Es muy posible que escriba para que me entiendan los muertos

Fornells. Fotografia: Empar Sáez

Es muy posible que escriba para que me entiendan los muertos

para que me entiendan los orangutanes cuando aprenden a leer

para que me entiendan las muertas que una vez fui y que seré

es muy posible que escriba para no tener que pensar que ya no estás

que nunca estuviste que no volverás a estar y que si estuvieses

escribiría para olvidar que estás que siempre estuviste y siempre estarás.

Neus Aguado, Tal vez el Tigre

Hi ha paraules que em parlen

Illa de Taquile. Fotografia: Empar Sáez

Hi ha paraules que em parlen i paraules

que em callen, n'hi ha que em criden, d'altres

em vénen sense cridar-les. Les coses

existeixen pel tacte del seu nom:

orient, vertigen, misteri.

I dic allò que faig:

escric, ensopego.

La quietud és murmuri:

sil·logisme, solstici, silenci.

Exploro la paraula:

pell, sexe, cor.

I callo.

Sento les paraules que em parlen soles:

batec, exili, res.

Escolto i repeteixo segons les circumstàncies:

ràbia, pedra, foc.

O la simetria imperfecta dels secrets:

llamp, navalla, mort.

Clara Mir Maristany, La paraula des-habitada

Infància

Cusco. Fotografia: Empar Sáez

Infància


Tota una allau de podridura i ossos
secs, ombres i rialles lívides.

Ressona una campana per les pedres,
enderrocs i bigues corcades.

S'ha mort l'infant.

Negres migracions a l'horitzó blavós,
llagostes i pregadéus a les cambres;
que horrorosa la nina blanca!

Que trista i terrible la vella infància,
els morts per l'aigua, els blancs taüts.



Eudald Puig, Parc de gessamins

Tempesta d'estiu

Besalú. Fotografia: Empar Sáez

Tempesta d'estiu

Vaig a veure per què estan amoïnades

les herbes de la vora de la paret de pedra.

Potser no els agrada la manera

amb què les ombres s'arrosseguen per la gespa

en el silenci de la tarda.

El cel continua blau,

tot i que no sentim ocells

ni veiem papallones entre les flors

ni ens corren formigues sobre els peus.

I els arbres del pati

vinclen les branques lleugerament

en deferència a alguna cosa

que està a punt d'arribar

sense que ens adonem,

fascinats com estem pel silenci creixent.

Charles Simic, Mestre de disfresses

Traducció de Marta Pera

***

Summer Storm

I’m going over to see what those weeds

By the stone wall are fretting about.

Perhaps they don’t care for the way

The shadows creeps across the lawn

In the silence of the afternoon.

The sky keeps being blue,

Though we hear no birds,

See no butterflies among the flowers,

No ants running over our feet.

As for the trees in our yard,

They bend their branches ever so slightly

In deference to something

About to make its entrance

Of which we know nothing,

Spellbound as we are by the deepening quiet.

Charles Simic, Master of Disguises

Los pasos

Arequipa, Perú. Fotografia: Empar Sáez

Los pasos

Y éste, ¿hacia dónde? Tan seco y tan distante
que me detengo para oirlo volver a mi cuerpo.
Para sentir entrar la sangre que arrojaba
al avanzar en círculos donde estuve parado,
inmensamente triste con mis cosas,
tan próximo a la jaula donde chilla mi papagayo rojo,
mi hermoso cinturón del norte (de Piura
o de Chiclayo, no recuerdo).

Cuando niño di muchos, aquellos cuentan hasta morir,
los más puros y crueles.
Aquel hacia la mariposa o hacia el gato
que murió al poco tiempo.
O aquel hacia la madre, para llorar sobre su oscura falda sin olores,
sobre su vientre que amo todavía como mi casa,
pecera, nido sombrío y fresco.

Hay otros. Cada uno de ellos da dolor.
De sed aquel que lleva al agua,
y el del amor es hueco, desdentado,
alimento pesado que me arroja en el más negro llanto,
en extrañas posturas de mono,
riendo de los dientes afuera
con la risa como una flor carnívora.

Pero todos los pasos 
juntos, amándose y matándose,
suman; son un hombre que camina,
un peligroso instrumento contra la paz.

Unidos pueden mirar al cielo con paciencia.

Blanca Varela, Puerto Supe

Desandar lo andado

Nazca, Perú. Fotografia: Empar Saez

Desandar lo andado. Aspirar a encontrar un pueblo sabio, un pueblo antiguo, un pueblo elefante, cuya fuerza no estuviese al servicio de la agresión, la conquista o el poder, que tan sólo exigiese que se respetara su derecho de paso: el camino sagrado por el que la manada atraviesa los territorios sin dañarlos.

Hallar un pueblo sabio. Desear salvar la tierra si tan sólo se hallase uno.

Chantal Maillard, La herida en la lengua 

Tusquets Editores, 2015 

Reunión

Arequipa, Perú. Fotografia: Empar Sáez

REUNIÓN


ÉRASE un bosque de palabras,
una emboscada lluvia de palabras,
una vociferante o tácita
convención de palabras,
un musgo delicioso susurrante,
un estrépito tenue,
un oral arco iris
de posibles oh leves leves disidencias leves,
érase el pro y el contra,
el sí y el no,
multiplicados árboles
con voz en cada una de sus hojas.

Ya nunca más, diríase,
el silencio.


Ida Vitale, Oidor andante (Dins: Reducción del infinito)

Ayer vendrá

L'Espluga Calba. Fotografia: Empar Sáez

AYER VENDRÁ

La tarde va a morir. En el camino

la flor de las acacias se deshace

al impulso del viento. Entre las ramas,

mortal, casi vibrante,

queda el último sol. La tierra huele,

comienza a oler, no cabe 

ya dentro de sí misma y se levanta:

ahora hay tierra en la tierra y en el aire.

Y hay un bardal con sol; hasta él llegamos; 

la sombra es el resumen de la tarde.

Te he sentido llorar. No sé a quien lloras.

Hay un humo distante

-un tren que acaso vuelve- mientras dices:

Soy tu propio dolor, déjame amarte.

Luis Rosales, Rimas

L'ànsia de vagabundejar

Saint-Lizier. Fotografia: Empar Sáez

L'ànsia de vagabundejar m'accelera el cor quan sento la remor dels arbres en

l'aire del capvespre. Si s'escolta prou estona i amb prou atenció, es

comprenen també l'essència i el sentit d'aquesta ànsia de vagabundejar. No

es tracta, tal com sembla, de fugir del dolor. És nostàlgia de la pàtria, del 

record de la mare, de les noves semblances de la vida. Condueix a casa. 

Tots els camins hi condueixen, cada passa és un naixement, cada passa és 

una mort, cada sepulcre és una mare.

Hermann Hesse, El caminant (fragment)

Traducció de Carles Andreu

Integral, 2000

Y TU

Maó. Fotografia: Empar Sáez

Y TU ¿de qué lado de mi cuerpo estabas, alma, que no me socorrías?

José Angel Valente, No amanece el cantor

Tusquets Editores, 1992

Estanc

Ciutadella. Fotografia: Empar Sáez

Estanc (fragment)

No sóc res. 
Mai no seré res. 
No puc voler ser res. 
A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món. 

Finestres de la meva cambra, 
de la meva cambra d'un d’entre els milions del món que ningú no sap qui és 
(i si sabessin qui és, ¿què sabrien?), 
doneu al misteri d'un carrer amb gent que hi passa constantment, 
a un carrer inaccessible per a tots els pensaments, 
real, impossiblement real, cert, inconegudament cert, 
amb el misteri de les coses a sota de les pedres i dels éssers, 
amb la mort posant humitat a les parets i cabells blancs als homes, 
amb el Destí menant el carro de tot per la carretera de res. 

Avui estic vençut, com si sabés la veritat, 
avui estic lúcid, com si fos a punt de morir
i no tingués més germanor amb les coses 
sinó un comiat, aquesta casa i aquesta banda de carrer havent esdevingut 
la filera de vagons d'un tren, amb el xiulet de la sortida 
des de dins del meu cap
i el sacseig dels meus nervis i el cruixir dels meus ossos en la marxa. 

Avui estic perplex com aquell que ha pensat i trobat i oblidat. 
Avui estic dividit entre la lleialtat que dec
a l'Estanc de l'altra banda del carrer, cosa real per fora, 
i la sensació que tot és somni, cosa real per dins. 

He fracassat en tot. 
Com que no tenia cap propòsit, tot fou tal volta no res. 
De la formació que em van donar, 
vaig davallar-ne per la finestra de l’eixida de casa. 
Vaig anar a pagès amb grans propòsits,
però sols vaig trobar-hi herbes i arbres, 
i la gent, quan n’hi havia, era sempre igual a l’altra. 
Deixo la finestra, m'assec en una cadira. En què pensaré? 

(…) 

Fernando Pessoa, Poemes d’Álvaro de Campos
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja


***


TABACARIA


Não sou nada.
Nunca serei nada.
Não posso querer ser nada.
À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.

Janelas do meu quarto,
Do meu quarto de um dos milhões do mundo que ninguém sabe quem é
(E se soubessem quem é, o que saberiam?),
Dais para o mistério de uma rua cruzada constantemente por gente,
Para uma rua inacessível a todos os pensamentos,
Real, impossivelmente real, certa, desconhecidamente certa,
Com o mistério das coisas por baixo das pedras e dos seres,
Com a morte a pôr humidade nas paredes e cabelos brancos nos homens,
Com o Destino a conduzir a carroça de tudo pela estrada de nada.

Estou hoje vencido, como se soubesse a verdade.
Estou hoje lúcido, como se estivesse para morrer,
E não tivesse mais irmandade com as coisas
Senão uma despedida, tornando-se esta casa e este lado da rua
A fileira de carruagens de um comboio, e uma partida apitada
De dentro da minha cabeça,
E uma sacudidela dos meus nervos e um ranger de ossos na ida.

Estou hoje perplexo como quem pensou e achou e esqueceu.
Estou hoje dividido entre a lealdade que devo
À Tabacaria do outro lado da rua, como coisa real por fora,
E à sensação de que tudo é sonho, como coisa real por dentro.

Falhei em tudo.
Como não fiz propósito nenhum, talvez tudo fosse nada.
A aprendizagem que me deram,
Desci dela pela janela das traseiras da casa.
Fui até ao campo com grandes propósitos.
Mas lá encontrei só ervas e árvores,
E quando havia gente era igual à outra.
Saio da janela, sento-me numa cadeira. Em que hei de pensar?

(...)

Álvaro de Campos

Et conec, ets la que es vincla greument

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

(Et conec, ets la que es vincla greument;
jo el perforat, sóc el teu servent.
On flameja el mot que ens testimonia?
Tu  —del tot, del tot real. Jo  —del tot follia.)


Paul Celan, Cristall d'alè 
Traducció: Arnau Pons


***

(Ich kenne dich, du bist die tief Gebeugte,
ich, der Durchbohrte, bin dir untertan.
Wo flammt ein Wort, das für uns beide zeugte?
Du—ganz, ganz wirklich. Ich—ganz Wahn.)

Paul Celan, Atemkristall

Les flors de l'albercoquer

Àrreu, Lleida. Fotografia: Empar Sáez

Les flors de l'albercoquer


L'albercoquer tota sa flor lluirà.
És d'una pal·lidesa mig rosada:
d'una color de noia abandonada
que somniï un besar.


Josep Carner, Arbres

He passat a frec...

Saint Girons. Fotografia: Empar Sáez

He passat a frec...


He passat a frec de la porta
del jardí on es vells xiprers
s’enfilen, vetllant el vostre son
sense somnis.
He passat a frec de la porta:
                              era oberta
i he defugit
l’impuls vehement de franquejar-la,
car em fa mal la vostra pau
tan callada!
Dins d’aquest reialme no hi ha
déus invictes,
ni Orfeu davallant-hi amb sons
inefables en busca de l’amor.
Sé que tot és petit dintre aquest clos
emblanquinat de calç, com les cases
del poble, que us acolliren un dia.
He passat a frec de la porta
i he defugit
l’impuls vehement de franquejar-la,
car he sentit basarda
sabent-vos tan a prop
i tan lluny, de la vostra
                           mida
                           humana. 


Quima Jaume, El temps passa a Cadaqués(dins: Poesia Completa, Columna Edicions, 1993)

A l'estil d'Alberto Caeiro

Quintin, Bretanya. Fotografia: Empar Sáez

 

 

A l'estil d'Alberto Caeiro
 

Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l’amor també, igual que elles.
per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d’un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L’estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l’endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s’acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo. 
Jo em reconec en el bé i en el mal, 
perquè tothom és així: igual, divers; astut, ingenu; 
covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant; 
tendre i esquerp; bo i dolent.

Jo em reconec en cada petja humana. 


Quima Jaume, Pels camins remorosos de la mar (dins: Poesia Completa, Columna Edicions, 1993)

 

Desistiu d'entendre el somni

Antigua, Guatemala. Fotografia: Empar Sáez

Desistiu d'entendre el somni,
observeu la trama, l'espai canviant,
el boscatge dens d'esguards,
els camins laberíntics,
continus com un quadre:
el fons bellugadís,
un arbre que viu en una llança,
un ull en res, núvol en destral;
només tous esguards de passadissos,
de cossos que s'acuben, d'una llum que es mor.


Hilari de Cara, Bolero

Tenies ales, quan girada d'esquena

Mérida, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez

Tenies ales, quan girada d'esquena,
te les veia, les sentia fregar el vent,
i volaves, i em feies volar damunt teu enfora
i el vent emmudia per sentir-nos,
altíssim, i érem un centaure,
les plomes de nit fonda batien
i ens perdíem com si fóssim de veres
dos amants perfectes, un sol
cor bategant, i l'horitzó,
no nosaltres a ell, ens contemplava,
i els carrers, els campanars, els arbres,
obrien els ulls, i ens veien volar.


Hilari de Cara, Carrer d'Artà