dilluns, 31 de desembre del 2012

Per damunt d’un turó, un núvol

La Pobla de Benifassà. Fotografia: Empar Sáez

Per damunt d’un turó, un núvol 
enrogit s’arrapa a aquella hora 
en què reposa l’ànima 
–i es dissipa. 
Com en mi mateixa, entro 
en el cor esquerdat del crepuscle. 

Entre les meves mans, de terra i d’aigua 
el seu rostre sacseja camins de foc 
–mons fràgils que els seus llavis 
amb prou feines acaricien. 

Lentament les seves parpelles 
roseguen el meu rostre 
–potser la meva ànima 
dins la seva boca està de nou 
fent-se 
i desfent-se. 

Meravellada, miro 
pel pany del món 
obro els ulls, obro la mà 
com si hagués estat convidada 
a collir la rosa del meu propi jardí.


En realitat és només veient-me en l’altre 
que puc veure’m, és només en el mirall 
d’una altra vida semblant a la meva que 
adquireixo la certesa de la meva realitat. 

Maria Zambrano 

Hélène Dorion, Atrapar: els llocs 
Traducció de Carles Duarte i Lluna Llecha. 
Pagès Editors, 2011



dijous, 27 de desembre del 2012

Apuntalar la construcción de la mirada

Viella. Fotografia: Empar Sáez

 
Apuntalar la construcción de la mirada 
con vigas de ceguera, 
para que no se venga abajo 
como una figura histérica en el viento 
cuando lo visible se convierta naturalmente en invisible. 

Ya que sólo si ponemos otras manos detrás de las manos, 
otros pies debajo de los pies, 
otra sombra a la vuelta de la sombra, 
podremos encontrar el tacto del revés, 
el camino del revés, 
la forma del revés 
al que estamos irremediablemente destinados. 

Porque lo invisible no es la negación de lo visible, 
sino tan sólo su inversión y su meta. 
La sombra de una flor también perfuma. 
Un recuerdo abre y cierra los párpados. 
El amor es la contraseña del tiempo. 

El revés es la zona 
donde se encuentra todo lo perdido. 

Roberto Juarroz, Sexta poesía vertical. 

dijous, 20 de desembre del 2012

Verd i blanc

Rodi Garganico. Fotografia. Empar Sáez


Cenyeix la finestra oberta al somni, 
alça’t damunt ales èbries de flors. 
En quina aroma verda i blanca habites
En quin vol d’ales malmeses 
s’estén el teu vertigen i l'horitzó? 
Hi som tots en l’estimball.
Vial avall corren àngels nocturns. 
Oh, dolços ocells desnonats de llum!

Empar

dimecres, 12 de desembre del 2012

La sonata del clar de lluna

Vallfogona de Riucorb. Fotografia: Empar Sáez


La sonata del clar de lluna (fragment)


Fonda, fonda, la caiguda, 
fonda, fonda, l’ascensió, 
l’estàtua aèria inflexible entre les ales esteses, 
fondo, fondo, el benifet implacable del silenci, 
trèmules lluminàries de l’altra riba, com si es balancegessin 
amb les mateixes ones, 
l’alè del mar. Agradable, lleu, 
aquest vertigen. Vés alerta, cauràs. No em miris, 
el meu lloc és el balanceig, l’esplèndid vertigen. 


Iannis Ritsos, La sonata del clar de lluna. 
Traducció: Joan Casas 

diumenge, 9 de desembre del 2012

La sonata del clar de lluna

Sorrento. Fotografia: Empar Sáez

La sonata del clar de lluna (fragment)

 
Deixa’m venir amb tu. 

Seurem una estona al pedrís, a dalt del puig, 
i com que ens bufarà a la cara el vent primaveral 
potser ens podrem imaginar que volem, 
perquè sovint, i avui mateix encara, m’he sentit el frec 
de les faldilles 
com l’esbatec de dues ales poderoses; 
i si no et mous de dins d’aquest soroll del vol, 
sents que el coll se t’endureix, i els costats, i les carns, 
i així, tensada per la musculatura de l’aire blavís, 
i amb els nervis vigorosos de l’alçada, 
no té importància si te’n vas o si tornes, 
ni tampoc en té que els cabells em blanquegin 
(no és això el que em sap greu; el que me’n sap 
és que el cor no em blanquegi també). 
Deixa’m venir amb tu. 

Iannis Ritsos, La sonata del clar de lluna.
Traducció: Joan Casas 

dimecres, 5 de desembre del 2012

Ho sé

Vico del Gargano. Fotografia: Empar Sáez


Ho sé 

Un dia moriré 
farà fred dins la meva camisa 
tindré els peus mullats de sobte
i estranys animals m’envairan per les orelles 

hauré fallat a una cita 
hauré matat sense voler 
com em passa cada cop més sovint 

per fugir viatjaré d’incògnit 
dins el ventre d’una ciutat subterrània 
serà al vespre cap a les nou 
una guerra blanca tot just haurà acabat 
una pau terrible tombarà la llum 
unes dones s’apressaran al meu voltant 
cantant: l’home torna en nosaltres 
tres infants arrossegaran la lluna en un carretó 
per les voreres de la ciutat subterrània 
un ocell agonitzarà 
en la boca de ventilació 
farà fred dins la meva camisa 

Pierre Morency, Poetes quebequesos
Traducció: Anna Montero

***

Je le sais 

Un jour je mourrai 
il fera froid dans ma chemise 
j’aurai les pied mouillés soudain 
et d’étranges animaux m’envahiront per les oreilles 

j’aurai manqué un rendez-vous 
j’aurai tué sans faire exprès 
comme il m’arrive de plus en plus souvent

pour fuir je voyagerai incognito 
dans le ventre d’une ville souterraine 
ce sera le soir vers neuf heures 
une guerre blanche viendra tout juste de finir 
une paix terrible couchera la lumière 
des femmes se presseront autour de moi 
en chantant : l’home revient en nous 
trois enfants traîneront la lune sur une brouette 
par les trottoirs de la ville souterraine 
un oiseau sera en train de périr 
dans une bouche d’aération 
il fera froid dans ma chemise 

Pierre Morency 

diumenge, 2 de desembre del 2012

La promesa de gebre

Fredes. Fotografia: Empar Sáez

La promesa de gebre 

Tanta malenconia 
em força a retenir 
els darrers mots del vespre 
per dir el que esdevé 
un incansable adéu 
en el fred sense retorn 
quan gener només sorprèn 
els alts vents d’hivern 
els llindars de l’intolerable 
abandonats als secrets 
de les ones de fred 
en què el cruixit del dia 
no té cap valor 
en què les armes són blanques 
les remors de les glaceres 
on ploro desconcertat 
una història morta i viva 
de la qual ho sé 
els anys han esmicolat l’ànima 
que el vent desvetlla 
en aquest hivern que em parla 
d’un calfred esdevingut 
el meu cor la meva germana 
en l’únic instant 
en què la ràfega em porta 
el desordre blanc de les nits 
al llarg de les voreres buides 
on l’edat s’interromp 
en les ribes de glaç 
són anys de menys 
on visc on vaig?
repeteix l’horitzó 

Claude Beausoleil, Poetes quebequesos 
Traducció: Anna Montero 

***

La promesse de givre 

Tant de mélancolie 
me force à retenir 
les derniers mots du soir 
pour dire ce qui devient 
un inlassable adieu 
dans le froid sans retour 
quand janvier ne surprend 
que les hauts vents d’hiver 
les seuils de l’intolérable 
abandonnés aux secrets 
de ces vagues de froid 
où le crissement du jour 
n’a acucune valeur 
où les armes sont blanches 
les rumeurs des glaciers 
ou je pleure interdit 
une histoire morte et vive 
dont les années je sais 
ont déchiqueté l’âme 
que le vent réveille 
dans cet hiver qui me parle 
d’un frisson devenu 
mon cœur ma sœur 
dans le seul des instants 
où la rafale m’apporte 
le désordre blanc des nuits 
le long des trottoirs vides 
où l’âge s’interrompt 
aux rivages de glace 
ce sont des années en moins 
où vis-je ou vais-je 
répète l’horizon 

Claude Beausoleil, La ville aux yeux d’hiver