dissabte, 21 de setembre del 2019

Solo la muerte

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez



SÓLO LA MUERTE

Hay cementerios solos,
tumbas llenas de huesos sin sonido,
el corazón pasando un túnel
oscuro, oscuro, oscuro,
como un naufragio hacia adentro nos morimos,
como ahogarnos en el corazón,
como irnos cayendo desde la piel al alma.

Hay cadáveres,
hay pies de pegajosa losa fría,
hay la muerte en los huesos,
como un sonido puro,
como un ladrido sin perro,
saliendo de ciertas campanas, de ciertas tumbas,
creciendo en la humedad como el llanto o la lluvia.

Yo veo, solo, a veces,
ataúdes a vela
zarpar con difuntos pálidos, con mujeres de trenzas muertas,
con panaderos blancos como ángeles,
con niñas pensativas casadas con notarios,
ataúdes subiendo el río vertical de los muertos,
el río morado,
hacia arriba, con las velas hinchadas por el sonido de la muerte,
hinchadas por el sonido silencioso de la muerte.

A lo sonoro llega la muerte
como un zapato sin pie, como un traje sin hombre,
llega a golpear con un anillo sin piedra y sin dedo,
llega a gritar sin boca, sin lengua, sin garganta.
Sin embargo sus pasos suenan
y su vestido suena, callado, como un árbol.

Yo no sé, yo conozco poco, yo apenas veo,
pero creo que su canto tiene color de violetas húmedas,
de violetas acostumbradas a la tierra
porque la cara de la muerte es verde,
y la mirada de la muerte es verde,
con la aguda humedad de una hoja de violeta
y su grave color de invierno exasperado.

Pero la muerte va también por el mundo vestida de escoba,
lame el suelo buscando difuntos;
la muerte está en la escoba,
es la lengua de la muerte buscando muertos,
es la aguja de la muerte buscando hilo.

La muerte está en los catres:
en los colchones lentos, en las frazadas negras
vive tendida, y de repente sopla:
sopla un sonido oscuro que hincha sábanas,
y hay camas navegando a un puerto
en donde está esperando, vestida de almirante.


Pablo Neruda, Residencia en la tierra
Editorial Bruguera, 1986



dimecres, 11 de setembre del 2019

Botella al mar

Pilgrim's Rest. Fotografia: Empar Sáez


BOTELLA AL MAR


Y tú quieres oír, tú quieres entender. Y yo
te digo: olvida lo que oyes, lees o escribes.
Lo que escribo no es para ti, ni para mí, ni
para los iniciados. Es para la niña que nadie 
saca a bailar, es para los hermanos que
afrontan la borrachera y a quienes desdeñan
los que se creen santos, profetas o poderosos.


Jorge Teillier & Juan Cristóbal, La Isla del Tesoro (Dins: Jorge Teillier. Nostalgia de la Tierra. Antología). Ediciones Cátedra, 2015.


dijous, 5 de setembre del 2019

No vull posar-me a volar

Palenque. Fotografia: Empar Sáez


No vull posar-me a volar
mai més a la velocitat del temps

creure així per un instant
en la meva espera immòbil


Philippe Jaccottet, Aires
Traducció d'Antoni Clapés
Cafè Central / Eumo Editorial, 2017.


***


Je ne veux plus me poser
voler à la vitesse du temps

croire ainsi un instant
mon attente immobile


Philippe Jaccottet, Airs
Edicions Gallimard, 1967


dissabte, 17 d’agost del 2019

els ulls, déu meu

Kampong Thom. Fotografia: Empar Sáez


els ulls, déu meu,
com ens els van fer tancar. I ja només podíem
mirar endins, cada cop més endins; i així podíem
veure
per sota d’allò que no té resposta, per sota de la
por i del dolor,
aquella dolça, estimulant humilitat,
aquella il·limitada, dòcil pobresa nostra.


Iannis Ritsos, El retorn d’Ifigènia (fragment). Dins: Fedra
Traducció de Joan Casas
Edicions de L'Albí, 2010


Privilegiat

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez



Privilegiat


Tranquil·la tarda d'hivern. Dos soldats de permís
es passegen pel port. Una dona pintada
mira els vaixells, les grues, els carregadors,
una gavina posada als pals. El biciclista
s'atura al davant de l'agència marítima. Descarrega
una pila de diaris vells. Des de l'aparador de la papereria
una estatueta de guix ben despullada et mira. I tu
et sents afalagat i privilegiat
per la predilecció que des de sempre et demostren les estàtues
i per les seves secretes confessions. Per això
has comprat un grapat de cigrons torrats
i els llences al mar d'un en un, sabedor
de com et mira aquella estatueta de la papereria.



Iannis Ritsos, Tard, molt tard, de nit entrada
Traducció de Joan Casas
Jardins de Samarcanda (coedició de Cafè Central i Eumo Editorial, 2005

S'ha fet de nit

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez



S'ha fet de nit

La festa d'aquest vespre també s'ha suspès.
I no tenim ni la menor idea
de què haurien plorat, o celebrat.
En un moment s'han encès els llums i s'han apagat.
Per la finestra hem vist els músics;
travessaven silenciosos l'avinguda
tot traginant a coll
enormes instruments de llautó.
Queda't, doncs, aquí,
fuma't el cigarret
en aquesta gran calma,
en aquest meravellós no res.
Sordes-mudes les estàtues.
Sord-muds també els poemes. S'ha fet de nit.


Iannis Ritsos, Tard, molt tard, de nit entrada
Traducció de Joan Casas
Jardins de Samarcanda (coedició de Cafè Central i Eumo Editorial), 2005

divendres, 9 d’agost del 2019

Truena. Están abriéndose

Florència. Fotografia: Empar Sáez


TRUENA. Están abriéndose
los cráneos de los dioses. Llueve
como si el agua fuera a rebañar las sobras
en el plato del mundo.
Una mujer camina
bajo el agua
y el agua no la borra.
No la ahoga tampoco.
No lo comprendo
cómo
sin aparente esfuerzo
bajo
este cielo cayendóse
persiste en
lo que sin apenas dudar
llamaría existencia.


Ada Salas, Limbo y otros poemas
Editorial Pre-Textos, 2013.


Extraño suena

Figueres. Fotografia: Empar Sáez


«The eternal note of sandness in.»
MATHEW ARNOLD


EXTRAÑO suena
el mundo.
La sucesión del golpe.
La incisión de la luz.
El paso sigiloso de las quietas
imágenes. Oyes
como si un rígido cristal.
Como piensas 
que oyen
esos pequeños animales en el centro del ámbar.
Como en su exilio
blanco 
nos escuchan los muertos.


Ada Salas, Limbo y otros poemas
Editorial Pre-Textos, 2013.

Antes del comienzo

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez



ANTES DEL COMIENZO


Ruidos confusos, claridad incierta.
Otro día comienza.
Es un cuarto en penumbra
y dos cuerpos tendidos.
En mi frente me pierdo
por un llano sin nadie.
Ya las horas afilan sus navajas.
Pero a mi lado tú respiras;
entrañable y remota
fluyes y no te mueves.
Inaccesible si te pienso,
con los ojos te palpo,
te miro con las manos.
Los sueños nos separan
y la sangre nos junta:
somos un río de latidos.
Bajo tus párpados madura
la semilla del sol.
                   El mundo 
no es real todavía,
el tiempo duda:
               sólo es cierto
el calor de tu piel.
En tu respiración escucho
la marea del ser,
la sílaba olvidada del Comienzo.


Octavio Paz, Árbol adentro
Seix Barral, 1990

dilluns, 22 de juliol del 2019

Alba

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez



ALBA

I

Entra furtivament
la llum
sorprèn el somni encara immers
                    en la carn.

II

Obrir els ulls.
Obrir-los
com la primera vegada
—i la primera vegada
 és sempre.


III

Toc
d'un llamp breu
i la violència de les imatges
en el temps.

IV

Blanc
senyal ofert
i la resposta de la sang:
ARA!


Orides Fontela, Alba (1983) dins: Poesia completa
Traducció de Joan Navarro. 
Edicions de 1984, 2018


***


ALBA


I

Entra furtivamente
a luz
surpreende o sonho inda imerso
                     na carne.


II

Abrir os olhos.
Abri-los
como da primeira vez
– e a primeira vez
  é sempre.


III

Toque
de um raio breve
e a violência das imagens
no tempo.


IV

Branco
sinal oferto
e a resposta do
sangue:
AGORA!


Orides Fontela, Alba


dijous, 18 de juliol del 2019

El gran poema americà

Castellcir, Vall de Marfà. Fotografia: Empar Sáez



El gran poema americà

Si això fos una novel·la
començaria amb un personatge,
un home sol en un tren cap al sud
o amb una noia en un gronxador al costat d'una granja.

I, a mesura que passessin les pàgines, et diria
que era de matí o al cor de la nit,
i jo, el narrador, descriuria
per a tu els núvols miscel·lanis damunt de la granja

i com anava vestit l'home al tren
fins a la bufanda vermella de quadres,
i el barret que llançà al prestatge per sobre del seu cap,
i les vaques que lliscaven per la finestra.

En algun punt —no es pot llegir prou de pressa—
sabries o bé que el tren duia l'home
de tornada allà on un dia va néixer
o bé que viatjava cap al gran inconegut,

i potser ho toleraries tot plegat mentre
esperaves pacientment l'esclat dels trets
al barranc on l'home s'amaga
o que aparegués a la porta una morena alta.

Però això és un poema,
i aquí els únics personatges som tu i jo,
sols en una cambra imaginària
que desapareixerà d'aquí a uns quants versos

sense haver-nos deixat temps per apuntar-nos amb pistoles
o per llançar tota la roba a una llar de foc ardent.
T'ho pregunto: qui necessita l'home del tren
i a qui l'importa què conté la seva maleta negra?

Nosaltres tenim una cosa millor que aquesta turbulència
que es precipita cap a una cloenda desastrosa.
Parlo del soroll que sentirem
així que deixi d'escriure i alci la ploma.

Una vegada vaig sentir algú comparar-lo
al so dels grills en un camp de blat
o, de forma més vaga, al vent
sobre el camp agitant coses que mai no veurem.


Billy Collins, Set elefants drets sota la pluja
Traducció de Jaume Subirana
Godall Edicions, 2019

***


The Great American Poem

If this were a novel,
it would begin with a character,
a man alone on a southbound train
or a young girl on a swing by a farmhouse.

And as the pages turned, you would be told
that it was morning or the dead of night,
and I, the narrator, would describe
for you the miscellaneous clouds over the farmhouse

and what the man was wearing on the train
right down to his red tartan scarf,
and the hat he tossed onto the rack above his head,
as well as the cows sliding past his window.

Eventually —one can only read so fast—
you would learn either that the train was bearing
the man back to the place of his birth
or that he was headed into the vast unknown,

and you might just tolerate all of this
as you waited patiently for shots to ring out
in a ravine where the man was hiding
or for a tall, raven-haired woman to appear in a doorway.

But this is a poem, not a novel,
and the only characters here are you and I,
alone in an imaginary room
which will disappear after a few more lines,

leaving us no time to point guns at one another
or toss all our clothes into a roaring fireplace.
I ask you: who needs the man on the train
and who cares what his black valise contains?

We have something better than all this turbulence
lurching toward some ruinous conclusion.
I mean the sound that we will hear
as soon as I stop writing and put down this pen.

I once heard someone compare it
to the sound of crickets in a field of wheat
or, more faintly, just the wind
over that field stirring things that we will never see.



Billy Collins, Ballistics (2008)


dissabte, 29 de juny del 2019

Una estrella de fusta

Murat. Fotografia: Empar Sáez


UNA ESTRELLA DE FUSTA, blava,
feta de petits rombes. Avui, per
la més jove de les nostres mans.

La paraula, mentre
fas precipitar sal de la nit i la mirada
cerca de nou el fals sol:

Una estrella, posa-la,
posa l'estrella dins la nit.


(—Dins la meva, dins 
la meva.)


Paul Celan, Reixes de llengua
Traducció d'Arnau Pons
LaBreu Edicions, 2019

***

EIN HOLZSTERN,blau,
aus kleinen Rauten gebaut. Heute, von
der jüngsten unserer Hände.

Das Wort, während
du Salz aus der Nacht fällst, der Blick
wieder die Windgalle sucht:

- Ein Stern, tu ihn,
tu den Stern in die Nacht.

(- In meine, in
meine.)



Paul Celan, Sprachgitter

Avalancha de hojas

Sitges. Fotografia: Empar Sáez



Avalancha de hojas

y su lamento seco y rojo



el río se inclina

hacia su sed

              el tiempo va más aprisa que yo



la noche se desgaja

toco su desnudez de agua

                         y ella grita dentro del grito.



Gloria Gervitz, Migraciones
Editorial Fondo de Cultura Económica, 2013




El ruido algo quebrándose

Sitges. Fotografia: Empar Sáez


El ruido algo quebrándose
que emana del silencio
la miel de la nostalgia pegándose a los ojos
—casi
los párpados cerrados—
el mundo y su belleza entrando sólo por
una estrecha rendija —un consuelo
pequeño
y siempre insuficiente
para 
el corazón—. Y ahora
dices tu
creer en lo imposible
ahora dices no
vivir con este frío
—el brasero encendido pero ese
agujero en el techo
esa grieta en la paret—.
¿Demasiado aterida? Pero qué
si me faltas.


Ada Salas, Descendimiento
Editorial Pre-Textos, 2018


Coral

Léotoing. Fotografia: Empar Sáez


Coral:


             No repares en qué

             parecen esas bocas

             ni siquiera en lo que

             tu piensas

             que articulan. Entra hasta

             su estómago. Deja que

             te dijieran. Hazte carne en su carne

             sé

             lo que quieren decir.


Ada Salas, Descendimiento
Editorial Pre-Textos, 2018


No se oye el mar hoy en el bosque

Castellcir, vall de Marfà. Fotografia: Empar Sáez


NO SE OYE EL MAR HOY EN EL BOSQUE...

Para Aitana


NO SE OYE hoy el mar en el bosque ¿Acaso
irrumpió en él de pronto esta mañana,
quedándose encantado,
mudo sueño de sal, entre las ramas?
Corro, inquieto, a buscarlo
antes que el bosque cierre sus ventanas
y el mar se muera sin saber ya nunca
los caminos que llevan a la playa.


Rafael Alberti, Poemas de Punta del Este (Dins Rafael Alberti. Poemas de Punta del Este, Buenos Aires en tinta china). Editorial Seix Barral, 1979



Tuétano

Sant Feliu de Guíxols. Fotografia: Empar Saéz



TUÉTANO


La muerte se pasea por mi cuerpo.

Examina el terreno.
Acaricia los huesos y los cuenta.

Toma medidas,
habla,
yo la oigo.

Está cómoda aquí.

De algún modo, consuela
que alguien se sienta a gusto con mi cuerpo.


Ernesto Frattarola, Cuarto menguante
Ars Poetica, 2018