Sóc vertical

Florència. Fotografia: Empar Sáez

SÓC VERTICAL

Però m’estimaria més ser horitzontal.

No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra

xuclant minerals i amor matern

perquè cada març esponerosa brosti,

ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors

que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin

ignorant que aviat m’esfullaré.

Comparat amb mi, un arbre és immortal

i una tija en flor no és alta, però és més vistosa

i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra.

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,

els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.

Em passejo entre ells però cap no se n’adona.

De vegades penso que quan dormo

dec assemblar-m’hi a la perfecció

-els pensaments abaltits.

Per a mi és més natural, ajaguda.

Aleshores el cel i jo conversem obertament,

i seré útil quan definitivament m’ajegui;

llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran

temps per a mi.

Sylvia Plath, Travessant l’aigua (Traducció de Montserrat Abelló)

***

I Am Vertical

But I would rather be horizontal.

I am not a tree with my root in the soil

Sucking up minerals and motherly love

So that each March I may gleam into leaf,

Nor am I the beauty of a garden bed

Attracting my share of Ahs and spectacularly painted,

Unknowing I must soon unpetal.

Compared with me, a tree is immortal

And a flower-head not tall, but more startling,

And I want the one's longevity and the other's daring.

Tonight, in the infinitesimal light of the stars,

The trees and flowers have been strewing their cool odors.

I walk among them, but none of them are noticing.

Sometimes I think that when I am sleeping

I must most perfectly resemble them--

Thoughts gone dim.

It is more natural to me, lying down.

Then the sky and I are in open conversation,

And I shall be useful when I lie down finally:

The the trees may touch me for once, and the flowers have

time for me.

Sylvia Plath