 |
| Caldes de Malavella. Fotografia: Empar Sáez Si ens podíem estar quiets en un punt, els anys que fos, fins a l'instant que un arbre, en créixer, ens toqués de tronc o de branca.
***
Tot això s'arrenca, ara, com una decoració que s'alcés: fons de taller.
Entre els arbres a mig fer, en l'encara no dels arbres, només n'hi ha un que ho és del tot: l'obra encertada. Amb els troncs assagetats per les branques, i les rames assagetades per les fulles: l'obra encertada.
Per si aconseguia de posar tot l'arbre en paraula, l'esmicava sencer en estelles molt petites i obria les lletres i les atapeïa d'estelles per dins.
Després assajava el so d'un arbre no visible. O, per contra, assajava l'obra que converteix un arbre en imatge, en tan únicament imatge que, per més que el vent s'hi enganyi, no emet cap so.
I l'arbre que fa dir a l'aire les més estranyes paraules que a l'aire se li poden fer dir. I l'arbre que s'agita sense vent. I l'arbre que es fa i es desfà. I l'arbre amb brogit de paraula. I el so d'arbre espès i endurit com un arbre. I l'arbre que ara brota en el so... I, al final de tots ells, la pomera amb els timbals a sota, amb les pomes que s'esqueixen de la branca i, en caure, percudeixen fort.
Perejaume, Els arbres (Dins: Pagèsiques, Edicions 62, 2011)
|
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Perejaume. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Perejaume. Mostrar tots els missatges
dissabte, 4 de juliol del 2020
Si ens podíem estar quiets en un punt
L'obra posa les mans dins l'autor
 |
| Caldes de Malavella. Fotografia: Empar Sáez
L'obra posa les mans dins l'autor i n'extreu el que l'autor hi tingui. La sensació de sentir-se acariciat per dintre davant l'obra feta ve d'aquí.
***
Tot el que fa el cel és obra seva.
***
La terra posseeix l'esperit de la pobresa.
La força misteriosa de la terra és aquest esperit.
***
La terra prepara les paraules,
la terra negra, flonja, fèrtil,
amb les lletres carnals dels cucs
d'una escriptura travessadora,
demorada fins al temps establert
perquè, amb la consegüent
mastegada i podrida foscor,
la terra arribi a resplendir.
***
Anant a peu percebem, sovint, una voluntat pròpia de les passes, com si fossin les passes que duguessin un home dret a sobre, amb el cel estès a l'altura dels turmells, com una terra veremada d'enfonsar-hi llum, d'airesembrar-la, fins que les passes veuen les paraules alçar-se, refiades, just per allà on és conduïda la quietud.
Perejaume, Pagèsiques (Dins: Pagèsiques, Edicions 62, 2011)
|
Subscriure's a:
Missatges (Atom)