dilluns, 31 de desembre del 2012

Per damunt d’un turó, un núvol

La Pobla de Benifassà. Fotografia: Empar Sáez

Per damunt d’un turó, un núvol 
enrogit s’arrapa a aquella hora 
en què reposa l’ànima 
–i es dissipa. 
Com en mi mateixa, entro 
en el cor esquerdat del crepuscle. 

Entre les meves mans, de terra i d’aigua 
el seu rostre sacseja camins de foc 
–mons fràgils que els seus llavis 
amb prou feines acaricien. 

Lentament les seves parpelles 
roseguen el meu rostre 
–potser la meva ànima 
dins la seva boca està de nou 
fent-se 
i desfent-se. 

Meravellada, miro 
pel pany del món 
obro els ulls, obro la mà 
com si hagués estat convidada 
a collir la rosa del meu propi jardí.


En realitat és només veient-me en l’altre 
que puc veure’m, és només en el mirall 
d’una altra vida semblant a la meva que 
adquireixo la certesa de la meva realitat. 

Maria Zambrano 

Hélène Dorion, Atrapar: els llocs 
Traducció de Carles Duarte i Lluna Llecha. 
Pagès Editors, 2011



dijous, 27 de desembre del 2012

Apuntalar la construcción de la mirada

Viella. Fotografia: Empar Sáez

 
Apuntalar la construcción de la mirada 
con vigas de ceguera, 
para que no se venga abajo 
como una figura histérica en el viento 
cuando lo visible se convierta naturalmente en invisible. 

Ya que sólo si ponemos otras manos detrás de las manos, 
otros pies debajo de los pies, 
otra sombra a la vuelta de la sombra, 
podremos encontrar el tacto del revés, 
el camino del revés, 
la forma del revés 
al que estamos irremediablemente destinados. 

Porque lo invisible no es la negación de lo visible, 
sino tan sólo su inversión y su meta. 
La sombra de una flor también perfuma. 
Un recuerdo abre y cierra los párpados. 
El amor es la contraseña del tiempo. 

El revés es la zona 
donde se encuentra todo lo perdido. 

Roberto Juarroz, Sexta poesía vertical. 

dijous, 20 de desembre del 2012

Verd i blanc

Rodi Garganico. Fotografia. Empar Sáez


Cenyeix la finestra oberta al somni, 
alça’t damunt ales èbries de flors. 
En quina aroma verda i blanca habites
En quin vol d’ales malmeses 
s’estén el teu vertigen i l'horitzó? 
Hi som tots en l’estimball.
Vial avall corren àngels nocturns. 
Oh, dolços ocells desnonats de llum!

Empar

dimecres, 12 de desembre del 2012

La sonata del clar de lluna

Vallfogona de Riucorb. Fotografia: Empar Sáez


La sonata del clar de lluna (fragment)


Fonda, fonda, la caiguda, 
fonda, fonda, l’ascensió, 
l’estàtua aèria inflexible entre les ales esteses, 
fondo, fondo, el benifet implacable del silenci, 
trèmules lluminàries de l’altra riba, com si es balancegessin 
amb les mateixes ones, 
l’alè del mar. Agradable, lleu, 
aquest vertigen. Vés alerta, cauràs. No em miris, 
el meu lloc és el balanceig, l’esplèndid vertigen. 


Iannis Ritsos, La sonata del clar de lluna. 
Traducció: Joan Casas 

diumenge, 9 de desembre del 2012

La sonata del clar de lluna

Sorrento. Fotografia: Empar Sáez

La sonata del clar de lluna (fragment)

 
Deixa’m venir amb tu. 

Seurem una estona al pedrís, a dalt del puig, 
i com que ens bufarà a la cara el vent primaveral 
potser ens podrem imaginar que volem, 
perquè sovint, i avui mateix encara, m’he sentit el frec 
de les faldilles 
com l’esbatec de dues ales poderoses; 
i si no et mous de dins d’aquest soroll del vol, 
sents que el coll se t’endureix, i els costats, i les carns, 
i així, tensada per la musculatura de l’aire blavís, 
i amb els nervis vigorosos de l’alçada, 
no té importància si te’n vas o si tornes, 
ni tampoc en té que els cabells em blanquegin 
(no és això el que em sap greu; el que me’n sap 
és que el cor no em blanquegi també). 
Deixa’m venir amb tu. 

Iannis Ritsos, La sonata del clar de lluna.
Traducció: Joan Casas 

dimecres, 5 de desembre del 2012

Ho sé

Vico del Gargano. Fotografia: Empar Sáez


Ho sé 

Un dia moriré 
farà fred dins la meva camisa 
tindré els peus mullats de sobte
i estranys animals m’envairan per les orelles 

hauré fallat a una cita 
hauré matat sense voler 
com em passa cada cop més sovint 

per fugir viatjaré d’incògnit 
dins el ventre d’una ciutat subterrània 
serà al vespre cap a les nou 
una guerra blanca tot just haurà acabat 
una pau terrible tombarà la llum 
unes dones s’apressaran al meu voltant 
cantant: l’home torna en nosaltres 
tres infants arrossegaran la lluna en un carretó 
per les voreres de la ciutat subterrània 
un ocell agonitzarà 
en la boca de ventilació 
farà fred dins la meva camisa 

Pierre Morency, Poetes quebequesos
Traducció: Anna Montero

***

Je le sais 

Un jour je mourrai 
il fera froid dans ma chemise 
j’aurai les pied mouillés soudain 
et d’étranges animaux m’envahiront per les oreilles 

j’aurai manqué un rendez-vous 
j’aurai tué sans faire exprès 
comme il m’arrive de plus en plus souvent

pour fuir je voyagerai incognito 
dans le ventre d’une ville souterraine 
ce sera le soir vers neuf heures 
une guerre blanche viendra tout juste de finir 
une paix terrible couchera la lumière 
des femmes se presseront autour de moi 
en chantant : l’home revient en nous 
trois enfants traîneront la lune sur une brouette 
par les trottoirs de la ville souterraine 
un oiseau sera en train de périr 
dans une bouche d’aération 
il fera froid dans ma chemise 

Pierre Morency 

diumenge, 2 de desembre del 2012

La promesa de gebre

Fredes. Fotografia: Empar Sáez

La promesa de gebre 

Tanta malenconia 
em força a retenir 
els darrers mots del vespre 
per dir el que esdevé 
un incansable adéu 
en el fred sense retorn 
quan gener només sorprèn 
els alts vents d’hivern 
els llindars de l’intolerable 
abandonats als secrets 
de les ones de fred 
en què el cruixit del dia 
no té cap valor 
en què les armes són blanques 
les remors de les glaceres 
on ploro desconcertat 
una història morta i viva 
de la qual ho sé 
els anys han esmicolat l’ànima 
que el vent desvetlla 
en aquest hivern que em parla 
d’un calfred esdevingut 
el meu cor la meva germana 
en l’únic instant 
en què la ràfega em porta 
el desordre blanc de les nits 
al llarg de les voreres buides 
on l’edat s’interromp 
en les ribes de glaç 
són anys de menys 
on visc on vaig?
repeteix l’horitzó 

Claude Beausoleil, Poetes quebequesos 
Traducció: Anna Montero 

***

La promesse de givre 

Tant de mélancolie 
me force à retenir 
les derniers mots du soir 
pour dire ce qui devient 
un inlassable adieu 
dans le froid sans retour 
quand janvier ne surprend 
que les hauts vents d’hiver 
les seuils de l’intolérable 
abandonnés aux secrets 
de ces vagues de froid 
où le crissement du jour 
n’a acucune valeur 
où les armes sont blanches 
les rumeurs des glaciers 
ou je pleure interdit 
une histoire morte et vive 
dont les années je sais 
ont déchiqueté l’âme 
que le vent réveille 
dans cet hiver qui me parle 
d’un frisson devenu 
mon cœur ma sœur 
dans le seul des instants 
où la rafale m’apporte 
le désordre blanc des nuits 
le long des trottoirs vides 
où l’âge s’interrompt 
aux rivages de glace 
ce sont des années en moins 
où vis-je ou vais-je 
répète l’horizon 

Claude Beausoleil, La ville aux yeux d’hiver 

dimarts, 27 de novembre del 2012

Herba de cec

La Guingueta d'Àneu. Fotografia: Empar Sáez


Herba de cec 

A Poussin, el normand, 
li demanaren el regal més bell 
del món antic 
per a un museu de Roma. 
No hi va perdre ni una hora. 
Trià una grapada de terra. 
Aquella matèria estranya, 
aquella massa d’ombres 
que tova amb l’alba. 
Una grapada de terra, 
una crosta de sang, 
una ànima pútrida 
salada 
amb la pols de marbre de les estàtues. 
Una grapada de terra, 
un caliu d’hiverns, 
un món antic que somnia 
l’elevació de l’ortiga, 
de l’herba de cec, 
dins el motllo d’una mà.


Manuel Rivas, La desaparició de la neu. 
Traducció: Biel Mesquida 

dimecres, 21 de novembre del 2012

Secada

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez



Secada 

Aquest és un any de penúries. 
La tardor no ens ha promès res 
ni hem esperat els missatgers. 
La secada és així: una terra que pateix 
i un cel auri. 
Que el meu cos sigui el meu temple. 

Has d’arribar al pa de la meva ànima 
per a conèixer-te. No tinc límits 
si així ho desitjo: 
amb una espiga eixamplo el camp 
i engrandeixo aquest espai com una tórtora. 
Que el meu cos sigui la meva pàtria

La secada escodrinya el riu 
i contempla les palmeres, 
però no percep el meu pou profund. 
Per a tu, no tinc límits... 
A la tardor el cel és veritable. 
Imagina, encara que sigui tan sols una vegada, que ets una 
                                                   [dona 
i veuràs el que jo veig. 
El meu cos és el meu mestre. 


Mahmud Darwish, El llit d’una estranya 
Traducció: Empar Sáez (a partir de la traducció al castellà de Maria Luisa Prieto) 

diumenge, 18 de novembre del 2012

L'enamorament II

Vico del Gargano. Fotografia: Empar Sáez


L’enamorament II 

quin nom portes ocult en el teu pit 
perquè hi reconegui els portals de casa meva? 

quina llum viu en el teu iris 
perquè hi reconegui els colors de la meva ànima? 

quins contorns saben els teus dits 
perquè hi reconegui els amagatalls del meu cos? 

quina memòria habita en la teva veu 
perquè hi reconegui la música d’altres eres? 


Eugénia de Vasconcellos, La casa de la compassió 
Traducció: Carles Duarte i Mireia Vidal-Conte 


 ***


O enamoramento II 

que nome trazes oculto no teu peito 
para que nele reconheça os portões da minha casa? 

que luz vive na tua íris 
para que nela reconheça os sóis da minha alma? 

que contornos sabem os teus dedos 
para que neles reconheça os recônditos do meu corpo? 

que memória habita na tua voz 
para que nela reconheça a música de outras eras? 


Eugénia de Vasconcellos, A casa da compaixão 

divendres, 16 de novembre del 2012

La bellesa dels rostres no pesa sobre la terra

Viella. Fotografia: Empar Sáez


cantussejo un tros de música dins el cap 
el fred travessa la tela del meu abric 
al rellotge hi ha una gran agulla negra 
les persianes estan baixades, la memòria sembla irreal 
un país anònim crema sens treva en algun lloc 
l’aire ens somia, l’aire ens omple 
el sentiment d’estimar es confon amb la mort 
     enlluernada 
que puc veure 


François Charron, Poetes quebequesos 
Traducció: Anna Montero 


***


je fredonne un morceau de musique dans ma tête 
le froid transperce l’étoffe de mon manteau 
au cadran il y a une grande aiguille noire 
les stores sont baissés, la mémoire semble irréelle 
un pays anonyme brûle sans cesse quelque part 
l’air nous rêve, l’air nous comble 
le sentiment d’aimer se confond à la mort 
      éblouie 
que je peux voir  


François Charron, La béauté des visages ne pèse pas sur la terre 


diumenge, 11 de novembre del 2012

Alço el vol

Porvoo. Fotografia: Empar Sáez

 Alço el vol 

alço el vol 
perquè les lletres es formin 
són les idees 
que travessen l’espai
 i el text gira 
desplegat i estrident 
és el carrer encantat
dels miralls i de les suites 
és l’esguard dels jocs 
sota la passió de les hores 
és també el silenci 
a vegades perseguit en tots 
és sovint l’esmicolament 
també sovint el deliri 
però és sempre aquesta veu 
sempre aquests accents 
sempre aquests signes 
aquests petits objectes de desig 

Claude Beausoleil, Poetes quebequesos 
Traducció: Anna Montero 


***


Je m’envole 

je m’envole 
pour que les lettres se forment 
ce sont les idées 
qui traversent l’espace 
et le texte se retourne 
déployé et strident 
c’est la rue enchantée 
des miroirs et des suites 
c’est le regard des jeux 
sous la passion des heures 
c’est aussi le silence 
parfois traqué en tous 
c’est souvent l’effritement 
encore soudain le délire 
mais c’est toujours cette voix 
toujours ces accents 
toujours ces signes 
ces petits objets du désir 

Claude Beausoleil, Dans la matière rêvant comme d’une émeute

dimecres, 7 de novembre del 2012

Costums

Porvoo, Finlàndia. Fotografia: Empar Sáez



Costums 

els mitjans bells que posem 
per esquivar la mort 
sense negligir 
la desorientació violeta dels nostres ulls 
d’encetar la conversa i de moure 
el cap en dreceres concertades 
síntesi de trajecte 
estic físicament habituada a l’existència


Nicole Brossard, Poetes quebequesos 
Traducció: Anna Montero
Edicions Proa, 2001


***

Mœurs 
 
les moyens beaux que nous prenons 
pour contourner la mort 
ne négligeant pas 
le dépaysement violet de nos yeux 
de lier conversation et de bouger 
la tête en des raccourcis concertés 
synthèse de parcours 
je suis physiquement habituée à l’existence


 Nicole Brossard, Installations


diumenge, 4 de novembre del 2012

Esdevé límpid

Capri. Fotografia: Empar Sáez


Esdevé límpid 

esdevé límpid com una font 
escola’t segons el pendent 
vagi on vagi 
la mort mateixa és passatge 
i la pura pèrdua canta 
en l’oblit d’ella mateixa 

la pura pèrdua mai no ressegueix la crispació de l’ombra 
s’aviva i resplendeix en el rapte solar


Paul Chamberland, Poetes quebequesos. 
Traducció: Anna Montero 


*** 


Deviens limpide 

deviens limpide comme une source 
coule selon la pente 
où qu’elle aille 
la mort même est passage 
et la pure perte chante 
dans l’oubli d’elle-même 

la pure perte jamais n’épouse la crispation de l’ombre 
elle s’avive et resplendit dans le rapt solaire
 

Paul Chamberland, Phoenix intégral 

divendres, 26 d’octubre del 2012

Amor delícia i orgue

Escalarre. Fotografia: Empar Sáez

Amor delícia i orgue 

Amor delícia i orgue 
descalç en el jardí d’hèlices 
ahir escrivia per arribar a la sang
 avui escric amor delícia i orgue 
per arribar al cor 
pel camí més tortuós 
nuós nuat 
camí de pedres foradades 
per arribar on som 
no molt lluny 
una mica a l’esquerra de la virtut 
a la dreta del crim 
que ens ha deixat una ampla taca de rovell 
sobre la roba neta estesa al sol 
per arribar on 
m’ho pregunto 
per arribar a l’antirovell 
amor delícia orgue 
o per arribar al cor senzillament? 

senzillament.


Roland Giguère, Poetes quebequesos 
Traducció: Anna Montero 


 ***

Amour délice et orgue 

Amour délice et orgue 
pieds nus dans un jardin d'hélices 
hier j'écrivais pour en arriver au sang 
aujourd'hui j'écris amour délice et orgue 
pour en arriver au coeur 
par le chemin le plus tortueux 
noueux noué 
chemin des pierres trouées 
pour en arriver où nous en sommes 
pas très loin 
un peu à gauche de la vertu 
à droite du crime 
qui a laissé une large tache de rouille
sur nos linges propres tendus au soleil 
pour en arriver où 
je me le demande 
pour en arriver à l'anti-rouille 
amour délice et orgue 
ou pour en arriver au coeur tout simplemen? 

tout simplement 


Roland Giguère, Forêt vierge folle

 

dijous, 18 d’octubre del 2012

De sobte els nostres rostres

El Boixar. Fotografia: Empar Sáez


La poesia és com un cop donat al món per dins 
VALÈRE NOVARINA

De sobte els nostres rostres es cobreixen de fang 
s’enfonsen en les aigües del passat. 
Cap a quina trobada anava jo 
quan s’obre la ferida 
que sospesa el temps? 

Davant meu el desert 
desplegava solcs de sorra. Més enllà 
el vent s’entortolligava als engranatges 
fràgils del cel. La meva ombra 
vorejava aquella frontera de pols 
que no ve de cap pou 
i no porta vers cap alè. 

La boira a poc a poc s’havia aixecat. 


Tot és passatger: hem oblidat la possibilitat
     d’aturar-nos i mirar.
ROBERTO JUARROZ

Hélène Dorion, Atrapar: els llocs 
Traducció: Carles Duarte i Lluna Llecha