Ara que no em dius res

 

Balmaha. Fotografia: Empar Sáez

8

Ara que no em dius res, ara

que no em fas gaudir i sofrir,

tu ets la consuetud dels meus dies.

T'assembles a un llac tot igual

sota un cel de llauna tot igual.

Somnolent em moc per la riba.

No vull, no desitge, ni tan sols

pense.

        Em toque per sentir si soc.

I l'ésser i el no ésser, com l'aigua

i el cel es confonen.

El meu dolor esdevé el d'un altre

i la vida no és alegre ni trista.

T'odie, companya assídua dels meus dies,

que de la vida no m'alliberes, fent-me

com el son una cosa inanimada,

sinó que me la deixes només vorejar.

Ja que estic resignat a viure, vull

que cada hora del dia em pese damunt,

em toque en la meua carn vital.

Vull el Dolor que m'agarre fortament

i em col·loque en el centre de la Vida.

Ara que no em dius res, ara

que no em fas gaudir ni sofrir,

jo resignat espere que tu passes.

Camillo Sbarbaro, Pianissimo

Traducció de Marc Granell

Edicions del Buc, 2024