 |
Trieste. Fotografia: Empar Sáez DEIEN QUE ES DEIA AMOR Era una bèstia estranya, deforme, monstruosa, macrocèfala, d'ulls desorbitats i cecs, de braços arrupits i dits atrofiats que no haurien sabut retenir res. La boca sempre oberta, expectant, àvida com el buit, voraç pou sense fons, sense brocal, vivent. Xisclava al meu costat. Deien que es deia Amor. Deien que es deia Amor. Jo l'havia parit —em deien— i era a mi que em calia gronxar-lo entre els meus braços nus. Els meus pits no saberen alletar-lo amb verí. Deien que es deia Amor. Dia a dia sentia el seu mossec brutal —vampíricament bell. I, tanmateix, la sang tèrbola, s'avivava i em cantava a les venes, per conjurar la por, ambivalent, dual, corrent cap a la fi. I amb veu dolça cridava aquell lent assassí fins i tot quan dormia sadollat del meu cos. Deien que es deia Amor i em deixaren amb ell ben sola. Finalment vaig matar-lo. Desfeta, esquarterada, oberta, com si una culpa immensa apunyalés la lluna del meu ventre, com un suïcidi que em fes altra vegada eixorca. Deien que es deia Amor. I ara que tu has vingut no sé quin nom donar a això que des del buit germina cap a tu, incertament encara, cos endins, lluna endins. Maria-Mercè Marçal, La germana, l'estrangera (1981-1984) dins: Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998 Edicions 62, 2017 |
