Mar Mediterrània

Mar Mediterrània. Fotografia: Empar Sáez

El cor del riu ens ha empès

cap al mar

i el batec sincopat de les aigües

ens mena a una illa

adormida en la fondària

del nostre cor,

més enllà del mar i de l'illa,

navegant en cercles,

a la deriva del somnis.

Empar

La cançó de Maria

Barri jueu, Trebic, República Txeca. Fotografia: Empar Sáez

La cançó de Maria

El xai del diumenge cruix en el seu greix.

El greix

sacrifica la seva opacitat...

Una finestra, or sagrat.

El foc la fa preciosa,

el mateix foc

fon els heretges de sèu

foragitant els jueus.

Els seus pal·lis gruixuts suren

damunt la cicatriu de Polònia, Alemanya

cremada.

No moren pas.

Aus grises m’obsessionen el cor,

cendra de boca, cendra d’ull.

S’assenten. En l’alt

precipici

que buidà un home dins l’espai

els forns lluïren com cels, incandescents.

És un cor,

aquests holocaust on camino,

oh infant d’or, el món vol matar i menjar.

Sylvia Plath, Arbres d’hivern (Traducció: Montserrat Abelló)

Edicions del Mall, 1985

***

Mary’s song

The Sunday lamb cracks in its fat.

The fat

Sacrifices its opacity. . . .

A window, holy gold.

The fire makes it precious,

The same fire

Melting the tallow heretics,

Ousting the Jews.

Their thick palls float

Over the cicatrix of Poland, burnt-out

Germany.

They do not die.

Grey birds obsess my heart,

Mouth-ash, ash of eye.

They settle. On the high

Precipice

That emptied one man into space

The ovens glowed like heavens, incandescent.

It is a heart,

This holocaust I walk in,

O golden child the world will kill and eat.

Sylvia Plath, Winter Trees

Aigua

Pignone, Itàlia. Fotografia: Empar Sáez

mes enllà del sermó clos de la pluja

dolça metamorfosi escrita de l’aigua

memòria en la paret humida.

Empar

Vella paret

Mirambel, Terol. Fotografia: Antoni Casals i Pasqual

Cambra solitària

Si t’atreveixes a sorprendre

la veritat d’aquesta vella paret;

i les seves escletxes, esvorancs,

formant rostres, esfinxs,

mans, clepsidres,

segurament vindrà

una presència per a la teva set,

probablement partirà

aquesta absència que et beu.

Alejandra Pizarnik (Traducció: Empar Sáez)

***

Cuarto solo

Si te atreves a sorprender

la verdad de esta vieja pared;

y sus fisuras, desgarraduras,

formando rostros, esfinges,

manos, clepsidras,

seguramente vendrá

una presencia para tu sed,

probablemente partirá

esta ausencia que te bebe.

Alejandra Pizarnik, Los trabajos y las noches

Sóc vertical

Florència. Fotografia: Empar Sáez

SÓC VERTICAL

Però m’estimaria més ser horitzontal.

No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra

xuclant minerals i amor matern

perquè cada març esponerosa brosti,

ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors

que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin

ignorant que aviat m’esfullaré.

Comparat amb mi, un arbre és immortal

i una tija en flor no és alta, però és més vistosa

i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra.

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,

els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.

Em passejo entre ells però cap no se n’adona.

De vegades penso que quan dormo

dec assemblar-m’hi a la perfecció

-els pensaments abaltits.

Per a mi és més natural, ajaguda.

Aleshores el cel i jo conversem obertament,

i seré útil quan definitivament m’ajegui;

llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran

temps per a mi.

Sylvia Plath, Travessant l’aigua (Traducció de Montserrat Abelló)

***

I Am Vertical

But I would rather be horizontal.

I am not a tree with my root in the soil

Sucking up minerals and motherly love

So that each March I may gleam into leaf,

Nor am I the beauty of a garden bed

Attracting my share of Ahs and spectacularly painted,

Unknowing I must soon unpetal.

Compared with me, a tree is immortal

And a flower-head not tall, but more startling,

And I want the one's longevity and the other's daring.

Tonight, in the infinitesimal light of the stars,

The trees and flowers have been strewing their cool odors.

I walk among them, but none of them are noticing.

Sometimes I think that when I am sleeping

I must most perfectly resemble them--

Thoughts gone dim.

It is more natural to me, lying down.

Then the sky and I are in open conversation,

And I shall be useful when I lie down finally:

The the trees may touch me for once, and the flowers have

time for me.

Sylvia Plath

La millor manera tot i dormir...

Tallinn, Estònia. Fotografia: Empar Sáez

La millor manera tot i dormir...

La millor manera és, tot i dormir,

de despertar-se i d’estar dret com un mort.

Per què l’home es torna un home?

Voles obliquament tot i continuar dret,

el riu entre els arbres,

uns quants turons

negrosos i més

sense un lleu record,

amb les ombres que el sol posa en la teva forma,

esdevens un enigma.

No et vulguis tornar home, un home.

Per què, solitari, en el matí calorós d’octubre,

fas funcionar més i més el cervell?

Oh, home, per què

no pots tornar-te carbó de pedra, carbó d’alzina?

Ryôji  Asabuki, Poesia japonesa contemporània (Traducció de Felícia Fuster i Naoyuki Sawada)

Edicions Proa, 1988

Nen a la finestra

Niño en la ventana, Álvaro Reja

S’hi aturen els colors,

bateguen ran de finestra.

Acaricies ombres d’orenetes,

mostres al vent les teves ales.

Aixeques la mà i n’agafes,

gota a gota, el so premut

de les campanes.

Empar

Els Maniquins de Munic

Estocolm. Fotografia: Empar Sáez

Els Maniquins de Munic

La perfecció és terrible, no pot tenir fills.

Freda com l’alè de neu, obstrueix la matriu

on els teixos udolen com les hidres,

l’arbre de la vida i l’arbre de la vida

que afluixa cada mes les seves llunes, per a no res.

El fluix de sang és el fluix de l’amor,

el sacrifici absolut.

Vol dir: cap ídol sinó jo,

jo i tu.

Així, amb sulfúrica bellesa, amb somriures,

els maniquins s’inclinen aquesta nit

a Munic, morgue entre París i Roma,

calbs i nus sota els abrics de pells,

caramels de taronja amb pal de plata,

intolerables, sense ànima.

La neu escampa bocins de foscor,

no hi ha ningú. Dins els hotels,

les mans obriran portes i deixaran

negres sabates per llustrar,

on l’endemà s’encabiran enormes dits.

Oh, l’aire casolà de les finestres,

les puntes dels nadons, dolços de verd fullatge,

els feixucs alemanys aclofats dins el seu Stolz* sense fons!

I els negres telèfons que pengen

relluint,

relluint i engolint

veus inexistents. La neu no té veu.

Sylvia Plath, Ariel (Traducció de Montserrat Abelló i Mireia Mur)

***

The Munich Mannequins

Perfection is terrible, it cannot have children.

Cold as snow breath, it tamps the womb

Where the yew trees blow like hydras,

The tree of life and the tree of life

Unloosing their moons, month after month, to no purpose.

The blood flood is the flood of love,

The absolute sacrifice.

It means: no more idols but me,

Me and you.

So, in their sulfur loveliness, in their smiles

These mannequins lean tonight

In Munich, morgue between Paris and Rome,

Naked and bald in their furs,

Orange lollies on silver sticks,

Intolerable, without minds.

The snow drops its pieces of darkness,

Nobody's about. In the hotels

Hands will be opening doors and setting

Down shoes for a polish of carbon

Into which broad toes will go tomorrow.

O the domesticity of these windows,

The baby lace, the green-leaved confectionery,

The thick Germans slumbering in their bottomless Stolz.

And the black phones on hooks

Glittering

Glittering and digesting

Voicelessness. The snow has no voice

Sylvia Plath

(*): orgull. “Stolz der nation” (Orgull Nacional): títol d'un film de propaganda naci.

Vermeer

Québec, Canadà. Fotografia: Jaume J.Pàmies

La llum s’hi estavella.

De cop agita

l’aigua amansida del dia.

Ressonen, blanques, les mans 
de Vermeer;

claror i ombra fan conxorxa,

invoquen el buit a la cambra,

alliberen el gest

de la cel·la del quadre. 

Empar

Cançó per a ningú

Porvoo, Finlàndia. Fotografia: Empar Sáez

Cançó per a ningú

No ploris al matí

per un sol de disfressa,

no ploris en la nit

si la lluna et clivella,

que en el cor sempre hi ha

grana per a una altra herba.

No ploris al matí

quan plogui la tristesa,

obre't de dalt a baix

igual que una finestra

i deixa passar el vent,

el vent tot ho asseca.

No ploris al matí

ni amb el mar ni amb les vespres

que et canten mur endins

els teus murs sense reixes.

Si plores un sol cop,

després ploraràs sempre.

No ploris al matí,

la vida és una festa

per on et cal anar

amb vestit de diumenge,

el cor arrecerat

dins d'una fortalesa.

I si un dia hi vas nu

o amb regust de setembre,

en tornaràs plorant

de matí, tarda i vespre.

No ploris al matí

ni a la nit, ni ja cendra.

Felícia Fuster (Una Cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, 1984)

Blanc

Deià, Mallorca. Fotografia: Susana García Hernández

El blanc no coneix els límits,

esquitxa de llum les pedres,

arbora el foc de l’estiu,

depassa el tremp de l’oratge.

Tímidament, l’alfàbrega treu flors blanques.

Empar

Tendal

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

Tendal

Alleugerint el fet

En esperons d’activitat

Abans de la buidor del vespre

És una mena de força del desig

Ressona la visió rebuda

Des d’un habitatge de mil finestres

Just abans de la nit

El seu senyal d’esvaïment

Tarpaulin

Easing the thing

Into spurts of activity

Before the emptiness of late afternoon

Is a kind of will power

Blaring back its received vision

From a thousand tenement windows

Just before night

Its signal fading

John Ashbery, Autoretrato en espejo convexo 

(Traducció a l’espanyol: Julián Jiménez Heffernan) 

(Traducció al Català: Empar Sáez)

Onze de setembre

Fossar de les Moreres, Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

Voldrien foradar les paraules,

fer callar el murmuri del llenguatge

estranger,

córrer una cortina de fum,

enllotar el camí d’anada,

i com un batent d’ignorància

colpejar dies i llum.

La paraula, última, és nostra,

i és nostre el discurs inaturable.

Empar

Es comença

Lerici, Itàlia. Fotografia: Empar Sáez

 

 

 

Es comença

Es comença així:

això és la mà,

això és l’ull,

això un peix blau i pla

damunt del paper, gairebé

la forma d’un ull.

Això és la boca, això una O

o una lluna, el que més

t’estimis. Això és groc.

Fora de la finestra

hi ha la pluja, verda

perquè és l’estiu, i més enllà

els arbres i després el món,

que és rodó i tan sols té

els colors d’aquests nou llapis.

Això és el món, que és més ple

i més difícil d’aprendre del que he dit.

Fas bé d’esborrallar-lo així

de vermell i després

de taronja: el món crema.

Un cop hagis après aquestes paraules

sabràs que hi ha moltes més

paraules que mai no podràs aprendre.

La paraula mà flota damunt la teva mà

com un petit núvol sobre un llac.

La paraula mà ancora

la teva mà a aquesta taula,

la teva mà és la pedra càlida

que sostinc entre dues paraules.

Aquesta mà és la teva, aquestes les meves, això és el món

que és ben rodó però no pla i té més colors

dels que veiem.

Comença, té una fi,

i és això al que

tornaràs, a això és la mà.

 

 

 

Margaret Atwood, Cares a la finestra

20 dones poetes de parla anglesa del segle XX

Traducció: Montserrat Abelló

Galaxia Gutenberg, 2010

 

***

You begin

You begin this way:

this is your hand,

this is your eye,

that is a fish, blue and flat

on the paper, almost

the shape of an eye.

This is your mouth, this is an O

or a moon, whichever

you like. This is yellow.

Outside the window

is the rain, green

because it is summer, and beyond that

the trees and then the world,

which is round and has only

the colors of these nine crayons.

This is the world, which is fuller

and more difficult to learn than I have said.

You are right to smudge it that way

with the red and then

the orange: the world burns.

Once you have learned these words

you will learn that there are more

words than you can ever learn.

The word hand floats above your hand

like a small cloud over a lake.

The word hand anchors

your hand to this table,

your hand is a warm stone

I hold between two words.

This is your hand, these are my hands, this is the world,

which is round but not flat and has more colors

than we can see.

It begins, it has an end,

this is what you will

come back to, this is your hand.

 

 

Margaret Atwood

 

Perspectiva

Avinyó, França. Fotografia: Empar Sáez

S’esquerda el cel

en la paret llisa de cada dia

i els fragments, afilats,

fereixen la superfície pètria.

Prenc la direcció

que m’indica un núvol,

cerco la distància

necessària

en el blau més profund.

Empar

L'arbre

Terrassa. Fotografia: Empar Sáez

Quan ja em trobava millor, quan em vaig poder incorporar damunt el llit, el meu esperit, encara feble, continuava sent incapaç de reflexions molt llargues; gràcies al meu cos m’arribaren les primeres alegries. Vaig reveure la bellesa, quasi sagrada, del pa, l’humil raig de sol on jo escalfava la meua cara, i l’atordiment que em causà la vida. Arribà un dia en què em vaig poder recolzar a la finestra oberta. Vivia en un carrer gris d’un raval de Viena, però hi ha moments en què només ens cal un arbre sobrepassant una muralla per a recordar que existeixen boscos. Aquell dia, per tot el meu cos sorprès de reviure, vaig tenir la segona revelació de la bellesa del món. Vós sabeu quina fou la primera. Com en la primera vaig plorar, no tant de felicitat, sinó de reconeixement; vaig plorar per la idea que la vida fos tan simple, i seria tan fàcil si nosaltres mateixos fóssem prou simples per a acceptar-ho.

Marguerite Yourcenar, alexis o el tractat del combat inútil 

(Traducció de Rosa Serrano i Antònia Pallach i Estela)

Ocre

Florència, Itàlia. Fotografia: Empar Sáez

Rodola l’ocre de la tarda

per la línia horitzontal del mot,

imposa l’òxid a l’esfera

i a la ferralla l’ombra del cos.

Empar

Joves

Pignone, Itàlia. Fotografia: Empar Sáez

Joves

Fa milers de portes

quan era una criatura solitària

en una gran casa amb quatre

garatges i era a l’estiu,

tal com puc recordar-ho,

jeia sobre la gespa a la nit,

amb el trèvol marcint-se sota meu,

les sàvies estrelles acotxant-me,

la finestra de la meva mare, un forat

que abocava aire groc i calent,

la finestra del meu pare, mig tancada,

un ull per on passen els adormits,

i el trespol de la casa

era llis i blanc com cera

i probablement un milió de fulles

navegaven damunt les seves estranyes tiges

mentre els grills xiuxiuejaven plegats

i jo, en el meu cos nou de trinca,

que encara no era el d’una dona,

feia les meves preguntes a les estrelles

i pensava que Déu realment podia veure

la calor i la llum pintada,

colzes, genolls, somnis, bona nit.

Young

A thousand doors ago

when I was a lonely kid

in a big house with four

garages and it was summer

as long as I could remember,

I lay on the lawn at night,

clover wrinkling under me,

the wise stars bedding over me,

my mother's window a funnel

of yellow heat running out,

my father's window, half shut,

an eye where sleepers pass,

and the boards of the house

were smooth and white as wax

and probably a million leaves

sailed on their strange stalks

as the crickets ticked together

and I, in my brand new body,

which was not a woman's yet,

told the stars my questions

and thought God could really see

the heat and the painted light,

elbows, knees, dreams, goodnight.

Anne Sexton, Com ella. Poemes escollits (1960-1965)

Traducció: Montserrat Abelló