dilluns, 29 de març del 2021

D'ENÇÀ

 

Praga. Fotografia: Clàudia Patrícia López

D'ENÇÀ

 
D'ençà que tinc la boca quasi muda
estimo vides que quasi no parlen.
Un arbre; a penes —s'atura on m'aturo,
reprèn la ruta tot content, amb mi—
el dòcil animal que em ve al darrere.

Al jou que un hom li imposa se sotmet.
Em mira, implorador, a tot estirar.
Eternes veritats, callant, ensenya.


Umberto Saba, Paraules i últimes coses
Traducció de Miquel Desclot
Editorial Empúries, 1985


***

                    DA QUANDO


Da quando la mia bocca è quasi muta
amo le vite che quasi non parlano.
Un albero; ed appena – sosta dove
io sosto, la mia via riprende lieto –
il docile animale che mi segue.

Al giogo che gli è imposto si rassegna.
Una supplice occhiata, al piú, mi manda.
Eterne verità, tacendo, insegna.


Umberto Saba, Ultime cose (1944)

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada