Je ne vois qu'infini par toutes les fenêtres - No veig sinó infinit per totes les finestres. Baudelaire
diumenge, 25 de gener del 2026
Alma desnuda
tornes a casa
| Culross. Fotografia: Empar Sáez |
tornes a casa i enfiles no el camí dels vençuts:
bosc immens sense arbres de sobte nu
el desert a l'inrevés i núvols de pas
al temple deshabitat del poema
vísceres tèbies de sang negra i vellut gastat
quan rosegues ossos d'estel caigut
escures els versos i els escups esmolats de silenci:
intentes saber amb quina mena de dolor
tens tractes i mires de renunciar-hi
seus sota l'arbre esquinçat pel llamp
i el deixes créixer dins teu
el gat seu ara a l'eixida prest a l'absorció dels vels
i a les transparències del vers
t'abeures d'imatges incertes que s'aquieten
sobre el mirall de l'estany
a l'escenari abandonat la lluna hi tremola groga
tornes immòbil només presència mirada:
i amb el teu pas es drecen lentes al cos
les columnes i les voltes del temple
la carpa del circ d'aigua de sol negre i de vent
encès com la lava blava entre fulles seques
i aigua enllotada
vísceres ertes i balbes
fragments i rebuigs de l'ànima
gleva de sang del segle vint
al teatre efímer de l'instant disponible
ossos escampats sota el salze d'aigua
de la respiració:
ossos que canten i brillen al desert
fàscies i teixits adiposos rocam desfet en sorra
que el vent s'endú i escampa a la cala del cos:
constel·lacions de diamants de pas
al cos de faig vell que es desvetlla
com glaç que es fon:
de camí cap a casa
a la pràctica dels vius
només el ressò en perdura.
Manel Ollé, Bratislava o Burarest
Edicions 62, 2014
bosc immens sense arbres de sobte nu
el desert a l'inrevés i núvols de pas
al temple deshabitat del poema
vísceres tèbies de sang negra i vellut gastat
quan rosegues ossos d'estel caigut
escures els versos i els escups esmolats de silenci:
intentes saber amb quina mena de dolor
tens tractes i mires de renunciar-hi
seus sota l'arbre esquinçat pel llamp
i el deixes créixer dins teu
el gat seu ara a l'eixida prest a l'absorció dels vels
i a les transparències del vers
t'abeures d'imatges incertes que s'aquieten
sobre el mirall de l'estany
a l'escenari abandonat la lluna hi tremola groga
tornes immòbil només presència mirada:
i amb el teu pas es drecen lentes al cos
les columnes i les voltes del temple
la carpa del circ d'aigua de sol negre i de vent
encès com la lava blava entre fulles seques
i aigua enllotada
vísceres ertes i balbes
fragments i rebuigs de l'ànima
gleva de sang del segle vint
al teatre efímer de l'instant disponible
ossos escampats sota el salze d'aigua
de la respiració:
ossos que canten i brillen al desert
fàscies i teixits adiposos rocam desfet en sorra
que el vent s'endú i escampa a la cala del cos:
constel·lacions de diamants de pas
al cos de faig vell que es desvetlla
com glaç que es fon:
de camí cap a casa
a la pràctica dels vius
només el ressò en perdura.
Manel Ollé, Bratislava o Burarest
Edicions 62, 2014
diumenge, 11 de gener del 2026
El món es resumeix
| Inverness. Fotografia: Empar Sáez XIV El món es resumeix en els ulls de la mare tot el que cal entendre s'encomana Eduard Sanahuja i Yll, Mal menor Lleonard Muntaner Editor, 2024 |
divendres, 9 de gener del 2026
La casa era silenciosa i el món tranquil
| Dunvegan. Fotografia: Empar Sáez |
La casa era silenciosa i el món tranquil.
El lector esdevenia el llibre; i la nit d'estiu
era com l'ésser conscient del llibre.
La casa era silenciosa i el món tranquil.
Els mots eren dits com si el llibre no existís,
llevat que el lector s'inclinava damunt la pàgina,
volia inclinar-se, volia moltíssim ser
l'estudiós per a qui aquest llibre és veritat, per a qui
la nit d'estiu és com la perfecció del pensament.
La casa era silenciosa perquè ho havia d'estar.
El silenci era part del sentit, part de la ment;
l'accés de la perfecció a la pàgina.
I el món estava tranquil. La veritat en un món tranquil,
en el qual no hi ha cap altre sentit, ell mateix
és tranquil, ell mateix estiu i nit, ell mateix
el lector que s'inclina, ja tard, i està llegint.
Wallace Stevens, poema dins: Paraula i silenci. Àlbum Versàlia Núm.3
Versió de Francesc Parcerisas
Quaderns de Versàlia, 2023.
**
**
THE HOUSE WAS QUIET AND THE WORLD WAS CALM
The house was quiet and the world was calm.
The reader became the book; and summer night
Was like the conscious being of the book.
The house was quiet and the world was calm.
The words were spoken as if there was no book,
Except that the reader leaned above the page,
Wanted to lean, wanted much most to be
The scholar to whom his book is true, to whom
The summer night is like a perfection of thought.
The house was quiet because it had to be.
The quiet was part of the meaning, part of the mind:
The access of perfection to the page.
And the world was calm. The truth in a calm world,
In which there is no other meaning, itself
Is calm, itself is summer and night, itself
Is the reader leaning late and reading there.
Wallace Stevens, The Collected Poems of Wallace Stevens (1954)
The house was quiet and the world was calm.
The reader became the book; and summer night
Was like the conscious being of the book.
The house was quiet and the world was calm.
The words were spoken as if there was no book,
Except that the reader leaned above the page,
Wanted to lean, wanted much most to be
The scholar to whom his book is true, to whom
The summer night is like a perfection of thought.
The house was quiet because it had to be.
The quiet was part of the meaning, part of the mind:
The access of perfection to the page.
And the world was calm. The truth in a calm world,
In which there is no other meaning, itself
Is calm, itself is summer and night, itself
Is the reader leaning late and reading there.
Wallace Stevens, The Collected Poems of Wallace Stevens (1954)
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)