Sala d'espera

Àrreu. Fotografia: Empar Sáez

Sala d'espera

M'han receptat que esperi.

Entro a la sala

on esperar serveix per esperar.

Les cadires acullen el silenci

de tots els qui esperem

que algú ens digui pel nom.

Aquí el temps no té pressa.

Es posa l'uniforme i puja a la tarima

per escriure amb el guix del compte enrere

els darrers epitafis del record.

Com els mestres d'abans, autoritari,

ens mana acabar els deures:

hem de posar sentit a cada un dels fonemes

i redactar la vida que ens hauria agradat.

Com que el temps no té límit a la sala d'espera,

el millor és ser pacient

i obedient com un mort.

Eduard Sanahuja, Compàs d'espera (Edicions Bromera, 2006)

Una suite d'aparicions

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

Una suite d'aparicions

                                                     per a Octavio i Marie Jo Paz

                                       III 

Com s'ofereix i es diposita, igual que el vent

A l'orella, que de primer sent el brunzit solament, el primer

Suggeriment del que vindrà, com creix fora de si,

Fora del brunzit, perquè si no moriria

Al cementiri del so sense ser conegut, i aleshores

No passaria res per dies o setmanes fins que alguna cosa semblant

Tornés, un so anunciant-se com a teu, una veu

Que és la teva, ajupint-se sota el pes del desig,

Mudant de sobte el teu llenguatge en un camp que es desplega

I mentrestant el brunzit pot encara ser detectat, el brunzit

Original d'abans que fos teu, i tu jeus i el sents,

Sorprès del fet que el que dius és el que volies dir,

I penses que potser no ets qui et pensaves, que d'ara endavant

Qualsevol idea de tu mateix ha d'incloure un cos que rodeja una cançó.

Mark Strand, Rufaga d'un (Traducció de Joan Todó)

Godall Edicions, 2016

***

A Suite of Appearances

                                                         for Octavio i Marie Jo Paz

                                          III 

How it comes forward, and deposits itself like wind

In the ear which hears only the humming at first, the first

Suggestion of what is to come, how it grows out of itself,

Out of the humming because if it didn't it would die

In the graveyard of sound without being known, and then

Nothing would happen for days or weeks until something like it

Came back, a sound announcing itself as your own, a voice

That is yours, bending under the weight of desire,

Suddenly turning your language into a field unfolding

And all the while the humming can still be detected, the original

Humming before it was yours, and you lie back and hear it,

Surprised that what you are saying was something you meant,

And you think that perhaps you are not who you thought, that henceforth

Any idea of yourself must include a body surrounding a song.

Mark Strand, Blizzard of one, 1998 

silenciar el desig, alliberar-te'n

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

silenciar el desig, alliberar-te'n

voldries. no t'enganyis,

vesteix els ossos que t'aguanten dret.

fa temps que ho saps.

les hores que voldries

no haver o haver estimat,

s'hi tornen

com hostes oblidats a la gran festa

dels llavis i les mans:

t'acusaran

i no sabràs com dir-los

que tot va ser comèdia,

disfressa,

quixots del gran guinyol

del viure.

també el dolor.

Francesc Garriga Barata, Swing (LaBreu Edicions, 2015)

això és tot el que tinc

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

això és tot el que tinc,

res més:

l'atzar que dorm al meu costat

mirall i sostre,

més quatre lletres que s'emporta el temps

per la finestra oberta al sol.

això i el meu barret de mendicant

per esperar l'almoina dels capvespres,

quan a la rambla el vent remou les fulles

dels vells desigs

i escombra al mar les esperances brutes.

Francesc Garriga Barata, Setembre (Editorial Columna, 1992)

tot és i no

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

tot és i no

serà

si jo no hi sóc.

camins i no 

camí

per no anar enlloc.

sempre és enlloc a tot arreu.

la pell s'esquerda,

tremolen els turmells.

les mans, on són les mans?

tot és i no.

quan el que ve no ve

s'escurça el temps

de pluges

en terres mal llaurades.

cançons de pa sense llevat ni sal.

tot el dibuix ha pres la forma exacta

del blanc de plana de llibreta.

només ens manca l'última sorpresa.

tot és i no.

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc (Editorial Proa, 2003)

Historia

Mérida. Fotografia: Empar Sáez

HISTORIA


SUBÍAMOS corriendo la larga escalera.
Apenas si mirábamos posibles
detalles laterales,
sorpresas de una ventana
abierta al mundo tras los vidrios,
reflejos, sedimentos
del que subiera antes.
Velozmente cruzamos
la inútil pausa del rellano,
abandonadas rosas menos que naturales,
los ramalazos del siempre
ciego cielo
a su modo indeleble.
Subíamos, subíamos
por lo idéntico
sólo que hacia cada vez menos luz,
hacia pozo más hondo.

Ida Vitale, Parvo reino, 1984 (Dins "Reducción del infinito", Tusquets Editores, 2002)

és una mà, una gran mà

Mérida, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez

és una mà, una gran mà

damunt un cos més gran encara

translúcids ocells acabats de néixer

vagament intuïdors de la llum

freds corredors de la ciutat

què engoleixen?

com una ombra, la mà plana

damunt una ciutat indefensa

plena de llum

Anna Dodas i Noguer ("Poemes esparsos i esbossos", dins El Volcà, La Busca edicions, 2015)

dRESSORGIR

Pamiers. Fotografia: Empar Sáez

dRESSORGIR

No coneixes la veu que

                        imperiosa a l'alba et diu

camina.

Camines.

Pel viarany queden trossos dels teus ulls.

A les vores entre albons

llacor de venes

obertes. I quan la llum del dia fuig

els arbres surten a fer la seva ronda.

Allà a on hi havia un taronger hi creix

un fantasma.

Allà a on hi havia un ullastre hi creix

un fantasma.

Allò que només era nigul borrer

ara és cadolla pudent amb el

compostatge de tots els somnis.

Antònia Vicens, Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, Editor, 2013)

Veu en la nit

Caldes de Montbui. Fotografia: Empar Sáez

VEU EN LA NIT

Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs apocalipsis, he callat massa.

Des del llindar de la meva por ignorada,

des de la meva tenebra eriçada de baionetes i feixuga de canons adormits,

aquesta nit vull parlar.

He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang

o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall de la felicitat...

Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu de puny crispat.

A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,

vides encoixinades i placèvoles que us moveu en ciutats i pobles sense cercles de ferro i foc.

Esteu voltats de primaveres i coberts de cels tranquils,

però em clavaré com un eriçó a les vostres esquenes glacials,

cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostres dones com una au enfollida

i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes de les vostres cases...

Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de solcs buits i barques encallades,

una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense pensar en els caiguts.

I el seu record em pesa al front amb una feixuguesa de mare vella

i posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.

On trobarà la meva ànima martells suaus per a forjar-los?

Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.

Cal que us llanci la solitud de milions com jo:

vides clivellades per sols furiosos, amb dring de cantimplora buida al costat,

i perseguides de metralles persistents.

Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura, sense veure l'estelada infinita,

indiferents als meteors.

Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els nostres cossos famèlics

i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...

¿Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta compartides,

de les esperades cartes amb perfum de vida jove que hom llegeix a poc a poc perquè durin més?

¿Què sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans de les partences,

de la grandesa de la nostra misèria,

de viure deu morts cada dia,

d'aquest voler-se abraçar a la papallona de l'instant com si fos una columna...?

Les negres cornetes sonaran per a tots...!

Agustí Bartra, L'arbre de foc (adesiara editorial, 2015)

Tarde o temprano la casa cria...

Talamanca. Fotografia: Empar Sáez

TARDE O TEMPRANO la casa cria tamo
y al amor le salen sierpes crotaleras
y al desamor maldades y otras hierbas.
Tarde o temprano navegamos sin rumbo
y al amor le crecen renacuajos y liebres
y al desamor pies para que os quiero.
Tarde o temprano nos acecha la nada
y al amor le surgen picaduras de viruela
y al desamor las botas de mil leguas.
Tarde o temprano renunciamos
y al amor le brotan silencios pendencieros
y al desamor patitas de gamo saltarín.
Tarde o temprano el pensamiento yerra
y el amor se vuelve loco
mientras dice «yo por vos y vos por otro».


Neus Aguado, Ginebra en bruma rosa (Editorial Lumen, 1989)

Serà potser només

Mirepoix. Fotografia: Empar Sáez

Serà potser només

en el darrer moment

en què tanquis

 

els ulls per sempre

que et serà donat

conèixer aquest únic

secret per força

tan senzill

com quan

al bat del sol

es desclou

una flor.

Montserrat Abelló, El fred íntim del silenci (Ed. Denes, 2008)

M'he anat perdent

Mérida, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez

M'he anat perdent

 

a poc a poc. 

Ja no em conec 

les mans, els peus. 

Visc en una casa 

de tants anys 

com si, sense voler, 

s’hagués desprès de mi. 

I jo fos un fantasma, 

arribat de lluny, 

que s’hi mogués 

amb placidesa. 

Em rodegen plantes 

i flors; roses vermelles 

com sang i les fulles verdes 

i lluents de les camèlies. 

I el record vivíssim 

dels teus llavis 

damunt la pell. 

I em pregunto 

si aquesta casa 

on em trobo i aquests 

ulls amb què m’ho miro tot, 

són meus.

Montserrat Abelló, Memòria de tu i de mi (Ed. Denes, 2006)

Encontré

Menorca. Fotografia: Empar Sáez

Encontré


No he buscado.
Por costumbre si escucho el canto de un pájaro
digo (a nadie)¡vaya: un pájaro!
O digo ¿de qué color era?
Y el color no tiene en realidad importancia,
sino el espacio en que una inmensa flor sin nombre se mueve,
el espacio lleno de un esplendor sin nombre,
y mis ojos, fijos, sin nombre.



Blanca Varela, Valses y otras falsas confesiones (Dins "Donde todo termina abre las alas. Poesía reunida (1949-2000)")

Galaxia Gutenberg, 2001 

Es muy posible que escriba para que me entiendan los muertos

Fornells. Fotografia: Empar Sáez

Es muy posible que escriba para que me entiendan los muertos

para que me entiendan los orangutanes cuando aprenden a leer

para que me entiendan las muertas que una vez fui y que seré

es muy posible que escriba para no tener que pensar que ya no estás

que nunca estuviste que no volverás a estar y que si estuvieses

escribiría para olvidar que estás que siempre estuviste y siempre estarás.

Neus Aguado, Tal vez el Tigre

Hi ha paraules que em parlen

Illa de Taquile. Fotografia: Empar Sáez

Hi ha paraules que em parlen i paraules

que em callen, n'hi ha que em criden, d'altres

em vénen sense cridar-les. Les coses

existeixen pel tacte del seu nom:

orient, vertigen, misteri.

I dic allò que faig:

escric, ensopego.

La quietud és murmuri:

sil·logisme, solstici, silenci.

Exploro la paraula:

pell, sexe, cor.

I callo.

Sento les paraules que em parlen soles:

batec, exili, res.

Escolto i repeteixo segons les circumstàncies:

ràbia, pedra, foc.

O la simetria imperfecta dels secrets:

llamp, navalla, mort.

Clara Mir Maristany, La paraula des-habitada

Infància

Cusco. Fotografia: Empar Sáez

Infància


Tota una allau de podridura i ossos
secs, ombres i rialles lívides.

Ressona una campana per les pedres,
enderrocs i bigues corcades.

S'ha mort l'infant.

Negres migracions a l'horitzó blavós,
llagostes i pregadéus a les cambres;
que horrorosa la nina blanca!

Que trista i terrible la vella infància,
els morts per l'aigua, els blancs taüts.



Eudald Puig, Parc de gessamins

Tempesta d'estiu

Besalú. Fotografia: Empar Sáez

Tempesta d'estiu

Vaig a veure per què estan amoïnades

les herbes de la vora de la paret de pedra.

Potser no els agrada la manera

amb què les ombres s'arrosseguen per la gespa

en el silenci de la tarda.

El cel continua blau,

tot i que no sentim ocells

ni veiem papallones entre les flors

ni ens corren formigues sobre els peus.

I els arbres del pati

vinclen les branques lleugerament

en deferència a alguna cosa

que està a punt d'arribar

sense que ens adonem,

fascinats com estem pel silenci creixent.

Charles Simic, Mestre de disfresses

Traducció de Marta Pera

***

Summer Storm

I’m going over to see what those weeds

By the stone wall are fretting about.

Perhaps they don’t care for the way

The shadows creeps across the lawn

In the silence of the afternoon.

The sky keeps being blue,

Though we hear no birds,

See no butterflies among the flowers,

No ants running over our feet.

As for the trees in our yard,

They bend their branches ever so slightly

In deference to something

About to make its entrance

Of which we know nothing,

Spellbound as we are by the deepening quiet.

Charles Simic, Master of Disguises

Los pasos

Arequipa, Perú. Fotografia: Empar Sáez

Los pasos

Y éste, ¿hacia dónde? Tan seco y tan distante
que me detengo para oirlo volver a mi cuerpo.
Para sentir entrar la sangre que arrojaba
al avanzar en círculos donde estuve parado,
inmensamente triste con mis cosas,
tan próximo a la jaula donde chilla mi papagayo rojo,
mi hermoso cinturón del norte (de Piura
o de Chiclayo, no recuerdo).

Cuando niño di muchos, aquellos cuentan hasta morir,
los más puros y crueles.
Aquel hacia la mariposa o hacia el gato
que murió al poco tiempo.
O aquel hacia la madre, para llorar sobre su oscura falda sin olores,
sobre su vientre que amo todavía como mi casa,
pecera, nido sombrío y fresco.

Hay otros. Cada uno de ellos da dolor.
De sed aquel que lleva al agua,
y el del amor es hueco, desdentado,
alimento pesado que me arroja en el más negro llanto,
en extrañas posturas de mono,
riendo de los dientes afuera
con la risa como una flor carnívora.

Pero todos los pasos 
juntos, amándose y matándose,
suman; son un hombre que camina,
un peligroso instrumento contra la paz.

Unidos pueden mirar al cielo con paciencia.

Blanca Varela, Puerto Supe

Desandar lo andado

Nazca, Perú. Fotografia: Empar Saez

Desandar lo andado. Aspirar a encontrar un pueblo sabio, un pueblo antiguo, un pueblo elefante, cuya fuerza no estuviese al servicio de la agresión, la conquista o el poder, que tan sólo exigiese que se respetara su derecho de paso: el camino sagrado por el que la manada atraviesa los territorios sin dañarlos.

Hallar un pueblo sabio. Desear salvar la tierra si tan sólo se hallase uno.

Chantal Maillard, La herida en la lengua 

Tusquets Editores, 2015 

Reunión

Arequipa, Perú. Fotografia: Empar Sáez

REUNIÓN


ÉRASE un bosque de palabras,
una emboscada lluvia de palabras,
una vociferante o tácita
convención de palabras,
un musgo delicioso susurrante,
un estrépito tenue,
un oral arco iris
de posibles oh leves leves disidencias leves,
érase el pro y el contra,
el sí y el no,
multiplicados árboles
con voz en cada una de sus hojas.

Ya nunca más, diríase,
el silencio.


Ida Vitale, Oidor andante (Dins: Reducción del infinito)