Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sud-àfrica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sud-àfrica. Mostrar tots els missatges

dimarts, 7 de gener del 2025

Alba del vespre I

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez

 

ALBA DEL VESPRE I


Vençut,
vençut per mi mateix,
pel lent verí que va enfosquint
l'alba del vespre
encesa de cristalls
que es van fonent en el mercuri de la nit.

Vençut per l'ona poderosa
que agafa un nou impuls
contra el meu cos ja exhaust
fins a atuir-me,
fins a extingir l'alè
d'on ressorgia el somni.

La llàgrima és un estany de llum i de dolor.



Carles Duarte i Montserrat, Alba del vespre
Edicions Tres i Quatre, 2013



diumenge, 3 de novembre del 2024

Com cau la nit

Graskop. Fotografia: Empar Sáez


Com cau la nit


Dirigim les puntes de les pestanyes

cap als raigs de sol

que es fonen rere els turons.



Un ocell es llança de dalt

i es deixa atrapar pel buit.

En cercles que es van obrint

vola vers el vespre que crema.



A plena llum

els vestits dansen pels terrats.

Amb els cors units,

ens podríem quedar mirant

per sempre

com cau la nit.



Jessica Zuan, La tempesta (2017) dins: Tremolors i escuma
Traducció de Dolors Udina i Antoni Clapés
Llibres del Segle, 2023

***


Il fer not


Ils pizs da nos tschagls

dirigins nus vers ils razs da sulagl

chi alguan davous las collinas.



Ün utschè as bütta da suringiò

ed as lascha clapper dal vöd.

In rinchs chi as evran

svoula el vers la saira chi arda.



Illa glüsch plaina

sotan ils vstieus süls tets.

Ils cours unieus,

pudessans ster

a guarder per adüna

il fer not.



Jessica Zuan,L'orizi (2017)




dilluns, 2 de maig del 2022

Babel, el despertar

Ciutat del Cap. Fotografia: Empar Sáez

BABEL, EL DESPERTAR


Hay mañanas como ésta
en que Babel despierta difícilmente
del lecho legendario de la especie
allí donde una vez fue
sólida raíz de un árbol cuaternario
rugosa piel de un volcán adormecido
lenta mutación de dinosaurio.

       La membrana arcaica del sueño
la envuelve, amniótica.
«No sé qué sueño he soñado, extranjero», me dice,
y en las arrugas de su frente
yo descubro ríos que se secaron
senderos que la arena cubrió.

       Como si hubiera dormido en otro siglo,
       en otra esfera,
       en el fondo enmarañado de un río.
       Como si —innominado planeta—
       estuviera rotando en el cosmos lejano
       después de la explosión inicial
       y por azar hubiera caído
       en este lecho,
       en esta almohada.

       De lo cual conserva sólo una memoria oscura,

sílabas espesas,
lianas que la abrazan.


Cristina Peri RossiBabel bárbara (1991), dins: Poesía reunida
Editorial Lumen, 2005

dimarts, 21 de desembre del 2021

Cançó de tardor

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez


CANÇÓ DE TARDOR


El plor sens fi
d'un violí
de tardor
em clava al cor
el seu acord
de llangor.

I tot cremant
i pàl·lid, quan
sona l'hora, 
vaig recordant
el bell antany
i el cor plora;

i em vaig desfent
amb el mal vent,
se m'emporta
d'aquí, d'allà,
semblant a la 
fulla morta.


Paul Verlaine, Poemes saturnians
Traducció d'Amat Baró
Edicions Poncianes, 2021


***


CHANSON D'AUTOMNE


Les sanglots longs
Des violons
De l’automne
Blessent mon coeur
D’une langueur
Monotone.

Tout suffocant
Et blême, quand
Sonne l’heure,
Je me souviens
Des jours anciens
Et je pleure

Et je m’en vais
Au vent mauvais
Qui m’emporte
Deçà, delà,
Pareil à la
Feuille morte.


Paul Verlaine, Poèmes saturniens

dissabte, 4 de desembre del 2021

Bajorrelieve

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez

BAJORRELIEVE


Este es un rostro desfigurado
que no se rendirá.
Podría ser un rostro ensangrentado
pero es piedra dura, gastada
por la intemperie. A su lado
¿qué figuras se agitan, pujan
para salir? La corona de espinas
tal vez sea un exceso de ornamentación.
Las rosas, sin embargo, crecen
bajo la piedra.
En la fiesta de lo que no se ve
la mirada cava sin cesar. 


José Antonio Jiménez Navarro, Salvando las distancias
Excma. Diputación Provincial de Soria, 2016


dissabte, 13 de novembre del 2021

Mano

Graskop. Fotografia: Empar Sáez

MANO

Es desde una luz,
un silencio, un aroma
lejano, dice Louis Singer, the poet,
cuando la almendra
vigila caminos por los que llegan recuerdos
(digámoslo así),
en pisadas lentas, sedosas,
húmedas en verdes tiempos pasados;
cuando parece dormida, la almendra, y el mundo
está fuera y nadie la advierte
en esa butaca el cuerpo sentado, su huella, sí está,
se abandona en algo que toma su forma,
que no es mano: es humo
con sombra de mano, con piel,
con las uñas pintadas de nieve, la mano
o anémona de mar.
Y desde ese punto, esa niebla, esa mano,
esa anémona,
desde donde llega el idioma perdido,
la lengua olvidada
y se deja agrupar sobre el blanco
que lo va a sostener para siempre. Y pregunto:
esa mujer sentada, ¿a dónde va? ¿Estará su palabra
al cuidado del mundo? No se sabe:
nadie ha pensado en ella.
Nadie le ha dicho nada.
Nadie la ha visto. Es posible
que no haya llegado todavía.


Julia Uceda, Escritos en la corteza de los árboles
Fundación José Manuel Lara, 2013

diumenge, 24 d’octubre del 2021

VII

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez

 VII


Què no sap el caminant?


Què ha de saber
(si ha de saber res)
el caminant?



El silenci és l'única parla
del caminant.
                   Per això 
camina.



Per això és.



Antoni Clapés, Riu brogent
AdiA Edicions, 2021


Ahora

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez



 AHORA


hace mucho tiempo

vigilaba

a cada momento

me podía asaltar la poesía

corría hasta el último aliento

tras una imagen que se había movido


ahora

permito que los versos

escapen de mí

se deterioren se olviden

se queden inmóviles


ni un solo movimiento

que lleve a la realización


marzo de 1989


Tadeusz Różewicz, Poesía abierta
Traducció de Fernando Presa González
La Poesía, señor hidalgo, 2003

dijous, 17 de setembre del 2020

No et despertis enmig del somni

Graskop. Fotografia: Empar Sáez

 
No et despertis enmig del somni
quan escrius.
Així seràs llançada infinitament
més lluny de la realitat,
                          de la consciència


i del mateix somni que escrius.


Així hauràs plenament
la mà que ordeix i perfà els somnis.


Empar Sáez, Quatre arbres
Viena Edicions, 2016


***


Non svegliarti nel mezzo del sogno
quando scrivi.
Così sarai rilasciata infinitamente
più lontano dalla realtà,
                           della coscienza
e dello stesso sogno che scrivi.

Così avrai pienamente
la mano che ordina e perfeziona i sogni.



Traducció a l'italià per gentilesa de Joan Josep Barceló


divendres, 12 de juny del 2020

Van brotando una a una del silencio

Ciutat del Cap. Fotografia: Empar Sáez



VAN brotando una a una
del silencio,
palabras que se escriben
sin razón,
igual que sin razón
se ha levantado el viento
y sigues respirando.
El viento se levanta,
y de repente cesa.
Respiras y, de pronto,
dejas de respirar.
Simplemente, tú dejas 
de oír esas palabras.
Los versos siempre ignoran,
como tú, como el viento,
cuándo van a cesar.


José Corredor-Matheos, Un pez que va por el jardín
Tusquets Editores, 2007



dissabte, 25 d’abril del 2020

Honorem la tija

Ciutat del Cap. Fotografia: Empar Sáez



Honorem la tija
maldestre de la flor
quatre pètals
emboscats en l'aire

honorem l'harmonia
supervivent de la por
els fruits del temps

però no
no pronunciïs
la paraula home
la paraula destral
la paraula tall

la paraula home
bull a besllum
des de l'úter de la son
fins al badoc dels captards

                          [turó de l'home]


Joan de la Vega, El tot solitari
LaBreu Edicions, 2019

dissabte, 12 d’octubre del 2019

Una història diferent

Ciutat del Cap. Fotografia: Empar Sáez



Una història diferent


El gran Pan no ha mort:
simplement ha emigrat 
a l'Índia.
Aquí, els déus vagaregen lliures,
disfressats de serps o de micos;
cada arbre és sacre
i és pecat
ser groller amb un llibre.
Ès pecat enretirar un llibre
amb el peu,
pecat estampar els llibres
bruscament sobre la taula,
pecat llarçar-ne un amb descurança
a través de l'habitació.
Cal que aprenguis a passar-ne les pàgines delicadament
sense destorbar Saràsvati,
sense ofendre l'arbre
d'on prové la fusta amb què es va fer el paper.



Quina llengua
no ha estat la llengua de l'opressor?
Quina llengua
pretenia en veritat assassinar algú?
I com és possible
que, després de la tortura,
després que l'ànima hagi estat segada
amb una llarga falç que cau vertiginosa
de la cara del conqueridor,
els nets encara no nascuts
arribin a estimar aquella llengua estranya?


Sujata BhattBrunizem (1986)(Traducció de Gemma Gorga. Dins: Indi visible. Tushita edicions, 2018)

***

A different history

Great Pan is not dead;
he simply emigrated
to India.
Here, the gods roam freely,
disguised as snakes or monkeys;
every tree is sacred
and it is a sin
to be rude to a book.
It is a sin to shove a book aside
with your foot,
a sin to slam books down
hard on a table,
a sin to toss one carelessly
across a room.
You must learn how to turn the pages gently
without disturbing Sarasvati,
without offending the tree
from whose wood the paper was made.




Which language
has not been the oppressor’s tongue?
Which language
truly meant to murder someone?
And how does it happen
that after the torture,
after the soul has been cropped
with the long scythe swooping out
of the conqueror’s face –
the unborn grandchildren
grow to love that strange language. 



Sujata BhattBrunizem (1986)


diumenge, 6 d’octubre del 2019

NATIONAL GEOGRAPHIC

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez



NATIONAL GEOGRAPHIC


Les superfícies vastes em criden.
Hi ha un horitzó de llum, el punt on es doblega
el llençol d'aquest paisatge. I cau.
Entre els éssers sens dubte monstruosos
també deu haver-hi poetes, amb estris de feina arrenglerats
en una cartutxera i amb bombetes incandescents,
les seves corones de sants o de santes.
Per a ells la vida és resistència,
caragolar cada poema per fer-ne una ventosa
i arrapar-se a la paret com un insecte.
Mireu-los: els seus terribles caps pensants llueixen
com unes ales autèntiques i negres.
Tot sembla indicar que ha arribat l'hora
de fer-los confessar o d'executar-los.


Eva Baltasar, Animals d'hivern
Edicions 62, 2016.


dimarts, 1 d’octubre del 2019

Quiero pensar que no eras la cría repudiada

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez


III


Quiero pensar que no eras la cría repudiada,
hija de gato errante y de gata cautiva
—la pareja precaria, victoriosa en la ley de un solo acoplamiento
y sumisa al decreto de algún Malthus tardío que impera en el
                                                    (desván—.
Puedo creer que no eras trofeo ni residuo
arrojado al azar desde lo alto de la roca,
ni yo la tejedora que detiene con redes milagrosas el vuelo o la                                                        (caída.
Algo más que piedad, que providencia y desatino
erigió nuestra carpa invulnerable entre las carcomidas 
                                                 (fundaciones.
Algo que comenzamos a saber entre un plato de leche
y huesos, sólo huesos de desapariciones, tan duros de roer.



Olga Orozco, Cantos a Berenice, 1977 (en: Eclipses y fulgores. Antología. Editorial Lumen, 1998)



dissabte, 21 de setembre del 2019

Solo la muerte

Johannesburg. Fotografia: Empar Sáez



SÓLO LA MUERTE

Hay cementerios solos,
tumbas llenas de huesos sin sonido,
el corazón pasando un túnel
oscuro, oscuro, oscuro,
como un naufragio hacia adentro nos morimos,
como ahogarnos en el corazón,
como irnos cayendo desde la piel al alma.

Hay cadáveres,
hay pies de pegajosa losa fría,
hay la muerte en los huesos,
como un sonido puro,
como un ladrido sin perro,
saliendo de ciertas campanas, de ciertas tumbas,
creciendo en la humedad como el llanto o la lluvia.

Yo veo, solo, a veces,
ataúdes a vela
zarpar con difuntos pálidos, con mujeres de trenzas muertas,
con panaderos blancos como ángeles,
con niñas pensativas casadas con notarios,
ataúdes subiendo el río vertical de los muertos,
el río morado,
hacia arriba, con las velas hinchadas por el sonido de la muerte,
hinchadas por el sonido silencioso de la muerte.

A lo sonoro llega la muerte
como un zapato sin pie, como un traje sin hombre,
llega a golpear con un anillo sin piedra y sin dedo,
llega a gritar sin boca, sin lengua, sin garganta.
Sin embargo sus pasos suenan
y su vestido suena, callado, como un árbol.

Yo no sé, yo conozco poco, yo apenas veo,
pero creo que su canto tiene color de violetas húmedas,
de violetas acostumbradas a la tierra
porque la cara de la muerte es verde,
y la mirada de la muerte es verde,
con la aguda humedad de una hoja de violeta
y su grave color de invierno exasperado.

Pero la muerte va también por el mundo vestida de escoba,
lame el suelo buscando difuntos;
la muerte está en la escoba,
es la lengua de la muerte buscando muertos,
es la aguja de la muerte buscando hilo.

La muerte está en los catres:
en los colchones lentos, en las frazadas negras
vive tendida, y de repente sopla:
sopla un sonido oscuro que hincha sábanas,
y hay camas navegando a un puerto
en donde está esperando, vestida de almirante.


Pablo Neruda, Residencia en la tierra
Editorial Bruguera, 1986



dimecres, 11 de setembre del 2019

Botella al mar

Pilgrim's Rest. Fotografia: Empar Sáez


BOTELLA AL MAR


Y tú quieres oír, tú quieres entender. Y yo
te digo: olvida lo que oyes, lees o escribes.
Lo que escribo no es para ti, ni para mí, ni
para los iniciados. Es para la niña que nadie 
saca a bailar, es para los hermanos que
afrontan la borrachera y a quienes desdeñan
los que se creen santos, profetas o poderosos.


Jorge Teillier & Juan Cristóbal, La Isla del Tesoro (Dins: Jorge Teillier. Nostalgia de la Tierra. Antología). Ediciones Cátedra, 2015.