Retorno als dies llunyans

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

8

Retorno als dies llunyans, quan les oliveres eren castells.

9

La memòria no pot substituir el paisatge desolat.

Rodolfo del Hoyo Alfaro, Detall de pati al capvespre

Pont del Petroli Edicions, 2026

 

V

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

 

(...) Ella es va aixecar i es va posar al bell mig de la pedra i amb els peus ben junts tapava el forat on havia hagut el pal de ferro i va dir que faria el temps i estava quieta i una banda de la seva ombra queia entre dues hores i anava relliscant a poc a poc i al cap d'una estona, quan els homes sortien del poble i anaven cap als estables i els vells cap a l'escorxador, la seva ombra es va posar damunt d'una hora fins que va anar corrent i es va anar posant entre dues hores. Li vaig preguntar si sabia què era el temps i va dir, el temps sóc jo, i va dir, i tu; em va fer aixecar i em va fer posar al seu costat i la vaig agafar per l'espatlla i ella em va agafar per la cintura. El sol feia sortir un fum com una boira seca pels vessants de la Maraldina i pels de la muntanya del senyor. I mentre érem el temps, de dintre meu es va alçar una força estranya, com si m'acabessin de fer de ferro per dintre, com si la meva mare, darrera de la fornal, m'hagués fet de ferro barrejant-se amb el ferrer. I per primera vegada vaig sentir què era la força d'un noi quan es va desfent de ser una criatura. (...)

Mercè Rodoreda,  La nit i la primavera (fragment del capítol V de la segona part).

Club Editor, 2017

21 (Pluja de flors a Sant Felip Neri)

 

Caorle. Fotografia: Empar Sáez

                                           21
     (PLUJA DE FLORS A SANT FELIP NERI)

Seguir el vol de la flor que no pot fer-se enrere

i propaga el terror de la insignificança:

empènyer l'ull més enllà de la mirada

fins que la llum quedi fatigada de rebotar.

Amidar l'ossam del buit — la frontissa

on s'emmirallen verdors i tiges malmeses.

Prodigi de les estàtues brostades,

ecos de meravelles en una embosta.

Oferir — com fereix — el silenciós estrèpit,

els palmells orfes — només forma, només eco.

Obre la mà.

Veuràs l'esqueix del que vam dir-nos.

Esquinçar l'aire, unglaferits, sabent que mai sabrem

enclavar els mots — els jos — a les aspes del temps.

Mireia Companys i Xavier Zambrano, La papallona somnàmbula

Lleonard Muntaner Editor, 2026

1

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

1

He dado el salto de mí al alba. 

He dejado mi cuerpo junto a la luz 

y he cantado la tristeza de lo que nace.

Alejandra Pizarnik, El árbol de Diana, 1962 (dins: Alejandra Pizarnik. Poesía completa)

Editorial Lumen, 2005

ELS FALSOS GRATACELS BADAVEN LLURS OBERTURES AL MAR

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

VIII 

ELS FALSOS GRATACELS BADAVEN LLURS OBERTURES AL MAR. ELLA I JO PASSÀVEM PER UNA INSÒLITA VORERA ALÇADA A MOLTS METRES DE LA CALÇADA. EN LES FOSCORS D'AQUELLA NIT, CERCÀVEM L'ASTRE DEL NOSTRE DESTÍ. LES BRANQUES DELS ARBRES, QUE ENDEVINÀVEM PERDUTS ENTRE LLAGUTS I BARCASSES, CEDIEN AL DOLL DE LES NEUS TARDANES. ENS VOLIEN DIR ADÉU, PERÒ UNA MÀ INVISIBLE ENS VA TAPAR LA BOCA

Al vesprejar d’invisibles palmeres, 

Entre llaguts i veles desmaiades 

S’obren, secrets, els esguards i les timbes 

Escumejants a l’encís dels aiguatges.

 

Claregen cels llunyans a les alcoves, 

Els ors ocults als paviments pirates, 

Els coralls somnolents de les mestisses, 

Els ventres púbers als miralls murals. 

Tu i jo passem per l’estranya sendera 

—Aquesta nit i l’altra nit i l’altra— 

Arran de falls ferejants i cingleres, 

Nous i florents a flocs tardans desclosos, 

Els ulls tancats per no perdre la ruta, 

El peu descalç a l’encalç del silenci, 

El nom balder pintat damunt la vesta, 

I compromès, amb lletres malforjades. 

Callen els cors, i tot d’arbres s’esfullen 

Als sorramolls amb remoreigs salobres; 

Calla la ment, i defalleix un astre. 

Al call pedrós, a les amples porxades, 

A les negrors d’immarcescibles malles

 —En fer-nos nit en nit profunda oberta 

A l’albaneix de la Nit Immutable—

Som espiats per cares ignorades 

—Ahir i avui, en aquest segle i l’altre—. 

I quan el son desclou la flor exclusiva 

En prats trements i espurnejants pinedes, 

En empordans i en ordals i llurs nèctars 

—Blats regalats i ermites solelloses—, 

A l’arenell braceja la basarda. 

Dolços gemecs germinen a la broixa 

I el cel s’encén amb guspireigs d’escata: 

Càlides mans, manyagues, ens acotxen 

Amb tremolors de pol·len sense antera, 

Rou i sement de delirants captaires. 

Tu i jo ens perdem, en irresolta escorça, 

Entre ombra i murs travats, a la drecera 

Del carrer clos que cercàvem sense esma.

                                           Cadaqués, 1931

J.V. Foix, Les irreals omegues

Edicions 62, 2025

20

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

                 

                     20

dice que no sabe del miedo de la muerte del amor
dice que tiene miedo de la muerte del amor
dice que el amor es muerte es miedo
dice que la muerte es miedo es amor
dice que no sabe


A Laure Bataillon

Alejandra Pizarnik, El árbol de Diana, 1962 (dins: Alejandra Pizarnik. Poesía completa)

Editorial Lumen, 2005

Vindrà la son als cossos

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

Vindrà la son als cossos
i tallareu les flors dels llavis     adormits.

Tot seran veus escampades
pels camins,
matèria solar, ofrena d’ordre i ombra.

L’himne infrangible vindrà a tu
entre els paisatges salvats        dels somnis.

I una mà pàl·lida encendrà els astres:
munió de resurreccions
blanques
fecundant la teva mirada.


Empar Sáez, Senyals de llum des del cos
Edicions Pont del Petroli, 2026

Deien que es deia amor

 

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

DEIEN QUE ES DEIA AMOR


Era una bèstia estranya,
deforme, monstruosa,
macrocèfala, d'ulls
desorbitats i cecs,
de braços arrupits
i dits atrofiats
que no haurien sabut
retenir res. La boca
sempre oberta, expectant,
àvida com el buit,
voraç pou sense fons,
sense brocal, vivent.
Xisclava al meu costat.
Deien que es deia Amor.

Deien que es deia Amor.
Jo l'havia parit
—em deien— i era a mi
que em calia gronxar-lo
entre els meus braços nus.
Els meus pits no saberen
alletar-lo amb verí.

Deien que es deia Amor.
Dia a dia sentia
el seu mossec brutal
—vampíricament bell.
I, tanmateix, la sang
tèrbola, s'avivava
i em cantava a les venes,
per conjurar la por,
ambivalent, dual,
corrent cap a la fi.
I amb veu dolça cridava
aquell lent assassí
fins i tot quan dormia
sadollat del meu cos.

Deien que es deia Amor
i em deixaren amb ell
ben sola. Finalment
vaig matar-lo. Desfeta,
esquarterada, oberta,
com si una culpa immensa
apunyalés la lluna
del meu ventre, com un
suïcidi que em fes
altra vegada eixorca.

Deien que es deia Amor.
I ara que tu has vingut
no sé quin nom donar
a això que des del buit
germina cap a tu,
incertament encara,
cos endins, lluna endins.


Maria-Mercè Marçal, La germana, l'estrangera (1981-1984) dins: Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998
Edicions 62, 2017

Escoltar la veu

 

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

Escoltar la veu
que guardaves oculta, el ritme interior,
l’esbatec latent.

S’envolava endins
i aürtava en el silenci del cos.

Pulsació nua balancejant-se
en els confins,
miracle:
moviment pur
que fa brillar l’ull cec.


Empar Sáez, Senyals de llum des del cos
Edicions Pont del Petroli, 2026

Res no et serà pres

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

Res no et serà pres: vindrà tan sols

l'instant d'obrir

dòcilment la mà

i alliberar

la memòria de l'aigua

perquè es retrobi aigua

d'alta mar.

Maria-Mercè Marçal, Raó del cos, dins: Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998

Edicions 62, 2017

 

Vuit de març

 

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

VUIT DE MARÇ


Amb totes dues mans
alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat.

Hereves de les dones

que cremaren ahir

farem una foguera

amb l'estrall i la por.

Hi acudiran les bruixes

de totes les edats.

Deixaran les escombres 

per pastura de foc,

cossis i draps de cuina

el sabó i el blauet,

els pots i les cassoles

el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres

per pastura del foc,

els pots i les cassoles,

el blauet i el sabó.

I la cendra que resti

no la canviarem

ni per l'or ni pel ferro

per ceptres ni punyals.

Sorgida de la flama

sols tindrem ja la vida

per arma i per escut

a totes dues mans.

El fum dibuixarà

l'inici de la història

com una heura de joia

entorn del nostre cos

i plourà i farà sol

i dansarem a l'aire

de les noves cançons

que la terra rebrà.

Vindicarem la nit

i la paraula DONA.

Llavors creixerà l'arbre

de l'alliberament.

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol (1977-1979), dins: Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998

Edicions 62, 2017

La profecia

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

La profecia


Quant fa que escrius?,
em pregunteu.

Escric des d'abans de ser.

Els òrgans es coïen lentament
al forn de la cova mística
i sense cos,
i sense cap,
i sense mans,
ja escrivia aquest poema
que ara us transcric.


Anna Gual, Les ocultacions
Edicions Proa, 2022

Diorama

Òtranto. Fotografia: Empar Sáez

 Diorama


Pulmons a la figura de l'oníric
sense tro, sense desgast.

Pregària impossible que s'alça
a la nit amarga del clam.

Hi ha un home que suplica
poder cultivar un fetus
a l'hectàrea de terra
que està a punt de llaurar.



Anna Gual, Ameba
Llibres del segle, 2020

Fascinació

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

 

Fascinació

Un poema no és una certesa,

sinó la mentida de la veritat.

Anna Gual, El tubercle

Edicions Tres i Quatre, 2016

Refugio

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

             REFUGIO

La perfección del párpado.

La ciencia de lo quieto,

la piel que calla.

El parpadeo:

viento inútil, principio de ceguera.

La vida a medias.

Qué abre el párpado

cuando se cierra.

Ernesto Frattarola, Un hombre nada

Ars Poetica, 2024

 

31

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

Un tac untat amb guix roent
colpeja les boles d'ivori:
els astres xoquen entre si.

La carambola de planetes
fa riure els déus: ja no hi ha Llei
de Gravetat Universal.

Caos s'ha apoderat del Món
Gea i Urà qui sap on són.
L'Atzar farà que neixi Cronos
altre cop.


Josep Anglada Bigordà, Defensa Petrov

Serveis Editorials La Temerària, 2024

...no em moc

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

…no em moc descans sempre les mateixes paraules ventisses l'esforç animal destí meu estrebar entre la remor de la mar i els lladrucs i vibra la corda no pas pel bruit de l'oneig que s'escalaixa contra les roques ni pels lladrucs del gos que urpegen els quatre horitzonts panteix murmuri queixa de brisa entre joncs vibra la corda i hi encasto l'orella per sentir millor i et sento Ariel et sento

Oh vida, solc en el vent

i sembra de solixent

         en la maror!

Mentre el temps mata l'instant

la tija va somniant

      l'ascensió.

Agustí Bartra, El gos geomètric

Cafè Central & Eumo Editorial, 2010

 

Després

Trieste. Fotografia: Empar Sáez

 

             DESPRÉS

Del no-res cap al

no-res.

Desésser l'infinit.

Des del primer plor,

trànsit i enigma.

Encara, el mossec de la poma.

La serp, al cos. Entortolligada.

El ca Cèrber et llepa les mans.

Apis i roses sobre la tomba.

Hi haurà la llum dels àngels,

després?

Marta Pérez Sierra, Safrà

Viena Edicions, 2024

L'ocell

Belluno. Fotografia: Empar Sáez

 

L'ocell

Aquest matí m'he trobat

un ocell mort a l'ampit de la finestra.

Les ales plegades contra el cos,

el bec obert.

Les parpelles caigudes,

com ell, des de les 

altures

I llavors tu m'has vingut a la memòria:

què volia dir-me, jo?

Jessica Zuan, Tremolors i escuma

Traducció de Dolors Udina i Antoni Clapés

Cafè Central & Llibres del Segle, 2023

***

L'utschè

Quista bunura d'he eau chatto

ün utschè mort sül balcun d'fnestra.

Las elas sfuinedas cunter il corp,

il picat aviert.

Las pletschas dals ögls crudedas,

scu el, da las

otezzas

Ed alura m'est tü gnida adimmaint:

che amb d'he eau vulieu dir?

Jessica Zuan, Stremblidas e s-chima (2019)

Tu ets un llac

Treviso. Fotografia: Empar Sáez

Tu ets un llac

et ned sense invitació

en surt eixuta.


Jo som la pluja

                et
ploc
       la
              pell
xopa
      sense

demanar
            permís.

Estar-te en remull:
guardar
el
cel
líquid
dins
una
mà.



Clara Fiol Dols, Còrpora

AdiA Edicions, 2021