Stratis el mariner entre els agapants

Sant Feliu de Boada. Fotografia: Empar Sáez

STRATIS EL MARINER ENTRE ELS AGAPANTS


No hi ha asfòdels, ni violetes, ni jacints;
¿com parlaràs amb els morts?
Els morts només coneixen el llenguatge de les flors;
per això callen
viatgen i callen, sofreixen i callen
al país dels somnis, al país dels somnis.

Si començo a cantar cridaré
i si crido...
Els agapants manen silenci
aixecant la maneta d'un nen blau d'Aràbia
o també les petjades d'una oca enlaire.

És feixuc i difícil, no em basten els vius;
de primer perquè no parlen, i després
perquè em cal interrogar els morts
per poder continuar endavant.
Altrament no és possible, a penes m'adormo
els companys tallen els fils d'argent
i el cuiro dels vents es buida.
L'empleno i es buida, l'empleno i es buida;
em desperto
nedant com un peix de colors
entre els abismes del llamp,
i el vent i el devessall i els cossos humans,
i els agapants clavats com sagetes del destí
a la terra insadollable
sacsejats per gestos espasmòdics,
com si anessin carregats en un carro vellíssim
que trontollés per camins malmesos, per antics empedrats,
els agapants són els asfòdels dels negres:
¿com l'aprendré, aquest culte?

La primera cosa que déu va crear és l'amor
després ve la sang
i la set de sang
que és sempre esperonada
per la sement del cos com si fos sal.
La primera cosa que déu va crear és el viatge llunyà;
aquella casa espera
amb un fum atzurat
amb un gos que ha envellit
esperant el retorn per morir.
Però cal que m'atracin els morts:
són els agapants qui els mantenen en silenci,
com les profunditats marines o l'aigua dins del got.
I els companys resten als palaus de Circe;
estimat Elpènor! Ximplet, pobre Elpènor meu!
¿O és que no els veus?
—«Socorreu-nos!»—
A Psarà per la cresta ennegrida.

Transvaal, 14 de gener del 42

Iorgos Seferis, Diaris de bord
Traducció de Joan Frederic Calabuig
Adesiara Editorial, 2019