Ell ens mira

Inle. Fotografia: Empar Sáez

ELL ENS MIRA

Amb les mans lligades

al motor del temps,

ens mira.

Tensa les cordes vocals

i no en surt cap paraula.

Ara escolta una melodia

que d’altres diuen que és el silenci

mentre dibuixa mentalment

l’espai buit del món.

Des del més distant dels mons possibles.

On l’emoció és el dictat del foc primigeni

que promou l’harmonia preestablerta

de molt de temps abans, des de l’origen del so.

Ens mira de lluny i ens allarga la mà del temps.

Des d’una altra llum, des de l’origen del so.


Ricard Mirabete, Nuclear
Edicions Terrícola, 2015

Teorema d'unicitat

Kampong Cham. Fotografia: Empar Sáez

TEOREMA D’UNICITAT

                                 (DE L’EXPLOSIÓ DEL COS

                                A L’EXPANSIÓ DEL COSMOS)

L’ordre i l’aventura del mar: el banyador.

El llamp del dispers en la unicitat del vers

que erosiona en tu el neguit de ser funció

de l’explosió blanca de la platja solar

o del gris univers.

D’aquest temple teu de llum en l’oli del mar:

la pell del nedador.

Ricard Mirabete, Cel estàtic d'elevadors

Editorial Gregal, 2016

Elegías de Duino

Florència. Fotografia: Empar Sáez

¡Y nosotros
meros espectadores
en todo tiempo, en todos los lugares,
vueltos siempre hacia todo y nunca más allá!
El mundo nos agobia.
Lo organizamos. Pero
se derrumba en añicos.
Lo organizamos otra vez y, entonces,
nosotros mismos
caemos rotos en menudas trizas.

¿Quien nos conformó así,

que hagamos lo que hagamos,

tenemos siempre la actitud 

de quien se va?

Como el que sobre la última colina,

desde donde divisa todo el valle,

una vez más, se vuelve, se detiene y rezaga,

así vivimos—

despidiéndonos siempre.

Rainer Maria Rilke, Elegías de Duino (fragment de la vuitena elegia)

Versión de Juan Rulfo
Editoria Sexto Piso, 2015

***


Und wir: Zuschauer, immer, überall,
dem allen zugewandt und nie hinaus!
Uns überfüllts. Wir ordnens. Es zerfällt.
Wir ordnens wieder und zerfallen selbst.


Wer hat uns also umgedreht, daß wir,
was wir auch tun, in jener Haltung sind
von einem, welcher fortgeht? Wie er auf
dem letzten Hügel, der ihm ganz sein Tal
noch einmal zeigt, sich wendet, anhält, weilt –,
so leben wir und nehmen immer Abschied.


Rainer Maria Rilke, Duineser Elegien

No m'importa

Palaung. Fotografia: Empar Sáez

No m'importa gens el principi del món.

Ara les seves fulles s'avaloten
ara palpo la fusta afligida
d'un arbre immens

I la llum a través seu
brilla de llàgrimes



Philippe Jaccottet, Aires
Traducció d'Antoni Clapés
Cafè Central / Eumo Editorial, 2017.


***


Peu m'importe le commencement du monde

Maintenant ses feuilles bougent 

maintenant c'est un arbre immense 

dont je touche le bois navré

Et la lumière à travers lui 

brille de larmes

Philippe Jaccottet, Airs (1967)