diumenge, 3 de novembre del 2024

L'ocell

Belluno. Fotografia: Empar Sáez

 

L'ocell


Aquest matí m'he trobat

un ocell mort a l'ampit de la finestra.

Les ales plegades contra el cos,

el bec obert.

Les parpelles caigudes,

com ell, des de les 


altures


I llavors tu m'has vingut a la memòria:

què volia dir-me, jo?



Jessica Zuan, Tremolors i escuma
Traducció de Dolors Udina i Antoni Clapés
Cafè Central & Llibres del Segle, 2023

***


L'utschè


Quista bunura d'he eau chatto

ün utschè mort sül balcun d'fnestra.

Las elas sfuinedas cunter il corp,

il picat aviert.

Las pletschas dals ögls crudedas,

scu el, da las


otezzas


Ed alura m'est tü gnida adimmaint:

che amb d'he eau vulieu dir?



Jessica Zuan, Stremblidas e s-chima (2019)




Com cau la nit

Graskop. Fotografia: Empar Sáez


Com cau la nit


Dirigim les puntes de les pestanyes

cap als raigs de sol

que es fonen rere els turons.



Un ocell es llança de dalt

i es deixa atrapar pel buit.

En cercles que es van obrint

vola vers el vespre que crema.



A plena llum

els vestits dansen pels terrats.

Amb els cors units,

ens podríem quedar mirant

per sempre

com cau la nit.



Jessica Zuan, La tempesta (2017) dins: Tremolors i escuma
Traducció de Dolors Udina i Antoni Clapés
Llibres del Segle, 2023

***


Il fer not


Ils pizs da nos tschagls

dirigins nus vers ils razs da sulagl

chi alguan davous las collinas.



Ün utschè as bütta da suringiò

ed as lascha clapper dal vöd.

In rinchs chi as evran

svoula el vers la saira chi arda.



Illa glüsch plaina

sotan ils vstieus süls tets.

Ils cours unieus,

pudessans ster

a guarder per adüna

il fer not.



Jessica Zuan,L'orizi (2017)




Tu ets un llac

Trieste. Fotografia: Empar Sáez


Tu ets un llac

et ned sense invitació

en surt eixuta.


Jo som la pluja
                et
ploc
       la
              pell
xopa
      sense

demanar
            permís.


Estar-te en remull:
guardar
el
cel
líquid
dins
una
mà.



Clara Fiol Dols, Còrpora
AdiA Edicions, 2021  


I aquest blau

 

Varna. Fotografia: Empar Sáez


I aquest blau
         que s'aferma
                   en el cel

         i la llum és allà
                   de sobte
                            a tocar

                   branquillons
                            cristalls
                                     de claredat

                   cal·ligrafia
                            amb tinta
                                     de sol

                                     allà on només hi havia
                                               una pàgina negra



Mireille Gansel, La frontera invisible
Traducció d'Antoni Clapés
Cafè Central & Llibres del Segle, 2024

***


et ce bleu / qui s'affirme / dans le ciel / et la lumière est là / soudain / à portée de main / ramilles / cristaux / de clarté / calligraphie / à l'encre / de soleil / là où il n'y avait / qu'une page noire

 

dissabte, 2 de novembre del 2024

Esdevenia


                                                        Anoia. Fotografia: Empar Sáez



ESDEVENIA, desaiguava
en el torrent arrossegant pòsit,
fent tentines, a cops entre els còdols
i branques esqueixades.
Cada cop més de pressa
s'enduia el sediment.
Encara ens demanàvem
per l'alçària del xiprer,
per la fortalesa de la bella ombra,
pel delta a on, a partir d'ara,
s'abocaria el record.


**


DEVENÍA, desembocaba
en el torrente arrastando
limo, a tientas, topando
con lajas y ramas desgajadas.
Cada vez más raudo
bajaba el sedimento.
Nos preguntábamos
por la envergadura del ciprés,
por la fortaleza de la bella sombra,
por el delta donde, desde ahora,
se precipitaría la memòria.



Susanna González Turigas, Totes les veus (2019), dins: El cuerpo del hambre
Traducció de Xavier Rodríguez Ruera
Animal Sospechoso Editor, 2024.



dijous, 10 d’octubre del 2024

Meteors i epifanies

Treviso. Fotografia: Empar Sáez


IX. Meteors i epifanies
A MARIA PLANS I FELIU FORMOSA



        I

Són els dies en què el tomb de l'any comença a treure els seus alfils de ferro. Aquesta tarda la figuera, de cop, ha perdut la meitat de les seves fulles, sota la cella ferrenya del cel. A la Serra de l'Obac les bruixes no es pentinen, ni quan plou ni quan fa sol. El poeta pensa en la terra empobrida d'ombres de cavalls i en la font on no anirà mai. El rou plora en les dalles. Conec l'àngel que s'endú el xiulet del tren nocturn cap a la muntanya i l'enterra sota les ginesteres. La llum de dins serà la llum de fora quan els ramats no tindran fred. He escollit. Vola una rosella antàrtica. M'han escollit. Passen homes brutals, menjaires de puntes de sagetes. No hi ha aliança de sols xarucs i cereals transparents. Em peses les ales?

    Sí.



Agustí Bartra, Els Himnes
Edicions Proa, 2020


Credo

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez

 

Credo


En veritat, en veritat us dic que en veritat
i malgrat ell mateix, encara crec en l'home.
En la dona que alleta i en el qui estén la mà,
en qui acompanya el feble i en qui fa més senzill
el darrer alè del moribund.
                            En tu.

En veritat us dic que en veritat els descreguts de l'home
no tindran lloc al meu reialme terrenal, privat, ínfim,
perquè el món n'és ple de tant d'absurd que tot ho violenta.

En veritat us dic que en veritat 
ja només puc creure en allò que ens redimeix
dels molts pecats comesos pels fills dels déus estèrils.


Aquí el poema podria esdevenir un misteri,
un atzucac,
        
            un enigma per desxifrar,
enllà dels mots, la resta dels misteris,
afillant-se l'ambigüitat i fent-se obscur.
Però jo et mostro els mots perquè
en facis, segons el teu gust, allò que més et plagui.

I aleshores, diu.


En veritat us dic que en veritat
ja no puc ni vull creure en res més que en els múltiples
amors de què som capaços i en l'acte creatiu
com a únic motor vital i redemptor.
(El lliri a la mà, que sempre fa bona olor.)

I ja no hi ha més misteris que aquell que,
en veritat us dic, hem perfet planerament.

En veritat et dic, amor, que en veritat
ja més enllà de tu el món esdevé un desert
de potents miratges d'homes impotents,
però que te m'has fet llum, i lloc, i eternitat,
i el centre perenne que defineix l'amor i,
doncs, que em defineix a mi (ara que anem
sense llasts inútils i ja només restem en l'essencial).
Que el meu espai es contreu
quan en necessites més,
perquè tots els espais som tu i jo
que els omplim nuats incansablement.
En veritat et dic, amor, que en veritat
essent en tu tot l'ésser resplendeix,
esdevé humà, finit, etern.
I és en vós que soc. I m'ets.



Àlvar Masllorens, Escriptures sagrades
Pagès Editors, 2024



En la dolçor del pètal

Koprivshtitsa. Fotografia: Empar Sáez

 

En la dolçor del pètal
i les ditades de núvols gris i malva,
ben en silenci
sento les veus de l'invisible.
Un foc antic que malda per volar
m'arrela arran de mar.
Desabrigada, espero noves hores,
mentre les ones, fredoses, llauren l'esperit.



Roser Cabacés, Aiguaneix
Pagès Editors, 2021


El cercle invers

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

 

El cercle invers

I

En començar, no som:
formem part. Vet aquí la nostra essència.
Formem part d'un bell cercle,
la part d'un ben a prop
que es mou per ser. No som: ens belluguem.

En començar, la dansa.
La vibració perpètua, el moviment
subtil, mínim, total.
No som: ens belluguem
immaterials i en cercles. Som les cordes

de déu. En començar,
no som. Som pur alè, perfum de llum;
som línies sense pes,
espirals sense forma,
sense espai, sense temps. Totes les cordes

de déu. En començar,
som dansa. L'energia que es fa món.
Les onze dimensions
de mil mons paral·lels
vibrant a l'hora. En començar, no som.



Paco Cantero, Líquids imperfectes
Pont del Petroli Poesia, 2017


dimarts, 17 de setembre del 2024

S'agita un bosc ple de vida

Veliko Tarnovo. Fotografia: Empar Sáez


S'AGITA UN BOSC PLE DE VIDA

A Carles Duarte


La música és una forma de mesurar el temps, així ho vas assimilant. Sentiràs a dir: els déus són la projecció moral dels homes. I encara, amb els teus propis ulls, veuràs que la moral és la ballarina que dansa sense música. El so que no es pot endreçar existeix com un enigma per resoldre, mentre la ballarina ajusta els moviments al silenci que interpreta. No decep les expectatives, el silenci plora i no té ulls. La lírica desapareix davant nostre i ens quedem a mitges, només en retenim les escorrialles. La funció del poeta és l'espionatge, l'observació dels mecanismes que segueixen paràmetres semblants. Però el faisà sempre acaba perdent-se entre el matoll. Que gran, que gran, la mirada de l'os, el traç de l'ull en significar-se. Tots els humans acabem sent nàufrags. No trobaràs ni un bri de poesia més enllà de la teva pell. Les paraules s'eleven com muntanyes de pols que vibren amb el ressò dels objectes. Malgrat tot, no sents la partitura d'Orfeu fecundant els astres? Calla i observa la projecció que ja no existeix. El foc calcina l'instant. S'agita un bosc ple de vida.



Jordi Valls, Pollo
Tanit Poesia, 2019


Va ser una nit

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez


Va ser una nit


Va ser una nit.
Anem-nos a morir, va dir la mare.
M’agafava fortament la mà.
Jo la seguia dòcil, ben unit
a l’amor i el ventre que em guiaven
a tornar a néixer del dolor de dona.

Caminàrem a l’atzar del vent
cap a la pedrera sinistra,
pels camps preliminars del suïcidi,
i ens exhortava a fer-ho
l’himne antic de les herbes humides.

Ella no deia res, bleixava fort.
A poc a poc la mà va amorosir-se
i no tenia ungles ni suor.
Va deturar-se, i en un lloc estrany,
on la mort no hi era ni hi seria,
va besar-me el front; va demanar, perdona’m,
i desfent el camí de les estrelles
tornàrem cap a casa.


Màrius Sampere, Llibre de les inauguracions (1986)
(dins: 123 Màrius Sampere, Edicions del Buc, 2015)


diumenge, 8 de setembre del 2024

Narrativa

Veliko Tarnovo. Fotografia: Empar Sáez

 
Narrativa


Perquè el que passa no passarà mai,
i perquè el que ha passat
constantment torna a passar,

som com érem, tot
ha canviat en nosaltres, si parlem
del món
només és per deixar el món

sense expressar. Hivern avançat: les pomes grogues encara
sense caure
als arbres pelats, petjades
de cérvols invisibles

a les primeres neus, i després la neu
que no para. No ens penedim
de res. Com si poguéssim estar-nos
en aquesta llum. Com si poguéssim estar-nos en el silenci
d'aquest moment únic

de llum.


Paul Auster, Desaparicions
Traducció de Jordi Casellas Guitart
Pagès Editors, 2006


***


Narrative


Because what happens will never happen,
and because what has happened
endlessly happen again,

we are as we were, everything
has changed in us, if we speak
of the world
it is only to leave the world

unsaid. Early winter: the yellow apples still
unfallen
in a naked tree, the tracks
of invisible deer

in the first snow, and then the snow
that does not stop. We repent
of nothing. As if we could stand
in this light. As if we could stand in the silence
of this single moment

of ligth.


Paul Auster, Disappearances (1987)

Autobiografia de l'ull

Koprivshtitsa. Fotografia: Empar Sáez


Autobiografia de l'ull


Coses invisibles, arrelades al fred,
i creixent vers aquesta llum
que s'esvaneix
dins de cada cosa
que il·lumina. Res no acaba. L'hora
torna al començament
de l'hora en què vam respirar: com si
no hi hagués res. Com si no pogués veure
res
que no és el que és.

Al límit de l'estiu
i de la seva escalfor: cel blau, turó purpuri.
La distància que sobreviu.
Una casa, construïda d'aire, i el flux
de l'aire a l'aire.

Com aquestes pedres
que s'esmicolen tornant a la terra.
Com el so de la meva veu
en la teva boca.


Paul Auster, Desaparicions
Traducció de Jordi Casellas Guitart
Pagès Editors, 2006

***


Autobiography of the Eye


Invisible things, rooted in cold,
and growing toward this light
that vanishes
into each thing
it illumines. Nothing ends. The hour
returns to the beginning
of the hour in which we breathed: as if
there were nothing. As if I could see
nothing
that is not what it is.

At the limit of summer
and its warmth: blue sky, purple hill.
The distance that survives.
A house, built of air, and the flux
of the air in the air.

Like these stones
that crumble back into earth.
Like the sound of my voice
in your mouth.


Paul Auster, Disappearances (1987)


Poema

Tryavna. Fotografia: Empar Sáez

POEMA

La terra va dir
recorda'm.
La terra va dir
no afluixis,

ho va dir un dia
quan escoltava
per
accident, jo

ho vaig sentir, ho vaig notar
com la temperatura,
tot dit en un 
murmuri — construeix de-

mà, fes que passi allò que és cor-
recte, no ets
lliure, altres escenes
no estan tenint

lloc, el temps no està omplert,
el temps no va tard, hi ha
una cosa que la buidor
necessita com tu necessites

la buidor, s'encongeix
de la llum una vegada &
una altra, malgrat que totes les coses
són presents, un

fet un dia un 
ocell que torça
l'aritmètica de la per-
fecció amb el seu 

arc, passant una vegada &
una altra en l'aire
del vespre, en el vent pre-
valent, sense cometre cap

error — la teva in-
diferència és la teva
principal bellesa
diu la ment tota

l'estona — la sento — la
sento a tot
arreu. La terra
va dir recorda'm.

Soc la
terra va dir. Re-
corda'm.


Jorie Graham, Estampida
Traducció de Núria Busquet
LaBreu Edicions, 2024

***

POEM

The earth said
remember me.
The earth said
don’t let go,

said it one day
when I was
accidentally
listening, I

heard it, I felt it
like temperature,
all said in a
whisper—build to-

morrow, make right be-
fall, you are not
free, other scenes
are not taking

place, time is not filled,
time is not late, there is
a thing the emptiness
needs as you need

emptiness, it
shrinks from light again &
again, although all things
are present, a

fact a day a
bird that warps the
arithmetic of per-
fection with its

arc, passing again &
again in the evening
air, in the pre-
vailing wind, making no

mistake—yr in-
difference is yr
principal beauty
the mind says all the

time—I hear it—I
hear it every-
where. The earth
said remember

me. I am the
earth it said. Re-
member me.


Jorie Graham, Runaway (2020)


Les ones

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez



El sol encara no havia sortit. La mar no es distingia del cel, només que la mar estava lleugerament arrugada, com un drap amb rebrecs. Gradualment, així que el cel s'aclaria, a l'horitzó es formava una línia fosca que el separava de la mar, i el drap gris es va tornar ratllat amb unes franges gruixudes que es movien, una rere l'altra, sota la superfície, i se seguien l'una a l'altra, perpètuament.


Virginia Woolf, Les ones
Traducció de M. Antònia Oliver
Edhasa Clàssics Moderns, 1989
(Primera edició anglesa: 1931)


dissabte, 7 de setembre del 2024

63

Panichishte. Fotografia: Empar Sáez


63


Boira, boira estesa pertot,
però talment lleu i tan pura
que la vall mateixa no sembla
ocultar-s'hi, ans respirar.
Alhora, amb la llum difusa,
sembla que un so, un gran estrèpit
s'escampa per aquí i arreu,
com quan retrunyia amb coratge
l'esperit i naixia el món.


Remo Fasani, Novenaris
Traducció d'Antoni Clapés
Adia Edicions, 2020


***


63


Nebbia, una nebbia ovunque estesa
ma così lieve e così pura
che la valle, in essa, non sembra
nascondersi ma respirare.
E, insieme col diffuso lume,
sembra che un suono, un alto rombo,
si spanda in esso e in ogni dove,
com'era quando rimbombava
lo spirito e nasceva il mondo.


Remo Fasani, Novenari (2000)



Un incessant retrocedir

Koprivshtitsa. Fotografia: Empar Saéz

 

UN INCESSANT RETROCEDIR,

i no anar enrere. Passar

entre el que no pot passar.

Per creure-hi. I no esperar

més. Mirar allò perdut fins

que aparegui. Aquell intern

desertar, quan no succeeix

res. Ni res ja no se'ns revela.


Montserrat Rodés, Aturar-te a dalt

Llibres del Segle, 2024



dilluns, 12 d’agost del 2024

Sis xàldigues

Sozòpol. Fotografia: Empar Sáez

 Sis xàldigues

Il faut réapprendre 
à frapper le silex 
à l'aube 
et s'opposer au flot des mots.

RENÉ CHAR
I

Cauen les fulles,
l'arbre torna de viatge
a les arrels.


II

Qui escolta ocells
aixeca el cap, és aire
d'una mirada.


III

No, l'expectant
no s'espera, ja vol
abans del vent.


IV

D'ermàs saurí,
desenterra-hi els ulls,
pous plens de set.


V

No tornes mai
a deixar-te el nen sol
dins del mirall.


VI

Fica el puny buit
dins de l'albada i obre
la mà: una rosa. 



Josep Porcar, Els focs ignífugs
Godall Edicions, 2023


Com el vent

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez

 
Com el vent


Sabíem que vindria. L'esperàvem.
Dormiria en el llit, com si fos seu,
perquè enllà dels capvespres i els estius
era la creadora d'aquest somni.

Com si el vent, sempre obert a la disbauxa,
ens inundés la cambra amb el perfum
d'arracades d'espígol i roselles.
Com si el vent més que el vent com si el poema,

amb paraules que queien enramades
per reviure l'oblit de la infantesa,
desenrotllés les branques de la música,
insinuant preguntes que tornaven.

Com si el vent que sabíem que vindria,
com el vent el seu alè, com la pluja,
el seu alè la pluja com el vent,
preguntes que volaven en silenci.



Jaume Pérez-Montaner, Abans del vers
Edicions del Buc, 2024


dissabte, 10 d’agost del 2024

la veritat i la mentida

Treviso. Fotografia: Empar Sáez


la veritat i la mentida,
les dues parts iguals d’un tot que se m’amaga.

fa sol i plou,
les veritats pentinen les mentides
quan neixen les paraules
i miro com s’escorren els silencis
per les esquerdes de la veu,
i vaig de nord a sud, d'oest a est
sense saber com dir-les.

qui vol paraules en un món de sords?


Francesc Garriga Barata, Ragtime
LaBreu Edicions, 2011


Pols inicial

Venècia. Fotografia: Empar Sáez


Pols inicial


D'aquesta pàgina
en blanc, n'has de vetllar
la matriu i el silenci.
Recorda-ho bé:
cada matí el sol cerca
la innocència del món.
Sigui quin sigui
el ritme i l'esperó,
digues l'amor
sempre en veu baixa.


David Vidal, Els solcs de la veu
Pagès Editors, 2024
 


Allò que s'expressa en el llenguatge

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez


4. I2I  Allò que s'expressa en el llenguatge, nosaltres no ho podem expressar a través d'ell.


5. 6    Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món.


6. 362  El que es pot descriure, també pot succeir, i el que la llei de causalitat hagi d'excloure, tampoc no es pot descriure.


6. 373  El món és independent de la meva voluntat.


6. 43II La mort no és un esdeveniment de la vida. De la mort, no se'n té evidència. 
Si per eternitat no s'entén infinita durada temporal, sinó intemporalitat, aleshores viu eternament el que viu en el present.
La nostra vida és tan sense fi com el nostre camp visual és sense límits.


6. 522  L'inexpressable, tanmateix, existeix. Es mostra, és allò místic.


6. 54   Les meves proposicions són il·luminadores quan aquell que m'entén les reconeix, al final, com a insensates, quan ell, gràcies a elles —pujant-hi—, s'ha enfilat més amunt d'elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l'escala després d'haver-s'hi enfilat.)
Ha de superar aquestes proposicions; llavors veurà el món correctament.


 7       D'allò, de què no es pot parlar, sobre allò s'ha de callar.



Ludwig Wittgenstein, Tractatus logico-philosophicus
Traducció de Josep Maria Terricabras
Edicions de la ela geminada, 2020


Dic la flor

Treviso. Fotografia: Empar Sáez


Dic la flor


Tens poc temps, flor menuda, de la naixença a l’esplendor i al marciment. Curt és el teu viatge terrenal. ¿Tens un nom? Potser, sí. Jo prefereixo creure que la botànica t’ignora. Ets la flor. Ets la flor innominada, filla de l’atzar i de la terra, tendresa que sosté el cel.


Agustí Bartra, El gall canta per tots dos
Editorial Meteora, 2012



Ara que és tard

Plòvdiv. Fotografia: Empar Sáez


ARA QUE ÉS TARD


Ara que és tard, i en el recer d'hivern
escalfa poc el sol,
en l'horitzó dibuixes, sempre damunt del mar,
la imatge deliciosa d'abundosos oratges.

Ara que és tard, és hora d'inventari.
Quin gruix, el llibre de la vida!
Del rellotge de sol l'ombra aturada,
no en sents la més petita angoixa.

Cap recança: estava previst.
Tots els reductes
de fosca són llum dels teus actes.


Quima Jaume, Pels camins remorosos de la mar (dins: Poesia Completa, Columna Edicions, 1993)



diumenge, 4 d’agost del 2024

El vent

Assenovgrad. Fotografia: Empar Sáez


EL VENT


Aquesta nit escolto el vent
on xiula el crit de tots els homes
que ja han mudat la pell d'infant
i ara no poden riure en somnis.

Quin fred —em dic— quan sento el Temps
apilar anuncis de flors tendres,
cremar en focs tebis de tardor
un parpelleig de primavera. 



Maria Àngels Anglada, Kyparíssia, 1980 (dins: Poesia completa
Edicions Vitel·la, 2009)