 |
| Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez |
Credo
En veritat, en veritat us dic que en veritat
i malgrat ell mateix, encara crec en l'home.
En la dona que alleta i en el qui estén la mà,
en qui acompanya el feble i en qui fa més senzill
el darrer alè del moribund. En tu.
En veritat us dic que en veritat els descreguts de l'home
no tindran lloc al meu reialme terrenal, privat, ínfim,
perquè el món n'és ple de tant d'absurd que tot ho violenta.
En veritat us dic que en veritat
ja només puc creure en allò que ens redimeix
dels molts pecats comesos pels fills dels déus estèrils.
Aquí el poema podria esdevenir un misteri,
un atzucac,
un enigma per desxifrar,
enllà dels mots, la resta dels misteris,
afillant-se l'ambigüitat i fent-se obscur.
Però jo et mostro els mots perquè
en facis, segons el teu gust, allò que més et plagui.
I aleshores, diu.
En veritat us dic que en veritat
ja no puc ni vull creure en res més que en els múltiples
amors de què som capaços i en l'acte creatiu
com a únic motor vital i redemptor.
(El lliri a la mà, que sempre fa bona olor.)
I ja no hi ha més misteris que aquell que,
en veritat us dic, hem perfet planerament.
En veritat et dic, amor, que en veritat
ja més enllà de tu el món esdevé un desert
de potents miratges d'homes impotents,
però que te m'has fet llum, i lloc, i eternitat,
i el centre perenne que defineix l'amor i,
doncs, que em defineix a mi (ara que anem
sense llasts inútils i ja només restem en l'essencial).
Que el meu espai es contreu
quan en necessites més,
perquè tots els espais som tu i jo
que els omplim nuats incansablement.
En veritat et dic, amor, que en veritat
essent en tu tot l'ésser resplendeix,
esdevé humà, finit, etern.
I és en vós que soc. I m'ets.
Àlvar Masllorens, Escriptures sagrades
Pagès Editors, 2024
