Oh nit on els estels menteixen

Puy-en-Velay. Fotografia: Empar Sáez

Oh nit on els estels menteixen llum, oh nit, única cosa de la mida de l'univers, torna'm, cos i ànima, part del teu cos, que em perdi essent simple tenebra i em torni nit també, sense somnis que siguin estels en mi, ni sol esperat que il·lumini des del futur.

Fernando Pessoa, Llibre del desassossec

Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols
Quaderns Crema, 2002

Estanc

Ciutadella. Fotografia: Empar Sáez

Estanc (fragment)

No sóc res. 
Mai no seré res. 
No puc voler ser res. 
A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món. 

Finestres de la meva cambra, 
de la meva cambra d'un d’entre els milions del món que ningú no sap qui és 
(i si sabessin qui és, ¿què sabrien?), 
doneu al misteri d'un carrer amb gent que hi passa constantment, 
a un carrer inaccessible per a tots els pensaments, 
real, impossiblement real, cert, inconegudament cert, 
amb el misteri de les coses a sota de les pedres i dels éssers, 
amb la mort posant humitat a les parets i cabells blancs als homes, 
amb el Destí menant el carro de tot per la carretera de res. 

Avui estic vençut, com si sabés la veritat, 
avui estic lúcid, com si fos a punt de morir
i no tingués més germanor amb les coses 
sinó un comiat, aquesta casa i aquesta banda de carrer havent esdevingut 
la filera de vagons d'un tren, amb el xiulet de la sortida 
des de dins del meu cap
i el sacseig dels meus nervis i el cruixir dels meus ossos en la marxa. 

Avui estic perplex com aquell que ha pensat i trobat i oblidat. 
Avui estic dividit entre la lleialtat que dec
a l'Estanc de l'altra banda del carrer, cosa real per fora, 
i la sensació que tot és somni, cosa real per dins. 

He fracassat en tot. 
Com que no tenia cap propòsit, tot fou tal volta no res. 
De la formació que em van donar, 
vaig davallar-ne per la finestra de l’eixida de casa. 
Vaig anar a pagès amb grans propòsits,
però sols vaig trobar-hi herbes i arbres, 
i la gent, quan n’hi havia, era sempre igual a l’altra. 
Deixo la finestra, m'assec en una cadira. En què pensaré? 

(…) 

Fernando Pessoa, Poemes d’Álvaro de Campos
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja


***


TABACARIA


Não sou nada.
Nunca serei nada.
Não posso querer ser nada.
À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.

Janelas do meu quarto,
Do meu quarto de um dos milhões do mundo que ninguém sabe quem é
(E se soubessem quem é, o que saberiam?),
Dais para o mistério de uma rua cruzada constantemente por gente,
Para uma rua inacessível a todos os pensamentos,
Real, impossivelmente real, certa, desconhecidamente certa,
Com o mistério das coisas por baixo das pedras e dos seres,
Com a morte a pôr humidade nas paredes e cabelos brancos nos homens,
Com o Destino a conduzir a carroça de tudo pela estrada de nada.

Estou hoje vencido, como se soubesse a verdade.
Estou hoje lúcido, como se estivesse para morrer,
E não tivesse mais irmandade com as coisas
Senão uma despedida, tornando-se esta casa e este lado da rua
A fileira de carruagens de um comboio, e uma partida apitada
De dentro da minha cabeça,
E uma sacudidela dos meus nervos e um ranger de ossos na ida.

Estou hoje perplexo como quem pensou e achou e esqueceu.
Estou hoje dividido entre a lealdade que devo
À Tabacaria do outro lado da rua, como coisa real por fora,
E à sensação de que tudo é sonho, como coisa real por dentro.

Falhei em tudo.
Como não fiz propósito nenhum, talvez tudo fosse nada.
A aprendizagem que me deram,
Desci dela pela janela das traseiras da casa.
Fui até ao campo com grandes propósitos.
Mas lá encontrei só ervas e árvores,
E quando havia gente era igual à outra.
Saio da janela, sento-me numa cadeira. Em que hei de pensar?

(...)

Álvaro de Campos

No la que dónes, la flor que ets jo vull

Pontevedra. Fotografia: Gustavo Marshall

XII


No la que dónes, la flor que ets jo vull.
¿Per què negar-me allò que no et demano?
   Temps hi haurà de negar
   després que hagis donat.
Flor, sigues-me flor! Si et collís, avar,
la mà de la infausta esfinx, tu, perenne
   ombra, erraràs absurda,
   rere el que no donares.


Fernando Pessoa, Odes de Ricardo Reis
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja

***

 

A flor que és, não a que dás, eu quero.
Porque me negas o que te não peço?
   Tempo há para negares
   Depois de teres dado.
Flor, sê-me flor! Se te colher avaro
A mão da infausta 'sfinge, tu perene
   Sombra errarás absurda,
   Buscando o que não deste.

 

 

Fernando Pessoa, Odes de Ricardo Reis