He tapat...

Pratdip. Fotografia: Empar Sáez

HE TAPAT...

He tapat els ulls als arbres
amb un mocador verd
i els he dit que em trobin.

I els arbres m'han trobat tot seguit
amb una rialla de fulles.

He tapat els ulls als ocells
amb un mocador de núvols
i els he dit que em trobin.

I els ocells m'han trobat
amb una cançó.

He tapat els ulls a la tristor
amb un somriure
i l'endemà la tristor m'ha trobat
enmig d'un amor.

He tapat els ulls al sol
amb les meves nits
i li he dit que em trobi.

Ets allà, diu el sol,
darrere d'aquell temps,
prou d'amagar-te.

Prou d'amagar-te,
em diuen totes les coses
i tots els sentiments
a qui he intentat tapar
els ulls.


Marin Sorescu, Per entre els dies. Antologia poètica
Traducció de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli.
Lleonard Muntaner, 2013

***

AM LEGAT...

Am legat copacii la ochi 
Cu-o basma verde 
Şi le-am spus să mă găsească. 

Şi copacii m-au găsit imediat 
Cu un hohot de frunze. 

Am legat păsările la ochi 
Cu-o basma de nori 
Şi le-am spus să mă găsească. 

Şi păsările m-au găsit 
Cu un cântec. 

Am legat tristeţea la ochi 
Cu un zâmbet, 
Şi tristeţea m-a găsit a doua zi 
Într-o iubire. 

Am legat soarele la ochi 
Cu nopţile mele 
Şi i-am spus să mă găsească. 

Eşti acolo, a zis soarele, 
După timpul acela, 
Nu te mai ascunde. 

Nu te mai ascunde, 
Mi-au zis toate lucrurile 
Şi toate sentimentele 
Pe care am încercat să le leg 
La ochi.


Marin Sorescu, Poeme (1965)

Teix

 

Isòvol. Fotografia: Empar Sáez

De nit, l'aire em polsa amb una llum celeste,

les estrelles cauen, pulcres, sobre meu
i cadascun dels meus brins mormola
el ritme de la seva llum remota.

Res com això em va estremir,

estar en la volta del cel, cada fibra trenada

amb cada fil del món.

Després, el dia encén les meves fulles:

fàbrica de llum, el meu cos és habitat

per la presència de qui ens fa créixer.

Em sé aleshores, i en mi soc complet,

però sento, també, en un espès endins

cadascun dels meus iguals

i una forma de tendresa per les criatures

que en mi són. La seva agitació em commou:

fràgils i aplicades, no gaire diferents a tu.

No comprenc cap diferència entre la saba,

que eleva el mineral, i allò que tu anomenes

     —ple de vergonya per allò que calles—
ment.

                                         Teix

***

De noite, o ar púlsame cunha luz celeste,

as estrelas caen, pulcras, sobre min

e cada un dos meus fíos murmura

o ritmo da súa luz remota.

Nada como iso me estremece,

estar na volta do ceo, cada fibra trenzada

con cada fío do mundo.

Despois, o día ilumina as miñas follas:

fábrica de luz, o meo corpo é habitado

pola presenza de quen nos fai medrar.

Seime entón, e en min estou completo,

pero sinto, tamén, nun espeso interior

cada un dos meus iguais

e unha forma de tenrura polas criaturas

que en min son. A súa axitación conmóveme:

fráxiles e aplicadas, non moi diferentes a ti.

Non entendo ningunha diferenza entre a saba,

que eleva o mineral, e o que ti chamas

     —cheo de vergoña polo que calas—
mente.

                                      Teixo

Víctor Mañosa, Lonxe

Medulia Editorial, 2025

Xim-xim de pluja

Tryavna. Fotografia: Empar Sáez

LABERINTS D'AIGUA

4

Xim-xim de pluja

ens enllorda el fullatge.

Roina fangosa.

Abecedari d'ombres

que interpel·la el poema. 

GUSPIRES

11

Gota de gebre

al caire d'una fulla

d'heura a l'albada.

Quan la gota es despenja

l'univers somriu, còmplice.

Jordi Torres / Pep Cortès, Complicitats. Tankes a quatre mans

Edicions Trípode, 2025

 

Intentes donar forma a l'enyorança

Braemar. Fotografia: Empar Sáez

Intentes donar forma a l'enyorança   fassers

campanes   piques d'aigua

beneita   d'un poble desaparegut

sota encenalls

de culpes   Perquè

si bé

has aconseguit sobreviure

entre les cendres

dels somnis

de la fe

saps

que pot matar-te   el refrec

llunyà   de les ales d'una papallona.

Antònia Vicens, Agafa la teva creu

LaBreu Edicions, 2025
 

Al silencio

Culross. Fotografia: Empar Sáez

AL SILENCIO

Oh voz, única voz: todo el hueco del mar,

todo el hueco del mar no bastaría,

todo el hueco del cielo, 

toda la cavidad de la hermosura

no bastaría para contenerte,

y aunque el hombre callara y este mundo se hundiera

oh, majestad, tú nunca,

tu nunca cesarías de estar en todas partes

porque te sobra el tiempo y el ser, única voz,

porque estás y no estás, y eres mi Dios,

y casi eres mi padre cuando estoy más oscuro.

Gonzalo Rojas, La miseria del hombre, 1948 (poema dins: Paraula i silenci. Àlbum Versàlia Núm.3, Quaderns de Versàlia, 2023).

Ara que no em dius res

 

Balmaha. Fotografia: Empar Sáez

8

Ara que no em dius res, ara

que no em fas gaudir i sofrir,

tu ets la consuetud dels meus dies.

T'assembles a un llac tot igual

sota un cel de llauna tot igual.

Somnolent em moc per la riba.

No vull, no desitge, ni tan sols

pense.

        Em toque per sentir si soc.

I l'ésser i el no ésser, com l'aigua

i el cel es confonen.

El meu dolor esdevé el d'un altre

i la vida no és alegre ni trista.

T'odie, companya assídua dels meus dies,

que de la vida no m'alliberes, fent-me

com el son una cosa inanimada,

sinó que me la deixes només vorejar.

Ja que estic resignat a viure, vull

que cada hora del dia em pese damunt,

em toque en la meua carn vital.

Vull el Dolor que m'agarre fortament

i em col·loque en el centre de la Vida.

Ara que no em dius res, ara

que no em fas gaudir ni sofrir,

jo resignat espere que tu passes.

Camillo Sbarbaro, Pianissimo

Traducció de Marc Granell

Edicions del Buc, 2024

Alma desnuda

 

Edimburg. Fotografia: Empar Sáez

ALMA DESNUDA

Soy un alma desnuda en estos versos,

Alma desnuda que angustiada y sola

Va dejando sus pétalos dispersos.

Alma que puede ser una amapola,

Que puede ser un lirio, una violeta,

Un peñasco, una selva y una ola.

Alma que como el viento vaga inquieta

Y ruge cuando está sobre los mares,

Y duerme dulcemente en una grieta.

Alma que adora sobre sus altares,

Dioses que no se bajan a cegarla;

Alma que no reconoce valladares.

Alma que fuera fácil dominarla

Con sólo un corazón que se partiera

Para en su sangre cálida regarla.

Alma que cuando está en la primavera

Dice al invierno que demora: vuelve,

Caiga tu nieve sobre la pradera.

Alma que cuando nieva se disuelve

En tristezas, clamando por las rosas

Con que la primavera nos envuelve.

Alma que a ratos suelta mariposas

A campo abierto, sin fijar distancia,

Y les dice: libad sobre las cosas.

Alma que ha de morir de una fragancia

De un suspiro, de un verso en que se ruega,

Sin perder, a poderlo, su elegancia.

Alma que nada sabe y todo niega

Y negando lo bueno el bien propicia

Porque es negando como más se entrega.

Alma que suele haber como delicia

Palpar las almas, despreciar la huella,

Y sentir en la mano una caricia.

Alma que siempre disconforme de ella,

Como los vientos vaga, corre y gira;

Alma que sangra y sin cesar delira

Por ser el buque en marcha de la estrella.

Alfonsina Storni, poema dins: Ànima Cos. Àlbum Versàlia Núm.2

Quaderns de Versàlia, 2022.

tornes a casa

 

Culross. Fotografia: Empar Sáez

tornes a casa i enfiles no el camí dels vençuts:
bosc immens sense arbres de sobte nu
el desert a l'inrevés i núvols de pas
al temple deshabitat del poema
vísceres tèbies de sang negra i vellut gastat
quan rosegues ossos d'estel caigut
escures els versos i els escups esmolats de silenci:
intentes saber amb quina mena de dolor
tens tractes i mires de renunciar-hi
seus sota l'arbre esquinçat pel llamp
i el deixes créixer dins teu
el gat seu ara a l'eixida prest a l'absorció dels vels
i a les transparències del vers
t'abeures d'imatges incertes que s'aquieten
sobre el mirall de l'estany
a l'escenari abandonat la lluna hi tremola groga
tornes immòbil només presència mirada:
i amb el teu pas es drecen lentes al cos
les columnes i les voltes del temple
la carpa del circ d'aigua de sol negre i de vent
encès com la lava blava entre fulles seques
i aigua enllotada
vísceres ertes i balbes
fragments i rebuigs de l'ànima
gleva de sang del segle vint
al teatre efímer de l'instant disponible
ossos escampats sota el salze d'aigua
de la respiració:
ossos que canten i brillen al desert
fàscies i teixits adiposos rocam desfet en sorra
que el vent s'endú i escampa a la cala del cos:
constel·lacions de diamants de pas
al cos de faig vell que es desvetlla
com glaç que es fon:
de camí cap a casa
a la pràctica dels vius
només el ressò en perdura.



Manel Ollé, Bratislava o Burarest
Edicions 62, 2014

El món es resumeix

 

Inverness. Fotografia: Empar Sáez

                           XIV

El món es resumeix en els ulls de la mare

tot el que cal entendre s'encomana

Eduard Sanahuja i Yll, Mal menor

Lleonard Muntaner Editor, 2024

La casa era silenciosa i el món tranquil

Dunvegan. Fotografia: Empar Sáez

LA CASA ERA SILENCIOSA I EL MÓN TRANQUIL


La casa era silenciosa i el món tranquil.
El lector esdevenia el llibre; i la nit d'estiu

era com l'ésser conscient del llibre.

La casa era silenciosa i el món tranquil.

Els mots eren dits com si el llibre no existís,

llevat que el lector s'inclinava damunt la pàgina,

volia inclinar-se, volia moltíssim ser

l'estudiós per a qui aquest llibre és veritat, per a qui

la nit d'estiu és com la perfecció del pensament.

La casa era silenciosa perquè ho havia d'estar.

El silenci era part del sentit, part de la ment;

l'accés de la perfecció a la pàgina.

I el món estava tranquil. La veritat en un món tranquil,

en el qual no hi ha cap altre sentit, ell mateix

és tranquil, ell mateix estiu i nit, ell mateix

el lector que s'inclina, ja tard, i està llegint.

Wallace Stevens, poema dins: Paraula i silenci. Àlbum Versàlia Núm.3

Versió de Francesc Parcerisas

Quaderns de Versàlia, 2023.


**

THE HOUSE WAS QUIET AND THE WORLD WAS CALM


The house was quiet and the world was calm.
The reader became the book; and summer night

Was like the conscious being of the book.
The house was quiet and the world was calm.

The words were spoken as if there was no book,
Except that the reader leaned above the page,

Wanted to lean, wanted much most to be
The scholar to whom his book is true, to whom

The summer night is like a perfection of thought.
The house was quiet because it had to be.

The quiet was part of the meaning, part of the mind:
The access of perfection to the page.

And the world was calm. The truth in a calm world,
In which there is no other meaning, itself

Is calm, itself is summer and night, itself
Is the reader leaning late and reading there.

                                                
Wallace Stevens, The Collected Poems of Wallace Stevens (1954)