Dos de març de 1974

Plóvdiv. Fotografia: Empar Sáez

 DOS DE MARÇ DE 1974

I

Enfora de tot encara vull dolçament ésser

en veu mirant amb natura d'aigües fort els verns

foscos, Cerdanya, torrent de Forns i llum,

i, el tro per sobre rodolant, beure de nou

al rec, amb pensament lliure i cor en pau.

II

I veure així mateix un cop i un altre el temps

aturat amb mi sobre la pura buidor, més amorosa,

on encabeixo sol la mirada quieta i sento

la pau, endins, com en un centre que em ve.

III

Potser molt més hem d'esperar i no sofrir

amb tant de mal estès la crueltat

viciosa dels senyors i l'urc que fa picar

sobre bardisses de foc, oh joventut

entorn de la canilla!

D'on ve, però, aquest doll de crim? On aniran

els vostres plors, germanes dolces? I on

pujaré jo la meva

ira plantada i aquest voler-me meu

que em lleva el pensament i fa

la meva llarga bruta? Per què gent

d'amor no poden més? Per què no es para 

tot? Ametllers del Congost, rius innocents!

Oh mar de Barcelona, salta! esbandeix-nos,

cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua.

Tots amb un hem pogut morir sota el garrot.

10 de març de 1974

Segimon Serrallonga, Por i Poder. Àlbum Versàlia núm. 4

(De Poemes 1950-1975, 1979)

Papers de Versàlia, 2024

TYAROYE

Begur. Fotografia: Empar Sáez

 
TYAROYE*

Presoners negres, millor dir presoners francesos, o és que no és veritat que França ja no és França?

No és veritat que l'enemic li ha furtat el rostre?

És veritat que l'odi dels banquers ha comprat els seus braços d'acer?

I no ha rentat, la vostra sang, la nació que havia oblidat la seva missió d'ahir?

Digueu-me, no s'ha mesclat, la vostra sang, amb la sang lustral dels seus màrtirs?

Seran els vostres funerals els de la Verge-Esperança?

Sang, sang, oh, sang negra dels meus germans, taqueu la innocència dels meus llençols

sou la suor amb què banyo l'angoixa, sou el sofriment que m'enroqueix la veu

Wôi! Sentiu la meva veu cega, genis sordmuts de la nit.

Pluja de sang roja, saltamartins! I el meu cor crida a l'atzur i a la gràcia.

No, no sou morts gratuïts, oh, Morts! Aquesta sang no és aigua tèbia.

Rega espessa la nostra esperança, que florirà al crepuscle.

És la nostra set, la nostra fam d'honor, aquestes grans reines absolutes

no, no sou morts gratuïts. Sou els testimonis de l'Àfrica immortal

sou els testimonis del nou món que serà demà.

Dormiu, oh, Morts! I que la meva veu us bressoli, la meva veu de còlera que bressola l'esperança.

París, desembre de 1944

Léopold Sédal Senghor, Quaderns de Versàlia, VIII (del llibre Hosties noires, 1948). Papers de Versàlia, 2018

Traducció de Núria Busquet

**

TYAROYE
Prisonniers noirs je dis bien prisonniers français, est-ce
donc vrai que la France n'est plus la France?
Est-ce donc vrai que l'ennemi lui a dérobé son visage?
Est-ce donc vrai que la haine des banquiers a acheté ses bras d'acier?
Et votre sang n'a-t-il pas ablué la nation oublieuse de
sa mission d'hier?
Dites, votre sang ne s'est-il pas mêlé au sang lustral de ses
martyrs?
Vos funérailles seront-elles celles de la Vierge-Espérance?
Sang sang ô sang noir de mes frères, vous tachez l'innocence
de mes draps
Vous êtes la sueur où baigne mon angoisse, vous êtes
la souffrance qui enroue ma voix
Wôi! entendez ma voix aveugle, génies sourds-muets
de la nuit.
Pluie de sang rouge sauterelles! Et mon cœur crie à
l'azur et à la merci.
Non, vous n'êtes pas morts gratuits ô Morts! Ce sang
n'est pas de l'eau tépide.
Il arrose épais notre espoir, qui fleurira au crépuscule.
Il est notre soif notre faim d'honneur, ces grandes
reines absolues
Non, vous n'êtes pas morts gratuits. Vous êtes les
témoins de l'Afrique immortelle
Vous êtes les témoins du monde nouveau qui sera
demain.
Dormez ô Morts! et que ma voix vous berce, ma voix
de courroux que berce l'espoir.

Paris, décembre 1944

Léopold Sédar Senghor, Hosties noires (1948)



*El poema fa referència a la massacre de Thiaroye, zona militar prop de Dakar, on el 1944 una revolta de soldats que tornaven d'Europa va ser reprimida per autoritat colonial causant un mínim de 70 morts.

En el brunzir plumbi

Edimburg. Fotografia: Empar Sáez

En el brunzir plumbi 

de la mosca

convergeixen

els anhels del pelegrí

la set còsmica del cercador

un infinit alat

el déu melòman.

Dídac P. Lagarriga, Abismar

Pagès Editors, 2025

 

Jo i Tu

Nairnshire. Fotografia: Empar Sáez

    Aquest és l'origen etern de l'art: la forma es posa davant una persona i vol esdevenir obra a través d'ella. No és un producte de la seva ànima, sinó una aparició que va cap a ella i en reclama la força creadora. Depèn d'un acte essencial de l'home: si ell el realitza, si ell diu la paraula primordial amb tot el seu ésser a aquella forma apareguda, aleshores brolla la força creadora, i l'obra es crea.

    L'acció comprèn un sacrifici i una gosadia. El sacrifici: la possibilitat infinita que és ofrenada sobre l'altar de la forma; caldrà anorrear tot allò que anteriorment es jugava en la perspectiva. Res d'això no es pot deixar penetrar dins l'obra. Així ho vol l'exclusivitat del davant per davant. La gosadia: la paraula primordial només pot ser dita amb tot l'ésser, el qui s'hi lliura no pot reservar-se res de si mateix; i l'obra no tolera, com l'arbre o la persona, que Jo entri en la relaxació del món de l'allò, sinó que el tracte és que si no la serveixo bé es fa a trossos o em destrossa.

    La forma que se'm posa al davant no puc experimentar-la ni descriure-la; només puc realitzar-la. A desgrat de tot això, la veig en la brillantor del davant més clarament que tota la claror del món que experimento. No com una cosa enmig de les «coses» internes, no com una imatge de la meva “imaginació”, sinó com el present. Si es fa la prova de la seva qualitat d'objecte, la forma no hi «és»; però, què fóra més present que ella? I Jo hi tinc una relació veritable: ella actua en mi com Jo actuo en ella. 

Martin Buber, fragment de Jo i Tu

Traducció: Emilienne Meyer i Lluís Duch

Editorial Claret, 1994

Dues nits

 

Culross. Fotografia: Empar Sáez

DUES NITS

La nit real, la que

continua tornant puntual,

mai no comença

amb un tall de negre.

Com si, educadament,

fes un soroll en la grava

i tossís i truqués a la porta

abans d'entrar.

No com l'altra, que

en el més estival dels dies

esquinça la llum i vessa

una negra foscor sense lluna, sense estrelles.

Norman MacCaig, en l'escrit “Notícia de Norman MacCaig” del llibre Estimats poetes, de Manel Rodríguez-Castelló (Lletra Impresa, 2025). També publicat a “L'Aiguadolç” núm.51, 2022.
Traducció de Manel Rodríguez-Castelló.

***

TWO NIGHTS

The real night, the one

that keeps coming back on time,

never begins

with a gash of black.

As though, politely,

it makes a noise on the gravel,

and coughs and knocks at the door

before coming in.

Not like the other one, that

on the most summer of days

gashes the light and pours through

a black dark with no moon, no stars.

July 1985

Norman MacCaig, The poems of Norman MacCaig

Polygon Editions, 2005