dijous, 31 d’agost de 2017

Nit fidel i virtuosa

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez

Nit fidel i virtuosa (fragment)


Era cert:
no em sortien sons de la boca. I tanmateix
eren al cap, expressats, possiblement,
com una cosa menys exacta, pensats segurament,
tot i que aleshores no deixaven de semblar-me sons.

Hi havia alguna cosa allà on no hi havia hagut res.
O hauria de dir, no hi havia res allà
però havia estat profanat amb preguntes.

Les preguntes m'encerclaven el cap; tenien la qualitat
d'estar organitzades d'alguna manera, com planetes.

A fora, es feia de nit. ¿Era aquesta,
aquella nit perduda, coberta d'estrelles, esquitxada de lluna,
com un compost químic que conserva
tot el que hi submergeixes?

La tieta havia encès l'espelma.

La foscor va escombrar la terra
i al mar flotava la nit
lligada a un tros de fusta.

Si pogués parlar, ¿què hauria dit?


Louise Glück, Nit fidel i virtuosa 
Traducció de Núria Busquet
Edicions del Buc, 2017


***

Faithful and Virtuous Night (fragment)


It was true—
sounds weren’t coming out of my mouth. And yet
they were in my head, expressed, possibly,
as something less exact, thought perhaps,
though at the time they still seemed like sounds to me.

Something was there where there had been nothing.
Or should I say, nothing was there
but it had been defiled by questions—

Questions circled my head; they had a quality
of being organized in some way, like planets—

Outside, night was falling. Was this
that lost night, star-covered, moonlight-spattered,
like some chemical preserving
everything immersed in it?

My aunt had lit the candle.

Darkness overswept the land
and on the sea the night floated
strapped to a slab of wood—

If I could speak, what would I have said?


Louise Glück, Faithful and Virtuous Night (2014)


divendres, 25 d’agost de 2017

LES NO PARAULES

Vilanant., Alt Empordà. Fotografia: Empar Sáez


LES NO PARAULES

Ell em va estendre una fulla com una mà amb dits.
Jo li vaig estendre una mà com una fulla amb dents.
Ell em va estendre una branca com un braç.
Jo li vaig estendre el braç com una branca.
Ell va inclinar cap a mi el tronc
com un pomer.
Jo vaig inclinar cap a ell l'espatlla
com un troc nuós.

Jo sentia envigorir-me la seva saba bategant
com la sang.
Ell sentia alentir-se la meva sang pujant com la saba.
Jo vaig passar a través d'ell.
Ell va passar a través de mi.
Jo vaig quedar-me un arbre sol.
Ell
un home sol.


Nichita Stănescu, Ànima gramatical. Antologia poètica 1960-1984
Traducció de Lilica Voicu-Brey i Xavier Montoliu Pauli
Lleonard Muntaner Editor, 2017



***


Necuvintele

El a întins spre mine o frunză ca o mână cu degete.
Eu am întins spre el o mână ca o frunză cu dinţi.
El a întins spre mine o ramură ca un braţ.
Eu am întins spre el braţul ca o ramură.
El şi-a înclinat spre mine trunchiul
ca un măr.
Eu am inclinat spre el umărul
ca un trunchi noduros.
Auzeam cum se-nţeteşte seva lui bătând
ca sângele.
Auzea cum se încetineşte sângele meu suind ca seva.
Eu am trecut prin el.
El a trecut prin mine.
Eu am rămas un pom singur.
El
un om singur.


Nichita Stănescu, 
Necuvintele, 1969

dimecres, 23 d’agost de 2017

Desconfii de la gent deshabitada

Pratdip, Baix Camp. Fotografia: Empar Sáez


Desconfii de la gent deshabitada.
Tem la gent deshabitada.
Em fa por la gent deshabitada
perquè em poden matar
i deixar-me viva.


Antonina Canyelles, Piercing, 2005 (Dins Putes i consentits. Antologia poètica, Lapislàtzuli Editorial, 2011)


GELERA

Pamiers. Fotografia: Empar Sáez

GELERA


Li extirparies
l'estampa de blauet que porta als llavis,
ofrena tova
d'aquell pinzell de fred
que bada.
Però no pots. Cap goma d'esborrar
sap la carícia fosca d'apagar
la neu més negra,
la flor de gel que cicatritza voluntat
de permanència.
El tacte fòssil de la fusta sota el gel
fragmenta l'Arbre en una llum
com de forat
que besaries.


Marc Romera, Neu negra
labreu edicions, 2016

divendres, 18 d’agost de 2017

LA POESIA

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez


LA POESIA
                                             A Matei Călinescu 


La poesia és l'ull que plora
És l'espatlla que plora
l'ull de l'espatlla que plora
És la mà que plora
l'ull de la mà que plora
És la planta del peu que plora
l'ull del taló que plora
Oh, vosaltres, amics,
la poesia no és llàgrima
és el plor mateix
el plor d'un ull no inventat
la llàgrima de l'ull
de qui ha de ser bell,
la llàgrima de qui ha de ser feliç.


Nichita Stănescu, Ànima gramatical. Antologia poètica 1960-1984
Traducció de Lilica Voicu-Brey i Xavier Montoliu Pauli
Lleonard Muntaner Editor, 2017


***

Poezia 

                                             Lui Matei Călinescu

Poezia este ochiul care plânge
Ea este umărul care plânge
ochiul umărului care plânge
Ea este mâna care plânge
ochiul mâinii care plânge
Ea este ţapa care plânge
ochiul călcâiului care plânge
O voi, prieteni,
poezia nu este lacrimă
ea este însuşi plânsul
plânsul unui ochi neinventat
lacrima ochiului
celui care trebuie să fie frumos,
lacrima celui care trebuie să fie fericit.


Nichita Stănescu,Necuvintele, 1969

dimecres, 16 d’agost de 2017

Dos I

Brioude. Fotografia: Empar Sáez


Dos I


Pos el meu jo davant el meu mi
i diuen que no es coneixen.

Trec el joc de cartes
i els convit a jugar.

Un és un jugador d'ofici,
l'altre, un mal perdedor.

Els deix amb el seu joc
perquè les pistoles m'espanten.



Antonina Canyelles, Nus baixant una escala
Lapislàtzuli Editorial, 2015