Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Girona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Girona. Mostrar tots els missatges

dilluns, 22 de juny del 2026

les meves fibres són inquietes

Isòvol. Fotografia: Empar Sáez

 

les meves fibres són inquietes
altres cossos voldrien habitar
carns més febles sucs més dolços de filtrar

ràbia coven els meus músculs
serven el record d'antics enfonsaments
ufanegen certeses de futurs desitjos

també el cap voldria revoltar-se
altres direccions les cames de sobte
tramen còmplices les mans

és ja tard per sentir-se foraster

algú em mostri una platja
un precari amarratge
on penedit el temps es deixi acariciar


Leo Luceri, En els meus ulls líquids
Traducció de Joan R. Lladós
Pont del Petroli Edicions, 2026

**


le mie fibre sono inquiete
altri corpi vorrebbero abitare
carni più sode succhi più dolci da filtrare

rabbia covano i miei muscoli
serbano il ricordo d'antichi sfacimenti
vantano certezze di futuri desideri

anche la testa vorrebbe rivoltarsi
altre direzioni le gambe a mia insaputa
tramano complici le mani

è già tardi per sentirsi estranei

qualcuno m'indichi una spiaggia
un precario approdo
in cui pentito il tempo si lasci accarezzare


Leo Luceri, Negli occhi miei liquidi



dijous, 12 de febrer del 2026

Teix

 

Isòvol. Fotografia: Empar Sáez



De nit, l'aire em polsa amb una llum celeste,


les estrelles cauen, pulcres, sobre meu
i cadascun dels meus brins mormola
el ritme de la seva llum remota.

Res com això em va estremir,
estar en la volta del cel, cada fibra trenada
amb cada fil del món.

Després, el dia encén les meves fulles:
fàbrica de llum, el meu cos és habitat
per la presència de qui ens fa créixer.

Em sé aleshores, i en mi soc complet,
però sento, també, en un espès endins
cadascun dels meus iguals

i una forma de tendresa per les criatures
que en mi són. La seva agitació em commou:
fràgils i aplicades, no gaire diferents a tu.

No comprenc cap diferència entre la saba,
que eleva el mineral, i allò que tu anomenes
     —ple de vergonya per allò que calles—
ment.

                                         Teix


***


De noite, o ar púlsame cunha luz celeste,

as estrelas caen, pulcras, sobre min
e cada un dos meus fíos murmura
o ritmo da súa luz remota.

Nada como iso me estremece,
estar na volta do ceo, cada fibra trenzada
con cada fío do mundo.

Despois, o día ilumina as miñas follas:
fábrica de luz, o meo corpo é habitado
pola presenza de quen nos fai medrar.

Seime entón, e en min estou completo,
pero sinto, tamén, nun espeso interior
cada un dos meus iguais

e unha forma de tenrura polas criaturas
que en min son. A súa axitación conmóveme:
fráxiles e aplicadas, non moi diferentes a ti.

Non entendo ningunha diferenza entre a saba,
que eleva o mineral, e o que ti chamas
     —cheo de vergoña polo que calas—
mente.

                                      Teixo


Víctor Mañosa, Lonxe
Medulia Editorial, 2025


dilluns, 8 de desembre del 2025

Cant tardoral

 

Olot. Fotografia: Empar Sáez


CANT TARDORAL


Tardor. Tot d'arbres pensant...
Tristeses mòrbides al mar...
El vent passa, fluix... com un cant...
I tinc temor, com un espant,
si escolto el vent així passar...

Tardor. Tinc l'ànima coberta
de fulles mortes, on lluent
plora la lluna, en la deserta
quietud trista de l'hora incerta
que cau del temps, molt lentament...

Tardor. I quan el vent agita,
mou en l'aire el negre brancatge,
l'ànima pateix afligida,
en la inconsolable, infinita
pena de perdre el fullatge...


Cecília Meireles, Cecília Meireles. Quaderns de Versàlia, IX
Poema del llibre Mai més... i Poema dels poemes (1923)
Traducció de Raimon Gil i Valéria C. De Araújo
Papers de Versàlia, 2019

**


Outono. As árvores pensando...
Tristezas mórbidas no mar...
O vento passa, brando... brando...
E sinto medo, susto, quando
escuto o vento assim passar...

Outono. Eu tenho a alma coberta
de folhas mortas, em que o luar
chora, alta noite, na deserta
quietude triste da hora incerta
que cai do tempo, devagar ...

Outono. E quando o vento agita,
agita os galhos negros, no ar,
minha alma sofre e põe-se aflita,
na inconsolável, na infinita
pena de ter de se esfolhar ...


Cecília Meireles, Nunca mais... e Poema dos poemas (1923)


dissabte, 8 de novembre del 2025

Els ulls

Begur. Fotografia: Empar Sáez


Els ulls


Cada ull és l'hemisferi d'un món:
paral·lels d'irisades anelles.

Quin enigma et traeix el pregon
verd de prada en florides novelles?

Cada esguard de maragda es marfon
com al tany dues roses poncelles.

Sota arcades el riu és profond
i dispers d'un naufragi d'estrelles.

Sorres fines et feien escon
prems les nines i veus meravelles.

T'auriola una engruna de son,
bri del somni que encara cabdelles.

Cada estel un espill vagabong,
plateret de divines vaixelles

vacil·lant com l'amor infecond
   de dues donzelles.



Carles Fages de Climent, “Poemes inèdits”, dins: Fages de Climent. Primera antologia
A cura de Joan Ferrerós i Jordi Pla
Brau Edicions, 2002

 

diumenge, 28 de setembre del 2025

TYAROYE

Begur. Fotografia: Empar Sáez

 
TYAROYE*

Presoners negres, millor dir presoners francesos, o és que no és veritat que França ja no és França?
No és veritat que l'enemic li ha furtat el rostre?
És veritat que l'odi dels banquers ha comprat els seus braços d'acer?
I no ha rentat, la vostra sang, la nació que havia oblidat la seva missió d'ahir?
Digueu-me, no s'ha mesclat, la vostra sang, amb la sang lustral dels seus màrtirs?
Seran els vostres funerals els de la Verge-Esperança?
Sang, sang, oh, sang negra dels meus germans, taqueu la innocència dels meus llençols
sou la suor amb què banyo l'angoixa, sou el sofriment que m'enroqueix la veu
Wôi! Sentiu la meva veu cega, genis sordmuts de la nit.
Pluja de sang roja, saltamartins! I el meu cor crida a l'atzur i a la gràcia.
No, no sou morts gratuïts, oh, Morts! Aquesta sang no és aigua tèbia.
Rega espessa la nostra esperança, que florirà al crepuscle.
És la nostra set, la nostra fam d'honor, aquestes grans reines absolutes
no, no sou morts gratuïts. Sou els testimonis de l'Àfrica immortal
sou els testimonis del nou món que serà demà.

Dormiu, oh, Morts! I que la meva veu us bressoli, la meva veu de còlera que bressola l'esperança.


París, desembre de 1944

Léopold Sédal Senghor, Quaderns de Versàlia, VIII (del llibre Hosties noires, 1948). Papers de Versàlia, 2018
Traducció de Núria Busquet

**


TYAROYE
Prisonniers noirs je dis bien prisonniers français, est-ce
donc vrai que la France n'est plus la France?
Est-ce donc vrai que l'ennemi lui a dérobé son visage?
Est-ce donc vrai que la haine des banquiers a acheté ses bras d'acier?
Et votre sang n'a-t-il pas ablué la nation oublieuse de
sa mission d'hier?
Dites, votre sang ne s'est-il pas mêlé au sang lustral de ses
martyrs?
Vos funérailles seront-elles celles de la Vierge-Espérance?
Sang sang ô sang noir de mes frères, vous tachez l'innocence
de mes draps
Vous êtes la sueur où baigne mon angoisse, vous êtes
la souffrance qui enroue ma voix
Wôi! entendez ma voix aveugle, génies sourds-muets
de la nuit.
Pluie de sang rouge sauterelles! Et mon cœur crie à
l'azur et à la merci.
Non, vous n'êtes pas morts gratuits ô Morts! Ce sang
n'est pas de l'eau tépide.
Il arrose épais notre espoir, qui fleurira au crépuscule.
Il est notre soif notre faim d'honneur, ces grandes
reines absolues
Non, vous n'êtes pas morts gratuits. Vous êtes les
témoins de l'Afrique immortelle
Vous êtes les témoins du monde nouveau qui sera
demain.
Dormez ô Morts! et que ma voix vous berce, ma voix
de courroux que berce l'espoir.

Paris, décembre 1944
Léopold Sédar Senghor, Hosties noires (1948)



*El poema fa referència a la massacre de Thiaroye, zona militar prop de Dakar, on el 1944 una revolta de soldats que tornaven d'Europa va ser reprimida per autoritat colonial causant un mínim de 70 morts.


dilluns, 4 d’agost del 2025

Sempre gènesi

Begur. Fotografia: Empar Sáez


SEMPRE GÈNESI


No haver concebut        
                              també és donar.
Ningú no viu sense haver llegat, ningú
                 no està mancat          de so. 
No hi ha cap erm que sigui estèril si algú el mira. 
Si se sent cantar la merla a trenc d'alba
és perquè una primera merla va cantar,
                                    i va ser recordada.
Si el castanyer és entre nosaltres
és perquè hi va haver un primer pol·len,
                                    i va ser recordat.
Si la teulada existeix com a consciència
és perquè un dia hi hagué nuesa
                                    i va ser recordada.
Si el baixar del riu n'és l'ensenyament
és perquè algú va aprendre'n amb el curs
                                    i va ser recordat.
Les coses signifiquen per la seva memòria,
i el que uns anomenen brisa, d'altres ànima,
uns altres alè, arima, ātman, psyché,
és l'alè, l'aire que empeny la merla
a posar-se sobre una teula i escoltar
com si tu fossis qui porta la cançó que li manca.


Ramón Andrés. Quietud no mesurable
Traducció de Lola Josa
Cafè Central & Eumo Editorial, 2021


Mare

Begur. Forografia: Ferran d'Armengol

 

I què queda de tu? Només el cos
més enigmàtic, carn que no conté
sinó misteris, fil indesxifrable
que es dissol. Un miratge en l'aire dens
sembla irreal. El traç sense sentit
del teu alè truncat s'esfuma en l'aire
amb el dolor carnal, com una espelma
que es consumeix i finalment s'apaga.
I què queda de tu? Només la pell
de cera, el cos de plom, una pregunta
impossible i aquest forat en mi,
aquest forat que no té vores, mare.


Josep-Anton Fernàndez, L'estranger a casa
Edicions Proa, 2024

(26-12-2023)

dimecres, 30 de juliol del 2025

Todo fluye

Begur. Fotografia: Empar Sáez


     Y ahí estoy, acostado en la litera, medio muerto, y siento que en mí sólo queda viva mi fe: la historia de los hombres es la historia de la libertad, de la más pequeña a la más grande; la historia de toda la vida, desde la ameba hasta el género humano, es la historia de la libertad, es el paso de una libertad menor a otra libertad mayor; que la vida en sí misma es libertad. Esa fe me da fuerzas, palpo la preciosa, espléndida, luminosa idea escondida en mis andrajos carcelarios: «Todo lo que es inhumano es absurdo e inútil».

     Y Alekséi Samóilovich me escucha a mí, medio muerto, y me dice:
     —La tuya es una mentira confortante; la historia de la vida no es más que una historia de invencible violencia, eterna e indestructible, que se transforma pero no desaparece ni disminuye. La palabra «historia» es una invención de los hombres: la historia no existe, la historia es como moler agua en un mortero, el hombre no evoluciona de lo ínfimo a lo supremo, el hombre está inmóvil como un bloque de granito; su bondad, su inteligencia, su libertad son inamovibles; lo humano no crece en el hombre. ¿Qué clase de historia es la del hombre si su bondad no puede crecer?


Vasili Grossman, Todo fluye 
Traducció de Marta Rebón
Galaxia Gutenberg, 2008


divendres, 4 de juliol del 2025

Paraules submarines

Begur. Fotografia: Empar Sáez


                                                     
PARAULES SUBMARINES


A cada pensament el segueix el seu peix, l'espina i una estela. Mentre nades penses i destenses, i amb precisió prens cura de la manera de lliscar. Escales la llum dins l'arquitectura de les ones. Pensament i respiració van fent. Els braços i el cos segueixen el fil. Claps i esclats apareixen i desapareixen. Muden forma i pell mentre avances.
Pietat per qui parteix i per qui arriba. Pietat per qui es capbussa i s'enfonsa amb l'esperança del retorn. Glòria del cos en el mantell blau. Aquesta acció congelada del teu cos suspès en el salt, amb les cames i braços allargats sense tocar l'aigua desafien el temps i la mort.



Ricard Martínez Pinyol, El capbussador
LaBreu Edicions. 2025



dissabte, 29 de març del 2025

XXXI

 

Olot. Fotografia: Empar Sáez

XXXI


Com un fruit,
com un teixit que s'expandeix
en un esclat rogenc
de raigs que creixen,
de cercles que s'expandeixen,
una vida reclosa
dins del centre d'un món
que aprèn a recrear-se
en verds gemats,
en grocs madurs,
contra el pes de la nit,
el gest opac 
que tanca als ulls l'anhel.

Res no roman immòbil
ni cap silenci oculta
ni el batec ni la veu.

S'acull la pell
al tacte encès de l'aire 
on retrobem l'albada.



Carles Duarte i Montserrat, Flames
Edicions Tres i Quatre, 2024


diumenge, 31 de desembre del 2023

Pocas cosas despiertan

Olot. Fotografia: Empar Sáez

 

Pocas cosas despiertan 
mi alegría
como el brincar gozoso
de algún perro
que me ha salido al paso.
Pocas cosas remueven
algo profundo en mí
como el mirar de un perro 
fatigado
de haber vivido tanto.
Todo el amor del mundo
que tú ansías
y la desolación que sientes
asoman a los ojos
de un perro que te mira,
interrogándote.


José Corredor-Matheos, El don de la ignorancia, dins Sin porqué (Poesía esencial 1970-2018)
Ediciones Cátedra, 2020


dimecres, 20 de desembre del 2023

Es tractava de desaparèixer

Olot. Fotografia: Empar Sáez

            43


Es tractava de desaparèixer,
ben ràpid, sense alterar el cercle,
com qui se sent expulsat, ja ho veus,
de ser on s'abandonen, les ombres.


Montserrat Rodés, Immunitats
CCG Edicions, 2005


dissabte, 16 de desembre del 2023

Voldries saber no

Olot. Fotografia: Empar Sáez

 

Voldries saber no

saber aquest gest,

que ara fas i no fas.

(Aquest perdre's, tot

sol, en l'inoblidable).



Montserrat Rodés, Escrits en blanc
Edicions 62, 1995


diumenge, 10 de setembre del 2023

Colom a una finestra de Barcelona

Púbol. Fotografia: Empar Sáez


Colom a una finestra de Barcelona



Tenia exactament els teus ulls. Què volies dir-me?



Marta Pessarrodona, A favor nostre
Godall Edicions, 2019



diumenge, 25 de setembre del 2022

Presents com un bloc

Blanes. Fotografia: Empar Sáez


     Presents com un bloc entre arrels i cel. Les nostres mans es mouen. Com si escoltessin. Retenen allà l'actualitat del cos de la carn del món. El temps s'esmuny — fins a la total blancor de les nostres retines — ràpid lluny. Fins i tot l'amenaça que ens fueteja passa. Fins i tot quan la intentem aferrar quan torna a passar. Sorprenentment sense pressa ni necessitat s'esmuny. L'absència d'avui demà s'esmuny paparra. L'amenaça fa via. El buit. Massa pesant per portar. Per tornar a començar.



Denise Desautels, D'on sorgeix de vegades un braç d'horitzó
Traducció: Antoni Clapés
Labreu edicions, 2022


diumenge, 18 de setembre del 2022

L'arribada de Déu

Molló. Fotografia: Empar Sáez


L'arribada de Déu


Veu 1

Molts morts són com papallones de tardor.
Les esquitxa la llum i es fonen vora els baladres.


Veu 3

Naixem perfectes per a la mort,
malforjats per a la vida.


Veu 2

A tots més d'una vegada ens tocarà morir.
Jo vaig morir l'any passat.
Encara tinc al nas aquella furibunda olor de flors irades i voluptuoses.

Veu 1

Ofegar un mort és cosa de pètals.


Veu 2

En tots els morts hi veig el mateix mort.
A aquell jo ploro, per sobre de tots els altres.


Veu 1

A l'altre costat del taüt obert hi ha un jardí
i un riu que hi corre.
L'aroma aquí és tan forta, que fins els somnis deixen de respirar:
es tornen peixos brillants i s'amaguen dins el fang de les aigües.


Veu 2

Els morts cal lligar-los als seus llits,
enverinar-los amb l'aroma de flors verinoses,
dàlies, malves, gessamins arnats, roses pretèrites.
Les seves ànimes els segueixen tèrboles.
N'esperen l'eternitat, com qui espera un autobús
a la parada equivocada.


Veu 3

Finalment Déu arriba amb el capellà, el salpasser i dos coloms blancs.
Ve mig suat amb la túnica blanca esbaldregada:
fa tard.
Molt tard.

Veu 2

Déu coneix la mort però no pot experimentar-la.
L'home l'experimenta però no la pot conèixer.


Veu 1

La tensió es palpa.


Veu 3

La família pren possessió del mort.
Sospesa amb usura nom, possessions.
Ossos, ronyons, pulmons, artèries, venes.
Ho vol tot. Tot és seu!


Veu 2

Tot és seu!
Però no l'ànima.
Cap ànima és engendrada.
Cap ànima és parenta d'altra.



Dolors Miquel, Sutura
Pagès editors, 2021

diumenge, 13 de febrer del 2022

On? Quan? Per què?

Púbol. Fotografia: Empar Sáez

On? Quan? Per què?


«Si Déu és l'univers, Ell és el do suprem, fet a Déu, per Déu mateix», deia un savi.

Morir de no res després d'haver viscut de tot.
Derisió.
Celebrar la rosa i perir d'una punxada d'espina.

El dia ens segueix.

«Oh certitud de la font, enmig de la sorra.
»Déu és certitud  —deia un savi—. Ell és el pou.
»Dues certituds es disputen el desert. L'una és d'aigua; l'altra,
de pols.»

Deia: «La mort és, potser, de Déu, el pensament més fred».

«Envellir: la vida comença a oblidar-me; la mort, a reconèixer-me», havia escrit.

«El dolor —deia un savi— és el llibre més vast, ja que conté tots els llibres.»

La vida s'escriu amb la saba dels nostres arbres.
La mort es llegeix en les seves fulles esgrogueïdes.

Acaricia la teva ànima. Acaricia el teu llibre. Tots dos estan assedegats de tendresa.

«A dues passes de mi, hi ets tu. A dues passes de tu, hi és ell. A dues passes d'ell, hi érem nosaltres», deia un savi.

Generositat de l'invisible.
La nostra gratitud és infinita.

El criteri és l'hospitalitat.


Edmond Jabès, El llibre de l'hospitalitat
Traducció de David Cuscó i Escudero
Editorial Flâneur, 2019

***

Où? Quand? Porquoi?


« Si Dieu est l'univers, Il est le suprême don, fait à Dieu, par Dieu même », disait un sage.

Mourir de rien après avoir vécu de tout.
Dérision.
Célébrer la rose et périr d'une piqûre d'épine.

Le jour nous suit.

« Ô certitude de la source, au milieu des sables.
« Dieu est certitude — disait un sage —. Il est le puits.
« Deux certitudes se disputent le désert. L'une est d'eau ; l'autre, de poussière. »

Il disait : « La mort est, peut-être, de Dieu, la plus froide pensée. »

« Vieillir : la vie commence à m'oblier ; la mort, à me reconnaître », avait-il écrit.

« La douleur — disait un sage — est le livre le plus vaste, car il contient tous les livres. »

La vie s'écrit avec la sève de nos arbres.
La mort se lit dans leurs feuilles jaunies.

Caresse ton âme. Caresse ton livre. Tous deux sont assoifflés de tendresse.

« À deux pas de moi, il y a toi. À deux pas de toi, il y a lui. À deux pas de lui, il y avait nous », disait un sage.

Générosité de l'invisible.
Notre gratitude est infinie.

Le critère est l'hospitalité.



Edmond Jabès, Le livre de l'Hospitalité
Éditions Gallimard, 1991



dilluns, 31 de gener del 2022

Cuatro

Púbol. Fotografia: Empar Sáez


 CUATRO


Yo te estaré esperando al borde del silencio.
Mis manos, sin espinas, tendrán olor de alba
tendiéndose al ocaso con nostalgia punzante.
Y tú vendrás con la luz en la espalda.
Y amanecerá de modo inverso,
y las rosas del viento caerán desorientadas
en un escorzo tímido de guía equivocado.

Y todo mi silencio florecerá de extrañas
palabras olvidadas,
quedándose mi yo de ahora arrodillado
frente a mi yo de entonces, trascendente
de amanecer y estrella.

Y toda la distancia en la mano de un niño
será un pájaro tibio que se duerme.

Y este tu yo de ahora dirá adiós con la mano
a ese tu yo de entonces, completo como un mundo.



Julia Uceda, Mariposa de cenizas (1959), dins: En el viento, hacia el mar (1959-2002)
Fundación José Manuel Lara, 2002

diumenge, 23 de gener del 2022

Art poètica

Púbol. Fotografia: Empar Sáez

 

ART POÈTICA


Alguna cosa més que el do de síntesi:
veure en la llum el trànsit de la llum.



Pere Gimferrer, Com un epíleg (1980) dins: Marea solar, marea lunar
Ediciones Universidad de Salamanca, 2000


diumenge, 5 de desembre del 2021

Diciembre

Púbol. Fotografia: Empar Sáez

 

DICIEMBRE

Diciembre, enviado de la destrucción,
te lleva a dar un largo paseo entre
negros troncos de árboles y hojas
quemadas en el fuego de otoño

como si dijera: mira, así son
tus secretos, tus tesoros,
el trino apasionado de los pajarillos,
las promesas de los meses de verano.

Se analizaron tus sueños, el canto
de los mirlos encontró su razón de ser,
cadáveres de plantas adornan los herbolarios.
Sólo quedó un duro hueso de laboratorio.

No le escuches; te lo pueden quitar todo,
pero no podrán arrebatarte tu ignorancia,
no se quedarán con el secreto, no te privarán
de tu tercera patria.

No le escuches, se acerca la Navidad
y el helado enero, un blanco folio de nieve.
Lo que esperas está naciendo.
Aquel que buscas va a cantar. 


Adam Zagajewski, Deseo
Traducció de X. Farré
Quaderns Crema, 2005