dissabte, 27 d’abril del 2013

Centelleig

Àrreu. Fotografia: Empar Sáez


Centelleig

per a Graham Dean 

...Tots sobreviurem, abocats a aquesta transitorietat 
resplendent centellejant amb la seva insistent 

 invitació de l'altre. 
  Tan a prop, tan càlid, tan ple. 


 I 

A la vora del vespre llavors, 
a la vora del riu, aquesta vora 

de l'ésser, com es diu, el propi 
cos donat, el jo inexorable, què hi pot 

entrar llavors, quin altre es queda allà, inicial, 
onada d'aquest temps canviant, vent 

que s'enlaira del mar, núvol que s'apaga cap al nord, 
fins i tot testament de la pròpia mà, punys closos 

aparents -pessiga'm, pessiga'm 
a mi... La persona de dins del mirall 

s'amagava, només feia un pas endavant 
quan tu el feies, era massa dins teu, 

massa doble de tu mateix, el teu bessó, 
girada la imatge com tu, una realitat 

pacient per provocar un simple testimoni, 
exclòs, clos, encara ennuvolat. 

Ara me'n vaig 
i tu no pots venir amb mi... 

No hi ha ningú aquí sinó tu. 
Però qui ets tu, qui és 

que un pren com la vida, com l'anomenada realitat, 
com un reflex centellejant del mirall 

quan li toca el sol, enteranyinat de pols, 
amb capes de la seva pròpia substància? 

Un mateix és exemple, un ressó 
emmirallat, doblat. Un mateix és bessó. 


Robert Creeley, A la terra
Traducció: Dolors Udina

***


Shimmer 

for Graham Dean

... We will all survive addressed to such glimmering
shimmering transience with its insistent

invitation of other.
So close, so warm, so full.


I

At the edge of the evening then, at
the edge of the river, this edge

of being, as one says, one's own
given body, inexorable me, whathever then

can enter, what other stays there, initial,
wave of that changing weather, wind

lifting off sea, cloud fading northward,
even one's own hands' testament, clenched

seeming fists-pinch me, pinch
ME... The person inside the mirror

was hiding, came forward only
as you did, was too far inside you, too

much yourself doubling, twinned,
spun in image as you were, a patient

reality to provoke simple witness,
precluded, occluded, still cloudy.

I am going now
and you can't come with me...

There is no one here but you.
But who are you, who is it

one takes a life, as so-called reality,
like the mirror's shimmering light

as the sun strikes it, cobwebbed with dust,
layered with its own substance?

Oneself is instance, an echo
mirrored, doubled. Oneself is twin. 


Robert Creeley, On Earth 


dijous, 25 d’abril del 2013

Aquest estrip soterrat

Boren. Fotografia: Empar Sáez



Aquest estrip soterrat 
que duc a les costelles 
liquat i fred 
com nit de bastards 
a l'ampit 
d'altres tenebres, 

 i el verí lent 
que amuntega 
sota l'òrbita del mal, 
rere els munts 
de fullaraca, 
trinxant tiges 
al fossar;

aquest alè 
de condemna
que s'arrapa
al meu miratge
sense cap signe
a l'escut, 
ploma i fulla 
indestriables; 

la cicatriu tan llarga 
que em cus 
del braç al cor, 
que s'esbrava 
quan ve el fred, 
que supura 
a prop de l'aigua; 

garbell sec de fonollar, 
un gaig malalt 
en la runa; 
aquest glop, a traició, 
de l'ombra que m'acompanya; 

 tal vegada sigui això, 
el que en diuen amargura. 


Sílvia Armangué, Estats del metall




dilluns, 22 d’abril del 2013

El temps és mut

Isil. Fotografia: Empar Sáez

El temps és mut

El temps és mut entre canyars immòbils...

Lluny d'apropar-se errava una canoa...
Extenuat, inert el remador... Els cels
ja decaiguts cap a abismes de fums...

Desplaçat debades fins al caire dels records,
caure potser va ser gràcia...

No va saber

que món i ment són la mateixa il·lusió,
que en el misteri de les pròpies ones
tota terrenal veu naufraga.


Giuseppe Ungaretti, El dolor
Traducció: Lluís Servera 


***

Il tempo è muto

Il tempo è muto fra canneti immoti... 

Lungi d'approdi errava una canoa... 
Stremato, inerte il rematore ... I cieli 
Già decaduti a baratri di fumi ... 

Proteso invano all'orlo dei ricordi, 
Cadere forse fu mercé ... 

Non seppe 

Ch'è la stessa illusione mondo e mente, 
Che nel mistero delle proprie onde 
Ogni terrena voce fa naufragio.


Giuseppe Ungaretti, Il dolore 


dijous, 18 d’abril del 2013

com si estiguessis viu

Viella. Fotografia: Empar Sáez


com si estiguessis viu 
envelleixes encara 

fins que amb mi tornis 
a morir-te i tots dos 
amb algú altre 
com dos records que algú ha inventat


Txema Martínez, Dol

dimarts, 16 d’abril del 2013

Poemes d'aire

Àrreu. Fotografia: Empar Sáez



Poemes d’aire 

Els poemes d’aire moren lentament; 
massa lleugers per a la pàgina, massa pàl·lids i llunyans; 
els que anomenem La Lluna, Els Estels, El Sol, 
s’afonen en el mar o llisquen darrera els arbres de frescor 
en el llindar del camp. La tomba de la llum és pertot. 

Un dia d’estiu o una nit d’hivern els poemes s’acabaran. 
Ningú no plorarà, ningú no contemplarà el cel. 
Un boira densa omplirà les valls, 
una obscuritat indeleble plourà damunt les muntanyes, 
i no res, ni tan sols un ocell, cantarà. 

Mark Strand, The late hour 
Traducció: Empar Sáez 


 ***

Poems of air

The poems of air are slowly dying; 
too light for the page, too faint, too far away, 
the ones we’ve called The Moon, The Stars, The Sun, 
sink into the sea or slid behind the cooling trees 
at the field’s edge. The grave of light is everywhere. 

Some summer day or winter night the poems will cease. 
No one will weep, no one will look at the sky. 
A heavy mist will fill the valleys, 
an indelible dark will rain on the hills, 
and nothing, not a single bird, will sing. 

Mark Strand, The late hour 


divendres, 5 d’abril del 2013

El vestit

Alòs d'Isil. Fotografia: Empar Sáez


El vestit

Ajeu-te al turó resplendent
amb la mà de la lluna al rostre,
la teva carn fonda en els plecs del vestit blanc,
i no sentiràs cap talp abrandat
estenent l’abast de la seva foscor,
o el mussol mentre endreça la nit,
 que és la seva saviesa, o el poema
omplint el teu coixí amb les seves plomes blaves.
Però si abandones el vestit i entres en l’ombra
el talp et trobarà, i el mussol, i el poema,
i cauràs en una altra foscor, en què et descobriràs
fent-la i refent-la fins que sigui perfecta.

Mark Strand, Darker
Traducció: Empar Sáez

***

The dress

Lie down on the bright hill
with the moon's hand on your cheek,
your flesh deep in the white folds of your dress,
and you will not hear the passionate mole
extending the length of his darkness,
or the owl arranging all of the night,
which is his wisdom, or the poem
filling your pillow with its blue feathers.
But if you step out of your dress and move into the shade,
the mole will find you, so will the owl, and so will the poem,
and you will fall into another darkness, one you will find
yourself making and remaking until it is perfect.

Mark Strand, Darker