L'autòpsia

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

L'AUTÒPSIA

De més a més, s'hi descobrí que l'or de l'arrel de l'olivera

               havia gotejat damunt les fulles del seu cor.

I de tantes nits com havia vetllat, a tocar del canelobre,

               esperant besllums d'alba, una cremada li 

               havia arrabassat les entranyes.

Una mica més avall de la pell, la blava línia de l'horitzó

               dibuixada amb colors vius. I petjades freqüents

               de color blau enmig de la sang.

Les veus dels ocells, que en hores d'extrema solitud havia

               après, sembla que s'havien estès totes fins a un punt

               que no fou possible que fes camí fins al fons de

               tot el ganivet.

Prou bastà el propòsit per al Mal.

Que el trobà —és ben clar— en la posició esparverada de

                l'innocent. Oberts amb arrogància els ulls i tot

                el bosc agitant-se encara en la immaculada xarxa

                de la retina.

En el cervell no res, llevat d'una remor de cel destruïda.

I només dins de la seva orella esquerra, una mica de fina

                arena menuda, com si fos dins d'una conquilla, ço

                que significa que moltes vegades havia caminat vora

                la mar, ell tot sol, amb la pena de l'amor i el crit

                del vent.

Quant a aquestes guspires de flama que remunten a la jovenesa,

                mostren que cada volta que s'unia a una dona

                havia caminat de debò moltes hores abans.

Tindrem fruits precoços, enguany.

Odisseas Elitis, Sis i un remordiments pel cel (dins: Set poetes neogrecs. Antologia. Edicions 62, 1988). Traducció de Carles Miralles.