dimecres, 28 de desembre de 2016

Observes el meu cos

Brioude. Fotografia: Empar Sáez

Observes el meu cos,
                                      cal·ligrafia oscil·lant
penjada entre la carn i la conquesta          de la terra.
Llegeixes la voluptuosa i perfumada
paraula des d’on neixo,
per l’ombra lleugera del traç.
Sota les fulles pàl·lides d’aquest
arbre em trobaràs,
amb els peus calçats en terra,
creixent amunt, cercant veus i vents.
Ajaguda damunt les formes
                                            sense vels
que albires, o com la dona nua que
transita fixament damunt les pàgines.


Empar Sáez, Quatre arbres
Viena edicions, 2016 



dimarts, 27 de desembre de 2016

L'amor mateix


Brioude. Fotografia: Empar Sáez


L'amor mateix


La llum va entrar per la finestra,
directament del sol de les alçades,
i així, en la meva minsa habitació
es van capbussar els raigs de l'Amor.

En dolls de llum vaig veure clarament
la pols que gairebé mai no es percep
amb què l'Innombrable dóna
un nom per a algú com jo.

Provaré de dir una mica més:
l'Amor va seguir i va seguir
fins que arribà a una porta oberta  –
i l'Amor mateix
l'Amor mateix va desaparèixer. 

Ben atrafegats en la llum del sol
els flocs suraven i dansaven,
i jo giravoltava amb ells
en una tessitura sense forma.

Provaré de dir una mica més:
l'Amor va seguir i va seguir
fins que arribà a una porta oberta  –
i l'Amor mateix
l'Amor mateix va desaparèixer.

Llavors vaig tornar d'on havia estat.
La meva habitació semblava la mateixa –
però res no separava 
l'Innombrable del Nom.

Ben atrafegats en la llum del sol
els flocs suraven i dansaven,
i jo giravoltava amb ells
en una tessitura sense forma.

Provaré de dir una mica més:
l'Amor va seguir i va seguir
fins que arribà a una porta oberta  –
i l'Amor mateix
l'Amor mateix va desaparèixer.


Leonard Cohen
Versió d'Empar Sáez

La traducció al castellà, d'Alberto Manzano, la trobareu publicada al Libro del anhelo, Lumen 2006.



***


Love Itself


The light came through the window,
Straight from the sun above,
And so inside my little room
There plunged the rays of Love.

In streams of light I clearly saw
The dust you seldom see,
Out of which the Nameless makes
A Name for one like me.

I’ll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door –
Then Love Itself
Love Itself was gone.

All busy in the sunlight
The flecks did float and dance,
And I was tumbled up with them
In formless circumstance.

I’ll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door –
Then Love Itself
Love Itself was gone.

Then I came back from where I’d been.
My room, it looked the same –
But there was nothing left between
The Nameless and the Name.

All busy in the sunlight
The flecks did float and dance,
And I was tumbled up with them
In formless circumstance.

I’ll try to say a little more:
Love went on and on
Until it reached an open door –
Then Love itself,
Love Itself was gone.
Love Itself was gone.


Leonard Cohen, Book of Longing
McClelland and Stewart, 2006



dilluns, 19 de desembre de 2016

Nadala


Terrassa. Fotografia: Empar Sáez


NADALA
PINTURA IMAGINÀRIA
A LA MANERA DE FRANCIS BACON



Merry Christmas
per als desarrelats de la vida
que miren, eixuts,
els aparadors de la venjança
i que, amb gest tràgic,
maleeixen
la hipocresia dels cors
i l'abús de la desesperança.


Merry Christmas
per als condemnats a passar gana
que veuen en l'extermini
la font del seu futur més amable
i que, amb plany feridor,
preguen per allunyar de la mort
la tropa de fills
i l'alegria de viure.



Josep-Ramon Bach, Caïm
Poesia 3i4, 2015



dimecres, 14 de desembre de 2016

Més amunt que les flames

Brioude. Fotografia: Empar Sáez


El teu poema sorgí
de l'infern

un matí que els mots t'havien trobat
inerta
enmig d'una frase

un infern d'imatges
que furgaven la pols
dels forns

i les ànimes
sense empara
refugiades en el teu crani

fou després d'aquell viatge
que t'havia fet tornar

amb els ulls abrusats
de no haver vist res

res
sinó restes

tal com ho diem
d'una urna
que s'exposa

just el temps de recollir-nos
davant quatre palades de terra

perquè la vida arrela
fins i tot en terrenys
inhabitables

la vida és la vida

i aprenem a col·locar
Auschwitz o Birkenau
en un vers

com un baf
insuportable

no has de permetre al desesper
que dilati les cavitats
del teu cor

no estàs sola

al teu costat
hi ha un infant

que de vegades plora
amb tota l'ànima

i vols veure'l 
riure 
amb tota l'ànima

necessitem rialles
per atacar el matí

i refàs la teva joia
com si fessis gimnàstica

avançant la mà
cap a les branques del roser
del teu jardí

on una flor intenta fer
estiu

hi ha aquest infant
que no esperaves

arribat amb uns bronquis
massa estrets
per retenir la llum

(...)


Louise Dupré, Més amunt que les flames
Traducció de Lídia Anoll
Jardins de Samarcanda, 2016


***


Ton poème a surgi
de l’enfer

un matin où les mots t’avaient trouvée
inerte
au milieu d’une phrase

un enfer d’images
fouillant la poussière
des fourneaux

et les âmes
sans recours
réfugiées sous ton crâne

c’était après ce voyage
dont tu étais revenue

les yeux brûlés vifs
de n’avoir rien vu

rien
sinon des restes

comme on le dit
d’une urne
qu’on expose

le temps de se recueillir
devant quelques pelletées de terre

car la vie reprend
même sur des sols
inhabitables

la vie est la vie

et l’on apprend à placer
Auschwitz ou Birkenau
dans un vers

comme un souffle
insupportable

il ne faut pas que le désespoir
agrandisse les trous
de ton coeur

tu n'es pas seule

à côté de toi
il y a un enfant

qui parfois pleure
de toutes ses larmes

et tu veux le voir
rire
de toutes ses larmes

il faut des rires
pour entreprendre le matin

et tu refais ta joie
telle une gymnastique

en levant la main
vers les branches d'un érable
darrière la fenêtre

quand une hirondelle veut faire
le printemps

il y a cet enfant
que tu n'attendais pas

arrivé avec ses bronches
trop étroites
pour retenir la lumière

(...)

Louise Dupré, Plus haut que les flammes
Les Éditions du Noroît, 2010


divendres, 18 de novembre de 2016

Llibre d'Amic e Amat

Lavaudieu. Fotografia: Empar Sáez


24. Digueren a l’amic:
—On vas?
—Vinc del meu amat.
—On véns?
—Vaig al meu amat.
—Quan tornaràs?
—Estaré amb el meu amat.
—Quant estaràs amb el teu amat?
—Tant de temps com seran en ell els meus pensaments.

26. Cantava l’ocell en el verger de l’Amat. Vingué l’Amic, el qual digué a l’ocell:
—Si no ens entenem pel llenguatge, entenem-nos per l’amor; car en el teu cant es representa als meus ulls el meu Amat.

46. Estava l’Amic tot sol sota l’ombra d’un bell arbre. Passaren homes per aquell lloc, i li demanaren per què estava sol. I l’Amic respongué que estigué sol quan els hagué vistos i sentits; i que abans estava en companyia del seu Amat.

61. —Digues, foll: si et desamava el teu Amat, ¿què faries?
Respongué i digué que estimaria a fi de no morir, per tal com desamor és mort i amor és vida.

172. Deia l'Amic:
—Si vosaltres, amadors, voleu foc, veniu al meu cor i enceneu les vostres llànties; i si voleu aigua veniu als meus ulls que s’escolen de llàgrimes; i si voleu pensaments d’amor, veniu-los a prendre en les meves reflexions.

175. —Digues, home que vas com foll per amor, ¿fins quant de temps seràs serf i sotmès a plorar i a sostenir treballs i llanguiments?
Respongué:
—Fins el temps en què el meu Amat separi la meva ànima del meu cos.

176. —Digues, foll, ¿tens diners?
Respongué:
—Tinc Amat.
—¿Tens viles, castells i ciutats, comptats i ducats?
Respongué:
—Tinc amors, pensaments, plors, desigs, treballs, llanguiments, que són millors que imperis i regnats.

247. L’Amat deixà lliure l’amor i donà llicència a la gent que en prengués a la seva plena voluntat; i a penes trobà l’amor qui el posés en el seu ànim. I per això plorà l’Amic i tingué tristor del deshonor que l’amor obté, aquí a baix entre nosaltres, de part de falsos amadors i d’homes ignorants.

262. —Digues, foll, ¿què feia el teu Amat abans que existís el món?
Respongué:
—Li convenia l’existir degut a diverses propietats eternals, personals, infinites, en què hi ha Amic i Amat.

294. —Foll, digues, ¿què és amor?
Respongué que amor és aquella cosa que als lliures posa en servitud, i als serfs dóna llibertat. I sorgeix la qüestió de saber de qui està més a prop l’amor: de llibertat o de servitud.

295. Cridava l’Amat el seu Amic, i ell li responia dient:
—¿Què et plau, Amat, que ets ulls dels meus ulls, i pensament dels meus pensaments, i plenitud de les meves plenituds, i amor dels meus amors, i encara començament dels meus començaments?

Ramon Llull, Llibre d'Amic e Amat
Text en català modern per Miquel Peix
Editorial Claret, 1982 
A excepció del versicle 24: Versió de Dolors Miquel, Cap home és visible. Poesia catalana medieval. Edicions 62, 2010


dissabte, 5 de novembre de 2016

DORMENT II

Clermont-Ferrand. Fotografia: Empar Sáez


DORMENT II

Quan et pregunto on dorms,
no et pregunto pel llit que configura
el teu segment discret i horitzontal.
No et pregunto tampoc
sota quin sostre
t'aventures als límits de la son.
No vull saber del jaç ni del llençol,
ni d'una nit on l'acampada és fèrtil.
Dorment, quan et demano on dorms,
només pregunto
en quin dels mons
ets l'únic.


Eduard Sanahuja, Compàs d'espera
Edicions Bromera, 2006

dimarts, 1 de novembre de 2016

La teulada

Àrreu. Fotografia: Empar Sáez

La teulada

I que el que calia dir, ja t'ho he dit quan tocava:
que la teulada de la casa està trencada,
que a la nit veig des del coixí les estrelles,
i quan plou, plou també als nostres plats,
i quan fa sol, fa sol també als nostres plats.
Arregla la teulada, arregla la teulada! t'he pregat.
I ara el vent l'ha arrencada,
i quan el cel és negre també casa nostra és negra,
i quan el cel és vermell també casa nostra és vermella,
que ja no tenim un interior nostre,
i ja no tenim un a fora nostre.

Ion Mureșan, el llibre Alcohol
Traducció de Xavier Montoliu Pauli
AdiA Edicions, 2016
***

Acoperişul

Şi ce a fost de zis, ţi-am zis la timpul potrivit:
că acoperişul casei e spart,
încât noaptea văd de pe pernă stelele,
iar când plouă, plouă şi în farfuriile noastre,
iar când e soare, e soare şi în farfuriile noastre.
Repară acoperişul, repară acoperişul! te-am rugat.
Iar acum vântul l-a smuls,
iar când cerul e negru şi casa noastră e neagră,
iar când cerul e roşu şi casa noastră e roşie,
de nu mai avem un înăuntru al nostru,
şi nu mai avem un afară al nostru.

Ion Mureșan, cartea Alcool


dilluns, 31 d’octubre de 2016

Oh nit on els estels menteixen

Puy-en-Velay. Fotografia: Empar Sáez


Oh nit on els estels menteixen llum, oh nit, única cosa de la mida de l'univers, torna'm, cos i ànima, part del teu cos, que em perdi essent simple tenebra i em torni nit també, sense somnis que siguin estels en mi, ni sol esperat que il·lumini des del futur.


Fernando Pessoa, Llibre del desassossec
Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols
Quaderns Crema, 2002

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Me pedís palabras que consuelan

Salers. Fotografia: Empar Sáez


Me pedís palabras que consuelan,
palabras que os confirmen
vuestras ansias profundas
y os libren
de angustias permanentes.
Pero yo ya no tengo
palabras de este género.
Aceptad mi silencio: lo mejor
de mí. Huid del soplo que pronuncia,
en mi boca,
la amarga condición de lo humano.
Y, entretanto, dejadme contemplar
el vuelo de la ropa
tendida en las ventanas.


Chantal Maillard, Hilos
Tusquets Editores

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Ocupacions d'estiu

Le Caylar. Fotografia: Empar Sáez



OCUPACIONS D'ESTIU


Finalment disposo de temps, disposo inclús de tot el temps, puc fer el que vulgui dels meus dies, per exemple, estendre'm al sol i esperar l'arribada de les formigues. No poden tardar, i quan arriben aquí em trobaran, a mi, que sóc vacil·lació, o el que resti de mi, bona nit, unes sandàlies, unes ulleres, algunes síl·labes quasi de vidre. He de pensar què diré a bestioles tan susceptibles; seria de mal gust distreure-les de les seves ocupacions, els parlaré del blat vermell d'Hongria, de vegades quasi violeta, dels cards d'Epidaure arrossegant-se en la terra a la recerca del cor de l'aigua. Però quan em vaig girar per seguir el vol d'un ocell, vaig percebre que el temps havia mudat, les formigues ja no vindrien. En efecte, el sol s'havia enfosquit, la pluja no tardaria, torrencial. Qui m'ajudarà ara a rosegar l'eternitat?


Eugénio de Andrade, Memòria d'un altre riu
Traducció de Jordi Sebastià. Edicions Bromera, 2016


***


Ocupações de Verão


Finalmente disponho de tempo, disponho mesmo do tempo todo, posso fazer o que quiser dos meus dias, por exemplo, estender-me ao sol e aguardar a chegada das formigas. Não podem tardar, e quando chegarem já aqui me encontram, a mim, que sou vacilação, ou o que restar de mim, boa-noite, umas sandálias, uns óculos, algumas sílabas quase de vidro. Tenho de pensar no que direi a criaturas tão susceptíveis; seria de mau gosto distraí-las das suas ocupações, falar-lhes-ei do trigo vermelho da Hungria, às vezes quase violeta, dos cardos de Epidauro rastejando na terra, à procura do coração da água. Mas quando me voltei para seguir o voo do pássaro, apercebi-me que o tempo mudara, as formigas já não viriam. Com efeito o sol escurecera, a chuva não tardaria, torrencial. Quem me ajudará agora a rilhar a eternidade?


Eugénio de Andrade, Memória Doutro Rio (2014)




dissabte, 1 d’octubre de 2016

No haver sabut

Champeix. Fotografia: Empar Sáez


XXV


No haver sabut ajudar-vos a descloure-us tots els els pètals, 
a esclarir-vos tots els cels possibles, és la pedra

cantelluda que em tapona les venes.



M. Dolors Coll Magrí, Rostoll
Godall Edicions, 2014


dimecres, 28 de setembre de 2016

Tancar el cercle


Brioude, França. Fotografia: Empar Sáez

Tancar el cercle


Enfilar el poal sense conciliar la set
refer el gest
dibuixar-ne mil vegades la corba
com l’ombra que lluita per configurar
la forma acabada
entre el pou i la boca.

Despertar al so de la corriola.
Enfilar els dies.
Posar oli a les hores.
Sobreviure
entre el pou i la set
sense trencar el fil d’aigua. 



Clara Mir Maristany, Els Déus i les Bèsties
Pagès editors, 2012


dilluns, 1 d’agost de 2016

Els universos dormien



Els universos dormien
fins que una Veu
va dir: parlem-ne!
Però jo sé que parlant
la gent es desentén.

Jo no dialogo, escriure versos
és tenir raó. Allò descrit
sempre s'ajusta
a la descripció. Els universos
ho sabien, s'ho callaven.

Ara és diferent. Els universos
no existeixen; la paraula ocupa
l'espai sense fi; el vers
proposa el silenci.
El silenci activa el crit de les esferes.


Màrius Sampere, Ignosi (Edicions Poncianes, 2015)


diumenge, 24 de juliol de 2016

Invoques la respiració, la correcta

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez



Invoques la respiració, la correcta
posició del coixí, l'accent
que des dels límits del món arriba aquí,
obre les finestres, invoca 
a cada poema la curació.
No té més contorns
la ferida que habitava en el pit,
prem sobre els vidres i sobre les olles,
surt entre els semàfors
de la Prenestina, crida que res
es convertirà en paraula, que tot
estava escrit.

Milo De AngelisTema de l'adéu,  (Edicions Saldonar, 2016)
Traducció de Joan-Elies Adell


***

Invochi il respiro, la giusta
posizione del cuscino, l’accento
che dai limiti del mondo giunge qui, 
apre le finestre, chiama 
ogni poesia alla guarigione.
Non ha più contorno
la ferita che abitava nel seno, 
preme sui vetri e sulle pentole,
esce tra i semafori
della Prenestina, grida che niente
diventerà parola, che tutto 
era scritto.


Milo De Angelis, Tema dell'addio (Mondadori, 2005)


dilluns, 18 de juliol de 2016

Cette pierre ouverte

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez




Aquesta pedra oberta ets tu, aquest habitacle devastat,
Com hom pot morir-se?

He dut la llum, he cercat,
arreu regnava la sang.
I vaig cridar i vaig plorar amb tot el meu cos.


Yves Bonnefoy, Del moviment i de la immobilitat de Douve, 1953 
(Dins "Yves Bonnefoy. Antología", Editorial Lumen, 1977) 
Traducció personal


***

Cette pierre ouverte est-ce toi, ce logis dévasté, 
Comment peut-on mourir?

J'ai apporté de la lumière, j'ai cherché,
Partout régnait le sang.
Et je criais et je pleurais de tout mon corps.


Yves Bonnefoy, Du mouvement et de l'immobilité de Douve, 1953