 |
| El Boixar. Fotografia: Empar Sáez |
La poesia és com un cop donat al món per dins
VALÈRE NOVARINA
De sobte els nostres rostres es cobreixen de fang
s’enfonsen en les aigües del passat.
Cap a quina trobada anava jo
quan s’obre la ferida
que sospesa el temps?
Davant meu el desert
desplegava solcs de sorra. Més enllà
el vent s’entortolligava als engranatges
fràgils del cel. La meva ombra
vorejava aquella frontera de pols
que no ve de cap pou
i no porta vers cap alè.
La boira a poc a poc s’havia aixecat.
Tot és passatger: hem oblidat la possibilitat
d’aturar-nos i mirar.
ROBERTO JUARROZ
Hélène Dorion, Atrapar: els llocs
Traducció: Carles Duarte i Lluna Llecha
I quin lloc, xicona, per deixar de banda totes les... (ací, cadascú que pose allò que...)
ResponEliminaEmpar, m'encanta la finestra, el blau encalat antic, i com les bigues perforen la pared ferida pel temps
ResponEliminapetonets