He vuelto porque tenía frío

Arequipa. Fotografia: Empar Sáez

He vuelto porque tenía frío

frío de muerte antigua

de antes del mundo

frío de cuando no había agua ni fuego

frío de cuando todo era silencio

              Un frío de siempre

El frío que nace con nosotros.

Tenía frío y miedo

       El miedo que muere con nosotros

       Y aquí me tenéis

                con la sangre alertada

Neus Aguado, Paseo présbita (La Gaya Ciencia, 1982)

Neu i viatge

Caldes de Montbui. Fotografia: Empar Sáez

NEU I VIATGE

                                                                              A Eugenia Garnica i Pere Salinas


                                                                    Tal dia como hoy empezamos a andar

                                                                                               JOSÉ ÁNGEL VALENTE

                                            
                                                                      II


Llaurar el buit d'aquesta terra, assaonar-lo, sembrar-lo, fer-lo germinar amb la llavor de tu que regresses sense haver-te'n anat, que tornes amb l'estel als ulls i les òrbites dels planetes. Conrear la llum de darrere de la llum. Desglevar els colors per cultivar el color i el cos de l'amor indicible. És el temps de la cendra i de les flors, de la fusta clara i del clar somriure que encén l'hivern del jardí. D'ermar el silenci. De viure per viure't. De nàixer a la teua vora.



Joan Navarro, El plom de l'ham (Edicions 62, 2014)

Vidre

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

Vidre

et vaig veure rere el vidre

quan t'hagi passat un desert pel damunt

espolsaré en qualsevol moment la sorra

i et miraré sense haver d'inventar res

les flors del vestit sempre porpres

el vestit sempre despenjat ahir a la nit de l'armari

però quan dormo m'aturo al vidre

i a la fusta que els homes es van recolzar a les espatlles

omplo el taüt de mort perquè no hi puguis cabre

et somio viva

Teresa Colom, La meva mare es preguntava per la mort (Pagès editors, 2012)

Ahir ja tenia els ulls oberts

Folgueroles. Fotografia: Empar Sáez

Ahir ja tenia els ulls oberts

i avui tinc moltes històries que comencen i acaben.

Cadascuna ancorada en la vinent

i totes en mi.

Ara són inalterables com l'expressió d'una nina.

Nines que continuen de peu en les poselles d'una habitació

que fa temps que va deixar de ser meva.

N'hi ha d´èpoques fosques

i de les d'èpoques fosques moltes riuen,

i se'm fa estrany

però recordo aquelles rialles.

Era feliç?

Reia com els colors insòlits presos per una flor

forçada per la supervivència.

Teresa Colom, On tot és vidre (Pagès editors, 2009)

No sóc pas jo qui pateix: és un altre

Tavertet. Fotografia: Empar Sáez

No sóc pas jo qui pateix: és un altre.

Jo no ho resistiria. El que ha passat,

Que ho cobreixin amb un llenç negre

I s'emportin els fanals...

                              Nit.


Anna Akhmàtova, Rèquiem 
Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova

("Marina Tsvetàieva. Poema de la fi i altres poemes. Anna Akhmàtova. Rèquiem i altres poemes", Edicions Proa, 2004)

és que a vegades a un pescador

Tavertet. Fotografia: Empar Sáez

és que a vegades a un pescador
se li romp
el fil   i et quedes al fons de
la mar
amb l'ham clavat 
a les genives


Antònia Vicenç, Fred als ulls (Cafè Central/Eumo Editorial, 2015)

Desig

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

DESIG

Aprendre a delectar-se en l'escàs marge

de temps com si fos tot el temps del món.

No córrer mai. No tenir cap pressa.

Trobar el desig precís, l'acte precís,

el gest exacte per al minut breu

que resta abans de dir adéu. No dir 

adéu. Saber no anar-se'n mai. I ser-hi

per sempre.

Oriol Izquierdo, Moments feliços (Edicions 62, 2008)

Desolació

San Cristóbal de las Casas. Fotografia: Empar Sáez

Desolació

   (3)

Tot plegat una única agressió

total

       pertot

              i més

                     arreu

inscripcions obsessives

en inútils parets,

record d'amables penombres

perdudes.

(La llum calcina.)

És un temps que amb el temps

es va fent més hostil.

Els ulls segueixen

                    buscant algun consol.

Feliu Formosa, Centre de brevetat (Editorial Meteora, 2006)

M'empassaré l'anell de les paraules

San Cristóbal de las Casas. Fotografia: Empar Sáez

M'empassaré l'anell de les paraules

per blindar-me per dins

quan vingui el monstre.

Sé prou bé que és inútil.

El monstre és tan perfecte

que aconsegueix que el seu damnat l'estimi.

M'hi lliuro

com qui dóna a un vampir

un ram de sang,

la flor que li reserva.

Eduard Sanahuja, El llançador d'espases (2013, Pagès editors)

Sala d'espera

Àrreu. Fotografia: Empar Sáez

Sala d'espera

M'han receptat que esperi.

Entro a la sala

on esperar serveix per esperar.

Les cadires acullen el silenci

de tots els qui esperem

que algú ens digui pel nom.

Aquí el temps no té pressa.

Es posa l'uniforme i puja a la tarima

per escriure amb el guix del compte enrere

els darrers epitafis del record.

Com els mestres d'abans, autoritari,

ens mana acabar els deures:

hem de posar sentit a cada un dels fonemes

i redactar la vida que ens hauria agradat.

Com que el temps no té límit a la sala d'espera,

el millor és ser pacient

i obedient com un mort.

Eduard Sanahuja, Compàs d'espera (Edicions Bromera, 2006)

Una suite d'aparicions

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

Una suite d'aparicions

                                                     per a Octavio i Marie Jo Paz

                                       III 

Com s'ofereix i es diposita, igual que el vent

A l'orella, que de primer sent el brunzit solament, el primer

Suggeriment del que vindrà, com creix fora de si,

Fora del brunzit, perquè si no moriria

Al cementiri del so sense ser conegut, i aleshores

No passaria res per dies o setmanes fins que alguna cosa semblant

Tornés, un so anunciant-se com a teu, una veu

Que és la teva, ajupint-se sota el pes del desig,

Mudant de sobte el teu llenguatge en un camp que es desplega

I mentrestant el brunzit pot encara ser detectat, el brunzit

Original d'abans que fos teu, i tu jeus i el sents,

Sorprès del fet que el que dius és el que volies dir,

I penses que potser no ets qui et pensaves, que d'ara endavant

Qualsevol idea de tu mateix ha d'incloure un cos que rodeja una cançó.

Mark Strand, Rufaga d'un (Traducció de Joan Todó)

Godall Edicions, 2016

***

A Suite of Appearances

                                                         for Octavio i Marie Jo Paz

                                          III 

How it comes forward, and deposits itself like wind

In the ear which hears only the humming at first, the first

Suggestion of what is to come, how it grows out of itself,

Out of the humming because if it didn't it would die

In the graveyard of sound without being known, and then

Nothing would happen for days or weeks until something like it

Came back, a sound announcing itself as your own, a voice

That is yours, bending under the weight of desire,

Suddenly turning your language into a field unfolding

And all the while the humming can still be detected, the original

Humming before it was yours, and you lie back and hear it,

Surprised that what you are saying was something you meant,

And you think that perhaps you are not who you thought, that henceforth

Any idea of yourself must include a body surrounding a song.

Mark Strand, Blizzard of one, 1998 

silenciar el desig, alliberar-te'n

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

silenciar el desig, alliberar-te'n

voldries. no t'enganyis,

vesteix els ossos que t'aguanten dret.

fa temps que ho saps.

les hores que voldries

no haver o haver estimat,

s'hi tornen

com hostes oblidats a la gran festa

dels llavis i les mans:

t'acusaran

i no sabràs com dir-los

que tot va ser comèdia,

disfressa,

quixots del gran guinyol

del viure.

també el dolor.

Francesc Garriga Barata, Swing (LaBreu Edicions, 2015)

això és tot el que tinc

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

això és tot el que tinc,

res més:

l'atzar que dorm al meu costat

mirall i sostre,

més quatre lletres que s'emporta el temps

per la finestra oberta al sol.

això i el meu barret de mendicant

per esperar l'almoina dels capvespres,

quan a la rambla el vent remou les fulles

dels vells desigs

i escombra al mar les esperances brutes.

Francesc Garriga Barata, Setembre (Editorial Columna, 1992)

tot és i no

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

tot és i no

serà

si jo no hi sóc.

camins i no 

camí

per no anar enlloc.

sempre és enlloc a tot arreu.

la pell s'esquerda,

tremolen els turmells.

les mans, on són les mans?

tot és i no.

quan el que ve no ve

s'escurça el temps

de pluges

en terres mal llaurades.

cançons de pa sense llevat ni sal.

tot el dibuix ha pres la forma exacta

del blanc de plana de llibreta.

només ens manca l'última sorpresa.

tot és i no.

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc (Editorial Proa, 2003)

Historia

Mérida. Fotografia: Empar Sáez

HISTORIA


SUBÍAMOS corriendo la larga escalera.
Apenas si mirábamos posibles
detalles laterales,
sorpresas de una ventana
abierta al mundo tras los vidrios,
reflejos, sedimentos
del que subiera antes.
Velozmente cruzamos
la inútil pausa del rellano,
abandonadas rosas menos que naturales,
los ramalazos del siempre
ciego cielo
a su modo indeleble.
Subíamos, subíamos
por lo idéntico
sólo que hacia cada vez menos luz,
hacia pozo más hondo.

Ida Vitale, Parvo reino, 1984 (Dins "Reducción del infinito", Tusquets Editores, 2002)

és una mà, una gran mà

Mérida, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez

és una mà, una gran mà

damunt un cos més gran encara

translúcids ocells acabats de néixer

vagament intuïdors de la llum

freds corredors de la ciutat

què engoleixen?

com una ombra, la mà plana

damunt una ciutat indefensa

plena de llum

Anna Dodas i Noguer ("Poemes esparsos i esbossos", dins El Volcà, La Busca edicions, 2015)

dRESSORGIR

Pamiers. Fotografia: Empar Sáez

dRESSORGIR

No coneixes la veu que

                        imperiosa a l'alba et diu

camina.

Camines.

Pel viarany queden trossos dels teus ulls.

A les vores entre albons

llacor de venes

obertes. I quan la llum del dia fuig

els arbres surten a fer la seva ronda.

Allà a on hi havia un taronger hi creix

un fantasma.

Allà a on hi havia un ullastre hi creix

un fantasma.

Allò que només era nigul borrer

ara és cadolla pudent amb el

compostatge de tots els somnis.

Antònia Vicens, Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, Editor, 2013)

Veu en la nit

Caldes de Montbui. Fotografia: Empar Sáez

VEU EN LA NIT

Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs apocalipsis, he callat massa.

Des del llindar de la meva por ignorada,

des de la meva tenebra eriçada de baionetes i feixuga de canons adormits,

aquesta nit vull parlar.

He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang

o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall de la felicitat...

Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu de puny crispat.

A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,

vides encoixinades i placèvoles que us moveu en ciutats i pobles sense cercles de ferro i foc.

Esteu voltats de primaveres i coberts de cels tranquils,

però em clavaré com un eriçó a les vostres esquenes glacials,

cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostres dones com una au enfollida

i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes de les vostres cases...

Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de solcs buits i barques encallades,

una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense pensar en els caiguts.

I el seu record em pesa al front amb una feixuguesa de mare vella

i posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.

On trobarà la meva ànima martells suaus per a forjar-los?

Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.

Cal que us llanci la solitud de milions com jo:

vides clivellades per sols furiosos, amb dring de cantimplora buida al costat,

i perseguides de metralles persistents.

Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura, sense veure l'estelada infinita,

indiferents als meteors.

Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els nostres cossos famèlics

i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...

¿Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta compartides,

de les esperades cartes amb perfum de vida jove que hom llegeix a poc a poc perquè durin més?

¿Què sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans de les partences,

de la grandesa de la nostra misèria,

de viure deu morts cada dia,

d'aquest voler-se abraçar a la papallona de l'instant com si fos una columna...?

Les negres cornetes sonaran per a tots...!

Agustí Bartra, L'arbre de foc (adesiara editorial, 2015)

Tarde o temprano la casa cria...

Talamanca. Fotografia: Empar Sáez

TARDE O TEMPRANO la casa cria tamo
y al amor le salen sierpes crotaleras
y al desamor maldades y otras hierbas.
Tarde o temprano navegamos sin rumbo
y al amor le crecen renacuajos y liebres
y al desamor pies para que os quiero.
Tarde o temprano nos acecha la nada
y al amor le surgen picaduras de viruela
y al desamor las botas de mil leguas.
Tarde o temprano renunciamos
y al amor le brotan silencios pendencieros
y al desamor patitas de gamo saltarín.
Tarde o temprano el pensamiento yerra
y el amor se vuelve loco
mientras dice «yo por vos y vos por otro».


Neus Aguado, Ginebra en bruma rosa (Editorial Lumen, 1989)

Serà potser només

Mirepoix. Fotografia: Empar Sáez

Serà potser només

en el darrer moment

en què tanquis

 

els ulls per sempre

que et serà donat

conèixer aquest únic

secret per força

tan senzill

com quan

al bat del sol

es desclou

una flor.

Montserrat Abelló, El fred íntim del silenci (Ed. Denes, 2008)

M'he anat perdent

Mérida, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez

M'he anat perdent

 

a poc a poc. 

Ja no em conec 

les mans, els peus. 

Visc en una casa 

de tants anys 

com si, sense voler, 

s’hagués desprès de mi. 

I jo fos un fantasma, 

arribat de lluny, 

que s’hi mogués 

amb placidesa. 

Em rodegen plantes 

i flors; roses vermelles 

com sang i les fulles verdes 

i lluents de les camèlies. 

I el record vivíssim 

dels teus llavis 

damunt la pell. 

I em pregunto 

si aquesta casa 

on em trobo i aquests 

ulls amb què m’ho miro tot, 

són meus.

Montserrat Abelló, Memòria de tu i de mi (Ed. Denes, 2006)