dimarts, 29 d’octubre de 2013

ulisses

Quimper. Fotografia: Empar Sáez


ulisses


he vist passar les restes del món a la deriva
com el meu cos sobre les teues aigües.
d'illa en illa torne cap als records.
de pell en pell navegue
els cossos marcits d'aquelles
que foren belles i que foren meues.
reclame el dret a plorar
com un home entre les teues cuixes.
reclame el dret a morir
una mica en cada abraçada
o a enfonsar-me en els avencs
d'un retorn impossible.


Anna Montero, Teranyines



dimecres, 23 d’octubre de 2013

Abandonat

Locronan. Fotografia: Empar Sáez


Abandonat

¿On havia sentit mai aquest vent
canviar talment en un rugit pregon?
¿Per qui em devia prendre, dret allí,
subjectant l'excitada porta oberta
i fitant l'escumosa platja al fons?
S'havien acabat, dia i estiu.
S'alçaven núvols foscos a ponent.
A fora, a l'esfondrat terra del pati,
un remolí de fulles em xiulava,
m'escometia... i fallava el cop.
En el to, alguna cosa de sinistre
deia que el meu secret era sabut:
que jo m'estava tot sol a la casa
degué escampar-se, no sé pas com;
que jo m'estava tot sol a la vida,
que no tenia sinó Déu, i prou.



Robert Frost, Gebre i sol
Traducció de Josep Maria Jaumà


***



Bereft

Where had I heard this wind before
Change like this to a deeper roar?
What would it take my standing there for,
Holding open a restive door,
Looking downhill to a frothy shore?
Summer was past and the day was past.
Somber clouds in the west were massed.
Out on the porch's sagging floor,
Leaves got up in a coil and hissed,
Blindly struck at my knee and missed.
Something sinister in the tone
Told me my secret must be known:
Word I was in the house alone
Somehow must have gotten abroad,
Word I was in my life alone,
Word I had no one left but God. 



Robert Frost, West running brook



diumenge, 20 d’octubre de 2013

Final d'estiu

Guimerà. Fotografia: Empar Sáez

Final d'estiu 


Les roses s'inclinen en veure'm passar. 
Lliris blancs, gessamins engalanats, 
em donen la seva última aroma 
abans de desaparèixer. 
Totes les fruites, 
festejades pels més vius colors, 
porten l'aroma a l'aire que s'hi regira, 
mentre jo tanco el somni amb forrellats, 
-he ballat peu descalça amb la mort-, 
i pujo per l'escala de fum, 
pels glaons rovellats sense memòria. 
-Tant d'abisme al meu dessota! 
Tanta blancor de xipresos fets cendra de lluna 
sota la meva sola. 


Dolors Miquel, La flor invisible

diumenge, 13 d’octubre de 2013

NIT D'HIVERN

Locronan. Fotografia: Empar Sáez

NIT D'HIVERN 

Ha caigut neu. Després de mitjanit abandones embriac de vi purpuri l'obscur districte dels homes, la flama roja de la seva llar.Oh la tenebra! 
    Negra glaçada. La terra és dura, amarg és el sabor de l'aire. Les teves estrelles es tanquen en senyals malignes. 
    Amb passos petrificats camines picant de peus pel terraplé, amb els ulls rodons, com un soldat que pren per assalt una negra trinxera. Endavant! 
    Amarga neu i lluna! 
    Un llop roig escanyat per un àngel. Les teves cames en avançar cruixen com gel blau i un somriure ple d'aflicció i orgull t'ha petrificat el rostre i el front empal·lideix per la voluntat del glaç; 
    o s'inclina en silenci damunt el son d'un vigilant que va deixar-se caure dins el seu barracó de fusta.
    Glaçada i fum. Una blanca camisa d'estels crema les espatlles que la sostenen i els voltors de Déu esqueixen el teu cor metàl·lic. 
    Oh pujol de pedra. Silenciós i oblidat es fon el cos fred a la neu de plata. 
    Negre és el son. L'orella segueix llargament les senderes dels astres de gel. 
    En despertar van sonar les campanes al poble. De la porta de l'est va sortir platejat el jorn rosaci. 

Georg Trakl, Cant a set veus de la mort, en Obra poètica
Traducció de Feliu Formosa


***

 WINTERNACHT

Es ist Schnee gefallen. Nach Mitternacht verläßt du betrunken von purpurnem Wein den dunklen Bezirk der Menschen, die rote Flamme ihres Herdes. O die Finsternis! 
    Schwarzer Frost. Die Erde ist hart, nach Bitterem schmeckt die Luft. Deine Sterne schließen sich zu bösen Zeichen. 
    Mit versteinerten Schritten stampfst du am Bahndamm hin, mit runden Augen, wie ein Soldat, der eine schwarze Schanze stürmt. Avanti! 
    Bitterer Schnee und Mond! 
    Ein roter Wolf, den ein Engel würgt. Deine Beine klirren schreitend wie blaues Eis und ein Lächeln voll Trauer und Hochmut hat dein Antlitz versteinert und die Stirne erbleicht vor der Wollust des Frostes; 
    oder sie neigt sich schweigend über den Schlaf eines Wächters, der in seiner hölzernen Hütte hinsank.
    Frost und Rauch. Ein weißes Sternenhemd verbrennt die tragenden Schultern und Gottes Geier zerfleischen dein metallenes Herz. 
    O der steinerne Hügel. Stille schmilzt und vergessen der kühle Leib im silbernen Schnee hin. 
    Schwarz ist der Schlaf. Das Ohr folgt lange den Pfaden der Sterne im Eis. 
    Beim Erwachen klangen die Glocken im Dorf. Aus dem östlichen Tor trat silbern der rosige Tag. 

Georg Trakl, Siebengesang des todes 


diumenge, 6 d’octubre de 2013

LLUMFOSCA

Vannes. Fotografia: Empar Sáez


LLUMFOSCA 



De matí. L'aire gris. 
Gris el trespol de la casa, el banc, 
rojos els pètals dilatats del test 
blau el cel esquinçat per 
aquesta boira. 
        Àmbits llunyans d'un fosc estiu: 
closca de lluna llençada 
que es perfila 
en el darrer blau fosc. 
Penso en el teu ull 
                       (fosca la llum 
que es dilueix dins una foscor més fonda). 

Un ull, que s'acosta. 
                              Rera els vidres 
les pestanyes i les venes es fan enormes 
i enorme la llàgrima que esbandeix l'ull, 
la llàgrima que aclareix l'ull. 


Adrienne Rich, Atlas d'un món difícil. Poemes 1988-1991 
Traducció: Montserrat Abelló 
Edicions de la Guerra, 1994


divendres, 4 d’octubre de 2013

Mort d'un poeta

Mura. Fotografia: Empar Sáez


Mort d'un poeta 

Ara ajagut per última vegada 
en el seu llit suau, i mirant amb desànim 
per entre les parpelles que li pesen 
com el color del dia deixa vidu el cel, 
què pot dir que valgui la pena recordar, tots els llibres oberts, 
estilogràfiques a punt, els rostres tristos, 
esperant seriosos que es moguin aquests llavis 
cansats una vegada. Què pot dir? 

I la llengua forceja per formar una paraula 
malgrat la flegma espessa sense discurs ni frases 
per als diaris del dia, només la paraula "perdó": 
perdó per les mentides, per aquest llarg fracàs 
en la guerra lliurada pel poeta, 
que va preferir els ritmes tan més fàcils del cor 
que escandir l'esperit. Que ara mor sense testament, 
sense res per deixar més que un parell 
de cançons fredes com les pedres 
a les mans primes que demanen pa. 

R.S.Thomas, No hi ha treva per a les fúries (Poemes seleccionats)
Versions d'Anna Crowe i Joan Margarit 


*** 


Death of a Poet 

Laid now on his smooth bed 
For the last time, watching dully 
Through heavy eyelids the day's colour 
Widow the sky, what can he say 
Worthy of record, the books all open, 
Pens ready, the faces, sad, 
Waiting gravely for the tired lips 
To move once -what can he say? 

His tongue wrestles to force one word 
Past the thick phlegm; no speech, no phrases 
For the day's news, just the one word ‘sorry':
Sorry for the lies, for the long failure 
In the poet's war; that he preferred 
The easier rhythms of the heart 
To the mind's scansion; that now he dies 
Intestate, having nothing to leave 
But a few songs, cold as stones 
In the thin hands that asked for bread. 

R.S.Thomas, Poetry for Supper