d'estrelles

et vesteix llum

d'ombra

Ves

cap a la pedrera

dels mots

Rose Ausländer, No resideixo, visc

Traducció de Feliu Formosa

Cafè Central & Eumo Editorial, 2023

***

WEGE

wollen gegangen werden

geh »ein Wort weiter«

gradaus schräg

hinauf hinab

finde deinen Schritt

im Sternenwald

Licht kleidet dich

in Schatten

Geh

in den Steinbruch

der Wörter

Rose Ausländer

Poema floral

Gant. Fotografia: Empar Sáez

  POEMA FLORAL

Finestra:

obertura practicada a la paret

per donar entrada a la llum

i a l'aire.

Finestra,

tres fulles de clavell.

Obertura practicada a la paret,

dues branques de morera.

Per donar entrada,

una fulla d'heura.

A la llum i a l'aire,

una branca de gerani.

Joan Brossa, Poesia completa. Volum I (1940-1960)

Univers, 2021

Paisatge

 

Marràqueix. Fotografia: Empar Sáez

PAISATGE


Aquí sorgeix una muralla d'espai sense
límits que no puc escalar.
Il·lumina el paisatge un llum
que penja dels núvols.


Joan Brossa, Poemes inèdits. Gual permanent / Mapa de lluites

:Rata_, 2017

POEMA

Prats de Molló. Fotografia: Empar Sáez

 

POEMA

És cert 

que no tinc diners

i és patent que la major part de

monedes són de xocolata;

però si agafeu aquest full,

el doblegueu pel llarg

en dos rectangles,

després en quatre,

feu llavors un plec

oblic amb els quatre

papers i el separeu

en dos gruixos,

                obtindreu

un ocell que mourà 

les ales.

                                            A Pepa

Joan Brossa, El saltamartí

Edicions Proa, 1985

Mare

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

 MARE

Li va caure dels genolls com un cabdell de llana. Es va desenrotllar amb presses i va fugir a cegues. Mantenia el principi de la vida. L'enrotllava a l'anular com si fos un anell, el volia protegir. Rodolava per pendents costeruts, de vegades escalava cap amunt. Va arribar tot embrollat i callava. Mai més no tornaria al tron dolç dels seus genolls.

Els braços estirats brillen en la foscor com una ciutat vella.

Zbigniew Herbert, El senyor Cogito

Traducció de Xavier Farré

Cafè Central &Eumo Editorial, 2021

***

Matka


Upadł z jej kolan jak kłębek włóczki. Rozwijał się w pośpiechu i uciekał na
oślep. Trzymała początek życia. Owijała na palec serdeczny jak
pierścionek, chciała uchronić. Toczył się po ostrych pochyłościach, czasem
piął się pod górę. Przychodził splątany i milczał. Nigdy już nie powróci na
słodki tron jej kolan.

Wyciągnięte ręce świeci w ciemności jak stare miasto.


Zbigniew Herbert, Pan Cogito

El bosc

Luz-Saint-Sauveur. Fotografia: Empar Sáez

EL BOSC

Camino pel bosc i aplego avellanes,

olors, pedres, colors, paisatges.

La bellesa és un somni.

Tot el que veig és un somni.

Pel bosc no hi ha espècies millors o pitjors.

A mi m'agraden totes les plantes,

tots els camins i tots els marges.

La llum és una idea del cosmos

i els errors de la matèria no existeixen.

Són les galàxies i els oceans i les papallones

que decideixen totes les coses.

La llum és una paraula en expansió.

Santi Borrell, Poemes (1997-2010)

Edicions de Pedra, 2022
 

Pozo

 

Oulad Driss. Fotografia: Empar Sáez

POZO

Así

como un silencio cabe dentro de otro silencio

de repente el vacío se abisma a otro vacío

y del dolor caemos al dolor.

Ya no hay afuera entonces.

Apenas si podemos respirar nuestro aire

pues volvemos a ser oscuros animales

que nadan en el pozo de la entraña

como antes de nacer

                                    o de morir

Piedad Bonnett, Los habitados

Visor Libros, 2017

Transformacions

 

Marràqueix. Fotografia: Empar Sáez

 

TRANSFORMACIONS

 

      III

Qui plora massa endins
perquè les llàgrimes li surtin
pels ulls és una terra estèril.
Quan plou per fi,
de sobte la vegetació envaeix,
com una onada, les esquerdes,
i tots els animals del món
s'hi acosten, mengen,
s'abeuren al blau fosc de les pupil·les.



Xènia Dyakonova, Dos viatges
Edicions del Buc, 2020

No hi ha res encara

 

M'Hamid. Fotografia: Empar Sáez

No hi ha res encara:
sols la idea d'una flor sota la runa,
l'esbós d'un màrtir sense rostre,
el color inventat d'un bosc llunyà
que s'infla quan el mulla la pluja,
el crani inexpressiu d'aquest món nostre
amb els ulls plens de no-mirar,
la promesa d'un hivern que consoli
els animals enfredorits a dins dels caus,
la solcada d'un silenci que respecti
l'aleteig desesperat de mil ocells
atrapats dins d'una església buida.

No hi ha res encara:
sobrevivim
perquè ens batega a la boca
el cor d'un nadó.


Xavier Mas Craviotto, La llum subterrània
Edicions 62, 2023

De l'infinit del plec

Gant. Fotografia: Empar Sáez

 

DE L'INFINIT DEL PLEC

En tots els plecs del vent, un infinit:

la brevetat dels límits que prolonga

el relleu de les venes, les parets

de calç, la densitat de la matèria.

Un infinit tan fràgil que es replega

davant de la llum crua de l'hivern,

tan fràgil que ha tombat una per una

les fulles que han caigut dels freds obscurs.

Tan fràgil com les corbes del desert,

la línia trencada de la corba

interior del món en cada cos:

els últims plecs dels plecs en cada mort.

Teresa Pascual, Tot passa baix

LaBreu Edicions, 2022