Una mà et cenyeix el cos

Reus. Fotografia: Empar Sáez

Una mà et cenyeix el cos, poma roja

fulgent.

                Desadorm els dèdals

en branques de sol; et pren

de l’arbre nu on s’esmola la culpa.

Preneu la poma de les meves mans,

preneu-la amb cos i boca

del pou verge on els pomers

                            joves despunten

i diuen tanta fruita i tanta llum

que escriuen cossos d’amor

en rebrots successius, en roges ombres      de carn.

Empar Sáez, Quatre arbres

Viena edicions, 2016 

LOBOCRASPIS GRISEIFUSA

Reus. Fotografia: Empar Sáez

LOBOCRASPIS GRISEIFUSA

Aquesta és la falena diminuta que viu de llàgrimes,

la que beu, com un cérvol a l'estany resplendent,

a la vora dels ulls de qui dorm, i el tacte

de la seva boca és lleuger com el reflex d'un núvol.

Al teu somni, una figura il·luminada per la lluna

apareix al costat del llit i et toca la cara. 

Demana si podria compartir el pa pobre 

de la teva tristesa. Tu li mostres la taula.

Tots dos parleu fins molt tard en la nit,

però al matí els mots han quedat oblidats.

Et despertes serè, en una habitació assolellada,

fregant-te als ulls la pols de les ales.

Ted Kooser, L'ocell matiner i altres poemes

Traducció de Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana

El Gall Editor, 2017 

***

LOBOCRASPIS GRISEIFUSA

This is the tiny moth who lives on tears,

who drinks like a deer at the gleaming pool

at the edge of the sleeper’s eye, the touch

of its mouth as light as a cloud’s reflection.

In your dream, a moonlit figure appears

at your bedside and touches your face.

He asks if he might share the poor bread

of your sorrow. You show him the table.

The two of you talk long into the night,

but by morning the words are forgotten.

You awaken serene, in a sunny room,

rubbing the dust of his wings from your eyes.

Ted Kooser, Delights and Shadows (2004)

mostra't a mi ara

Riudecanyes (Baix Camp). Fotografia: Empar Sáez

mostra't a mi ara

mostra't a mi ara ja que un dia em cercaràs i ja no hi seré

la meva ànima expulsada pel cos com l'infant abans de temps

anirà nua pel camí de les ànimes i no sabrà

ni el nom amb què cridar-te 

aleshores potser voldràs ser la meva carn passatgera

i la meva sang calenta que un dia havia existit

i la seva carícia pujant suaument per l'espinada

pura com el meu pensament cap a tu

o voldràs ser el meu patiment o l'alè

anomenat vida a la qual t'aboques per prendre-me-la

com l'ocell deixat així a la mà

pren en silenci la seva llavor de mill

o voldràs ser el seu rostre en la meva òrbita

desaparegut sota el teu ull que em cegarà

en el mateix instant en què pensi que vaig cap a tu

mostra't a mi ja que un dia em cercaràs i ja no hi seré 

Ileana Mălăncioiu, Combustió total, 1976 (Dins: La vèrtebra, AdiA Edicions, 2018. 

Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli

***

arată-mi-te acum

arată-mi-te acum căci într-o zi mă vei căuta și nu voi mai fi
sufletul meu lepădat de trup ca pruncul înainte de vreme

va umbla gol pe drumul sufletelor vii și nu va ști

nici numele cu care să te cheme

atunci vei vrea poate să fii carnea mea trecătoare

și sângele meu cald care a fost odată

și mângâierea lui urcând ușor pe șira spinării

ca gândul către tine de curată

sau vei vrea să fii chinul meu ori suflarea

numită viață pe care te-apleci să mi-o iei

cum pasărea lăsată anume la mine în palmă

ia în tăcere bobul său de mei

sau vei vrea să fii chipul lui din orbita mea

pierit sub ochiul tău care mă va orbi

în însăși clipa în care cred că mă-ndrept către tine

arată-mi-te acum căci într-o zi mă vei căuta și nu voi mai fi

Ileana Mălăncioiu, Ardere de tot, 1976

El Buddha

Mont-roig del Camp. Fotografia: Empar Sáez

   

   El Buddha mostró una flor para responder a la pregunta más difícil. La flor era más. Más que la pregunta difícil. Más que su respuesta. Cualquier cosa es más que su nombre.

Chantal Maillard, Ensayos: La danza (2009), dins: India

Editorial Pre-textos, 2014

Nadal sirià

Sant Privat d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez

Nadal sirià

1

Pare Noel:

enguany no vull cap regal,

deixa només un ren

que em dugui cap als rostres dels finats.

2

No trobaràs mitjons vora l'arbre,

me'ls he posat perquè tinc fred.

3

Als nens del barri, no els llancis regals per la xemeneia;

millor que els deixis una estufa que no s'apagui mai.

4

Reconec que m'he portat malament.

Si vols, pots recuperar els teus anteriors regals:

enmig de les runes de la casa els trobaràs.

5

L'arbre de Nadal més gros del món,

l'han arrencat del meu cor.

Nisrín Akram Khouri, En una gerra de guerra (dins: Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria. Edició a cura de Mohamad Bitari)

Traducció de Margarida Castells Criballés.

Godall Edicions, Sodepau, Pol·len edicions, 2019

INFANT AMB AIXADA

Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez

INFANT AMB AIXADA 

L'aixada pesa més que jo. Pesa més que el sol.

S'arrossega per la meva esquena d'infant que no sap

      comptar quantes llunes

se succeiran d'aquí al seu òbit.

                             Torres de l'Horta de Lleida. Eclesiastès.

Dolors Miquel, Ictiosaure

Edicions 62, 2019                                       

ARS MAGNA

Sant Esteve d'en Bas

ARS MAGNA

                          para Clemen, con un escalofrio

Qué es la magia, preguntas

en una habitación a oscuras.

Qué es la nada, preguntas,

saliendo de la habitación.

Y qué es un hombre saliendo de la nada

y volviendo solo a la habitación.

Leopoldo María Panero, Contra España y otros poemas no de amor (dins: Leopoldo María Panero. Poesía Completa (1970-2000)). 
Visor Libros, 2013

Dichos

Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez

Alguien socaba el reino del mirar.

Con la palabra "materia" se da otro nombre al misterio.

Lo más importante es lo que no puede ser hallado.

Todo el enorme, indispensable y asombroso conocimiento humano está erigido sobre una ignorancia fundamental.

Todo hombre es antiquísimo, pero no lo quiere saber.

Debe haber una mirada que nos devuelva la tierra.

Lo esencial no es de ninguna época.

¿Quien, en lo profundo, se vale de nosotros para romper su 

silencio?

Sin esperanza, y por eso, sin desesperanza.

Abandonado te quiere lo inmenso.

Somos arenas susurrantes.

Si lo que existe nos parece poco, ¿qué puede sosegarnos?

Todo es impensable.

Te interpones entre el mundo y la piel.

Servimos a un dueño que nos escogió.

Sólo el niño ve brillar el barro.

Cuando nada pedimos, el mundo destella.

Rafael Cadenas, Dichos (Dins: Rafael Cadenas Obra entera. Poesía y prosa) (1958-1998)

Editorial Fondo de Cultura Económica, 2009

AS IF

Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez

AS IF

Es como si amáramos. Es como si sintiésemos. Es como si viviéramos.

Esto fatiga. Hasta se ansía un error. Puede que al equivocarse los actores rocen la verdad.

Rafael Cadenas, Memorial (Dins: Rafael Cadenas Obra entera. Poesía y prosa (1958-1998),

Editorial Fondo de Cultura Económica, 2009)

Poda

Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez

PODA

Cada cierto tiempo, las tijeras.

Segar los abrojos que nacen,

desdibujando la perfección de esta línea.

Esta línea: una recta, un cauce, una esperanza.

Es necesario podar, cada cierto tiempo,

para preservar la forma.

La norma.

El amparo de un orden.

Y para ello, suceder idénticos.

Ser un mismo árbol manco, cada hombre.

La misma corteza sin sustancia.

A veces me pregunto cuánta purga cabe en la conservación.

Durante cuánto tiempo podremos vivir sin llorar

este tumulto de ramas muertas en los márgenes.

Esther Cánovas Molina, Semilla

Suburbia Ediciones, 2019

Génesis VI, 6-7

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

El crepúsculo es la horca del día.
Mis pies no tocan el suelo hasta que amanece.
Mi lengua morada te apunta.

*

Mi voz está hecha de sandalias.

¿Llegaré?

*

Pienso en ti.

Una vindicación a favor de lo indecoroso.

*

¿Me nombras?

Queda muy poco para entrar a formar parte

de la colección de huellas de pájaros extinguidos.

YY

*

Al fin y al cabo tu sombra es mi velo.

Mi Islam.

Tu atracción gravitatoria.

*

Como un nido abandonado.

Mi vientre una maraca de pequeños esqueletos.

Escucho música.

*

Mi esposo es el más bello entre los esposos.

Abandonó el ganado y los cultivos.

Lo dejó todo para mirarme a los ojos y decir:

Siempre, Siempre, Siempre.

El cielo está hecho con todo aquello que nunca existió.

*

Tengo que seguir escribiendo.

No puedo vendar a los heridos.

*

Los amores gramaticales son tan tristes.

Dependen de la elección de un adjetivo,

de una oración bien construida.

Escribes beso sin besar.

Así son mis conversaciones de muselina con el granito.

Angélica Liddell, Génesis VI, 6-7 

(Dins: Trilogía del infinito, Ediciones La uÑa RoTa, 2016)

Una història diferent

Ciutat del Cap. Fotografia: Empar Sáez

Una història diferent

El gran Pan no ha mort:

simplement ha emigrat 

a l'Índia.

Aquí, els déus vagaregen lliures,

disfressats de serps o de micos;

cada arbre és sacre

i és pecat

ser groller amb un llibre.

Ès pecat enretirar un llibre

amb el peu,

pecat estampar els llibres

bruscament sobre la taula,

pecat llarçar-ne un amb descurança

a través de l'habitació.

Cal que aprenguis a passar-ne les pàgines delicadament

sense destorbar Saràsvati,

sense ofendre l'arbre

d'on prové la fusta amb què es va fer el paper.

Quina llengua

no ha estat la llengua de l'opressor?

Quina llengua

pretenia en veritat assassinar algú?

I com és possible

que, després de la tortura,

després que l'ànima hagi estat segada

amb una llarga falç que cau vertiginosa

de la cara del conqueridor,

els nets encara no nascuts

arribin a estimar aquella llengua estranya?

Sujata Bhatt, Brunizem (1986)(Traducció de Gemma Gorga. Dins: Indi visible. Tushita edicions, 2018)

***

A different history

Great Pan is not dead;
he simply emigrated
to India.
Here, the gods roam freely,
disguised as snakes or monkeys;
every tree is sacred
and it is a sin
to be rude to a book.
It is a sin to shove a book aside
with your foot,
a sin to slam books down
hard on a table,
a sin to toss one carelessly
across a room.
You must learn how to turn the pages gently
without disturbing Sarasvati,
without offending the tree
from whose wood the paper was made.

Which language
has not been the oppressor’s tongue?
Which language
truly meant to murder someone?
And how does it happen
that after the torture,
after the soul has been cropped
with the long scythe swooping out
of the conqueror’s face –
the unborn grandchildren
grow to love that strange language. 


Sujata Bhatt, Brunizem (1986)

NATIONAL GEOGRAPHIC

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez

NATIONAL GEOGRAPHIC

Les superfícies vastes em criden.

Hi ha un horitzó de llum, el punt on es doblega

el llençol d'aquest paisatge. I cau.

Entre els éssers sens dubte monstruosos

també deu haver-hi poetes, amb estris de feina arrenglerats

en una cartutxera i amb bombetes incandescents,

les seves corones de sants o de santes.

Per a ells la vida és resistència,

caragolar cada poema per fer-ne una ventosa

i arrapar-se a la paret com un insecte.

Mireu-los: els seus terribles caps pensants llueixen

com unes ales autèntiques i negres.

Tot sembla indicar que ha arribat l'hora

de fer-los confessar o d'executar-los.

Eva Baltasar, Animals d'hivern

Edicions 62, 2016.

GUERRA CON G DE GENOCIDIO

Sant Martí Vell. Fotografia: Empar Sáez

GUERRA CON G DE GENOCIDIO

Fue en España donde mi generación aprendió

que uno puede tener razón

y ser derrotado.

ALBERT CAMUS

Existen muchas formas de perder una guerra.
Puede perderse por falta de adhesiones
por abuso de fuerza
por el macabro redoble de monedas

                      contra las mesas de altos gabinetes.

Una guerra se puede perder por omisión.

Y es posible perder

una guerra de todas las maneras.

Eso ocurrió en España.

Como era de esperar, Goliat venció a David.

Pablo Neruda dijo: Mirad mi casa muerta,

                    mirad España rota.

Mis abuelos no dijeron nada.

Comprendieron muy bien que era hablar o vivir.

Fueron pariendo en silencio a sus hijos,

el silencio que arrulla los nombres de los mártires.

Muchos años pasaron

pero lo nuevoviejo no cesó de amamantar

                 el silencio con ira.

Ese silencio enfermo engordó tanto

que su enorme barriga es un acantilado

donde se estrella cada día la verdad.

Fue en España donde mi generación aprendió

que una guerra también puede perderse

mucho antes de nacer.

Raquel Lanseros, Matria (Visor, 2019)

Quiero pensar que no eras la cría repudiada

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez

III

Quiero pensar que no eras la cría repudiada,

hija de gato errante y de gata cautiva

—la pareja precaria, victoriosa en la ley de un solo acoplamiento

y sumisa al decreto de algún Malthus tardío que impera en el

                                                    (desván—.

Puedo creer que no eras trofeo ni residuo

arrojado al azar desde lo alto de la roca,

ni yo la tejedora que detiene con redes milagrosas el vuelo o la                                                        (caída.

Algo más que piedad, que providencia y desatino

erigió nuestra carpa invulnerable entre las carcomidas 

                                                 (fundaciones.

Algo que comenzamos a saber entre un plato de leche

y huesos, sólo huesos de desapariciones, tan duros de roer.

Olga Orozco, Cantos a Berenice, 1977 (en: Eclipses y fulgores. Antología. Editorial Lumen, 1998)

Vindria en aquell país meu i li diria

Saint Saturnin. Fotografia: Empar Sáez

    Vindria en aquell país meu i li diria:
«Abraceu-me sense temor... I si només sé parlar, és per vosaltres que parlaré.»

    I li diria també:
    «La meua boca serà la boca de les desgràcies que no tenen cap boca, la meua veu, la llibertat d'aquelles que s'esfondren en el calabós de la desesperació.»
    I en tornar em diria a mi mateix:
    «I sobretot cos meu així com ànima meua, guardeu-vos 

d'encreuar els braços amb l'actitud estèril de l'espectador, ja que la vida no és cap espectacle, ja que una mar de dolors no és un prosceni, ja que un home que crida no és un os que dansa...»

(...)

Res no va poder mai revoltar-nos vers una noble aventura desesperada. 
Amén. Amén.
No soc de cap nacionalitat prevista per les cancelleries
Desafie el craniòmetre. Homo sum etc.
I que servisquen i traïsquen i muiren
Amén. Amén. Estava escrit en la forma de les seues pelvis.
I jo, i jo,
jo que cantava amb el puny tancat
Cal saber fins on vaig portar la covardia.

(...)

Feu del meu cap un cap de proa

i de mi mateix, cor meu, no en feu ni un pare, ni un germà,

ni un fill, sinó el pare, sinó el germà, sinó el fill,

ni un marit, sinó l'amant d'aquest poble únic.

Aimé Césaire, Quadern d'un retorn al país natal

Traducció d'Anna Montero

Edicions del buc, 2017

***

    Je viendrais à ce pays mien et je lui dirais: 
«Embrassez-moi sans crainte... Et si je ne sais que parler, c'est pour vous que je parlerai».

    Et je lui dirais encore:
«Ma bouche sera la bouche des malheurs qui n'ont point de bouche, ma voix, la liberté de celles qui s'affaissent au cachot du désespoir».
    Et venant je me dirais à moi-même:
«Et surtout mon corps aussi bien que mon âme, gardez-vous de vous croiser les bras en l'attitude stérile du spectateur, car la vie n'est pas un spectacle,car une mer de douleurs n'est pas un proscenium, car un homme qui crie n'est pas un ours qui danse... »

(...)

Rien ne put nous insurger jamais vers quelque noble aventure désespérée.
Ainsi soit-il. Ainsi soit-il.
Je ne suis d'aucune nationalité prévue par les chancelleries
Je défie le craniomètre. Homo sum etc.
Et qu'ils servent et trahissent et meurent
Ainsi soit-il. Ainsi soit-il. C'était écrit dans la forme de leur
bassin.
Et moi, et moi,
moi qui chantais le poing dur
II faut savoir jusqu'où je poussai la lâcheté.

(...)

Faites de ma tête une tête de proue
et de moi-même, mon coeur, ne faites ni un père, ni un frère,
ni un fils, mais le père, mais le frère, mais le fils,
ni un mari, mais l’amant de cet unique peuple.

Aimé Césaire, Cahier d'un retour au pays natal (1983)