diumenge, 11 d’octubre del 2015

Es muy posible que escriba para que me entiendan los muertos

Fornells. Fotografia: Empar Sáez



Es muy posible que escriba para que me entiendan los muertos
para que me entiendan los orangutanes cuando aprenden a leer
para que me entiendan las muertas que una vez fui y que seré
es muy posible que escriba para no tener que pensar que ya no estás
que nunca estuviste que no volverás a estar y que si estuvieses
escribiría para olvidar que estás que siempre estuviste y siempre estarás.



Neus Aguado, Tal vez el Tigre

Hi ha paraules que em parlen

Illa de Taquile. Fotografia: Empar Sáez

Hi ha paraules que em parlen i paraules
que em callen, n'hi ha que em criden, d'altres
em vénen sense cridar-les. Les coses
existeixen pel tacte del seu nom:
orient, vertigen, misteri.
I dic allò que faig:
escric, ensopego.
La quietud és murmuri:
sil·logisme, solstici, silenci.
Exploro la paraula:
pell, sexe, cor.
I callo.
Sento les paraules que em parlen soles:
batec, exili, res.
Escolto i repeteixo segons les circumstàncies:
ràbia, pedra, foc.
O la simetria imperfecta dels secrets:
llamp, navalla, mort.



Clara Mir Maristany, La paraula des-habitada

dijous, 8 d’octubre del 2015

Infància

Cusco. Fotografia: Empar Sáez


Infància


Tota una allau de podridura i ossos
secs, ombres i rialles lívides.

Ressona una campana per les pedres,
enderrocs i bigues corcades.

S'ha mort l'infant.

Negres migracions a l'horitzó blavós,
llagostes i pregadéus a les cambres;
que horrorosa la nina blanca!

Que trista i terrible la vella infància,
els morts per l'aigua, els blancs taüts.



Eudald Puig, Parc de gessamins