dijous, 18 de desembre de 2014

La nit es desplegava esponerosa

Mas d'Azil, Ariege. Fotografia: Empar Sáez



La nit es desplegava, esponerosa damunt de la casa, tota guspirejant
de gotes de rosada i d'estrelles. Un cavall es perdia en el fons
blau clar amb franges platejades. Els miralls es tancaven. Al llit,
jo somiava en pastors adormits. Amb la galta
repenjada damunt del flabiol. Quan es despertaven
hi tenien una marca rosada com la cicatriu de la ferida
d'una batalla llunyana i secreta. Els pastors, sempre
em semblen atractius, perquè són solitaris, i els solitaris somien,
i els somiem nosaltres, allà dalt, a les muntanyes, entre els matolls,
lliures de testimonis, ignorats; solitaris, amb solitaris.


Iannis Ritsos, Crisòtemis (Tres poemes dramàtics)
Traducció de Joan Casas




dissabte, 1 de novembre de 2014

Un somriure profund

Saint-Lizier. Fotografia: Empar Sáez


(...) Un somriure profund
m'alça per les aixelles, no toco de peus a terra; em fa vergonya
que algú em vegi caminar pel jardí com un ocell. Em fa vergonya
aquesta meva lleugeresa infantil. Llanço l'àncora aquí, a la finestra,
amb les pluges, amb el sol; encara no m'he atipat de mirar.


Iannis Ritsos, Crisòtemis (Dins: Tres poemes dramàtics)
Traducció de Joan Casas




dimecres, 22 d’octubre de 2014

Fer el temps

San Cristóbal de las Casas. Fotografia: Empar Sáez




Fer el temps

Quan a l'albada la llum obrirà
els finestrals on dorm la teva ment,
sabràs que res del que veuràs
no es deixarà a l'atzar.
Des dels xiscles de dolor del planeta
al record, dolç encara, dels orgasmes
que fan de la nit una simfonia humana,
tothom formarà part de tu,
com tu de tot.
Mai no podràs dir jo sense nosaltres,
no podràs dibuixar en els dies
un gest aliè a tu.
El temps et fa
perquè tu fas el temps.
És el vincle pel qual la roda gira
i el cercle tanca el cicle de la vida.
Deixa't ser i sigues allò que és.
Cap altre secret no et serà tan gran
com, més enllà de posseir,
formar part de les hores
                     i de les seves criatures. 


Vicenç Llorca, Calendari d'instints

dissabte, 18 d’octubre de 2014

No, mai cap foc cremarà l'ombra

San Antonio de Atitlan, Guatemala. Fotografia: Empar Sáez


No, mai cap foc cremarà l'ombra,
perquè l'ombra, feta d'absència,
es mostra indiferent a la llum de la flama,
tot i que ens faci veure que n'escapa.
En va l'esforç del foc per fer-la enrera.
Les flames només cremen en les flames
—nosaltres en nosaltres—,
fins a la fosca de la cendra.



Carles Camps Mundó, L'Oració Total 



diumenge, 12 d’octubre de 2014

L'esforç floreix o dansa on el cos

Besalú. Fotografia: Empar Sáez



VIII


L'esforç floreix o dansa on el cos
No es nafra per complaure l'ànima,
I on la bellesa no naix del desfici,
I on el saber no es consum amb la llàntia de la mitjanit.
Oh castanyer, fonda arrel que floreixes,
¿Ets la fulla, la flor o el tronc? Oh cos
Pres per la música, Oh ulls lluents,
¿Com podem destriar la dansa de qui dansa?


W.B.Yeats, L'espasa i la torre
Traducció: Patrícia Manresa Ní Ríordáin i Albert Roig


***

 
VIII

 
Labour is blossoming or dancing where
The body is not bruised to pleasure soul,
Nor beauty born out of its own despair,
Nor blear-eyed wisdom out of midnight oil.
O chestnut-tree, great-rooted blossomer,
Are you the leaf, the blossom or the bole?
O body swayed to music, O brightening glance,
How can we know the dancer from the dance?



W.B.Yeats, The Tower


diumenge, 5 d’octubre de 2014

No la que dónes, la flor que ets jo vull

Pontevedra. Fotografia: Gustavo Marshall

XII


No la que dónes, la flor que ets jo vull.
¿Per què negar-me allò que no et demano?
   Temps hi haurà de negar
   després que hagis donat.
Flor, sigues-me flor! Si et collís, avar,
la mà de la infausta esfinx, tu, perenne
   ombra, erraràs absurda,
   rere el que no donares.


Fernando Pessoa, Odes de Ricardo Reis
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja


***
 

A flor que és, não a que dás, eu quero.
Porque me negas o que te não peço?
   Tempo há para negares
   Depois de teres dado.
Flor, sê-me flor! Se te colher avaro
A mão da infausta 'sfinge, tu perene
   Sombra errarás absurda,
   Buscando o que não deste.
 
 
Fernando Pessoa, Odes de Ricardo Reis 





dijous, 2 d’octubre de 2014

Si faig el meu ofici o el meu art

Antigua, Guatemala. Fotografia: Empar Sáez



Si faig el meu ofici o el meu art

Si faig el meu ofici o el meu art
monòton en la nit assossegada,
quan només s'aïra la Lluna
i els amants són al llit
duent als braços totes les tristeses,
vora la llum cantaire jo treballo,
no per ambició ni per guanyar-me el pa
o per l'envaniment i el comerç d'encanteris
als teatres de vori,
sinó per la senzilla
paga, la més secreta del seu cor.

No per l'home soberg jo, decantat
de l'aïrada Lluna, escric en pàgines
com d'escuma marina, ni pels morts
que amb els seus rossinyols i salms torregen,
ans pels enamorats, que estrenyen als seus braços
les tristeses dels segles,
i no donen lloances ni jornal,
ni fan cas del meu art o el meu ofici.

Dylan Thomas, Poemes de Dylan Thomas
Versió en català: Marià Manent


***


In My Craft or Sullen Art

In my craft or sullen art
Exercised in the still night
When only the moon rages
And the lovers lie abed
With all their griefs in their arms, I labour by singing light
Not for ambition or bread
Or the strut and trade of charms
On the ivory stages
But for the common wages
Of their most secret heart.

Not for the proud man apart
From the raging moon I write
On these spindrift pages
Nor for the towering dead
With their nightingales and psalms
But for the lovers, their arms
Round the griefs of the ages,
Who pay no praise or wages
Nor heed my craft or art.


Dylan Thomas, Deaths and Entrances


divendres, 26 de setembre de 2014

Núvol o poema

Campeche, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez



Núvol o poema

L'aigua que es fa vapor que es fa núvol que es fa pluja
que es fa neu que es fa riu que es fa mar que es fa vapor
que es fa núvol...

L'aigua que es fa núvol que es fa pluja que es fa saba
que es fa arbre...

L'aigua que es fa temps que es fa metàfora que es fa símbol
que es fa poema...


Josep M. Sala-Valldaura, Gota a gota


dimarts, 23 de setembre de 2014

Les paraules que escric són a penes memòria

Antigua, Guatemala. Fotografia: Empar Sáez



Les paraules que escric són a penes memòria
d'una llengua i un temps més humà i solidari.
No hi ha res a rimar. Si de cas el perfil
mil·lenari del foc o l'encís tardorenc
de fullats caquiers. Espai d'home proscrit,
el vers sirga encetant àvids ulls que el dolor
tempta ingrat d'abaltir. Territori indefès,
bes el fang dels records i m'invent una pàtria.
Existesc perquè estim. El pa treu floridura
i el poema s'enfondra damunt de la pàgina.
Serà llarga la nit. Embaumat pel perfum
de la prosa el discurs és un mar on furtius
s'ennaveguen els mots. El cel sembla un dibuix
encerat i entre els pins hi ha gemecs d'animàlia.


Ponç Pons, Estigma

dimarts, 2 de setembre de 2014

Ja em parla la tardor

Tiana. Fotografia: Empar Sáez




Ja em parla la tardor. A l'ampit
fosc, callant, m'escolte els pensaments
doblegar-se sota el vent occidental
que arremet contra les fulles dels meus negres
arbres només vius a la nit.
Després em tanque al llit. I em saluda
el cant d'un xaval que la nit
cruel fa créixer: la vida no canvia.


Sandro Penna, Poemes (1927 - 1938)
Traducció: Josep Piera

***

Già mi parla l'autunno. Al davanzale
buio, tacendo, ascolto i miei pensieri
piegarsi sotto il vento occidentale
che scroscia sulle foglie dei miei neri
alberi solo vivi nella notte.
Poi mi chiudo nel letto. E mi saluta
il canto di un ragazzo che la notte,
immite, alleva: la vita non muta.


Sandro Penna


da PensieriParole <http://www.pensieriparole.it/poesie/poesie-d-autore/poesia-195355>

diumenge, 31 d’agost de 2014

No sortirem...




Rio Dulce, Guatemala. Fotografia: Empar Sáez


No sortirem...


No sortirem ja més a navegar
per l'alta mar on els vaixells naufraguen.
L'hoste del temps dins nostre
ens ha endreçat els estris de palestra.
Hem baixat les veles per entrar
a recer d'algun port.
No serem més a la mar
on tots els vents campegen,
quan es congria el grop.
Si ancorem els neguits,
pesarà la bonança.

Ens hem venut els somnis, oh amor!,
per la calma d'un port.


Quima Jaume, Pels camins remorosos de la mar


dijous, 28 d’agost de 2014

Nit i carrer

San Cristóbal de las Casas, Chiapas, Mèxic. Fotografia: Empar Sáez



Nit i carrer, fanal, una farmàcia,
una llum pàl·lida sense sentit.
Viu fins i tot un quart de segle encara 
no hi ha sortida. Tot seguirà així.

Moriràsnaixeràs altra vegada,
com als vells temps tot es repetirà:
nit, llum trement gelada sobre l'aigua,
canal, farmàcia, carrer, fanal.

10 d'octubre del 1912

Aleksandr Blok, Venjança i altres poemes
Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente


dimecres, 9 de juliol de 2014

Déus escàpols

Sitges. Fotografia: Gemma Gorga


Déus escàpols


Oberta la ferida d'ésser viva,
per ella se t'en van, del fons de l'ànima,
el cor i els seus batecs. Car el temps roda,
pouant-te del teu pou, sènia viva.

I amb tu i amb la teua ànima, se'n fugen
els altres dons dels déus: el sol, la lluna
creixent del breu delit, la pena lenta
que minva tots els noms de l'alegria.

Mes queden escorrims del ser, paraules
que el temps deixa vessar en la memòria:
«amor» i «amic», i «benvingut» i «queda't».

I tu te les aprens, per no oblidar-te
dels íntims hostes que se te n'absenten.
I t'agafes al nom de l'esperança.


Antoni Ferrer, Cant espiritual
(dins de: Poesia Reunida 1979-2006)




dimecres, 2 de juliol de 2014

l'ombra i l'ocell

Sant Hilari Sacalm. Fotografia: Jordi Domingo Abad  


l'ombra i l'ocell


sents en tu passar l'ocell,
sageta de llum
contra la llum del migdia.
sents en tu el pas brillant
d'una alta presència.
i a dintre, l'ombra que llisca
sobre l'ombra de la terra
traça furtiva d'arrel en arrel
el deixant del mot que obri
l'aigua quieta del silenci.


Anna Montero, el pes de la llum

dijous, 19 de juny de 2014

A l'hivern


Narssarssuaq, Kujalleq (Groenlàndia). Fotografia: Joan Ramell



A l’hivern
s’estrenyen els colors
i l’aire és una mitja negra
per on ascendeixen
espesses
les últimes flors
que encara
vas ser a temps
de pronunciar.

Elles,
amb el seu calendari atapeït
de núvies i difunts. 


Gemma Gorga, Diafragma

diumenge, 15 de juny de 2014

Un dia vaig passar el dit

 Mas d'Azil. Fotografia: Empar Sáez



 (...) Un dia vaig passar el dit 
pel forat del nus d'una fusta i se m'hi va encallar; no vaig provar 
d'arrencar-lo -m'havia unit amb la fusta, amb l'arbre, amb el bosc-; 
dels meus genolls ja brotaven tanys i minúscules fulles 
i dins meu hi havia una gran calma. Fins que em vaig espantar, 
no fos cas que desaparegués en aquella unió impersonal, 
no fos cas, sobretot, que perdés la veu (com passa en els malsons 
o, segons diuen, com aquelles dones a qui els déus com a favor 
transformaven en arbres, o en marbre, magnífiques estàtues 
ran de l'abisme, per salvar-les de la caiguda, 
i el crit que no havien cridat romania eternament gravat 
des de les ungles dels peus fins a les arrels dels cabells, 
un «auxili» tens, incorpori tant de bo que no ens el facin mai, aquest favor).

Aleshores vaig clavar una forta estrebada al dit, i estava ple de sang,
i jo sentia tristesa pel meu dit, més que no dolor,
com si fos un últim prometatge trencat, pel fet d'haver-me tret
del dit l'anell aquell fet de fusta boscana.


Iannis Ritsos, Els Atrides

diumenge, 1 de juny de 2014

Poemes a la platja de Cesarea

Pont l'Abbé . Fotografia: Empar Sáez






Poemes a la platja de Cesarea

III

Nedant vaig allunyar-me, sol,
més enllà de l'escullera, i de sobte
vaig aturar-me com vaixells
que paren al bell mig del mar
sense que els passatgers sorpresos
sàpiguen per què.
No és que estigués cansat. La mar
estava en calma i jo encara tenia forces.
Va ser veure'm mancat de raons per tornar.
Per què tornar a la platja?
Se la veia groga i grisa, no com la terra
que era, sinó com un horitzó,
com el de ponent, marcant amb un traç fi 
l'inici de moltes més distàncies.
Per què tornar?
Després se m'engegà de nou
com un motor que fa trémer el vaixell.
Era l'oblit que funcionava:
un motor molt més potent del que la meva vida
necessita, més gran que el meu cos
i molt més extens que tots els meus records,
un motor que em duu més enllà de la mort,
lluny.

Iehuda Amikhai, Queda't amb mi (Columna edicions, 1985)
Traducció: Manuel Forcano



 

diumenge, 25 de maig de 2014

Alba de nit

Barcelona. Fotografia: Empar Sáez
Alba de nit

III

Dins l'alba negra res i més,
enyorança del mai, del després:
el paisatge del propi vers.
Tant se val que sigui rimat,
s'hagi concebut sense estrofa.
Sota l'ombratge blau del fum;
sota els moments del seu perfum,
endins l'arbreda del desig,
en cada lluita dels sentits.
Ser antic i nou vers, revolta i res.
Alba i recés, química només, més.
Veu que retroba el propi vers.


Tònia Passola, L'horitzó que no hi és



dimecres, 21 de maig de 2014

Too small to fall

Saint-Girons. Fotografia: Empar Sáez

Too small to fall


Tot és boira
i ombra, nit mirada.
Quan dius terra a la vista,
et llancen arena als ulls:
quan dius tempesta,
no se t'endú el vent.
Mai no caus de la messana
i dius que no ho entens.

Ansiós estilista,
afamat i escanyolit,
no hi penses,
no ho calcules,
no et mortifiques més;
llegeix la mar 
sota la lluna i aprèn 
l'oratge de l'espera
si el vaixell ha encallat.

Tu vibres si dius mar,
i ets viu
en la remor que et sosté
d'onada a onada.
Tu tremoles si dius amor,
i ets viu
en la carícia ajornada a frec
de pell.

Abans caurà un àngel
que el teu alè lluner.
Més grinyola la impaciència
que guindar el masteler.


Josep Porcar, Llambreig


divendres, 16 de maig de 2014

Final de l'estiu

Mirepoix. Fotografia: Empar Sáez





FINAL DE L'ESTIU


Reitere les paraules,
en mi es desfan en síl·labes

que naufraguen,
de llavi a llavi,

inabastables com la carn
que crema el tacte i la mirada.

Reitere les paraules
com Orfeu reprèn els viatges

que fracassen.
Pas a pas, mot a mot,

va passant tota aquesta vida
que no pot contindre's en mi.

Tanta vida en el reduït món
d'arena que a diari s'esborra.

Per què moriré jo
si cada gra d'arena

edifica...?


Vicent Berenguer, La terra interior i altres poemes

dimecres, 14 de maig de 2014

Geografies

Saint Girons. Fotografia: Empar Sáez


Geografies

A Laia Noguera

La pàtria ens queda petita


el silenci el refugi
les nostres veus


quan ens somiï la fosca
caurem encegats
pels xàfecs de verd


ens tindrem a nosaltres


de pedra i de paraula


germans


Joan de la Vega, Y tú, Pirene

diumenge, 11 de maig de 2014

Cerques l'arrel pregona de l'aire

Saint-Lizier. Fotografia: Empar Sáez.
Escultura de Guy-Alain Trani


Cerques l’arrel pregona de l’aire, 
el tacte inaprehensible de tot, 
la forma vàcua que conté en essència la llum. 

Cal erigir un cel, 
un reialme per a estendre el vol, 
cal resseguir amb remorosos llavis    el bes. 

Lluny del buit esfereïdor, 
de l’aspror immutable d’escorça, 
prens la capçada abans de fondre’s 
en l’ombra abstracta, 

invoques la pell que tot ho abraça. 


Empar Sáez, Dona i ocell
Editorial Denes, 2014

 

dimarts, 15 d’abril de 2014

Quan tot ha desaparegut

Alcoi. Fotografia: Empar Sáez


Quan tot ha desaparegut, 
la llum i la seva absència s'han 
equivalgut, sí i no 
fosos amb el silenci 
interior, exterior, 
definitius, majors, 
així i tot ha faltat 
oblidar-ho tot. Però, 
sobretot, 
mai més ni recordar-se 
que ho ha oblidat. 

Ronald Polito, Terminal 
Traducció de Josep Domènech Ponsatí 


*** 

Quando tudo desapareceu, 
a luz e sua ausência se 
equivaleram, sim e não 
fundidos ao silêncio 
interior, exterior, 
definitivos, maiores, 
ainda assim ficou 
faltando esquecer 
tudo. Mas, 
sobretudo, 
nunca mais nem se lembrar
que esqueceu. 

Ronald Polito, Terminal

diumenge, 13 d’abril de 2014

Adam

Alcoi. Fotografia: Empar Sáez




ADAM


Hi ha la mà que l'escriu
i la lletra que és blava.
Hi ha un home dempeus
i una llum que endevina
calenta i esclava
nerviosos els traços.
Hi ha l'hora que es dol
llambrejant somniosa
pel foli ple d'algues.
Hi ha munts de gargots
i un silenci que escampa
llavor pura i sembra
la veu com una ombra
compacta que diu:

  Jo no faig el poema.
El poema em fa a mi. 


Ponç Pons, Desert encès