Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Navarra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Navarra. Mostrar tots els missatges

diumenge, 29 de juny del 2025

Gènesi

Sangüesa. Fotografia: Empar Sáez

 
                       GÈNESI


Sota la làpida
vares dir-me que no, 
que tu no, 
que tu no marxaries.

I ara la làpida travessa l'ossada
i cruixen les pulsions que omplen la terra cavada.

Espetega la tapa
amb el vent immortal.



Anna Gual, Molsa
AdiA Edicions, 2016


diumenge, 14 de febrer del 2021

No les paraules

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez

 

No les paraules.     Tan sols el dolor pot     dir el dolor.


A Manel Marí in memoriam
31 de gener de 2018


Maria Josep Escrivà, Sempre és tard 
Edicions Proa, 2020


dijous, 4 de febrer del 2021

No em cerquis

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez


No em cerquis  Soc feliç amb les filles de la dona
tostemps
prenyada  Les que no volen néixer
i converteixen el seu úter
en un camp 
de conreu
immens  Amb la mare florint
enmig
del
blat  O bé refent-se au
viatgera      Pare
sobre el taüt
dins la tomba oberta
un aplec d'ànimes  Canten a cor.


Antònia Vicens, Pare què fem amb la mare morta
LaBreu Edicions, 2020 

diumenge, 24 de gener del 2021

Existencia

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez


                           EXISTENCIA


Tuve un ondeante cabello nocturno,
Hace tiempo que yace sepultado.
Tuve dos ojos como arroyos claros,
Antes de que fuese mi huésped el pesar,
Tuve manos de nácar rojiblancas
Pero el trabajo consumió su blancura.
Y entonces llega el Último
Y deja caer irrevocable su mirada
Sobre lo pasajero de mi cuerpo
Y arroja de mí todo lo mortal.
Y mi alma respira
Y bebe lo eterno...


Else Lasker-Schüler, Estigia
Traducció de Carlos Dante Capella
Editorial Tresmolins, 2020


***

           DASEIN


Hatte wogendes Nachthaar,
Liegt lange schon wo begraben.
Hatte zwei Augen wie Bäche klar,
Bevor die Trübsal mein Gast war,
Hatte Hände muschelrotweiß,
Aber die Arbeit verzehrte ihr Weiß.
Und einmal kommt der Letzte,
Der senkt den unabänderlichen Blick
Nach meines Leibes Vergänglichkeit
Und wirft von mir alles Sterben.
Und es atmet meine Seele auf
Und trinkt das Ewige...


Else Lasker-Schüler, Styx (1902)


dimecres, 30 de desembre del 2020

Sueños

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez

 

Sueños


II

Por el jardín en brumas de la infancia pasea el rey su sombra. Su corona destella como un sol. Yo imploro su mirada. Extiende el rey la mano que ordena decapitar doncellas y soldados y acaricia mi frente. En su rostro descubro, estremecida, los ojos de mi padre húmedos por el llanto. En el jardín en brumas de la infancia el rey se hace pedazos.

***

Cruza el rey por mi puerta, y es tan alto, tan alto, que no llega a su oído mi pregunta. Un colosal silencio lo rodea, una desolación de tiempo eterno. El desprecio de Dios aflige al mundo. Para saber que no lo estoy soñando, toco su pie con mano temblorosa. Su pie de estatua, inmóvil por los siglos de los siglos.

***

Por mi aterida noche pasa el rey, hirsuto, oliendo a pólvora y vinagre. El ruido de los avíos de guerra sobresalta mis perros. Amparada en la sombra, con el hacha derribo su cabeza. Del cuello en borbotones como un milagro hirviente, una cabeza idéntica comienza a levantarse.


Piedad Bonnett, Memoria del cuerpo (dins: Lo demás es silencio. Antología, Ediciones Hiperión, 2003).

 

dissabte, 28 de novembre del 2020

Que el verso transparente

Sangüesa. Fotografia: Empar Sáez


QUE el verso transparente
deje ver este mundo
tal cual es:
sin color ni sonido.
Que un aroma finísimo
revele
los nombres de las cosas,
su latido, sus límites.
Que el verso incandescente
rebote entre las piedras,
despertándote:
¿de qué, por qué, en dónde?
Que el verso aún no escrito
esparza sus cenizas
en el aire
de un mundo que no existe.


José Corredor- Matheos, I tu poema empieza (1976-1987), dins: 
Desolación y vuelo. Poesía reunida (1951-2011) 
Tusquets Editores, 2011.

divendres, 13 de novembre del 2020

Llargues carreteres i pauses

Auritz. Fotografia: Empar Sáez

Llargues carreteres i pauses. Oh, aquests cossos tebis, aquests cossos d'àngel que  s'enlairen!  Els mots t'esclafen  sense que 
en resti res?   Torna  a  posar-te,  del saber,  el vestit.  Jo 
puc l'audàcia de les portes d'aire, espectres i més xocs. Jo puc morir encara una vegada.


Martine Audet, El meu cap és fort allà on l'altra dansa
Traducció d'Antoni Clapés
Cafè Central i Eumo Editorial, 2020

***

De longues routes et des pauses.  Oh! ces corps tièdes, ces 
corps d'anges à faire lever! Les mots te broient sans qu'il 
n'en reste rien? Reprends, du savoir, le vêtement. Je peux 
l'audace des portes d'air, spectres et plus de heurts. Je peux 
mourir encore une fois.


Martine Audet,Ma tête est forte de celle qui danse, 2016 

dimecres, 28 d’octubre del 2020

Es otro el invierno que en mis ojos llora

 

Auritz. Fotografia: Empar Sáez


ES OTRO EL INVIERNO QUE EN MIS OJOS LLORA


Es azul el cielo Azul aún Azul
   y en él estoy
en su vuelo de Luna
Es el viento del Este que ensueña
   y me sume
en la solemnidad tremenda
   de la tarde
Susurro ¡oo! y, desde el verdor
Genechen me dice
EN SEMICÍRCULO OYE EL HABLAR
DE MIS HIJOS MAYORES
A orillas del fogón
  (en su memoria)
los abuelos mueven los tristes
   labios del invierno
y nos recuerdan a nuestros
  muertos y desaparecidos
y nos enseñan a entender 
el lenguaje de los pájaros
Nos dicen: Todos somos hijos
  de la misma Tierra
  de la misma Agua
Cuerpo y alma el lecho
que cada vez se torna más profundo
y por el que otros pasarán
cuando nosotros en el mar
hayamos subido en la balsa
  de la muerte

Llueve, afuera seguramente llueve
pero es otro el invierno que
  en mis ojos llora
Hacia los días venideros vuelvo
  entonces la mirada
Veo a mis hijas, a mis hijos
que abrazarme vienen
Y es el otoño o el primer día
  de octubre
mi madre me dice: Despierta
  hijo, despierta
eres el viejo el niño que escribe
  su primer poema
bajo el primer ciruelo plantado
  por tu padre.


Elicura Chihuailaf, De sueños azules y contrasueños
Editorial Universitaria, 2018

(No s'ha pogut transcriure el poema en mapudungún per un error en la impressió del poema en el llibre)


dilluns, 26 d’octubre del 2020

Escriure el pensament a mà

Orbaizeta. Fotografia: Empar Sáez

19


Escriure el pensament a mà.
Reescriure passant en net
passant la pinta gruixuda, ratllar
guixar a la interlínia, copiar
aguantant-se el cap, pel cabells
escrivint a màquina, passant la pinta
fina, furiosa, corregint, suant
i escoltant el temps de la respiració.
Després, teclejar sense dolor, eliminant
absolutament l'error, errar.
6-IX-2001

Armando Freitas Filho, Numeral, nominal
Traducció de Josep Domènech Ponsatí
Edicions de 1984, 2004


***


Escrever o pensamento à mão.
Reescrever passando a limpo
passando o pente grosso, riscar
rabiscar na entrelinha, copiar
segurando a cabeça, pelos cabelos
batendo à máquina, passando o pente
fino furioso, corrigindo, suando
e ouvindo o tempo da respiração.
Depois, digitar sem dor, apagando
absolutamente o erro, errar.


Armando Freitas Filho

dimarts, 1 de setembre del 2020

Era de noche

Sangüesa. Fotografia: Empar Sáez

 

ERA de noche o de día en mi biblioteca emocional. Primeras aventuras, casi graves, casi tristes, y el amor ni al este ni al oeste de la zona oscura. Sin consuelo, el monólogo de la vida. Tuve que parar al primero que pasaba y preguntar: ¿Cuál yo es yo? El hombre pareció desesperarse. Bajó las escaleras de un libro a otro, y empezó a desvestirme de mis frases de piedra.


María Negroni, Interludio en Berlín
Editorial Pre-Textos, 2014

En la immensitat del despertar

Olite. Fotografia: Empar Sáez


VI


En la immensitat del despertar
són innombrables
les estances del matí,
solitud alta i serena
com un son sense somnis.

Per boscos de niguls
la lluna desplega el seu vol
i quietament suspeses
les oronelles inventen
direccions resplendents
en l'aquàrium del cel.

Una teranyina de pensaments
ens exilia de les coses,
mentre clavats en més miralls
de la nostra imatge fem
un lloc on amagar-nos,
atemorits per l'agitació del món.


Pietro Civitareale, Ombres dibuixades
Traducció d'Antoni Clapés i Lluís Servera
Cafè Central & Llibres del Segle, 2020


***


VI

Nella vastità del risveglio
innumerevoli sono
le stanze del mattino,
solitudine alta e serena
come un sonno senza sogni.

Per foreste di nubi
fa il suo volo la luna
e quietamente sospese
le rondini inventano
direzioni lucenti
nell'acquario del cielo.

Una ragnatela di pensieri
ci esilia dalle cose,
mentre fissati in più specchi
della nostra immagine facciamo
un luogo dove nascondersi,
timorosi del tumulto del mondo.


Pietro Civitareale, Ombre disegnate (2001)


dilluns, 31 d’agost del 2020

Port Arthur

Garaioa. Fotografia: Empar Sáez



PORT ARTHUR


Enmudece la visión de las montañas:
hay un cuerpo flotando en su interior.

Cabeza abajo, 
pequeños gusanos bailan y lo levantan a su manera,
la mínima, una puntuación.
Un signo que se estira hasta que vuelve.

Todos los mundos son aquí
y aquí se reúnen,


Marco Antonio Raya, Mono
La Garúa Poesía, 2016

Intemporal

Sangüesa. Fotografia: Empar Sáez


INTEMPORAL


un poema
ignoro absolutamente las causas
puede llegar a ser más longevo que una piedra
el otro día leí que mientras
destruían un muro de 500 años
los obreros encontraron una carta de amor entre las piedras
entre las piedras hechas polvo
un poema puede llegar a ser eterno
sobrevivir al fuego
saltar de la piedra al papiro
y del papiro a la memoria
para ponerse a salvo
un poema puede llegar a ser eterno
así parece.


Rolando Kattan, Gabinete de curiosidades. Antología poética
La Garúa Poesía, 2020
 

Cua de sargantana

Uxué. Fotografia: Empar Sáez


Cua de sargantana 



Escindida del cos, la cua es mou:
aparença de vida.

L'infant depredador oblida el que ha fugit
i s'entreté amb la resta
com un gat juganer.

Els records només són espasmes del passat,
un fingiment del temps.
El temps que se'ns escapa.



Isabel M. Ortega RionCues de sargantana
Edicions Tres i Quatre, 2019


Ben amarg és el cor del poema

Sangüesa. Fotografia: Empar Sáez

 


Ben amarg és el cor del poema.
La mà esquerra a dalt desencadena una estrella,
a baix l'altra mà
remena un bassiot blanc. Ferides que s'obren,
que es tornen a obrir, les cus la nit, les torna a cosir 
amb fil incandescent. Amarg. La sang no s'atura mai
de mà en mà salada, entre els ulls,
en els alvèols de la boca.
La sang que es mou en les veus que magnifiquen
la fosca rere les coses,
els halos en les imatges de llimalla, els espais aspres
que escrius
entre els meteors. Cus-te: brilles 
per les cicatrius. Només aqueixa mà que remenes
enlaire i l'altra mà que blancament 
treballa
a les superfícies centrífugues. Amarg, amarg. En sang i exercici
d'elegància bàrbara. Fins que assegut en el mig
negre de l'obra et mors
de llum compacta.
I en una radiació d'heli rebentes a causa de l'ombrívola
violència
dels nuclis folls de l'ànima.


Herberto Helder, Última ciència
Traducció d'Arnau Pons
Pagès Editors, 2000


***


É amargo o coração do poema.
A mão esquerda em cima desencadeia uma estrela,
em baixo a outra mão
mexe num charco branco. Feridas que abrem,
reabrem, cose-as a noite, recose-as
com linha incandescente. Amargo. O sangue nunca pára
de mão a mão salgada, entre os olhos,
nos alvéolos da boca.
O sangue que se move nas vozes magnificando
o escuro atrás das coisas,
os halos nas imagens de limalha, os espaços ásperos
que escreves
entre os meteoros. Cose-te: brilhas
nas cicatrizes. Só essa mão que mexes
ao alto e a outra mão que brancamente
trabalha
nas superfícies centrífugas. Amargo, amargo. Em sangue e exercício
de elegância bárbara. Até que sentado ao meio
negro da obra morras
de luz compacta.
Numa radiação de hélio rebentes pela sombria
violência
dos núcleos loucos da alma.


Herberto HelderÚltima Ciência, Poesia Toda (1996)