diumenge, 22 de juliol de 2018

La imaginadora o l'escena del poema

Sant Feliu de Guíxols. Fotografia: Empar Sáez


LA IMAGINADORA O L'ESCENA DEL POEMA (selecció)


TEMA

El món sencer és el tema del poema. No com a imitació, sinó com a préstec.


ARBRES

L'expressió d'un sòl que vol esdevenir lleuger, llavor de l'aire.


ESCRIURE

Un dessagnar-se. Una resina. La vida s'hi enganxa, apegalosa. El text com a fluència.


ECOS

Ombres decidides, l'atzur inconfusible. I el crit de deu mil ecos, multiplicant la meva veu entre els desconeguts que sóc.


SILENCI

El silenci és l'última utopia. Per això Déu calla.


MISTERI

Girafes del vent: sempre més altes. La lleugeresa dels àlbers, el pas silent, aquella presència intuïda que es desfà entre els canyissos. Ho ha dit Soulages: un misteri no és un secret. Aquest últim és desxifrable, té un origen. El primer és una altra cosa.


L'UNIVERS

Un aquari dins del mar.


AIRE

La poesia ens permet ofegar-nos en el nostre oxigen.


Lluís Calvo (Col·lisions, 2009) Dins: Llum a l'arsenal. Cent poemes (antologia 1987-2017). Lleonard Muntaner Editors, 2017.


dijous, 19 de juliol de 2018

Semblava la mort

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez



SEMBLAVA LA MORT

GANDIA 2010


Semblava un ocell mort i era una fulla seca.
Semblava un lladre i era l'ombra d'un arbre. 
Semblava un atac de cor i era una rampa.
Semblava un tumor maligne i era una piga.
Semblava la mort i era la mort.


Joan Pons, L'illa dels arbres vençuts
AdiA Edicions, 2016

dimecres, 18 de juliol de 2018

Via espessa

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

Via espessa

     I


De cigales i pedres, volen néixer paraules.
Però el poeta viu
Sol, i de dol, en un corredor de llunes, una casa d'aigües.
De mapamundis, de dreceres, volen néixer viatges.
Però el poeta habita
El camp d'hostals de la follia.

De carn de dones, volen néixer els homes.
I el poeta preexisteix, entre la llum i el sense-nom.


Hilda HilstDel desig
Traducció de Josep Domènech Ponsatí i Joana Castells Savall
Prometeu Edicions, 2017


**

Via espessa

     I


De cigarras e pedras, querem nascer palavras.
Mas o poeta mora
A sós num corredor de luas, uma casa de águas.
De mapas-múndi, de atalhos, querem nascer viagens.
Mas o poeta habita
O campo de estalagens da loucura.

Da carne de mulheres, querem nascer os homens.
E o poeta preexiste, entre a luz e o sem-nome.




Hilda HilstDo desejo


dimarts, 17 de juliol de 2018

Brunzit d'insectes

Reykjavik. Fotografia: Empar Sáez



Brunzit d'insectes. Brunzit de llum solar. Brunzit de sang a l'oïda interna. Brunzit de pensaments-fullaraca que passen a frec. Brunzit de flors que despleguen pètals olorosos acabats de planxar. Brunzit de les aspes del ventilador que penja del sostre com una ànima en pena encallada camí del cel. Brunzit de paraules futures, prematures, immadures. Brunzit de l'aigua que romanceja a les canonades i no vol rajar. I se suposava que era una tarda silenciosa.


Gemma Gorga, Indi visible
Tushita edicions, 2018

Espai viu

Pratdip. Fotografia: Empar Sáez
Espai viu


Senzillament, no hi ha prou
línies rectes. Aquest
és el problema.
Res no és pla
o paral·lel. Les bigues
fan equilibris de gairell sobre suports
empesos lluny de la verticalitat.
Els claus s'arrapen a juntures que es baden.
L'estructura sencera s'inclina perillosament
cap al miracle.

En aquest marc precari,
algú li ha fet un raconet
a un espai viu

i fins i tot ha gosat col·locar
aquests ous en una cistella metàl·lica,
fràgils corbes blanques
repenjades sobre vores fosques
d'un univers esbiaixat,
acollint la llum 
dins seu,
com si fossin
les parets lluents i primes de la fe.

Imtiaz Dharker (The Terrorist at my Table, 2007). 

Traducció del poema: Gemma GorgaDins:Indi visible, Tushita edicions, 2018.

**

Living Space


There are just not enough
straight lines. That
is the problem.
Nothing is flat
or parallel. Beams
balance crookedly on supports
thrust off the vertical.
Nails clutch at open seams.
The whole structure leans dangerously
towards the miraculous.


Into this rough frame,
someone has squeezed
a living space


and even dared to place
these eggs in a wire basket,
fragile curves of white
hung out over the dark edge
of a slanted universe,
gathering the light
into themselves,
as if they were

the bright, thin walls of faith.

Imtiaz Dharker (Poema original: https://www.bbc.com/education/guides/z9y76fr/revision/8)


dilluns, 16 de juliol de 2018

De vegades

Sant Feliu de Guíxols. Fotografia: Empar Sáez
De vegades


1. 

Alguna cosa va sorgir
de la foscor.
No era res que hagués vist abans.
No era animal
       ni flor,
potser era totes dues coses.

Alguna cosa va sorgir de l'aigua,
       un cap com de gat
però ple de fang i sense orelles.
No sé què és Déu.
No sé què és la mort.

Però penso que entre ells hi ha
        un acord fervorós i necessari.


3.

Després era en un camp de gira-sols.
Sentia la calor de ple estiu.
Pensava en la dolça i elèctrica
        somnolència de la creació,

quan va començar la tempesta.

A l'oest, els núvols s'amuntegaven.
Núvols de tempesta.
En una hora, el cel n'era ple.

En una hora el cel era ple 
       de dolcesa de pluja i rastres de llampecs.
Seguits de fondes campanades de trons.

Aigua del cel! Electricitat directa de les deus!
Folles les dues per crear alguna cosa!

Els llampecs eren més lluminosos que les flors.
Els trons tenien ben desperts els ossos dins el cos.


7.

La mort em sotja, ho sé,
        des d'aquesta cantonada o l'altra.
No em diverteix.
Tampoc no m'atemoreix.

Després de la pluja, vaig tornar al camp de gira-sols.
Sentia el fred i estava amatent.
Caminava a poc a poc i escoltava

les arrels esbojarrades, que creixien i reien, dins la terra molla.


Mary Oliver, Ocell roig
Traducció de Corina Oproae
Godall Edicions, 2018

*


Sometimes

1.

Something came up
out of the dark.
It wasn’t anything I had ever seen before.
It wasn’t an animal
          or a flower,
unless it was both.

Something came up out of the water,
        a head the size of a cat
but muddy and without ears.
I don’t know what God is.
I don’t know what death is.

But I believe they have between them
         some fervent and necessary arrangement.


3.

Later I was in a field full of sunflowers.
I was feeling the heat of midsummer.
I was thinking of the sweet, electric
         drowse of creation,

when it began to break.

In the west, clouds gathered.
Thunderheads.
In an hour the sky was filled with them.

In an hour the sky was filled
         with the sweetness of rain and the blast of lightning.
Followed by the deep bells of thunder.

Water from the heavens! Electricity from the source!
Both of them mad to create something!

The lighting brighter than any flower.
The thunder without a drowsy bone in its body.


7.

Death waits for me, I know it, around
       one corner or another.
This doesn’t amuse me.
Neither does it frighten me.

After the rain, I went back into the field of sunflowers.
It was cool, and I was anything but drowsy.
I walked slowly, and listened

to the crazy roots, in the drenched earth, laughing and growing.


Mary Oliver, Red Bird


Visita al cementiri

Salers. Auvèrnia. Fotografia: Empar Sáez
Visita al cementiri


Quan penso en la mort
veig una ciutat prou lluminosa,
i cada any hi ha més rostres
que em són familiars,

però cap d'ells
no nota la meva presència,
encara que ho desitgi,
i quan es reuneixen per parlar,

cosa que fan
en veu molt baixa,
és en una llengua desconeguda—
n'agafo el to,

però no entenc ni una sola paraula—
i quan obro els ulls,
hi ha el camp misteriós, els bells arbres.
Hi ha les pedres.

Mary Oliver, Ocell roig
Traducció de Corina Oproae
Godall Edicions, 2018


**


Visiting the Graveyard


When I think of death
it is a bright enough city,
and every year more faces there
are familiar

but not a single one
notices me,
though I long for it,
and when they talk together,

which they do
very quietly,
it’s in an unknowable language—
I can catch the tone

but understand not a single word—
and when I open my eyes
there’s the mysterious field, the beautiful trees.
There are the stones.


Mary Oliver, Red Bird



Poema en metamorfosi

Ràfels, Matarranya. Fotografia : Empar Sáez


            POEMA EN METAMORFOSI


Darrera els mots el paper es transforma 
en mar i les lletres en peixos


Joan Brossa, La memòria encesa. Mosaic antològic 
Editorial Barcanova, 1998


divendres, 13 de juliol de 2018

Terra lliure

Reyðarfjörður. Fotografia: Empar Sáez



                 TERRA LLIURE 


Unes gallines mig plomades i portant 

a les potes cintes amb frases subversives 

van sortir d'una caixa deixada al carrer. 

Qui sembri espines, que no vagi sense sabates. 



Joan Brossa, La memòria encesa. Mosaic antològic 
Editorial Barcanova, 1998