dissabte, 15 de febrer del 2025

Tensions de la plenitud: fulguracions

Troian. Fotografia: Empar Sáez

Tensions de la plenitud: fulguracions


3

En l'explosió de l'Univers vaig xiuxiuejar una estesa
de camins: fluctuacions sembrades amb llavors de
galàxies; allà van créixer i cremar les estrelles,
allà sorgiren els àtoms que et formen. En
l'explosió de les estrelles vaig deixar florir 
una multitud de planetes que esperaven un
alè que els fes fecunds. En el seu esclat vaig
sembrar a l'atzar paraules que duguessin
algun dia fins a tu, tempteigs que anessin
ascendint cap a més refinament dels
sentits, cap a consciència i llibertat.
M'agradava pensar que tot això et 
parlaria de mi, que em sentiries en
tu, que el vertigen de l'Univers,
la revolta contra el dolor, i el 
neguit de la llibertat no
t'encegarien tant, que
sabries veure que tot
l'univers era en el
fons un mot
enamorat
que s'obria
pas fins a
tu


David Jou, Cant espiritual
Viena Edicions, 2017

 

Instauració del vent

 

Estaon. Fotografia: Empar Sáez

Instauració del vent

III


Ales, èlitres! Avui el vent es torna
espai d'ingravidesa, negació del pes,
i en ell levita un màgic cerimonial encès:
fecunditat de núpcies d'alats de cap bicorne.

Músculs, nervis! Aquestes filigranes amb què s'orna,
efímer, l'esplendor de la ventada,
què són, sinó instrument amb què s'ajorna
la mort cada vegada?

Refraccions, claror que miralleja,
jocs d'òptica en cristalls inexistents,
miratges de columna —oh hàlits ascendents
per on s'eleva el pol·len i el seu destí tempteja!

I l'aire es torna sexe, i cadàver, i cobeja
insectes, pols i pol·len, ocells, restes de flor,
i m'engoleix i creix i, quan el cel venteja,
la tempestat sóc jo.

el temps, fora el mirall, ja no sabria com refer / cap enrere els moviments
que ens han portat fins al present...



David Jou, Tapís encès, Univers en flames (dins: L'èxtasi i el càlcul. Obra Poètica I)
Columna Edicions, 2002



diumenge, 9 de febrer del 2025

un somiador

Koprivshtitsa. Fotografia: Empar Saéz
 

Vaig veure un llenç de gavines, de cop,
aletejant i alçant-se com aplaudint i anant amunt
cap al dolor del vol, amb crits i crup
i congregant la llum com enfrontant-s'hi
per picar l'os de lluna buit
i després caure braços estesos com qui no ho vol
peus endavant cap a la terra un altre cop.
Era un estol d'homes dorments amb el cap cot
que ara es donaven a la nit.
les seves ombres de part avall de les espatlles
van enfonsar-se com una ploma en caure,
que es creu que és seu el pes, pro se li escapa.


Alice OswaldDart (fragment d'“un somiador”)
Traducció de Jaume Coll Mariné
Cafè Central, 2024

**

I saw a sheet of seagulls suddenly
flap and lift with a loud clap and up
into the pain of flying, cry and croup
and crowd the light as if in rivalry
to peck the moon-bone empty
then fall all anyhow with arms spread out
and feet stretched forwards to the earth again.
They stood there like a flock of sleeping men
with heads tucked in, surrendering to the night.
whose forms from shoulder height
sank like a feather falls, not quite
in full possession of the weight.


Alice Oswald, Dart (2002)


V

Tírvia. Fotografia: Empar Sáez


V

No sabies
que quan et despertes
l'entrellum t'esguarda l'ànima
i et desclou les pestanyes inquietes.
Les hores rere la finestra creixen poderosament.
Ahir el dia aprenia
a contemplar la ciutat des del turó que toca el riu.
I totes tres, arquitectura, finestra i ànima
es lliguen per sempre a les faldilles d'un temps primer,
als laberints amables d'aquesta ciutat sense mapa.


Begonya Mezquita, Feridura
Edicions del Buc, 2024 


dimarts, 14 de gener del 2025

Cant vint-i-setè

Sofia. Fotografia: Empar Sáez


CANT VINT-I-SETÈ


Les mans dins la butxaca, les mans fora de la butxaca,
arribar al fons de la cambra,
mirar si dins les esquerdes de la paret
hi ha unes cuques que dormen.
Tornar enrere i asseure's
mentre el meu germà es tomba.

Després hem sortit de casa
per estar dempeus enmig del carrer llarg
a fregar de les canyes.
De la banda de les muntanyes hi havia el sol que baixava,
de la banda de la mar la lluna plena creixia
sobre l'esquena d'un ase.
Eren dues coses rodones que s'emmirallaven
i nosaltres miràvem a banda i banda,
perquè semblava que estiguéssim entre dos sols.


Tonino Guerra, La mel
Traducció de Lucia Pietrelli & Pau Vadell
Adia Edicions, 2018

***


CANTÈDA VINTSÈT


Al mèni tla bascòza, al mèni 'dfura dla bascòza,
arivé in clèva a la cambra
guardè se dróinta al crépi di méur
u i è di bagarózz ch'i dórma.
Turnè indrì e mètsi disdài
intènt che e' mi fradèl u s sdraia.

Dop a sémm scap 'd fura da chèsa
par stè d'indì te mèz dla strèda lònga
ch'la rasénta al crani.
Da la pèrta di méunt u i éra e' sòul che calèva,
da la pèrta de mèr la léuna pina la criséva
sòura la scóina d'un méul.
L'éra dò ròbi tòndi ch'al s spicéva
e néun a guardémmi una vólta ad qua e óna ad là,
parchè e' paréva ch'a fósmi te méz a du séul.


Tonino Guerra, Il miele (E'mél), 1982


dimarts, 7 de gener del 2025

Alba del vespre I

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez

 

ALBA DEL VESPRE I


Vençut,
vençut per mi mateix,
pel lent verí que va enfosquint
l'alba del vespre
encesa de cristalls
que es van fonent en el mercuri de la nit.

Vençut per l'ona poderosa
que agafa un nou impuls
contra el meu cos ja exhaust
fins a atuir-me,
fins a extingir l'alè
d'on ressorgia el somni.

La llàgrima és un estany de llum i de dolor.



Carles Duarte i Montserrat, Alba del vespre
Edicions Tres i Quatre, 2013



diumenge, 5 de gener del 2025

Fragments de llum

 
Troian. Fotografia: Empar Sáez


FRAGMENTS DE LLUM

      3


Potser estimar no és res més que això:
aixoplugar la solitud de l'altre.



Pep Cortès, Fragments de llum (dins: Tots els guanys del silenci)
OmniaBooks, 2024
 


Bestreta amb pols

Starosel. Fotografia: Empar Sáez

 

Bestreta amb pols


Has trencat l'urna de les teves cendres,
abans d'hora.
La serenor expandint-se.
L'expectació a la mort, a la direcció del vent.

Néixer en la mort.

Entra la llum,
sense perímetre.



Jordi Ibáñez Torruella, El perímetre de la llum
Serveis Editorials Llibreria La Temerària, 2023




dimecres, 1 de gener del 2025

Que vingui la pau

Sofia. Fotografia: Empar Sáez


La pregària filosòfica de la pau té una bona pila de versions El lament de la pau, d'Erasme, n'és una de les llargues, i l'anotació de Wittgenstein «Siguem humans», la més curta—. D'entre les que s'acostumen a sentir a l'escola de l'ànima hi ha aquesta:


Que vingui la pau. La pau de debò.
Que la pluja matinera augura.
I que fa olor de pa.
Que vingui la pau. I mai més la quietud tensa dels imperis universals, ni la quietud apagada de la misèria.
Que vingui la pau. La pau viva de les persones. De cada persona, de cada ànima. I la pau, sobretot, de tots els qui no han tingut pau.


Josep Maria Esquirol, L'escola de l'ànima: de la forma d'educar a la manera de viure
Quaderns Crema, 2024


 

divendres, 6 de desembre del 2024

31

Treviso. Fotografia: Empar Sáez



Un tac untat amb guix roent
colpeja les boles d'ivori:
els astres xoquen entre si.

La carambola de planetes
fa riure els déus: ja no hi ha Llei
de Gravetat Universal.

Caos s'ha apoderat del Món
Gea i Urà qui sap on són.
L'Atzar farà que neixi Cronos
altre cop.


Josep Anglada Bigordà, Defensa Petrov
Serveis Editorials La Temerària, 2024



...no em moc

Treviso. Fotografia: Empar Sáez



…no em moc descans sempre les mateixes paraules ventisses l'esforç animal destí meu estrebar entre la remor de la mar i els lladrucs i vibra la corda no pas pel bruit de l'oneig que s'escalaixa contra les roques ni pels lladrucs del gos que urpegen els quatre horitzonts panteix murmuri queixa de brisa entre joncs vibra la corda i hi encasto l'orella per sentir millor i et sento Ariel et sento


Oh vida, solc en el vent
i sembra de solixent
         en la maror!
Mentre el temps mata l'instant
la tija va somniant
      l'ascensió.



Agustí Bartra, El gos geomètric
Cafè Central & Eumo Editorial, 2010


 

dissabte, 23 de novembre del 2024

Després

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

 
             DESPRÉS


Del no-res cap al
no-res.
Desésser l'infinit.
Des del primer plor,
trànsit i enigma.

Encara, el mossec de la poma.
La serp, al cos. Entortolligada.
El ca Cèrber et llepa les mans.
Apis i roses sobre la tomba.

Hi haurà la llum dels àngels,
després?


Marta Pérez Sierra, Safrà
Viena Edicions, 2024



XXXIII

Treviso. Fotografia: Empar Sàez


    XXXIII


Descobrint terres fermes les illes llunyanes
Soc una dansa destruïda en el cor de l'infinit,
Un minúscul esforç per perdre consciència
O aclarir una confusió.

Al pubis intern d'un secret
La pineda de sal les algues blanques de l'incendi,
Com la cresta d'un gall sense cor,
Soc el silenci del verb sense mare
Els ulls de la ment i la ment del miracle.


Guillem Pérez, Mon cor a l'illa d'O
Llibres del Segle, 2024

 

diumenge, 3 de novembre del 2024

L'ocell

Belluno. Fotografia: Empar Sáez

 

L'ocell


Aquest matí m'he trobat

un ocell mort a l'ampit de la finestra.

Les ales plegades contra el cos,

el bec obert.

Les parpelles caigudes,

com ell, des de les 


altures


I llavors tu m'has vingut a la memòria:

què volia dir-me, jo?



Jessica Zuan, Tremolors i escuma
Traducció de Dolors Udina i Antoni Clapés
Cafè Central & Llibres del Segle, 2023

***


L'utschè


Quista bunura d'he eau chatto

ün utschè mort sül balcun d'fnestra.

Las elas sfuinedas cunter il corp,

il picat aviert.

Las pletschas dals ögls crudedas,

scu el, da las


otezzas


Ed alura m'est tü gnida adimmaint:

che amb d'he eau vulieu dir?



Jessica Zuan, Stremblidas e s-chima (2019)




Com cau la nit

Graskop. Fotografia: Empar Sáez


Com cau la nit


Dirigim les puntes de les pestanyes

cap als raigs de sol

que es fonen rere els turons.



Un ocell es llança de dalt

i es deixa atrapar pel buit.

En cercles que es van obrint

vola vers el vespre que crema.



A plena llum

els vestits dansen pels terrats.

Amb els cors units,

ens podríem quedar mirant

per sempre

com cau la nit.



Jessica Zuan, La tempesta (2017) dins: Tremolors i escuma
Traducció de Dolors Udina i Antoni Clapés
Llibres del Segle, 2023

***


Il fer not


Ils pizs da nos tschagls

dirigins nus vers ils razs da sulagl

chi alguan davous las collinas.



Ün utschè as bütta da suringiò

ed as lascha clapper dal vöd.

In rinchs chi as evran

svoula el vers la saira chi arda.



Illa glüsch plaina

sotan ils vstieus süls tets.

Ils cours unieus,

pudessans ster

a guarder per adüna

il fer not.



Jessica Zuan,L'orizi (2017)




Tu ets un llac

Treviso. Fotografia: Empar Sáez


Tu ets un llac

et ned sense invitació

en surt eixuta.


Jo som la pluja
                et
ploc
       la
              pell
xopa
      sense

demanar
            permís.


Estar-te en remull:
guardar
el
cel
líquid
dins
una
mà.



Clara Fiol Dols, Còrpora
AdiA Edicions, 2021  


I aquest blau

 

Varna. Fotografia: Empar Sáez


I aquest blau
         que s'aferma
                   en el cel

         i la llum és allà
                   de sobte
                            a tocar

                   branquillons
                            cristalls
                                     de claredat

                   cal·ligrafia
                            amb tinta
                                     de sol

                                     allà on només hi havia
                                               una pàgina negra



Mireille Gansel, La frontera invisible
Traducció d'Antoni Clapés
Cafè Central & Llibres del Segle, 2024

***


et ce bleu / qui s'affirme / dans le ciel / et la lumière est là / soudain / à portée de main / ramilles / cristaux / de clarté / calligraphie / à l'encre / de soleil / là où il n'y avait / qu'une page noire

 

dissabte, 2 de novembre del 2024

Esdevenia


                                                        Anoia. Fotografia: Empar Sáez



ESDEVENIA, desaiguava
en el torrent arrossegant pòsit,
fent tentines, a cops entre els còdols
i branques esqueixades.
Cada cop més de pressa
s'enduia el sediment.
Encara ens demanàvem
per l'alçària del xiprer,
per la fortalesa de la bella ombra,
pel delta a on, a partir d'ara,
s'abocaria el record.


**


DEVENÍA, desembocaba
en el torrente arrastando
limo, a tientas, topando
con lajas y ramas desgajadas.
Cada vez más raudo
bajaba el sedimento.
Nos preguntábamos
por la envergadura del ciprés,
por la fortaleza de la bella sombra,
por el delta donde, desde ahora,
se precipitaría la memòria.



Susanna González Turigas, Totes les veus (2019), dins: El cuerpo del hambre
Traducció de Xavier Rodríguez Ruera
Animal Sospechoso Editor, 2024.



dijous, 10 d’octubre del 2024

Meteors i epifanies

Treviso. Fotografia: Empar Sáez


IX. Meteors i epifanies
A MARIA PLANS I FELIU FORMOSA



        I

Són els dies en què el tomb de l'any comença a treure els seus alfils de ferro. Aquesta tarda la figuera, de cop, ha perdut la meitat de les seves fulles, sota la cella ferrenya del cel. A la Serra de l'Obac les bruixes no es pentinen, ni quan plou ni quan fa sol. El poeta pensa en la terra empobrida d'ombres de cavalls i en la font on no anirà mai. El rou plora en les dalles. Conec l'àngel que s'endú el xiulet del tren nocturn cap a la muntanya i l'enterra sota les ginesteres. La llum de dins serà la llum de fora quan els ramats no tindran fred. He escollit. Vola una rosella antàrtica. M'han escollit. Passen homes brutals, menjaires de puntes de sagetes. No hi ha aliança de sols xarucs i cereals transparents. Em peses les ales?

    Sí.



Agustí Bartra, Els Himnes
Edicions Proa, 2020


Credo

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez

 

Credo


En veritat, en veritat us dic que en veritat
i malgrat ell mateix, encara crec en l'home.
En la dona que alleta i en el qui estén la mà,
en qui acompanya el feble i en qui fa més senzill
el darrer alè del moribund.
                            En tu.

En veritat us dic que en veritat els descreguts de l'home
no tindran lloc al meu reialme terrenal, privat, ínfim,
perquè el món n'és ple de tant d'absurd que tot ho violenta.

En veritat us dic que en veritat 
ja només puc creure en allò que ens redimeix
dels molts pecats comesos pels fills dels déus estèrils.


Aquí el poema podria esdevenir un misteri,
un atzucac,
        
            un enigma per desxifrar,
enllà dels mots, la resta dels misteris,
afillant-se l'ambigüitat i fent-se obscur.
Però jo et mostro els mots perquè
en facis, segons el teu gust, allò que més et plagui.

I aleshores, diu.


En veritat us dic que en veritat
ja no puc ni vull creure en res més que en els múltiples
amors de què som capaços i en l'acte creatiu
com a únic motor vital i redemptor.
(El lliri a la mà, que sempre fa bona olor.)

I ja no hi ha més misteris que aquell que,
en veritat us dic, hem perfet planerament.

En veritat et dic, amor, que en veritat
ja més enllà de tu el món esdevé un desert
de potents miratges d'homes impotents,
però que te m'has fet llum, i lloc, i eternitat,
i el centre perenne que defineix l'amor i,
doncs, que em defineix a mi (ara que anem
sense llasts inútils i ja només restem en l'essencial).
Que el meu espai es contreu
quan en necessites més,
perquè tots els espais som tu i jo
que els omplim nuats incansablement.
En veritat et dic, amor, que en veritat
essent en tu tot l'ésser resplendeix,
esdevé humà, finit, etern.
I és en vós que soc. I m'ets.



Àlvar Masllorens, Escriptures sagrades
Pagès Editors, 2024



En la dolçor del pètal

Koprivshtitsa. Fotografia: Empar Sáez

 

En la dolçor del pètal
i les ditades de núvols gris i malva,
ben en silenci
sento les veus de l'invisible.
Un foc antic que malda per volar
m'arrela arran de mar.
Desabrigada, espero noves hores,
mentre les ones, fredoses, llauren l'esperit.



Roser Cabacés, Aiguaneix
Pagès Editors, 2021


El cercle invers

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

 

El cercle invers

I

En començar, no som:
formem part. Vet aquí la nostra essència.
Formem part d'un bell cercle,
la part d'un ben a prop
que es mou per ser. No som: ens belluguem.

En començar, la dansa.
La vibració perpètua, el moviment
subtil, mínim, total.
No som: ens belluguem
immaterials i en cercles. Som les cordes

de déu. En començar,
no som. Som pur alè, perfum de llum;
som línies sense pes,
espirals sense forma,
sense espai, sense temps. Totes les cordes

de déu. En començar,
som dansa. L'energia que es fa món.
Les onze dimensions
de mil mons paral·lels
vibrant a l'hora. En començar, no som.



Paco Cantero, Líquids imperfectes
Pont del Petroli Poesia, 2017


dimarts, 17 de setembre del 2024

S'agita un bosc ple de vida

Veliko Tarnovo. Fotografia: Empar Sáez


S'AGITA UN BOSC PLE DE VIDA

A Carles Duarte


La música és una forma de mesurar el temps, així ho vas assimilant. Sentiràs a dir: els déus són la projecció moral dels homes. I encara, amb els teus propis ulls, veuràs que la moral és la ballarina que dansa sense música. El so que no es pot endreçar existeix com un enigma per resoldre, mentre la ballarina ajusta els moviments al silenci que interpreta. No decep les expectatives, el silenci plora i no té ulls. La lírica desapareix davant nostre i ens quedem a mitges, només en retenim les escorrialles. La funció del poeta és l'espionatge, l'observació dels mecanismes que segueixen paràmetres semblants. Però el faisà sempre acaba perdent-se entre el matoll. Que gran, que gran, la mirada de l'os, el traç de l'ull en significar-se. Tots els humans acabem sent nàufrags. No trobaràs ni un bri de poesia més enllà de la teva pell. Les paraules s'eleven com muntanyes de pols que vibren amb el ressò dels objectes. Malgrat tot, no sents la partitura d'Orfeu fecundant els astres? Calla i observa la projecció que ja no existeix. El foc calcina l'instant. S'agita un bosc ple de vida.



Jordi Valls, Pollo
Tanit Poesia, 2019


Va ser una nit

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez


Va ser una nit


Va ser una nit.
Anem-nos a morir, va dir la mare.
M’agafava fortament la mà.
Jo la seguia dòcil, ben unit
a l’amor i el ventre que em guiaven
a tornar a néixer del dolor de dona.

Caminàrem a l’atzar del vent
cap a la pedrera sinistra,
pels camps preliminars del suïcidi,
i ens exhortava a fer-ho
l’himne antic de les herbes humides.

Ella no deia res, bleixava fort.
A poc a poc la mà va amorosir-se
i no tenia ungles ni suor.
Va deturar-se, i en un lloc estrany,
on la mort no hi era ni hi seria,
va besar-me el front; va demanar, perdona’m,
i desfent el camí de les estrelles
tornàrem cap a casa.


Màrius Sampere, Llibre de les inauguracions (1986)
(dins: 123 Màrius Sampere, Edicions del Buc, 2015)


diumenge, 8 de setembre del 2024

Narrativa

Veliko Tarnovo. Fotografia: Empar Sáez

 
Narrativa


Perquè el que passa no passarà mai,
i perquè el que ha passat
constantment torna a passar,

som com érem, tot
ha canviat en nosaltres, si parlem
del món
només és per deixar el món

sense expressar. Hivern avançat: les pomes grogues encara
sense caure
als arbres pelats, petjades
de cérvols invisibles

a les primeres neus, i després la neu
que no para. No ens penedim
de res. Com si poguéssim estar-nos
en aquesta llum. Com si poguéssim estar-nos en el silenci
d'aquest moment únic

de llum.


Paul Auster, Desaparicions
Traducció de Jordi Casellas Guitart
Pagès Editors, 2006


***


Narrative


Because what happens will never happen,
and because what has happened
endlessly happen again,

we are as we were, everything
has changed in us, if we speak
of the world
it is only to leave the world

unsaid. Early winter: the yellow apples still
unfallen
in a naked tree, the tracks
of invisible deer

in the first snow, and then the snow
that does not stop. We repent
of nothing. As if we could stand
in this light. As if we could stand in the silence
of this single moment

of ligth.


Paul Auster, Disappearances (1987)