dissabte, 17 d’agost de 2019

els ulls, déu meu

Kampong Thom. Fotografia: Empar Sáez


els ulls, déu meu,
com ens els van fer tancar. I ja només podíem
mirar endins, cada cop més endins; i així podíem
veure
per sota d’allò que no té resposta, per sota de la
por i del dolor,
aquella dolça, estimulant humilitat,
aquella il·limitada, dòcil pobresa nostra.


Iannis Ritsos, El retorn d’Ifigènia (fragment). Dins: Fedra
Traducció de Joan Casas
Edicions de L'Albí, 2010


Privilegiat

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez



Privilegiat


Tranquil·la tarda d'hivern. Dos soldats de permís
es passegen pel port. Una dona pintada
mira els vaixells, les grues, els carregadors,
una gavina posada als pals. El biciclista
s'atura al davant de l'agència marítima. Descarrega
una pila de diaris vells. Des de l'aparador de la papereria
una estatueta de guix ben despullada et mira. I tu
ets sents afalagat i privilegiat
per la predilecció que des de sempre et demostren les estàtues
i per les seves secretes confessions. Per això
has comprat un grapat de cigrons torrats
i els llences al mar d'un en un, sabedor
de com et mira aquella estatueta de la papereria.



Iannis Ritsos, Tard, molt tard, de nit entrada
Traducció de Joan Casas
Jardins de Samarcanda (coedició de Cafè Central i Eumo Editorial, 2005

S'ha fet de nit

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez


S'ha fet de nit

La festa d'aquest vespre també s'ha suspès.
I no tenim ni la menor idea
de què haurien plorat, o celebrat.
En un moment s'han encès els llums i s'han apagat.
Per la finestra hem vist els músics;
travessaven silenciosos l'avinguda
tot traginant a coll
enormes instruments de llautó.
Queda't, doncs, aquí,
fuma't el cigarret
en aquesta gran calma,
en aquest meravellós no res.
Sordes-mudes les estàtues.
Sord-muds també els poemes. S'ha fet de nit.


Iannis Ritsos, Tard, molt tard, de nit entrada
Traducció de Joan Casas
Jardins de Samarcanda (coedició de Cafè Central i Eumo Editorial)

divendres, 9 d’agost de 2019

Truena. Están abriéndose

Florència. Fotografia: Empar Sáez


TRUENA. Están abriéndose
los cráneos de los dioses. Llueve
como si el agua fuera a rebañar las sobras
en el plato del mundo.
Una mujer camina
bajo el agua
y el agua no la borra.
No la ahoga tampoco.
No lo comprendo
cómo
sin aparente esfuerzo
bajo
este cielo cayendóse
persiste en
lo que sin apenas dudar
llamaría existencia.


Ada Salas, Limbo y otros poemas
Editorial Pre-Textos, 2013.


Extraño suena

Figueres. Fotografia: Empar Sáez


«The eternal note of sandness in.»
MATHEW ARNOLD


EXTRAÑO suena
el mundo.
La sucesión del golpe.
La incisión de la luz.
El paso sigiloso de las quietas
imágenes. Oyes
como si un rígido cristal.
Como piensas 
que oyen
esos pequeños animales en el centro del ámbar.
Como en su exilio
blanco 
nos escuchan los muertos.


Ada Salas, Limbo y otros poemas
Editorial Pre-Textos, 2013.

Antes del comienzo

Riba-roja d'Ebre. Fotografia: Empar Sáez



ANTES DEL COMIENZO


Ruidos confusos, claridad incierta.
Otro día comienza.
Es un cuarto en penumbra
y dos cuerpos tendidos.
En mi frente me pierdo
por un llano sin nadie.
Ya las horas afilan sus navajas.
Pero a mi lado tú respiras;
entrañable y remota
fluyes y no te mueves.
Inaccesible si te pienso,
con los ojos te palpo,
te miro con las manos.
Los sueños nos separan
y la sangre nos junta:
somos un río de latidos.
Bajo tus párpados madura
la semilla del sol.
                   El mundo 
no es real todavía,
el tiempo duda:
               sólo es cierto
el calor de tu piel.
En tu respiración escucho
la marea del ser,
la sílaba olvidada del Comienzo.


Octavio Paz, Árbol adentro
Seix Barral, 1990