 |
| Terrassa. Fotografia: Empar Sáez |
SOLITUD
Mitjanit, i no hi sou, germanes meves.
Es belluga trist el xiprer.
Obriré aquestes cambres embruixades,
que l'aire i la nit les ompli.
Si m'agafa el son, dins del somni
vindrà alguna de vosaltres a despertar-me.
On heu anat, germanes meves, que he restat
sol i foraster a casa nostra?
A l'arpa, que s'enyora dels dits,
l'aranya de la meva aflicció enteranyina.
És creuar els braços i entristir-me,
el gos em mira de cara i calla.
Quina culpa en tinc, si blanquegen en la tenebra,
com tombes, els vostres llits buits?
Mai la dolça cançó del retorn,
mai no la diran els graons?
Com desborda, germanes, en una llàgrima
l'amor dels meus grans ulls!
Kostas Kariotakis, El dolor de l'home i de les coses
Traducció de Joan R. Lladós
Pont del Petroli Edicions, 2024
