Alba

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

ALBA

I

Entra furtivament
la llum
sorprèn el somni encara immers
                    en la carn.

II

Obrir els ulls.

Obrir-los
com la primera vegada
—i la primera vegada
 és sempre.

III

Toc
d'un llamp breu
i la violència de les imatges
en el temps.

IV

Blanc
senyal ofert
i la resposta de la sang:
ARA!

Orides Fontela, Alba (1983) dins: Poesia completa
Traducció de Joan Navarro. 
Edicions de 1984, 2018

***

ALBA

I

Entra furtivamente

a luz

surpreende o sonho inda imerso

                     na carne.

II

Abrir os olhos.

Abri-los

como da primeira vez

– e a primeira vez

  é sempre.

III

Toque

de um raio breve

e a violência das imagens

no tempo.

IV

Branco

sinal oferto

e a resposta do

sangue:

AGORA!

Orides Fontela, Alba

El gran poema americà

Castellcir, Vall de Marfà. Fotografia: Empar Sáez

El gran poema americà

Si això fos una novel·la

començaria amb un personatge,

un home sol en un tren cap al sud

o amb una noia en un gronxador al costat d'una granja.

I, a mesura que passessin les pàgines, et diria

que era de matí o al cor de la nit,

i jo, el narrador, descriuria

per a tu els núvols miscel·lanis damunt de la granja

i com anava vestit l'home al tren

fins a la bufanda vermella de quadres,

i el barret que llançà al prestatge per sobre del seu cap,

i les vaques que lliscaven per la finestra.

En algun punt —no es pot llegir prou de pressa—

sabries o bé que el tren duia l'home

de tornada allà on un dia va néixer

o bé que viatjava cap al gran inconegut,

i potser ho toleraries tot plegat mentre

esperaves pacientment l'esclat dels trets

al barranc on l'home s'amaga

o que aparegués a la porta una morena alta.

Però això és un poema,

i aquí els únics personatges som tu i jo,

sols en una cambra imaginària

que desapareixerà d'aquí a uns quants versos

sense haver-nos deixat temps per apuntar-nos amb pistoles

o per llançar tota la roba a una llar de foc ardent.

T'ho pregunto: qui necessita l'home del tren

i a qui l'importa què conté la seva maleta negra?

Nosaltres tenim una cosa millor que aquesta turbulència

que es precipita cap a una cloenda desastrosa.

Parlo del soroll que sentirem

així que deixi d'escriure i alci la ploma.

Una vegada vaig sentir algú comparar-lo

al so dels grills en un camp de blat

o, de forma més vaga, al vent

sobre el camp agitant coses que mai no veurem.

Billy Collins, Set elefants drets sota la pluja

Traducció de Jaume Subirana

Godall Edicions, 2019

***


The Great American Poem

If this were a novel,
it would begin with a character,
a man alone on a southbound train
or a young girl on a swing by a farmhouse.

And as the pages turned, you would be told
that it was morning or the dead of night,
and I, the narrator, would describe
for you the miscellaneous clouds over the farmhouse

and what the man was wearing on the train
right down to his red tartan scarf,
and the hat he tossed onto the rack above his head,
as well as the cows sliding past his window.

Eventually —one can only read so fast—
you would learn either that the train was bearing
the man back to the place of his birth
or that he was headed into the vast unknown,

and you might just tolerate all of this
as you waited patiently for shots to ring out
in a ravine where the man was hiding
or for a tall, raven-haired woman to appear in a doorway.

But this is a poem, not a novel,
and the only characters here are you and I,
alone in an imaginary room
which will disappear after a few more lines,

leaving us no time to point guns at one another
or toss all our clothes into a roaring fireplace.
I ask you: who needs the man on the train
and who cares what his black valise contains?

We have something better than all this turbulence
lurching toward some ruinous conclusion.
I mean the sound that we will hear
as soon as I stop writing and put down this pen.

I once heard someone compare it
to the sound of crickets in a field of wheat
or, more faintly, just the wind
over that field stirring things that we will never see.

Billy Collins, Ballistics (2008)

Una estrella de fusta

Murat. Fotografia: Empar Sáez

UNA ESTRELLA DE FUSTA, blava,

feta de petits rombes. Avui, per

la més jove de les nostres mans.

La paraula, mentre

fas precipitar sal de la nit i la mirada

cerca de nou el fals sol:

Una estrella, posa-la,

posa l'estrella dins la nit.

(—Dins la meva, dins 

la meva.)

Paul Celan, Reixes de llengua

Traducció d'Arnau Pons

LaBreu Edicions, 2019

***

EIN HOLZSTERN,blau,
aus kleinen Rauten gebaut. Heute, von
der jüngsten unserer Hände.

Das Wort, während
du Salz aus der Nacht fällst, der Blick
wieder die Windgalle sucht:

- Ein Stern, tu ihn,
tu den Stern in die Nacht.

(- In meine, in
meine.)

Paul Celan, Sprachgitter

Avalancha de hojas

Sitges. Fotografia: Empar Sáez

Avalancha de hojas

y su lamento seco y rojo

el río se inclina

hacia su sed

              el tiempo va más aprisa que yo

la noche se desgaja

toco su desnudez de agua

                         y ella grita dentro del grito.

Gloria Gervitz, Migraciones

Editorial Fondo de Cultura Económica, 2013

El ruido algo quebrándose

Sitges. Fotografia: Empar Sáez

El ruido algo quebrándose
que emana del silencio
la miel de la nostalgia pegándose a los ojos
—casi
los párpados cerrados—
el mundo y su belleza entrando sólo por
una estrecha rendija —un consuelo
pequeño
y siempre insuficiente

para 

el corazón—. Y ahora

dices tu

creer en lo imposible

ahora dices no

vivir con este frío

—el brasero encendido pero ese

agujero en el techo

esa grieta en la paret—.

¿Demasiado aterida? Pero qué

si me faltas.

Ada Salas, Descendimiento
Editorial Pre-Textos, 2018

Coral

Léotoing. Fotografia: Empar Sáez

Coral:

             No repares en qué

             parecen esas bocas

             —ni siquiera en lo que

             tu piensas

             que articulan—. Entra hasta

             su estómago. Deja que

             te dijieran. Hazte carne en su carne

             sé

             lo que quieren decir.

Ada Salas, Descendimiento

Editorial Pre-Textos, 2018

No se oye el mar hoy en el bosque

Castellcir, vall de Marfà. Fotografia: Empar Sáez

NO SE OYE EL MAR HOY EN EL BOSQUE...

Para Aitana

NO SE OYE hoy el mar en el bosque ¿Acaso

irrumpió en él de pronto esta mañana,

quedándose encantado,

mudo sueño de sal, entre las ramas?

Corro, inquieto, a buscarlo

antes que el bosque cierre sus ventanas

y el mar se muera sin saber ya nunca

los caminos que llevan a la playa.

Rafael Alberti, Poemas de Punta del Este (Dins Rafael Alberti. Poemas de Punta del Este, Buenos Aires en tinta china). Editorial Seix Barral, 1979

Tuétano

Sant Feliu de Guíxols. Fotografia: Empar Saéz

TUÉTANO

La muerte se pasea por mi cuerpo.

Examina el terreno.

Acaricia los huesos y los cuenta.

Toma medidas,

habla,

yo la oigo.

Está cómoda aquí.

De algún modo, consuela

que alguien se sienta a gusto con mi cuerpo.

Ernesto Frattarola, Cuarto menguante

Ars Poetica, 2018

A dolls

Salers (Cantal). Fotografia: Empar Sáez

A DOLLS

Soc qui soc.

Atzar incomprensible

com ho és tot atzar.

Podria haver tingut

altres ancestres,

haver abandonat volant

un altre niu o, amb l'escata,

haver-me arrossegat

per sota un altre tronc.

Al camerino de la natura

de vestits no en falten.

Vestits d'aranya, gavina, ratolí.

Cadascú s'ajusta a la mida

i es porta amb obediència

fins que es fa malvé.

Jo tampoc no l'he escollit,

amb tot, no em queixo.

Podria haver sigut algú

molt menys aïllat.

Algú d'un formiguer, eixam, mola de peix,

una part del paisatge agitada pel vent.

Algú molt menys feliç

que es cria per fer-ne pells,

o objectes per a una taula de festa,

o una cosa que neda sota un vidre.

Un arbre clavat a terra

quan hi arriba l'incendi.

Un bri trepitjat per la cursa

d'esdeveniments incomprensibles.

Algú feroç i fosc

que per a d'altres brilla.

I si fes por a la gent

o tan sols fàstic

o tan sols pietat?

I si hagués nascut

en una tribu errònia i davant meu

es tanquessin camins?

Per ara el destí

m'ha estat bondadós.

Podria no haver-me estat donada

la memòria de bons moments.

Podria haver estat privada

de la tendència a comparar.

Podria haver sigut jo mateixa

però sense sorprendre'm

i així seria algú del tot diferent.

Wislawa Szymborska, Instant

Traducció de Joanna Bielak

Cafè Central/Eumo Editorial, 2018

***

W zatrzęsieniu

Je­stem kim je­stem. 

Nie­po­ję­ty przy­pa­dek 

jak każ­dy przy­pa­dek. 

Inni przod­ko­wie 

mo­gli być prze­cież mo­imi, 

a już z in­ne­go gniaz­da 

wy­fru­nę­ła­bym, 

już spod in­ne­go pnia 

wy­peł­zła w łu­sce. 

W gar­de­ro­bie na­tu­ry 

jest ko­stiu­mów spo­ro. 

Ko­stium pa­ją­ka, mewy, my­szy po­lnej. 

Każ­dy od razu pa­su­je jak ulał 

i no­szo­ny jest po­słusz­nie 

aż do zdar­cia. 

Ja też nie wy­bie­ra­łam, 

ale nie na­rze­kam. 

Mo­głam być kimś 

o wie­le mniej osob­nym. 

Kimś z ła­wi­cy, mro­wi­ska, brzę­czą­ce­go roju, 

szar­pa­ną wia­trem cząst­ką kra­jo­bra­zu. 

Kimś dużo mniej szczę­śli­wym, 

ho­do­wa­nym na fu­tro, 

na świą­tecz­ny stół, 

czymś, co pły­wa pod szkieł­kiem. 

Drze­wem uwię­złym w zie­mi, 

do któ­re­go zbli­ża się po­żar. 

Źdźbłem tra­to­wa­nym 

przez bieg nie­po­ję­tych wy­da­rzeń. 

Ty­pem spod ciem­nej gwiaz­dy, 

któ­ra dla dru­gich ja­śnie­je. 

A co, gdy­bym bu­dzi­ła w lu­dziach strach, 

albo tyl­ko od­ra­zę, 

albo tyl­ko li­tość? 

Gdy­bym się uro­dzi­ła 

nie w tym, co trze­ba, ple­mie­niu 

i za­my­ka­ły się przede mną dro­gi? 

Los oka­zał się dla mnie 

jak do­tąd ła­ska­wy. 

Mo­gła mi nie być dana 

pa­mięć do­brych chwil. 

Mo­gła mi być od­ję­ta 

skłon­ność do po­rów­nań. 

Mo­głam być sobą - ale bez zdzi­wie­nia, 

a to by ozna­cza­ło, 

że kimś cał­kiem in­nym.

Wislawa Szymborska, Chwila (2002)

Per fer el retrat d'un ocell

Puy-en-Velay. Fotografia: Empar Sáez

Per fer el retrat d'un ocell


Pinta per començar una gàbia
amb una porta oberta
després pinta
una cosa bonica
una cosa senzilla
una cosa maca
una cosa útil
per a l'ocell
recolza després la tela contra un arbre
en un jardí
en un bosc
o en una selva
amaga't darrere l'arbre
sense dir res
sense bellugar-te...
De vegades l'ocell arriba aviat
però pot molt bé ser que passin anys i panys
abans no es decideixi
No et desanimis
espera
espera si cal durant anys
que la rapidesa o la lentitud de l'arribada de l'ocell
no té cap relació
amb l'encert del quadre
Quan l'ocell arribi
si és que arriba
guarda el silenci més profund
espera que l'ocell entri a la gàbia
i quan hagi entrat
tanca suaument la porta amb el pinzell
en acabat
esborra l'un rere l'altre tots els barrots
amb compte de no tocar cap de les plomes de l'ocell
Fes després el retrat de l'arbre
i escull la branca més bonica
per a l'ocell
pinta també el fullam i la frescor del vent
el polsim del sol
i la fressa de les bestioles de l'herba en la calor de l'estiu
i després espera que l'ocell es decideixi a cantar
Si l'ocell no canta
és mal senyal
senyal que el quadre és dolent
però si canta és bon senyal
senyal que pots signar
Llavors arrenques molt dolçament
una de les plomes de l'ocell
i escrius el teu nom en un angle del quadre.

Jacques Prévert, Preversions
Traducció de Miquel Desclot
Edicions Proa, 2001


***


Pour faire le portrait d'un oiseau

Peindre d'abord une cage
avec une porte ouverte
peindre ensuite
quelque chose de joli
quelque chose de simple
quelque chose de beau
quelque chose d'utile
pour l'oiseau
placer ensuite la toile contre un arbre
dans un jardin
dans un bois
ou dans une forêt
se cacher derrière l'arbre
sans rien dire
sans bouger ...
Parfois l'oiseau arrive vite
mais il peut aussi bien mettre de longues années
avant de se décider
Ne pas se décourager
attendre
attendre s'il le faut pendant des années
la vitesse ou la lenteur de l'arrivée de l'oiseau
n'ayant aucun rapport
avec la réussite du tableau
Quand l'oiseau arrive
s'il arrive
observer le plus profond silence
attendre que l'oiseau entre dans la cage
et quand il est entré
fermer doucement la porte avec le pinceau
puis
effacer un à un tous les barreaux
en ayant soin de ne toucher aucune des plumes de l'oiseau
Faire ensuite le portrait de l'arbre
en choisissant la plus belle de ses branches
pour l'oiseau
peindre aussi le vert feuillage et la fraîcheur du vent
la poussière du soleil
et le bruit des bêtes de l'herbe dans la chaleur de l'été
et puis attendre que l'oiseau se décide à chanter
Si l'oiseau ne chante pas
c'est mauvais signe
signe que le tableau est mauvais
mais s'il chante c'est bon signe
signe que vous pouvez signer
Alors vous arrachez tout doucement
une des plumes de l'oiseau
et vous écrivez votre nom dans un coin du tableau.

Jacques Prévert, Paroles, 1945

Alienació

Le Puy-en-Velay (Lo Puèi de Velai). Fotografia: Empar Sáez

ALIENACIÓ

En els arbres no puc ja recconéixer cap arbre.

Les branques no tenen les fulles que s'aguanten al vent.

Els fruits estan dolços però sense amor.

Ni tan sols satisfan.

Què passarà?

Per davant dels meus ulls fuig el bosc,

per davant de la meua oïda tanquen els ocells la boca,

per a mi cap prat no serà un llit.

Estic saciada abans de temps

i famolenca d'ell.

Què passarà?

Els focs s'encendran de nit a les muntanyes.

He de posar-me en camí, acostar-me a tot de nou?

En cap camí no puc reconéixer un camí.

Ingeborg Bachmann, Poemes 1948 - 1953 (Dins: Poesia Completa). 

Edicions Alfons el Magnànim, 1995. 

Traducció de Teresa Pascual i Karin Schepers

***

Entfremdung

In den Bäumen kann ich keine Bäume mehr sehen.

Die Äste haben nicht die Blätter, die sie in den Wind halten.

Die Früchte sind süß, aber ohne Liebe.

Sie sättigen nicht einmal.

Was soll nur werden?

Vor meinen Augen flieht der Wald,

vor meinem Ohr schließen die Vögel den Mund,

für mich wird keine Wiese zum Bett.

Ich bin satt vor der Zeit

und hungre nach ihr.

Was soll nur werden? 

Auf den Bergen werden nachts die Feuer brennen.

Soll ich mich aufmachen, mich allem wieder nähern? 

Ich kann in keinem Weg mehr einen Weg sehen.

Ingeborg Bachmann

No li ordeneu a aquest llinatge cap fe

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

NO LI ORDENEU A AQUEST LLINATGE CAP FE

No li ordeneu a aquest llinatge cap fe,

són suficients estrelles, vaixells i fum,

es dóna als objectes, determina

les estrelles i el nombre infinit,

i un tret més pur, dis-li tret d'amor,

arriba des de totes les coses.

Els cels pengen marcits i les estrelles

es solten del lligam amb la lluna i la nit.

Ingeborg Bachmann, Poemes 1957 - 1961 (Dins: Poesia Completa). 

Edicions Alfons el Magnànim, 1995. 

Traducció de Teresa Pascual i Karin Schepers

***

VERORDNET DIESEM GESCHLECHT KEINEN GLAUBEN

Verordnet diesem Geschlecht keinen Glauben,

genug sind Sterne, Schiffe und Rauch,

es legt sich in die Dinge, bestimmt

Sterne und die unendliche Zahl

und ein Zug tritt, nenn ihn Zug einer Liebe,

reiner aus allem hervor.

Die Himmel hängen welk und Sterne lösen

sich aus der Verknüpfung mit Mond und Nacht.

Ingeborg Bachmann

Límite

Peschici. Fotografia: Empar Sáez

Límite

Qué oscuro el borde de la luz

donde ya nada

reaparece.

José Ángel Valente, El inocente (Dins: Obras Completas I. José Ángel Valente. Poesia y prosa)

Galaxia Gutenberg, 2006