diumenge, 29 de maig del 2022

Un murmullo interno

Burano. Fotografia: Empar Sáez

 
UN MURMULLO INTERNO


Un murmullo interno
avanza arrastrándose
los pozos se ahogan
las casas se pierden
los bosques reptan 
por la tierra.

     Yo no murmuro
     no quiero 
     arrastrarme.
     No quiero hablar
     de cosas
     que se destruyen.

Un murmullo interno
avanza arrastrándose
a través de todos nosotros.
Animales y personas
se alejan en los remolinos
del agua.

     ¿Y si
     has olvidado
     la palabra
     que vuelve 
     a separar
     las aguas?



Inger Christensen, Luz / Hierba
Traducció de Daniel Sancosmed Masiá
Editorial Sexto Piso, 2021

***


EN INDRE MUMLEN 



En indre mumlen 
maver sig frem 
brønde drukner 
huse farer vild 
skovene kryber 
langs jorden. 

     Jeg mumler ikke 
     jeg vil ikke mave 
     mig frem. 
     Jeg vil ikke tale 
     om ting 
     der går under. 

En indre mumlen 
maver sig frem 
gennem os alle. 
Dyr og mennesker 
hvirvles af sted 
gennem vand. 

     Hvis nu 
     du har glemt 
     ordet 
     der skiller 
     vandene 
     igen.


Inger Christensen, Lys (1962)


divendres, 20 de maig del 2022

Només les línies

Burano. Fotografia: Empar Sáez

 

Només les línies 
discontínues, 
         clots inesperats
         enmig del camí,
donen valor al buit.


Només les línies
que ensopeguen
        obren portes a l'erm;
saben d'absències,
d'afraus de foscor.


Podries creure't
d'un sol traç
         de línia gruixuda
sense clivelles,
sense caus on reposar.

        
Pots creure't,    a més,
que camines
fent-te desfent-te,
com si els paranys
no fossin cosa teva.


Hauries de saber, però,
que una ferida és tan sols
una mancança,
un silenci forçat,
un forat negre per omplir.


Sabràs,         per fi sabràs,
que el buit és només
una espera furtiva
        pendent de respiració,
un instant no viscut,
        un encara.



Enric Umbert-Reixach, Aritmètica llum
Cafè Central & Llibres del Segle, 2021


 

dijous, 12 de maig del 2022

Asserena't dolça herba

Burano. Fotografia: Empar Sáez


Asserena't dolça herba
que lluques de la terra,
no cantis la tendra harmonia
de les coses vivents,
mossega la teva mesura;
puix que el meu cor està trist
no pot oferir cap harmonia.


Asserena't herba verda
no t'enfilis per les séquies
amb el teu cant de llum,
oh, resta sota terra
nua dins la teva llavor
com ho faig jo, sense oferir
herba d'una paraula.


Alda Merini, La Terra Santa (dins: Buidor d'amor)
Traducció de Nora Albert
Edicions Aïllades, 2021


***

Quiètati erba dolce
che sali dalla terra,
non suonare la tenera armonia
delle cose viventi,
mordi la tua misura
perché il mio cuore è triste
non può dare armonia.


Quiètati erba verde
non salire sui fossi
col tuo canto di luce,
oh rimani sotterra
nuda dentro il tuo seme
com'io faccio e non do
erba di una parola.


Alda Merini, La Terra Santa (1984)


divendres, 6 de maig del 2022

Elegia

 

Burano. Fotografia: Empar Sáez

Elegia

   Oh la naturalesa dels àngels blaus,
els cercles de les seves ales felices,
tal volta els he vistos en els meus somnis?
   Oh, sí, quan et vaig estimar,
   quan desitjava tenir-te,
oh els pinacles dolços del paradís,
   les selves del trasbals,
quan m'hi vaig endinsar amb l'ànima oberta
   lacerada d'amor,
oh els indicis dels àngels de Déu,
   les doloroses contrapartides del cor.
Ànima oberta, protegeix les ales:
   jo viatjo dins la immensitat
i la immensitat em torba les pestanyes.
   He vist com un àngel dolç
s'apoderava del teu dolç somriure
i me'l duia a la boca.


Alda Merini, Buidor d'amor
Traducció de Nora Albert
Edicions Aïllades, 2021


***


Elegia


O la natura degli angeli azzurri,
i cerchi delle loro ali felici,
ne vidi mai nei miei sogni?
O Sì, quando ti amai,
quando ho desiderato di averti,
o i pinnacoli dolci del paradiso,
le selve del turbamento,
quando io vi entrai anima aperta,
lacerata di amore,
o i sintomi degli angeli di Dio,
i dolorosi tornaconti del cuore.
Anima aperta, ripara le ali:
io viaggio dentro l'immenso
e l'immenso turba le mie ciglia.
Ho visto un angelo dolce
ghermire il tuo dolce riso
e portarmelo nella bocca.


Alda Merini, Vuoto d'amore (1991)


dilluns, 2 de maig del 2022

Babel, el despertar

Ciutat del Cap. Fotografia: Empar Sáez

BABEL, EL DESPERTAR


Hay mañanas como ésta
en que Babel despierta difícilmente
del lecho legendario de la especie
allí donde una vez fue
sólida raíz de un árbol cuaternario
rugosa piel de un volcán adormecido
lenta mutación de dinosaurio.

       La membrana arcaica del sueño
la envuelve, amniótica.
«No sé qué sueño he soñado, extranjero», me dice,
y en las arrugas de su frente
yo descubro ríos que se secaron
senderos que la arena cubrió.

       Como si hubiera dormido en otro siglo,
       en otra esfera,
       en el fondo enmarañado de un río.
       Como si —innominado planeta—
       estuviera rotando en el cosmos lejano
       después de la explosión inicial
       y por azar hubiera caído
       en este lecho,
       en esta almohada.

       De lo cual conserva sólo una memoria oscura,

sílabas espesas,
lianas que la abrazan.


Cristina Peri RossiBabel bárbara (1991), dins: Poesía reunida
Editorial Lumen, 2005

SALM PRIMER

Murano. Fotografia: Empar Sáez
 

SALM PRIMER


1. Que espantós és a la nit el rostre convex del país negre!

2. Damunt el món hi ha els núvols, pertanyen al món. Damunt els núvols no hi ha res.

3. L'arbre solitari al pedregam deu tenir la sensació que tot és debades. Encara no ha vist mai un arbre. No hi ha arbres.

4. Sempre penso: no som observats. La lepra és l'única estrella, a la nit, abans que es pongui!

5. El vent càlid encara s'esforça a establir relacions, ell, el catòlic.

6. N'hi ha molt pocs com jo. No tinc paciència. El nostre pobre germà Déu-l'hi-pagui va dir del món:  «No fa res.»

7. Ens dirigim a gran velocitat cap a un astre de la via làctia. Hi ha una gran calma a la faç de la terra. El meu cor va massa ràpid. Altrament, tot és en ordre.


Bertolt Brecht, Devocionari domèstic
Traducció de Feliu Formosa
Adesiara Editorial, 2014

***


Erste Psalm


1. Wie erschreckend in der Nacht ist das konvexe Gesicht des schwarzen Landes!

2. Über der Welt sind die Wolken, sie gehören zur Welt. Über den Wolken ist nichts.

3. Der einsame Baum im Steinfeld muß das Gefühl haben, daß alles umsonst ist. Er hat noch nie einen Baum gesehen. Es gibt keine Bäume.

4. Immer denke ich: wir werden nicht beobachtet.
Der Aussatz eines einzigen Sternes in der Nacht, vor er untergeht!

5. Der warme Wind bemüht sich noch um die Zusammenhänge, der Katholik.

6. Ich komme sehr vereinzelt vor. Ich habe keine Geduld. Unser armer Bruder That's-all sagte von der Welt: sie macht nichts.

7. Wir fahren mit großer Geschwindigkeit auf ein Gestirn in der Milchstraße zu. Es ist eine große Ruhe in dem Gesicht der Erde. Mein Herz geht zu schnell. Sonst ist alles in Ordnung.



Bertolt Brecht, Hauspostille