La poesia és

 

Galatina. Fotografia: Empar Sáez

La poesia és, doncs, aquest cant que no es percep, aquest espai on no podem romandre; aquesta clau que sempre cal tornar a perdre. Si deixa de ser intangible, si deixa de ser incerta, si deixa de ser en un altre lloc (caldria dir: si deixa de no ser?), es malmena i deixa d'existir. Aquest pensament em sosté en les dificultats.

*

Avui, ningú no gosa parlar d'inspiració o de musa per por de ser ridiculitzat. No em desplau. No em desplau, tanmateix, comparar amb una dona invisible i més sàvia que jo aquesta realitat, aquesta força, aquest alè que quan m'hi apropo o quan ens retrobem, dirigeix la tria dels meus mots, en mesura la dicció, en disposa les correspondències. Què puc fer-hi, si aquesta m'és l'experiència més clara, més profunda? Només respiro quan m'oblido de mi. És la trista preocupació de la meva pell el que em priva de ser un veritable poeta.

Philippe Jaccottet, El passeig sota els arbres

Traducció d'Antoni Clapés

Días Contados, 2015

Glòria

 

Gant. Fotografia: Empar Sáez

                          GLÒRIA

Veig la terra

i el repòs dels morts esdevé pols en les meves mans.

Camina suaument sota els arbres, la meva estimada,

i diu la llum, somrient i en veu baixa,

després s'aboca,

                com la claredat d'una deu closa…

Enllà, mai més no seran tan límpides

ni la llum, que estimem per les seves ferides d'ombra,

ni tu, aviat llunyana, i embellida quan te'n vas

pels camins perduts de les valls fosques…

No hi haurà més nits.

Demà tornaré a veure aquest desori de morts,

aquests ulls sagnants oberts damunt bressols de blat

on tu no tornaràs mai més…

                          Un sol vespre, encara!

Si fos tu, potser creuria que reposen,

comprendria que un dia sense nit pogués ser bell…

Ara,

    en aquest darrer alè de llum,

ràpid: que les teves mans encenguin un foc dolç,

que es desclogui (no hi haurà més nits per a nosaltres) la rosa!

Que tard s'ha fet! Ara, i arreu!

Ja no tindrem més temps…

Ben aviat, darrere les peònies, la negra!

i tu davalles vers l'ombra, adéu…

                                 i jo davallo

cantant la glòria de la terra per no veure res més.

Philippe Jaccottet, Rèquiem

Traducció d'Antoni Clapés

Cafè Central & Eumo  Editorial, 2014 

***

GLORIA

Je vois la terre

et le repos des morts est poussière à mes mains. 

Celle que j'aime va doucement sous des arbres, 

elle dit la lumière souriante à mi-voix, 

puis se penche,

               clarté d'une source bouclée… 

Ailleurs elles ne seront plus jamais si limpides,

ni la lumière, aimée pour ses blessures d'ombre,

ni toi, bientôt lointaine, et plus belle d'aller

vers les cheminements perdus des vallées sombres... 

Il n'y aura plus de nuits. 

Demain je reverrai ce désordre de morts, 

ces yeux saignants ouverts dans des berceaux de blés

où tu ne seras plus... 

                      Mais un seul soir encore ! 

Peut-être que de toi je croirais qu'ils reposent,

je comprendrais qu'un jour sans nuit puisse être beau... 

Maintenant, 

           dans ce dernier souffle de lumière, 

en hâte : que tes mains allument un feu doux, 

que s'ouvre la rose  (il n'y aura plus de nuits pour nous) la rose ! 

Comme il est tard ! maintenant, et partout ! 

Nous n'aurons plus le temps... 

Elle, bientôt, derrière les pivoines, la noire ! 

et tu descends vers l'ombre, adieu... 

                                     et je descends,

chantant la gloire de la terre pour ne plus voir.

Philippe Jaccottet, Requiem (1946)

Des d'ara

 

Telouet. Fotografia: Empar Sáez

DES D'ARA. Tot seria

passat. El lluminós

despreniment. La línia.

Que vigila. L'escena.

Tan tènue. La nit.

Multiplicant-me. Quieta.

Per dissoldre'm. En l'ordre.

Invisible. D'entendre.

Montserrat Rodés, Alarma

Edicions 62, 2008

V

Gant. Fotografia: Empar Sáez

V

No hi havia cap paisatge. Era l'hora de travessar la llarga espera. Tot era buit de tu. L'olor de flors penetrava l'espès de la boira calenta. No hi hauria mai més aire. De tu, tot era buit. La terra, lentament, s'esquerdava. La teva llum l'engolí el foc i l'aigua. L'adéu es feia dur. Érem ja al límit, a la frontera. El buit s'omplí de tu. La meva mà es tornà paisatge.

Montserrat Rodés, El temps fumeja

L'Aixernador Edicions, 1993