diumenge, 25 de gener del 2026

Alma desnuda

 

Edimburg. Fotografia: Empar Sáez


ALMA DESNUDA


Soy un alma desnuda en estos versos,
Alma desnuda que angustiada y sola
Va dejando sus pétalos dispersos.

Alma que puede ser una amapola,
Que puede ser un lirio, una violeta,
Un peñasco, una selva y una ola.

Alma que como el viento vaga inquieta
Y ruge cuando está sobre los mares,
Y duerme dulcemente en una grieta.

Alma que adora sobre sus altares,
Dioses que no se bajan a cegarla;
Alma que no reconoce valladares.

Alma que fuera fácil dominarla
Con sólo un corazón que se partiera
Para en su sangre cálida regarla.

Alma que cuando está en la primavera
Dice al invierno que demora: vuelve,
Caiga tu nieve sobre la pradera.

Alma que cuando nieva se disuelve
En tristezas, clamando por las rosas
Con que la primavera nos envuelve.

Alma que a ratos suelta mariposas
A campo abierto, sin fijar distancia,
Y les dice: libad sobre las cosas.

Alma que ha de morir de una fragancia
De un suspiro, de un verso en que se ruega,
Sin perder, a poderlo, su elegancia.

Alma que nada sabe y todo niega
Y negando lo bueno el bien propicia
Porque es negando como más se entrega.

Alma que suele haber como delicia
Palpar las almas, despreciar la huella,
Y sentir en la mano una caricia.

Alma que siempre disconforme de ella,
Como los vientos vaga, corre y gira;
Alma que sangra y sin cesar delira
Por ser el buque en marcha de la estrella.


Alfonsina Storni, poema dins: Ànima Cos. Àlbum Versàlia Núm.2
Quaderns de Versàlia, 2022.


tornes a casa

 

Culross. Fotografia: Empar Sáez


tornes a casa i enfiles no el camí dels vençuts:
bosc immens sense arbres de sobte nu
el desert a l'inrevés i núvols de pas
al temple deshabitat del poema
vísceres tèbies de sang negra i vellut gastat
quan rosegues ossos d'estel caigut
escures els versos i els escups esmolats de silenci:
intentes saber amb quina mena de dolor
tens tractes i mires de renunciar-hi
seus sota l'arbre esquinçat pel llamp
i el deixes créixer dins teu
el gat seu ara a l'eixida prest a l'absorció dels vels
i a les transparències del vers
t'abeures d'imatges incertes que s'aquieten
sobre el mirall de l'estany
a l'escenari abandonat la lluna hi tremola groga
tornes immòbil només presència mirada:
i amb el teu pas es drecen lentes al cos
les columnes i les voltes del temple
la carpa del circ d'aigua de sol negre i de vent
encès com la lava blava entre fulles seques
i aigua enllotada
vísceres ertes i balbes
fragments i rebuigs de l'ànima
gleva de sang del segle vint
al teatre efímer de l'instant disponible
ossos escampats sota el salze d'aigua
de la respiració:
ossos que canten i brillen al desert
fàscies i teixits adiposos rocam desfet en sorra
que el vent s'endú i escampa a la cala del cos:
constel·lacions de diamants de pas
al cos de faig vell que es desvetlla
com glaç que es fon:
de camí cap a casa
a la pràctica dels vius
només el ressò en perdura.



Manel Ollé, Bratislava o Burarest
Edicions 62, 2014


diumenge, 11 de gener del 2026

El món es resumeix

 

Inverness. Fotografia: Empar Sáez


                           XIV


El món es resumeix en els ulls de la mare

tot el que cal entendre s'encomana



Eduard Sanahuja i Yll, Mal menor
Lleonard Muntaner Editor, 2024




divendres, 9 de gener del 2026

La casa era silenciosa i el món tranquil

Dunvegan. Fotografia: Empar Sáez


LA CASA ERA SILENCIOSA I EL MÓN TRANQUIL


La casa era silenciosa i el món tranquil.
El lector esdevenia el llibre; i la nit d'estiu

era com l'ésser conscient del llibre.
La casa era silenciosa i el món tranquil.

Els mots eren dits com si el llibre no existís,
llevat que el lector s'inclinava damunt la pàgina,

volia inclinar-se, volia moltíssim ser
l'estudiós per a qui aquest llibre és veritat, per a qui

la nit d'estiu és com la perfecció del pensament.
La casa era silenciosa perquè ho havia d'estar.

El silenci era part del sentit, part de la ment;
l'accés de la perfecció a la pàgina.

I el món estava tranquil. La veritat en un món tranquil,
en el qual no hi ha cap altre sentit, ell mateix

és tranquil, ell mateix estiu i nit, ell mateix
el lector que s'inclina, ja tard, i està llegint.



Wallace Stevens, poema dins: Paraula i silenci. Àlbum Versàlia Núm.3
Versió de Francesc Parcerisas
Quaderns de Versàlia, 2023.


**

THE HOUSE WAS QUIET AND THE WORLD WAS CALM


The house was quiet and the world was calm.
The reader became the book; and summer night

Was like the conscious being of the book.
The house was quiet and the world was calm.

The words were spoken as if there was no book,
Except that the reader leaned above the page,

Wanted to lean, wanted much most to be
The scholar to whom his book is true, to whom

The summer night is like a perfection of thought.
The house was quiet because it had to be.

The quiet was part of the meaning, part of the mind:
The access of perfection to the page.

And the world was calm. The truth in a calm world,
In which there is no other meaning, itself

Is calm, itself is summer and night, itself
Is the reader leaning late and reading there.

                                                
Wallace Stevens, The Collected Poems of Wallace Stevens (1954)