¡I si después de tantas palabras...

Esterri d'Àneu. Fotografia: Empar Sáez

¡Y si después de tantas palabras...

¡Y si después de tantas palabras,

no sobrevive la palabra!

¡Si después de las alas de los pájaros,

no sobrevive el pájaro parado!

¡Más valdría, en verdad,

que se lo coman todo y acabemos!

¡Haber nacido para vivir de nuestra muerte!

¡Levantarse del cielo hacia la tierra

por sus propios desastres

y espiar el momento de apagar con su sombra su tiniebla!

¡Más valdría, francamente,

que se lo coman todo y qué más da...!

¡Y si después de tanta historia, sucumbimos,

no ya de eternidad,

sino de esas cosas sencillas, como estar

en la casa o ponerse a cavilar!

¡Y si luego encontramos,

de buenas a primeras, que vivimos,

a juzgar por la altura de los astros,

por el peine y las manchas del pañuelo!

¡Más valdría, en verdad,

que se lo coman todo, desde luego!

Se dirá que tenemos

en uno de los ojos mucha pena

y también en el otro, mucha pena

y en los dos, cuando miran, mucha pena...

Entonces... ¡Claro!... Entonces... ¡ni palabra!

César Vallejo, Poemas humanos (dins: Poemas en prosa. Poemas humanos. España, aparta de mí este cáliz, Editorial Losada, 2010).

Jo no esclafo la corol·la de miracles del món

Reus. Fotografia: Empar Sáez

JO NO ESCLAFO LA COROL·LA DE MIRACLES DEL MÓN

Jo no esclafo la corol·la de miracles del món

i no mato

amb la ment els misteris que trobo

pel camí

en flors, en ulls, sobre llavis o tombes.

La llum dels altres 

ofega l'embruix de l'impenetrable ocult

en abismes de foscor,

però jo,

jo, amb la meva llum, eixamplo el misteri

-i com la lluna, que amb els raigs blancs 

no minva, sinó que tremolosa

estén encara més els secrets de la nit,

així jo enriqueixo l'obscur horitzó

amb llargs tremolors de sagrat misteri

i tot allò incomprensible

es torna encara més incomprensible

sota els meus ulls,

-perquè jo estimo

flors i ulls i llavis i tombes.

Lucian Blaga, Els poemes de la llum

Traducció de Corina Oproae

Cafè Central & Llibres del Segle, 2016

***

EU NU STRIVESC COROLA DE MINUNI A LUMII

Eu nu strivesc corola de minuni a lumii

şi nu ucid

cu mintea tainele, ce le-ntâlnesc

în calea mea

în flori, în ochi, pe buze ori morminte.

Lumina altora

sugrumă vraja nepătrunsului ascuns

în adâncimi de întuneric,

dar eu,

eu cu lumina mea sporesc a lumii taină -

şi-ntocmai cum cu razele ei albe luna

nu micşorează, ci tremurătoare

măreşte şi mai tare taina nopţii,

aşa îmbogăţesc şi eu întunecata zare

cu largi fiori de sfânt mister

şi tot ce-i neînţeles

se schimbă-n neînţelesuri şi mai mari

sub ochii mei-

căci eu iubesc

şi flori şi ochi şi buze şi morminte.

Lucian Blaga, Poemele Luminii, 1919

EMET

Selfoss. Fotografia: Empar Sáez

EMET

Here we are for the last time face to face

thou and I, Book,

en pau descansa ara, i tu, lector,

no demanis res pus al seu cor cansat

que allò que pot donar-te, allò que et roba;

petits detalls entre l'esperit i la carn.

Perquè la literatura és una art

fosca de lladres que roben a lladres.

Sents la llum de la seva boca, unes veus

mortes eternament repetides

que es desprenen de vides passades,

com la teva aturades, com la teva perdudes?

Ah, sí, és clar, el real. Dins els ulls

i dins el cor, tan a prop i tan lentament

que basta estar-hi atent perquè segur

que algun sentit ha de tenir o algun sentiment.

Ho sé, també he anat a bars i a altres llocs

igualment reals. I he tingut

una vida o més. Però és hora que parlis

tu, llibre. Jo ja ho he dit.

Principalment per escrit però

ningú ni els consellers en les

assemblees ni els herois sota el cel

sap qui va rebre tal càrrega, si tu o si jo.

Per això, jo, Iehuda Loew ben Bezalel,

vaig gravar al meu front els caràcters

de la mort i de la veritat. Protegeix-los bé;

i protegeix-te'n, si pots.

Perquè és de nit i som tots sols nosaltres dos,

lectura i escriptura,

creador i creatura,

en la mateixa veu innombrable.

Manuel António Pina, Els llibres

Traducció de Gabriel de la S.T.Sampol

Cafè Central i Eumo Editorial, 2006

***

EMET

Here we are for the last time face to face

thou and I, book, 

descansa agora em paz, e tu, leitor, 

não peças mais ao seu cansado coração

do que ele pode dar-te, o que te rouba: 

pequenos detalhes entre o espírito e a carne.

Porque a literatura é uma arte

escura de ladrões que roubam a ladrões.

Ouves a luz da sua boca, vozes

mortas eternamente repetidas

desprendendo-se de passadas vidas,

como a tua paradas, como a tua perdidas?

Ah sim, claro, o real. Pelos olhos dentro

e pelo coração dentro, tão perto e tão lento

que basta estar atento que decerto

algum sentido há-de fazer ou algum sentimento.

Eu sei, também tenho ido a bares e outros lugares

igualmente reais. E tenho tido

uma vida ou mais. Mas é tempo de falares

tu, livro. Eu tenho dito.

Principalmente por escrito mas

ninguém nem os conselheiros nas

assembleias nem os heróis sob o céu

sabe quem recebeu tal carga, se tu se eu.

Por isso eu, Yehuda Loew ben Bezaiel,

gravei na tua fronte os caracteres

da morte e da verdade. Protege-os bem;

e protege-te deles, se puderes. 

Porque é de noite e estamos ambos sós, 

leitura e escritura, 

criador e criatura, 

na mesma inumerável voz.

Manuel António Pina, Os libros

Una mà et cenyeix el cos

Reus. Fotografia: Empar Sáez

Una mà et cenyeix el cos, poma roja

fulgent.

                Desadorm els dèdals

en branques de sol; et pren

de l’arbre nu on s’esmola la culpa.

Preneu la poma de les meves mans,

preneu-la amb cos i boca

del pou verge on els pomers

                            joves despunten

i diuen tanta fruita i tanta llum

que escriuen cossos d’amor

en rebrots successius, en roges ombres      de carn.

Empar Sáez, Quatre arbres

Viena edicions, 2016 

LOBOCRASPIS GRISEIFUSA

Reus. Fotografia: Empar Sáez

LOBOCRASPIS GRISEIFUSA

Aquesta és la falena diminuta que viu de llàgrimes,

la que beu, com un cérvol a l'estany resplendent,

a la vora dels ulls de qui dorm, i el tacte

de la seva boca és lleuger com el reflex d'un núvol.

Al teu somni, una figura il·luminada per la lluna

apareix al costat del llit i et toca la cara. 

Demana si podria compartir el pa pobre 

de la teva tristesa. Tu li mostres la taula.

Tots dos parleu fins molt tard en la nit,

però al matí els mots han quedat oblidats.

Et despertes serè, en una habitació assolellada,

fregant-te als ulls la pols de les ales.

Ted Kooser, L'ocell matiner i altres poemes

Traducció de Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana

El Gall Editor, 2017 

***

LOBOCRASPIS GRISEIFUSA

This is the tiny moth who lives on tears,

who drinks like a deer at the gleaming pool

at the edge of the sleeper’s eye, the touch

of its mouth as light as a cloud’s reflection.

In your dream, a moonlit figure appears

at your bedside and touches your face.

He asks if he might share the poor bread

of your sorrow. You show him the table.

The two of you talk long into the night,

but by morning the words are forgotten.

You awaken serene, in a sunny room,

rubbing the dust of his wings from your eyes.

Ted Kooser, Delights and Shadows (2004)

mostra't a mi ara

Riudecanyes (Baix Camp). Fotografia: Empar Sáez

mostra't a mi ara

mostra't a mi ara ja que un dia em cercaràs i ja no hi seré

la meva ànima expulsada pel cos com l'infant abans de temps

anirà nua pel camí de les ànimes i no sabrà

ni el nom amb què cridar-te 

aleshores potser voldràs ser la meva carn passatgera

i la meva sang calenta que un dia havia existit

i la seva carícia pujant suaument per l'espinada

pura com el meu pensament cap a tu

o voldràs ser el meu patiment o l'alè

anomenat vida a la qual t'aboques per prendre-me-la

com l'ocell deixat així a la mà

pren en silenci la seva llavor de mill

o voldràs ser el seu rostre en la meva òrbita

desaparegut sota el teu ull que em cegarà

en el mateix instant en què pensi que vaig cap a tu

mostra't a mi ja que un dia em cercaràs i ja no hi seré 

Ileana Mălăncioiu, Combustió total, 1976 (Dins: La vèrtebra, AdiA Edicions, 2018. 

Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli

***

arată-mi-te acum

arată-mi-te acum căci într-o zi mă vei căuta și nu voi mai fi
sufletul meu lepădat de trup ca pruncul înainte de vreme

va umbla gol pe drumul sufletelor vii și nu va ști

nici numele cu care să te cheme

atunci vei vrea poate să fii carnea mea trecătoare

și sângele meu cald care a fost odată

și mângâierea lui urcând ușor pe șira spinării

ca gândul către tine de curată

sau vei vrea să fii chinul meu ori suflarea

numită viață pe care te-apleci să mi-o iei

cum pasărea lăsată anume la mine în palmă

ia în tăcere bobul său de mei

sau vei vrea să fii chipul lui din orbita mea

pierit sub ochiul tău care mă va orbi

în însăși clipa în care cred că mă-ndrept către tine

arată-mi-te acum căci într-o zi mă vei căuta și nu voi mai fi

Ileana Mălăncioiu, Ardere de tot, 1976

El Buddha

Mont-roig del Camp. Fotografia: Empar Sáez

   

   El Buddha mostró una flor para responder a la pregunta más difícil. La flor era más. Más que la pregunta difícil. Más que su respuesta. Cualquier cosa es más que su nombre.

Chantal Maillard, Ensayos: La danza (2009), dins: India

Editorial Pre-textos, 2014

Nadal sirià

Sant Privat d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez

Nadal sirià

1

Pare Noel:

enguany no vull cap regal,

deixa només un ren

que em dugui cap als rostres dels finats.

2

No trobaràs mitjons vora l'arbre,

me'ls he posat perquè tinc fred.

3

Als nens del barri, no els llancis regals per la xemeneia;

millor que els deixis una estufa que no s'apagui mai.

4

Reconec que m'he portat malament.

Si vols, pots recuperar els teus anteriors regals:

enmig de les runes de la casa els trobaràs.

5

L'arbre de Nadal més gros del món,

l'han arrencat del meu cor.

Nisrín Akram Khouri, En una gerra de guerra (dins: Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria. Edició a cura de Mohamad Bitari)

Traducció de Margarida Castells Criballés.

Godall Edicions, Sodepau, Pol·len edicions, 2019

INFANT AMB AIXADA

Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez

INFANT AMB AIXADA 

L'aixada pesa més que jo. Pesa més que el sol.

S'arrossega per la meva esquena d'infant que no sap

      comptar quantes llunes

se succeiran d'aquí al seu òbit.

                             Torres de l'Horta de Lleida. Eclesiastès.

Dolors Miquel, Ictiosaure

Edicions 62, 2019                                       

ARS MAGNA

Sant Esteve d'en Bas

ARS MAGNA

                          para Clemen, con un escalofrio

Qué es la magia, preguntas

en una habitación a oscuras.

Qué es la nada, preguntas,

saliendo de la habitación.

Y qué es un hombre saliendo de la nada

y volviendo solo a la habitación.

Leopoldo María Panero, Contra España y otros poemas no de amor (dins: Leopoldo María Panero. Poesía Completa (1970-2000)). 
Visor Libros, 2013

Dichos

Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez

Alguien socaba el reino del mirar.

Con la palabra "materia" se da otro nombre al misterio.

Lo más importante es lo que no puede ser hallado.

Todo el enorme, indispensable y asombroso conocimiento humano está erigido sobre una ignorancia fundamental.

Todo hombre es antiquísimo, pero no lo quiere saber.

Debe haber una mirada que nos devuelva la tierra.

Lo esencial no es de ninguna época.

¿Quien, en lo profundo, se vale de nosotros para romper su 

silencio?

Sin esperanza, y por eso, sin desesperanza.

Abandonado te quiere lo inmenso.

Somos arenas susurrantes.

Si lo que existe nos parece poco, ¿qué puede sosegarnos?

Todo es impensable.

Te interpones entre el mundo y la piel.

Servimos a un dueño que nos escogió.

Sólo el niño ve brillar el barro.

Cuando nada pedimos, el mundo destella.

Rafael Cadenas, Dichos (Dins: Rafael Cadenas Obra entera. Poesía y prosa) (1958-1998)

Editorial Fondo de Cultura Económica, 2009

AS IF

Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez

AS IF

Es como si amáramos. Es como si sintiésemos. Es como si viviéramos.

Esto fatiga. Hasta se ansía un error. Puede que al equivocarse los actores rocen la verdad.

Rafael Cadenas, Memorial (Dins: Rafael Cadenas Obra entera. Poesía y prosa (1958-1998),

Editorial Fondo de Cultura Económica, 2009)

Poda

Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez

PODA

Cada cierto tiempo, las tijeras.

Segar los abrojos que nacen,

desdibujando la perfección de esta línea.

Esta línea: una recta, un cauce, una esperanza.

Es necesario podar, cada cierto tiempo,

para preservar la forma.

La norma.

El amparo de un orden.

Y para ello, suceder idénticos.

Ser un mismo árbol manco, cada hombre.

La misma corteza sin sustancia.

A veces me pregunto cuánta purga cabe en la conservación.

Durante cuánto tiempo podremos vivir sin llorar

este tumulto de ramas muertas en los márgenes.

Esther Cánovas Molina, Semilla

Suburbia Ediciones, 2019

Génesis VI, 6-7

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

El crepúsculo es la horca del día.
Mis pies no tocan el suelo hasta que amanece.
Mi lengua morada te apunta.

*

Mi voz está hecha de sandalias.

¿Llegaré?

*

Pienso en ti.

Una vindicación a favor de lo indecoroso.

*

¿Me nombras?

Queda muy poco para entrar a formar parte

de la colección de huellas de pájaros extinguidos.

YY

*

Al fin y al cabo tu sombra es mi velo.

Mi Islam.

Tu atracción gravitatoria.

*

Como un nido abandonado.

Mi vientre una maraca de pequeños esqueletos.

Escucho música.

*

Mi esposo es el más bello entre los esposos.

Abandonó el ganado y los cultivos.

Lo dejó todo para mirarme a los ojos y decir:

Siempre, Siempre, Siempre.

El cielo está hecho con todo aquello que nunca existió.

*

Tengo que seguir escribiendo.

No puedo vendar a los heridos.

*

Los amores gramaticales son tan tristes.

Dependen de la elección de un adjetivo,

de una oración bien construida.

Escribes beso sin besar.

Así son mis conversaciones de muselina con el granito.

Angélica Liddell, Génesis VI, 6-7 

(Dins: Trilogía del infinito, Ediciones La uÑa RoTa, 2016)

Una història diferent

Ciutat del Cap. Fotografia: Empar Sáez

Una història diferent

El gran Pan no ha mort:

simplement ha emigrat 

a l'Índia.

Aquí, els déus vagaregen lliures,

disfressats de serps o de micos;

cada arbre és sacre

i és pecat

ser groller amb un llibre.

Ès pecat enretirar un llibre

amb el peu,

pecat estampar els llibres

bruscament sobre la taula,

pecat llarçar-ne un amb descurança

a través de l'habitació.

Cal que aprenguis a passar-ne les pàgines delicadament

sense destorbar Saràsvati,

sense ofendre l'arbre

d'on prové la fusta amb què es va fer el paper.

Quina llengua

no ha estat la llengua de l'opressor?

Quina llengua

pretenia en veritat assassinar algú?

I com és possible

que, després de la tortura,

després que l'ànima hagi estat segada

amb una llarga falç que cau vertiginosa

de la cara del conqueridor,

els nets encara no nascuts

arribin a estimar aquella llengua estranya?

Sujata Bhatt, Brunizem (1986)(Traducció de Gemma Gorga. Dins: Indi visible. Tushita edicions, 2018)

***

A different history

Great Pan is not dead;
he simply emigrated
to India.
Here, the gods roam freely,
disguised as snakes or monkeys;
every tree is sacred
and it is a sin
to be rude to a book.
It is a sin to shove a book aside
with your foot,
a sin to slam books down
hard on a table,
a sin to toss one carelessly
across a room.
You must learn how to turn the pages gently
without disturbing Sarasvati,
without offending the tree
from whose wood the paper was made.

Which language
has not been the oppressor’s tongue?
Which language
truly meant to murder someone?
And how does it happen
that after the torture,
after the soul has been cropped
with the long scythe swooping out
of the conqueror’s face –
the unborn grandchildren
grow to love that strange language. 


Sujata Bhatt, Brunizem (1986)