El mur!

Plòvdiv.  Fotografia: Empar Sáez

CODA


El mur! Els murs! El mur on deixo el meu edicte
amb paraules que són de ningú i de tothom!
Agustí m'anomenen, és Bartra el meu cognom,
criatura del llamp i de l'espera invicta.
Invisible i sabut, torno com l'oreneta
d'espines i cristall. Oh deixa'm que, lleuger,
em posi, Catalunya, a la teva mà dreta
i m'hi adormi, tranquil, amb bruit d'ala i carrer!

                                                   Mèxic, D.F.

                                                   Gener, 1969

Agustí Bartra, fragment del poema: “Cartell per als murs de la meva pàtria” dins: Poemes del retorn

AdiA Edicions, 2022

...no em moc

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

…no em moc descans sempre les mateixes paraules ventisses l'esforç animal destí meu estrebar entre la remor de la mar i els lladrucs i vibra la corda no pas pel bruit de l'oneig que s'escalaixa contra les roques ni pels lladrucs del gos que urpegen els quatre horitzonts panteix murmuri queixa de brisa entre joncs vibra la corda i hi encasto l'orella per sentir millor i et sento Ariel et sento

Oh vida, solc en el vent

i sembra de solixent

         en la maror!

Mentre el temps mata l'instant

la tija va somniant

      l'ascensió.

Agustí Bartra, El gos geomètric

Cafè Central & Eumo Editorial, 2010

 

Meteors i epifanies

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

IX. Meteors i epifanies

A MARIA PLANS I FELIU FORMOSA

        I

Són els dies en què el tomb de l'any comença a treure els seus alfils de ferro. Aquesta tarda la figuera, de cop, ha perdut la meitat de les seves fulles, sota la cella ferrenya del cel. A la Serra de l'Obac les bruixes no es pentinen, ni quan plou ni quan fa sol. El poeta pensa en la terra empobrida d'ombres de cavalls i en la font on no anirà mai. El rou plora en les dalles. Conec l'àngel que s'endú el xiulet del tren nocturn cap a la muntanya i l'enterra sota les ginesteres. La llum de dins serà la llum de fora quan els ramats no tindran fred. He escollit. Vola una rosella antàrtica. M'han escollit. Passen homes brutals, menjaires de puntes de sagetes. No hi ha aliança de sols xarucs i cereals transparents. Em peses les ales?

    Sí.

Agustí Bartra, Els Himnes

Edicions Proa, 2020

Dic la flor

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

Dic la flor


Tens poc temps, flor menuda, de la naixença a l’esplendor i al marciment. Curt és el teu viatge terrenal. ¿Tens un nom? Potser, sí. Jo prefereixo creure que la botànica t’ignora. Ets la flor. Ets la flor innominada, filla de l’atzar i de la terra, tendresa que sosté el cel.


Agustí Bartra, El gall canta per tots dos
Editorial Meteora, 2012

50

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

50

Dic l'arbre, els arbres

de la fonda memòria

dels anys i l'ànima.

Agustí Bartra, Haikus d'Arinsal

Editorial Andorra, 2010

44

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

 

44

La llum ensenya

a l'aire que viatja

com neix la rosa.

Agustí Bartra, Haikus d'Arinsal

Editorial Andorra, 2010

Veu en la nit

Caldes de Montbui. Fotografia: Empar Sáez

VEU EN LA NIT

Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs apocalipsis, he callat massa.

Des del llindar de la meva por ignorada,

des de la meva tenebra eriçada de baionetes i feixuga de canons adormits,

aquesta nit vull parlar.

He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang

o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall de la felicitat...

Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu de puny crispat.

A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,

vides encoixinades i placèvoles que us moveu en ciutats i pobles sense cercles de ferro i foc.

Esteu voltats de primaveres i coberts de cels tranquils,

però em clavaré com un eriçó a les vostres esquenes glacials,

cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostres dones com una au enfollida

i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes de les vostres cases...

Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de solcs buits i barques encallades,

una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense pensar en els caiguts.

I el seu record em pesa al front amb una feixuguesa de mare vella

i posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.

On trobarà la meva ànima martells suaus per a forjar-los?

Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.

Cal que us llanci la solitud de milions com jo:

vides clivellades per sols furiosos, amb dring de cantimplora buida al costat,

i perseguides de metralles persistents.

Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura, sense veure l'estelada infinita,

indiferents als meteors.

Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els nostres cossos famèlics

i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...

¿Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta compartides,

de les esperades cartes amb perfum de vida jove que hom llegeix a poc a poc perquè durin més?

¿Què sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans de les partences,

de la grandesa de la nostra misèria,

de viure deu morts cada dia,

d'aquest voler-se abraçar a la papallona de l'instant com si fos una columna...?

Les negres cornetes sonaran per a tots...!

Agustí Bartra, L'arbre de foc (adesiara editorial, 2015)

Cordes en el món sense música

Dinan. Fotografia: Empar Sáez

Cordes en el món sense música -pluja inacabable caient 
      sobre el ranvespre de sostre metàl·lic. 
Viatjar. Qui ajusticia el llorer en el cadafal dels monuments? 
Una aranya fila dins el meu cor i el grill dels records canta 
      entre els meus cabells. 
Riure. Mossegar la llum en el tabernacle dels guarismes. 
Oh naufragi d'una paraula d'or en els voraços arenys! 
Enderroquem aquell sòrdid mur fabril 
a cops de pensaments marins, 
a cops de flautes verdes, 
a cops de vocals i bedolls...!


Agustí Bartra, Ecce Homo 

No ploro, no sé plorar, no puc plorar.

Esterri d'Àneu. Fotografia: Empar Sáez

No ploro, no sé plorar, no puc plorar. 

Voldria assotar la sorra amb serpents d'aigua, riure amb els 

     raucs de les granotes, confessar-me als violins. 

Aquí, en aquest camp, oh lluny dels arbres!, 

en aquesta pols beduïna, 

voldria poder donar una ànima al crit de l'home, 

sembrar de parpelles tots els cingles del món, 

cantar en els arxipèlags de nard de la innocència, 

anar-me'n per sempre vestit de blat, cap als vents i els 

      somnis que no cremen. 

Estimeu-me! Us salvaré de la petita mort en la rosada!.

Agustí Bartra, Ecce Homo (Tercera Elegia)

Anna dorm

Cardona. Fotografia: Empar Sáez

  Anna dorm 

Anna dorm al meu costat. 

Jo tinc el flanc lancinat. 

Dorm, Anna, ferro i bondat. 

Algú, en un moment beat, 

va creure el món ben creat. 

Anna dorm, castell gebrat. 

Saps, Anna, el gall ha cantat 

i, a la nit, res no ha passat, 

excepte el molt que he pensat, 

fos cert o fos inventat. 

Saps, Anna, el gall ha cantat, 

i no te n'has adonat 

des del teu son ancorat. 

Anna dorm al meu costat. 

Jo tinc el flanc lancinat. 

Saps, Anna, el gall ha cantat.

Dorm, Anna meva, dorm, amb la testa mansa 

com acatant la nit. 

Regina de la pau, que en traüt i bonança 

governes amb un dit. 

Des del meu desconhort, dic les epifanies: 

primer surt del teu front 

el nostre solixent, l'astre dels nostres dies: 

corona, vol i món. 

Surt la lluna després, lluna de nuviatges 

que entrà a casa a Roissy 

i fou el testimoni dels primers abordatges 

dels nus de tu i de mi. 

De la teva mà dreta, s'aixeca, amor, l'au ígnia 

que allunya tots els gels 

i se t'enrosca a l'ombra, com si fos una insígnia, 

el llarg serpent d'estels. 

Non-non, Anna, non-non - dic amb la veu de llana. 

El gall canta de nou. 

Ning-nong, amor, ning-nang - dic amb veu de campana 

tatuada pel rou. 

Non-non, Anna, non-non - dic amb veu de pistil. 

ning-nong, Anna, ning-nang - dic, freturós d'asil. 

Volia dir amb veu baixa la teva alta lloança 

i gairebé destrio el cant que no descansa. 

Però t'he dit amor. I és tot, és tot, és tot. 

Des de l'esper, pregunto: farem florir el sanglot? 

Anna dorm al meu costat. Jo tinc el flanc lancinat. 

Dorm, Anna, ferro i bondat. 

Saps, Anna, el gall ha cantat 

alguna cosa ha passat. 

Anna, què tens a l'esguard? 

Mira, el penell ha girat. 

Vénen genets de clarors! 

El gall canta per tots dos. 

Agustí Bartra,  El gall canta per tots dos.

En molts llocs d’aquest món

Brno, Txèquia. Fotografia: Empar Sáez

En molts llocs d’aquest món

En molts llocs d’aquest món hi ha espais de blat madur

sota cels on els cants tenen un vol segur…

En molts llocs d’aquest món la llum du mocador

al cap com una noia perduda en la foscor…

En molts llocs d’aquest món hi ha torres d’anys i pluja

amb campanes que escolten el cant dels grills que puja…

En molts llocs d’aquest món la mar riu amb ses ones

i l’amor fa brunzir les seves roges fones...

En molts llocs d’aquest món l’ombra balla amb l’aroma

i la joia és un nen que fuig amb una poma…

En molts llocs d’aquest món l’hora trena sa dansa

entre bressols i tombes, tempestat i bonança…

En molts llocs d’aquest món, espais, llum i campanes,

hores, amor i tombes… Cor feixuc: què demanes?

Camps d’Agde, 1939

Agustí Bartra,  L'arbre de foc, dins: Antologia poètica

Edicions Proa, 1985.