D'ENÇÀ

 

Praga. Fotografia: Clàudia Patrícia López

D'ENÇÀ

 

D'ençà que tinc la boca quasi muda

estimo vides que quasi no parlen.

Un arbre; a penes —s'atura on m'aturo,

reprèn la ruta tot content, amb mi—
el dòcil animal que em ve al darrere.

Al jou que un hom li imposa se sotmet.

Em mira, implorador, a tot estirar.

Eternes veritats, callant, ensenya.

Umberto Saba, Paraules i últimes coses

Traducció de Miquel Desclot

Editorial Empúries, 1985

***

                    DA QUANDO

Da quando la mia bocca è quasi muta
amo le vite che quasi non parlano.
Un albero; ed appena – sosta dove
io sosto, la mia via riprende lieto –
il docile animale che mi segue.

Al giogo che gli è imposto si rassegna.
Una supplice occhiata, al piú, mi manda.
Eterne verità, tacendo, insegna.


Umberto Saba, Ultime cose (1944)

 

Graula negra en temps plujós

Brno, Moràvia. Fotografia: Empar Sáez

Graula negra en temps plujós

En aquella branca ferma d'allà dalt

encorbada, una graula negra i molla

ordena i reordena les plomes sota la pluja.

No espero cap miracle

ni cap accident

que faci que els ulls

se m'enceguin, ni busco ja

cap designi en aquest temps inestable,

sinó deixar que les plomes tacades caiguin com cauen,

sense cerimònia ni portent.

Tot i que, ho admeto, desitjo,

ocasionalment, alguna rèplica

del cel mut, francament no puc queixar-me:

una certa llum menor pot encara

sorgir, incandescent,

de la taula de la cuina o la cadira

com si un foc celestial s'apoderés,

de tant en tant, dels objectes més obtusos,

i hi consagrés així un interval

altrament inconseqüent,

conferint-li resplendor, honor,

amor, fins i tot. En tot cas, ara camino

amb compte (perquè podria passar,

fins i tot en aquest paisatge trist i ruïnós); escèptica,

però prudent; ignorant

si de sobte algun àngel podria deixar anar un esclat

a prop meu. Només sé que una graula

ordenant les seves plomes negres pot brillar prou

per omplir-me els sentits, obligant-me

a alçar parpelles i concedir-me

un breu respir de la por

de la indiferència completa. Amb sort,

si segueixo, tossuda, per aquesta estació

de fatiga, podré

dotar-me de

contingut. Els miracles s'esdevenen,

si és que se'n pot dir així, d'aquests trucs espasmòdics de joia radiant?

L'espera s'inicia de nou,

l'espera llarga de l'àngel,

per aquest rar i atzarós descens. 

Sylvia Plath, El colós

Traducció de Núria Busquet Molist

Jardins de Samarcanda (Cafè Central & Eumo Editorial, 2019)

***

Black Rook In Rainy Weather

On the stiff twig up there

Hunches a wet black rook

Arranging and rearranging its feathers in the rain.

I do not expect a miracle

Or an accident

To set the sight on fire

In my eye, nor seek

Any more in the desultory weather some design,

But let spotted leaves fall as they fall,

Without ceremony, or portent.

Although, I admit, I desire,

Occasionally, some backtalk

From the mute sky, I can’t honestly complain:

A certain minor light may still

Lean incandescent

Out of kitchen table or chair

As if a celestial burning took

Possession of the most obtuse objects now and then —

Thus hallowing an interval

Otherwise inconsequent

By bestowing largesse, honour,

One might say love. At any rate, I now walk

Wary (for it could happen

Even in this dull, ruinous landscape); sceptical,

Yet politic; ignorant

Of whatever angel may choose to flare

Suddenly at my elbow. I only know that a rook

Ordering its black feathers can so shine

As to seize my senses, haul

My eyelids up, and grant

A brief respite from fear

Of total neutrality. With luck,

Trekking stubborn through this season

Of fatigue, I shall

Patch together a content

Of sorts. Miracles occur,

If you care to call those spasmodic

Tricks of radiance miracles. The wait's begun again,

The long wait for the angel,

For that rare, random descent.

Sylvia Phath, The Colossus

Roca

Brno, Txèquia. Fotografia: Empar Sáez

Alçaràs els braços,

lligats de mans.

Sobre una roca et lliures

al gir navegar

pel cosmos

en el tomb profund de l’obscur.

Espireja l'alba.

S’hi apropa una mà

blanca com un astre.

Empar 

Poema presentat fora de concurs al 196 Repte Poètic Visual de Relats en Català (al fòrum). En aquest enllaç podreu veure tots els poemes presentats en aquesta nova edició.     

  Enllaç al veredicte del Repte Poètic Visual 196

La cançó de Maria

Barri jueu, Trebic, República Txeca. Fotografia: Empar Sáez

La cançó de Maria

El xai del diumenge cruix en el seu greix.

El greix

sacrifica la seva opacitat...

Una finestra, or sagrat.

El foc la fa preciosa,

el mateix foc

fon els heretges de sèu

foragitant els jueus.

Els seus pal·lis gruixuts suren

damunt la cicatriu de Polònia, Alemanya

cremada.

No moren pas.

Aus grises m’obsessionen el cor,

cendra de boca, cendra d’ull.

S’assenten. En l’alt

precipici

que buidà un home dins l’espai

els forns lluïren com cels, incandescents.

És un cor,

aquests holocaust on camino,

oh infant d’or, el món vol matar i menjar.

Sylvia Plath, Arbres d’hivern (Traducció: Montserrat Abelló)

Edicions del Mall, 1985

***

Mary’s song

The Sunday lamb cracks in its fat.

The fat

Sacrifices its opacity. . . .

A window, holy gold.

The fire makes it precious,

The same fire

Melting the tallow heretics,

Ousting the Jews.

Their thick palls float

Over the cicatrix of Poland, burnt-out

Germany.

They do not die.

Grey birds obsess my heart,

Mouth-ash, ash of eye.

They settle. On the high

Precipice

That emptied one man into space

The ovens glowed like heavens, incandescent.

It is a heart,

This holocaust I walk in,

O golden child the world will kill and eat.

Sylvia Plath, Winter Trees

En molts llocs d’aquest món

Brno, Txèquia. Fotografia: Empar Sáez

En molts llocs d’aquest món

En molts llocs d’aquest món hi ha espais de blat madur

sota cels on els cants tenen un vol segur…

En molts llocs d’aquest món la llum du mocador

al cap com una noia perduda en la foscor…

En molts llocs d’aquest món hi ha torres d’anys i pluja

amb campanes que escolten el cant dels grills que puja…

En molts llocs d’aquest món la mar riu amb ses ones

i l’amor fa brunzir les seves roges fones...

En molts llocs d’aquest món l’ombra balla amb l’aroma

i la joia és un nen que fuig amb una poma…

En molts llocs d’aquest món l’hora trena sa dansa

entre bressols i tombes, tempestat i bonança…

En molts llocs d’aquest món, espais, llum i campanes,

hores, amor i tombes… Cor feixuc: què demanes?

Camps d’Agde, 1939

Agustí Bartra,  L'arbre de foc, dins: Antologia poètica

Edicions Proa, 1985.

Reixes

Brno, Txèquia. Fotografia: Ferran d'Armengol

 

 

Amb quines reixes

tensa d'amor       la vida

Infern       m'envoltes

 

Felícia Fuster, Postals no escrites, 2001, dins: Felícia Fuster. Obra Poètica. Edicions Proa, 2010.

 

 

Geometria

Telc, Txèquia. Fotografia: Empar Sáez

¿Que no ets la nostra geometria,

finestra, molt senzilla forma

que sense esforç circumscrius

la nostra vida enorme?

Aquella que estimem mai no és més bella

que quan la veiem aparèixer

emmarcada per tu; és, oh finestra,

que tu la tornes quasi eterna.

Tots els atzars són abolits. L’ésser

es manté enmig de l’amor,

amb aquest poc espai a l’entorn

del qual som amos.

***

N'es-tu pas notre géométrie,

fenêtre, très simple forme

qui sans effort circonscris

notre vie énorme ?

Celle qu'on aime n'est jamais plus belle

que lorsqu'on la voit apparaître

encadrée de toi; c'est, ô fenêtre,

que tu la rends presque éternelle.

Tous les hasards sont abolis. L'être

se tient au milieu de l'amour,

avec ce peu d'espace autour

dont on est maître

Rainer Maria Rilke. Poemes francesos

Traducció: Mariàngela Vilallonga

Moràvia

Brno, Moràvia

La llum es tornà pedra,

el tacte, fredor balba.

Fotografia i versos: Empar Sáez