Muda

Àger, Lleida. Fotografia: Empar Sáez

                                                          MUDA

Més tard vindran els dits per a descloure

com tels de ceba cada pell del cor.

I desfaran el niu on es congria

la pluja que s'escola per l'avenc.

I, finalment, assoliran el nucli,

allò que has estat fent,

una durícia.

Lala Blay, Abstància

Pont del Petroli, 2016

Entre el llavi furtiu

Llimiana, Lleida. Fotografia: Empar Sáez

ENTRE EL LLAVI FURTIU I LA PELL INCENDIADA

clavo una falca de mar.

De l'una a l'altra riba tinc cura

de la cesura.

Lala Blay, Plec de claror

Edicions Proa, 2005

Dimensions

Àger, la Noguera. Fotografia: Empar Sáez

DIMENSIONS


¿Quant és zero multiplicat per infinit? ¿I amor multiplicat per zero? ¿I Mort dividida per infinit? ¿Quants som tu I jo multiplicats per tu i per jo? ¿Quant és la vida més u? ¿Quants som tu menys jo? Ho intentis com ho intentis, si obres la porta, mai obres la porta. És el llenguatge qui l'obre per tu. Jo només entro. No hi ha cap porta. És com la mà. És tot. No existeix la mà. És una paraula com un senyalador de camins i fronteres. Jo només entro. L'instant finit del meu infinit entra en tu. Quan tu no hi ets. En aquesta manera teva de no ser-hi. En aquesta manera teva infinita de no ser-hi. Tu no ho intentis. Aquí no hi ets. Els matemàtics encara no s'han creat. El cel va ple d'àngels. Regna l'estómac. Res de cervells. Segurament demà neva. El dia no té finestra.


Dolors Miquel, El guant de plàstic rosa
Edicions 62, 2017

El primer amor

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

EL PRIMER AMOR


Cal envestir el vermell de dret, amb l'espasa. Fer-li mal. Recordar-li que tota la nostra vida depèn d'ell. Que som el brau i la capa.

    Roig o vermell, què importa?

    El vermell ho és fins a la bogeria.

    Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.

    Poseu el vermell a la ferida perquè sagni.

    El vermell no tolera cap altre color. Mata a qui intenta posar-se-li al davant, com els braus. El vermell és un brau. El brau és vermell.

   El vermell és l'únic color que ens mira de cara; no de biaix, com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.

   La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és verda!

   Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà.

*

Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.

14 de desembre del 1946

Josep Palau i Fabre, (de la sèrie "Teoria dels colors" dins: Poemes de l'alquimista)

     

Sumas

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

SUMAS

                      ... caballo y caballero son ya dos animales

                                               J. D. GARCÍA BACCA

Uno más uno, decimos. Y pensamos:

una manzana más una manzana,

un vaso más un vaso,

siempre cosas iguales.

Qué cambio cuando

uno más uno sea un puritano

más un gamelán,

un jazmín más un árabe,

una monja y un acantilado,

un canto y una máscara,

otra vez una guarnición y una doncella,

la esperanza de alguien

más el sueño de otro.

Ida Vitale, Reducción del infinito (Dins: Cerca de cien. Antología poètica. Visor libros, 2015)

La palabra infinito

Lo Puèi de Velai (Le Puy-en-Velay). Fotografia: Empar Sáez

LA PALABRA INFINITO

La palabra infinito es infinita,

la palabra misterio es misteriosa.

Ambas son infinitas, misteriosas.

Sílaba a sílaba intentas convocarlas

sin que una luz anuncie su dominio,

una sombra señale a qué distancia de ellas

está la opacidad en que te mueves.

Van a algún punto del resplandor y anidan,

cuando las dejas libres en el aire

esperando que un ala inexplicable

te lleve hasta su vuelo.

¿Es más que su sabor el gusto de la vida?

Ida Vitale, Procura de lo imposible (Dins: Cerca de cien. Antología poética. Visor libros, 2015)

L'autòpsia

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

L'AUTÒPSIA

De més a més, s'hi descobrí que l'or de l'arrel de l'olivera

               havia gotejat damunt les fulles del seu cor.

I de tantes nits com havia vetllat, a tocar del canelobre,

               esperant besllums d'alba, una cremada li 

               havia arrabassat les entranyes.

Una mica més avall de la pell, la blava línia de l'horitzó

               dibuixada amb colors vius. I petjades freqüents

               de color blau enmig de la sang.

Les veus dels ocells, que en hores d'extrema solitud havia

               après, sembla que s'havien estès totes fins a un punt

               que no fou possible que fes camí fins al fons de

               tot el ganivet.

Prou bastà el propòsit per al Mal.

Que el trobà —és ben clar— en la posició esparverada de

                l'innocent. Oberts amb arrogància els ulls i tot

                el bosc agitant-se encara en la immaculada xarxa

                de la retina.

En el cervell no res, llevat d'una remor de cel destruïda.

I només dins de la seva orella esquerra, una mica de fina

                arena menuda, com si fos dins d'una conquilla, ço

                que significa que moltes vegades havia caminat vora

                la mar, ell tot sol, amb la pena de l'amor i el crit

                del vent.

Quant a aquestes guspires de flama que remunten a la jovenesa,

                mostren que cada volta que s'unia a una dona

                havia caminat de debò moltes hores abans.

Tindrem fruits precoços, enguany.

Odisseas Elitis, Sis i un remordiments pel cel (dins: Set poetes neogrecs. Antologia. Edicions 62, 1988). Traducció de Carles Miralles.

El mirall de l'entrada

Sitges. Fotografia: Empar Sáez

El mirall de l'entrada

A l’entrada d’aquella casa rica hi havia
un immens mirall, molt antic:
feia almenys vuitanta anys que l’havien comprat.

Un bellíssim minyó, fadrí d’un sastre
(els diumenges atleta diletant),
era allí amb un paquet. Va fer-lo a mans d’algú
de la casa, i aquest va entrar-lo a dins
per tornar l’albarà. El fadrí del sastre
va romandre sol i esperava.
Es va acostar al mirall i s’hi mirava
i s’ajustava la corbata. Al cap de cinc minuts,
van portar l’albarà signat. El prengué i se n’anà.

Però l’antic mirall, que havia vist
en la seva existència de tants anys
milers de coses i de cares;
però l’antic mirall estava joiós
i exultava d’haver acollit damunt seu
la completa bellesa durant uns quants minuts.

Konstandinos P. Kavafis (Traducció de Carles Riba)

Edicions Cal·lígraf, 2016

Home

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez

És el moment d'anar-me'n. Conec un pi que es vincla arran d'una mar. Al migdia regala al cos cansat una ombra feta a la mida de la nostra vida i a la tarda el vent entona una singular cançó en passar a través de les seves agulles, com ànimes que haguessin abolit la mort en el precís instant de començar a esdevenir pell i llavis. Una vegada vaig fer nit al dessota d'aquest arbre. A l'alba jo era un home nou, com tallat aleshores i acabat de sortir de la pedrera.

Ah, si almenys un hom pogués viure així, amb indiferència!

Iorgos Seferis, Fragment del poema: Home 

Set poetes neogrecs (Antologia i traducció de Carles Miralles)

Edicions 62, 1988

Des del punt de partida

Pamiers. Fotografia: Empar Sáez

Des del punt de partida de la nit buida alguna cosa indeterminada hi havia anterior al cataclisme hi havia el verb segurament sí el verb i milions d'explosions xocs entre galàxies nebuloses col·lisions estel·lars pols escampada formant i deformant cossos esfèrics amb una marcada tendència a l'el·lipse obeint no sabem quins codis

àtoms quarks neutrons espirals forats negres acceleració contínua de l'univers en convulsió barrejat amb la cosa buida que es manifesta en la complexitat que origina una llàgrima en la llangor avorrida d'una tarda adolescent en el mecanisme de defensa que em torna a la infantesa a l'esquerdill d'amor que va ser tot l'amor i encara m'alimenta.



Josefa Contijoch, Baix continu
Edicions de 1984, 2014

Parar-se i esperar

Lo Cailar (Le Caylar). Fotografia: Empar Sáez

Parar-se i esperar
al punt de l'horitzó
on s'encreuen els somnis
esperar al mig de l'espera
(no es pot saquejar el cor
com si fos un fortí)
parar-se a frec del dibuix de sorra
del vel de seda
tocar el voraviu
d'alló que no té nom
i et salva.


Josefa Contijoch, Les lentes il·lusions
Edicions 62, 2001

Un record d'infància de Wordsworth

Salers (Cantal). Fotografia: Empar Sáez

UN RECORD D'INFÀNCIA DE WORDSWORTH

Com, dins del Preludi, aquest infant

que va dins l'inconscient de la llum

i descobreix una barca i, entre terra i cel,

hi baixa, per a remar fins a l'altra riba,

però llavors veu créixer, com una amenaça,

allà un cim, negre, darrere uns altres,

i sent por i torna cap a les canyes

on unes vides mínimes murmuren l'etern,

així aquest gran poeta haurà empès

el seu pensament sobre una hora en calma del llenguatge,

s'ha cregut redimit per la seva paraula.

Però els corrents duien, silenciosos,

els seus mots més lluny que ell en la consciència, 

i va tenir por de ser més que el seu desig. 

Yves Bonnefoy, La larga cadena del ancla. La hora presente

Traducció al castellà: Enrique Moreno Castillo (Galaxia Gutenberg, 2016)

Versió al català: Empar Sáez

***


UN SOUVENIR D’ENFANCE DE WORDSWORTH

Comme, dans le Prélude, cet enfant
Qui va, dans l’inconscient de la lumière
Et avise une barque et, entre terre et ciel,
Y descend, pour ramer vers une autre rive,

Mais voit alors s’accroître, menaçante,
Une cime là-bas, noire, derrière d’autres,
Et prend peur et retourne à ces roseaux
Où de minimes vies murmurent l’éternel,

Ainsi ce grand poète aura poussé
Sa pensée sur une heure calme du langage,
Il se crut rédimé par sa parole.

Mais des courants prenaient, silencieux,
Ses mots vers plus avant que lui dans la conscience,
Il eut peur d’être plus que son désir.

Yves Bonnefoy, La longue chaîne de l’ancre, Mercure de France, 2008

Poema V

Leyveau. Fotografia: Empar Sáez

Poema V

Clos de miralls, la cambra, i jo al bell mig.

No em reconec en cap imatge. ¿Qui

pot destriar l’aigua de l’aigua? El temps

passa a través dels múltiples miralls

i es dilueix. No hi ha vials secrets,

canten els galls a fora. L’heura creix

i ofega panys de mur. Pujo a l’areny

d’un altre jo i em veig —sóc jo?— quallat.

Tinc por de tot, inevitablement.

Si moc els dits caurà una pluja d’anys

i esclatarà de nou la bonior.

Manllevo mots: qui sóc, què sóc, on sóc?

No em respondran ni l’heura ni els miralls.

Punyclòs desfaig la ruta: ungles, dits,

ombra i no-res. Des de tots els miralls,

ninot amb ulls de vidre, em miro. Cau

la nit i esborra els rastres. Sobrevisc.

Miquel Martí i Pol, Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975)
Dins de: Miquel Martí i Pol. Nova Antologia poètica, Edicions 62 (1997)

Atavisme

Murol. Fotografia: Empar Sáez

ATAVISME

Mirar per la finestra s'ha convertit en un tic,
tothom mira per la finestra.
Llegeix, neteja, estima, mor,
i de tant en tant va corrent
i mira per la finestra.

Què hi voleu veure?
A qui mireu?
Deixeu-ho estar, qui havia de venir, ha vingut,
qui havia de marxar, ha marxat,
el que havia de passar per davant vostre, ha passat.
Tireu les cortines, 
baixeu les persianes
i preneu-vos un altre cop la pressió.

Després de veure-ho tot —pluges, guerres,
sol, talps, esdeveniments
que es repeteixen sempre igual,
la humanitat no crec que vulgui de debò
veure res més.
I tot i així, mira-la enganxada a la finestra,
amb un buit als ulls.

Marin Sorescu, Per entre els dies. Antologia poètica

Traducció de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli.

Lleonard Muntaner, 2013

***


ATAVISM

Uitatul pe fereastră a devenit un tic,
Toată lumea se uită pe fereastră.
Citeşte, spală, iubeşte, moare
Şi din când în când dă fuga
Şi se uită pe fereastră.

Ce vreţi să vedeţi?
După cine priviţi?
Luaţi-vă gândul, cine a fost de venit a venit,
Cine a fost de plecat a plecat,
Ce a fost de trecut prin dreptul vostru a trecut.

Lăsaţi perdelele,
Trageţi obloanele
Şi mai luaţi-vă o dată tensiunea.

După ce a văzut totul – ploi, războaie,
Soare, cârtiţe, evenimente,
Repetate mereu aidoma,
Omenirea nu cred că mai doreşte serios
Să mai vadă ceva.
Totuşi uite-o lipită de ferestre,
În ochi cu un gol.

Marin Sorescu, Moartea Ceasului (1966)

El fred aviva

Saint Saturnin. Fotografia: Empar Sáez



El fred aviva 
el silenciós viatge 
d'aquestes pedres.



Josep-Ramon Bach, Versions profanes
Pagès editors, 2010

La fuga

Saint Saturnin, Cantal. Fotografia: Ferran d'Armengol

LA FUGA

Un dia 

m'aixecaré de l'escriptori

i començaré a allunyar-me de les paraules,

de vosaltres

i de cadascuna de les coses.

Veuré una muntanya a l'horitzó 

i hi aniré

fins que la muntanya es quedi enrere.

Després perseguiré un núvol,

i el núvol es quedarà enrere.

El sol també es quedarà enrere

i les estrelles i tot l'univers...

Marin Sorescu, Per entre els dies. Antologia poètica

Traducció de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli.

Lleonard Muntaner, 2013

***

Fuga


Într-o zi
Mă voi ridica de la masa de scris
Şi voi începe să mă îndepărtez de cuvinte,
De voi
Şi de fiecare lucru în parte.

Voi vedea un munte în zare
Şi voi merge spre el
Până când muntele va rămâne în urmă.

Apoi mă voi lua după un nor,
Şi norul va rămâne în urmă.

Soarele va rămâne şi el în urmă
Şi stelele şi tot universul…


Marin Sorescu, Poeme (1965)

Fora

Saint-Saturnin (Cantal). Fotografia: Empar Sáez

Fora,
un dia previsible
s'ajustava
a la sabata dels altres;

les nostres,
dins,
repetien
des d'un extrem a l'altre
el mateix corredor.

Teresa Pascual, València Nord
Edicions del Buc, 2014

És aquest verd extraordinari

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez

11.

És aquest verd extraordinari
que estira els braços des de l'aigua
buscant el mapa de la llum
que et fa saltar la tanca i dir-te
que és aquest verd extraordinari
d'arròs que creix i de marea
plena de l'ombra dels canyissos
que ballen àgils i et dibuixen
que aquest verd és extraordinari
perquè és molt lluny de tot allò.

Marc Romera, L'aigua

labreu edicions, 2009

Una postal d'Islàndia

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

UNA POSTAL D'ISLÀNDIA

Quan em vaig submergir en el rierol, per provar-ho, 

a distància d'una font termal, no vaig sentir 

sinó tot el murmuri del fang relliscós i borbollant.

I llavors darrere meu el guia deia,
«Lukewarm. Crec que us agradaria saber
que luk és una antiga paraula islandesa per dir mà.» 

I us agradaria saber (però ja ho sabeu)
com de familiar va ser la ràfega i la pressió que vaig sentir
quan el palmell interior de l'aigua va trobar el meu palmell. 


Seamus Heaney 
Versió al català d'Empar Sáez del llibre La linterna del espino (traduït al castellà per Dídac Pujol Morillo)
Círculo de Lectores, 1992.


***


A POSTCARD FROM ICELAND

As I dipped to test the stream some yards away
From a hot spring, I could hear nothing
But the whole mud-slick muttering and boiling.

And then my guide behind me saying,
«Lukewarm. And I think you’d want to know
That luk was an old Icelandic word for hand.»

And you would want to know (but you know already)
How usual that waft and pressure felt
When the inner palm of water found my palm.

Seamus Heaney, The Haw Lantern 

Faber & Faber, London 1987

Escriure al fons del forat

Canet de Mar. Fotografia: Empar

       Escriure al fons del forat, escriure sobre el fil, tot dislocant, tot arreplegant, tot deslliurant l'espai del buit viu...

       els monyons tornen a créixer, el taló es refreda, l'herba està en flor sobre l'altre vessant... hom no acabarà mai de cridar el mot que cau, ni d'alinear la lletra que sorgeix d'una fissura de la pedra...

      escriure sota la tortura, en la torpor — o no escriure — i morir d'escriure de no ser mort...

      res no pesa, res no va, xiscla la ruleta, entona l'abisme, als meus peus...

Jacques Dupin, Esmotxat

Versió de Vicenç Altaió i Patrick Gifreu

Jardins de Samarcanda, 1991 

Observes el meu cos

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

Observes el meu cos,

                                      cal·ligrafia oscil·lant

penjada entre la carn i la conquesta          de la terra.

Llegeixes la voluptuosa i perfumada

paraula des d’on neixo,

per l’ombra lleugera del traç.

Sota les fulles pàl·lides d’aquest

arbre em trobaràs,

amb els peus calçats en terra,

creixent amunt, cercant veus i vents.

Ajaguda damunt les formes

                                            sense vels

que albires, o com la dona nua que

transita fixament damunt les pàgines.

Empar Sáez, Quatre arbres

Viena edicions, 2016 

L'amor mateix

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

L'amor mateix


La llum va entrar per la finestra,
directament del sol de les alçades,
i així, en la meva minsa habitació
es van capbussar els raigs de l'Amor.

En dolls de llum vaig veure clarament
la pols que gairebé mai no es percep
amb què l'Innombrable dóna
un nom per a algú com jo.

Provaré de dir una mica més:
l'Amor va seguir i va seguir
fins que arribà a una porta oberta  –
i l'Amor mateix
l'Amor mateix va desaparèixer. 

Ben atrafegats en la llum del sol
els flocs suraven i dansaven,
i jo giravoltava amb ells
en una tessitura sense forma.

Provaré de dir una mica més:
l'Amor va seguir i va seguir
fins que arribà a una porta oberta  –
i l'Amor mateix
l'Amor mateix va desaparèixer.

Llavors vaig tornar d'on havia estat.
La meva habitació semblava la mateixa –
però res no separava 
l'Innombrable del Nom.

Ben atrafegats en la llum del sol
els flocs suraven i dansaven,
i jo giravoltava amb ells
en una tessitura sense forma.

Provaré de dir una mica més:
l'Amor va seguir i va seguir
fins que arribà a una porta oberta  –
i l'Amor mateix
l'Amor mateix va desaparèixer.


Leonard Cohen
Versió d'Empar Sáez

La traducció al castellà, d'Alberto Manzano, la trobareu publicada al Libro del anhelo, Lumen 2006.

***


Love Itself


The light came through the window,
Straight from the sun above,
And so inside my little room
There plunged the rays of Love.

In streams of light I clearly saw
The dust you seldom see,
Out of which the Nameless makes
A Name for one like me.

I’ll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door –
Then Love Itself
Love Itself was gone.

All busy in the sunlight
The flecks did float and dance,
And I was tumbled up with them
In formless circumstance.

I’ll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door –
Then Love Itself
Love Itself was gone.

Then I came back from where I’d been.
My room, it looked the same –
But there was nothing left between
The Nameless and the Name.

All busy in the sunlight
The flecks did float and dance,
And I was tumbled up with them
In formless circumstance.

I’ll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door –
Then Love itself,
Love Itself was gone.
Love Itself was gone.


Leonard Cohen, Book of Longing
McClelland and Stewart, 2006