la veritat i la mentida

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

la veritat i la mentida,
les dues parts iguals d’un tot que se m’amaga.

fa sol i plou,
les veritats pentinen les mentides
quan neixen les paraules
i miro com s’escorren els silencis
per les esquerdes de la veu,
i vaig de nord a sud, d'oest a est
sense saber com dir-les.

qui vol paraules en un món de sords?


Francesc Garriga Barata, Ragtime
LaBreu Edicions, 2011

silenciar el desig, alliberar-te'n

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

silenciar el desig, alliberar-te'n

voldries. no t'enganyis,

vesteix els ossos que t'aguanten dret.

fa temps que ho saps.

les hores que voldries

no haver o haver estimat,

s'hi tornen

com hostes oblidats a la gran festa

dels llavis i les mans:

t'acusaran

i no sabràs com dir-los

que tot va ser comèdia,

disfressa,

quixots del gran guinyol

del viure.

també el dolor.

Francesc Garriga Barata, Swing (LaBreu Edicions, 2015)

això és tot el que tinc

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

això és tot el que tinc,

res més:

l'atzar que dorm al meu costat

mirall i sostre,

més quatre lletres que s'emporta el temps

per la finestra oberta al sol.

això i el meu barret de mendicant

per esperar l'almoina dels capvespres,

quan a la rambla el vent remou les fulles

dels vells desigs

i escombra al mar les esperances brutes.

Francesc Garriga Barata, Setembre (Editorial Columna, 1992)

tot és i no

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez

tot és i no

serà

si jo no hi sóc.

camins i no 

camí

per no anar enlloc.

sempre és enlloc a tot arreu.

la pell s'esquerda,

tremolen els turmells.

les mans, on són les mans?

tot és i no.

quan el que ve no ve

s'escurça el temps

de pluges

en terres mal llaurades.

cançons de pa sense llevat ni sal.

tot el dibuix ha pres la forma exacta

del blanc de plana de llibreta.

només ens manca l'última sorpresa.

tot és i no.

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc (Editorial Proa, 2003)

sóc l'àvia, i espero el llop

Cardona. Fotografia: Empar Sáez

"sóc l'àvia, i espero el llop 

potser també la meva néta 

si no s'encanta pel camí" 

són durs els contes 

roseguen el dolor quan cuinen innocència 

són fets per espantar, no per somriure. 

m'agraden 

resolen vespres escapçats 

al bosc espès dels dies massa llargs. 

i vull que m'acompanyin fins a l'última lletra 

per veure-li les dents i les orelles 

al llop eternament insatisfet. 

i saber que he fet bé d'entretenir-me, 

badoc de flors i ocells. 

no cal tenir cap pressa, 

som víctima i botxí en el bosc dels contes 

Francesc Garriga Barata, Tornar és lluny (Editorial Proa, 2012)

com un adéu

Estocolm. Fotografia: Empar Sáez

com un adéu 

ho diu la bíblia. 

-si el poble no us escolta, marxeu. 

i en arribar al portal 

lleveu-vos les sandàlies, i espolseu-les. 

no guardareu ni un bri de pols 

del lloc que us ha ignorat!

-i qui voleu que escolti 

si fa mil anys que ens repetim? 

qui guarda encara les sandàlies 

de caminar per l'aiguamoll dels versos? 

joglars de mercadal, 

arrosseguem el carretó dels mots 

de poble en poble, de mercat a fira, 

de silenci en silenci, 

potser de cap a l'estimball dels ximples. 

per què ens haurien d'escoltar?

Francesc Garriga Barata, Tornar és lluny (Editorial Proa, 2012)