Cavalls

Reykjavík. Fotografia: Empar Sáez

Cavalls

Cavalls, vostès els veuen! No m'obrin els ulls i mirin-los: n'estan plens els vessants! Escoltin el seu renill, aquest silenci verd, aquella petjada. Escoltin! Tapin-se les orelles i escoltin! Als ulls pàl·lids de la roca, com hi colpeja el núvol més blanc! Llepin-la! No obrin la boca i llepin-la! Trèvols de set fulles i flors de neu en plena tardor, abocant-se a l'abisme de l'animal infinit. Agafin-la! No amb les mans. Agafin-la. Premin-la contra el seu pit com si fos el fill volgut de la seva entranya. Donin-li la salabror de l'astre i mullin el seu polze en el rierol que té una capa de gel verd, com si fos una ampolla de vidre. Els somriurà! Abans de trencar-se, ell els somriurà! No amb els llavis, no! Amb l'ànima que se li havia refugiat dins dels ossos.

Dolors Miquel, Sutura

Pagès editors, 2021

L'arribada de Déu

Molló. Fotografia: Empar Sáez

L'arribada de Déu

Veu 1

Molts morts són com papallones de tardor.

Les esquitxa la llum i es fonen vora els baladres.

Veu 3

Naixem perfectes per a la mort,

malforjats per a la vida.

Veu 2

A tots més d'una vegada ens tocarà morir.

Jo vaig morir l'any passat.

Encara tinc al nas aquella furibunda olor de flors irades i voluptuoses.

Veu 1

Ofegar un mort és cosa de pètals.

Veu 2

En tots els morts hi veig el mateix mort.

A aquell jo ploro, per sobre de tots els altres.

Veu 1

A l'altre costat del taüt obert hi ha un jardí

i un riu que hi corre.

L'aroma aquí és tan forta, que fins els somnis deixen de respirar:

es tornen peixos brillants i s'amaguen dins el fang de les aigües.

Veu 2

Els morts cal lligar-los als seus llits,

enverinar-los amb l'aroma de flors verinoses,

dàlies, malves, gessamins arnats, roses pretèrites.

Les seves ànimes els segueixen tèrboles.

N'esperen l'eternitat, com qui espera un autobús

a la parada equivocada.

Veu 3

Finalment Déu arriba amb el capellà, el salpasser i dos coloms blancs.

Ve mig suat amb la túnica blanca esbaldregada:

fa tard.

Molt tard.

Veu 2

Déu coneix la mort però no pot experimentar-la.

L'home l'experimenta però no la pot conèixer.

Veu 1

La tensió es palpa.

Veu 3

La família pren possessió del mort.

Sospesa amb usura nom, possessions.

Ossos, ronyons, pulmons, artèries, venes.

Ho vol tot. Tot és seu!

Veu 2

Tot és seu!

Però no l'ànima.

Cap ànima és engendrada.

Cap ànima és parenta d'altra.

Dolors Miquel, Sutura

Pagès editors, 2021

INFANT AMB AIXADA

Sant Esteve d'en Bas. Fotografia: Empar Sáez

INFANT AMB AIXADA 

L'aixada pesa més que jo. Pesa més que el sol.

S'arrossega per la meva esquena d'infant que no sap

      comptar quantes llunes

se succeiran d'aquí al seu òbit.

                             Torres de l'Horta de Lleida. Eclesiastès.

Dolors Miquel, Ictiosaure

Edicions 62, 2019                                       

Dimensions

Àger, la Noguera. Fotografia: Empar Sáez

DIMENSIONS


¿Quant és zero multiplicat per infinit? ¿I amor multiplicat per zero? ¿I Mort dividida per infinit? ¿Quants som tu I jo multiplicats per tu i per jo? ¿Quant és la vida més u? ¿Quants som tu menys jo? Ho intentis com ho intentis, si obres la porta, mai obres la porta. És el llenguatge qui l'obre per tu. Jo només entro. No hi ha cap porta. És com la mà. És tot. No existeix la mà. És una paraula com un senyalador de camins i fronteres. Jo només entro. L'instant finit del meu infinit entra en tu. Quan tu no hi ets. En aquesta manera teva de no ser-hi. En aquesta manera teva infinita de no ser-hi. Tu no ho intentis. Aquí no hi ets. Els matemàtics encara no s'han creat. El cel va ple d'àngels. Regna l'estómac. Res de cervells. Segurament demà neva. El dia no té finestra.


Dolors Miquel, El guant de plàstic rosa
Edicions 62, 2017

La nit fosca de l'ànima

Vannes. Fotografia: Empar Sáez

LA NIT FOSCA DE L'ÀNIMA
   Donem-nos la llum


Una ombra és un home
un home és un gos
un gos és una cadira
una cadira és una vella
una vella és una nena
una nena és una nina
una nina és una flor
una flor és un insecte
un insecte és una fulla
una fulla és un avió
un avió és una estrella
una estrella és un fanal
que s'encén i parpalleja
un carrer que porta
tres borratxos
dos parelles
una idea amagada
un ametller florit
un nom penjat en una cantonada
un cotxe que trepitja la vorera
un gat que caça una rata fins que
es fon el carrer
i apaga el fanal
i el fanal apaga la paraula
i la paraula apaga la comunicació
i la comunicació encén la música de les esferes
i la música de les esferes gravita i roda i esclata
tan fluix
que ens tornem sords.

Una falla al generador.

Un llamp.

A les fosques.
Caminem a les fosques,
oh germans de la llum!


Dolors Miquel, Missa pagesa

Final d'estiu

Guimerà. Fotografia: Empar Sáez

Final d'estiu 


Les roses s'inclinen en veure'm passar. 
Lliris blancs, gessamins engalanats, 
em donen la seva última aroma 
abans de desaparèixer. 
Totes les fruites, 
festejades pels més vius colors, 
porten l'aroma a l'aire que s'hi regira, 
mentre jo tanco el somni amb forrellats, 
-he ballat peu descalça amb la mort-, 
i pujo per l'escala de fum, 
pels glaons rovellats sense memòria. 
-Tant d'abisme al meu dessota! 
Tanta blancor de xipresos fets cendra de lluna 
sota la meva sola. 


Dolors Miquel, La flor invisible