Cant tardoral

 

Olot. Fotografia: Empar Sáez

CANT TARDORAL

Tardor. Tot d'arbres pensant...

Tristeses mòrbides al mar...

El vent passa, fluix... com un cant...

I tinc temor, com un espant,

si escolto el vent així passar...

Tardor. Tinc l'ànima coberta

de fulles mortes, on lluent

plora la lluna, en la deserta

quietud trista de l'hora incerta

que cau del temps, molt lentament...

Tardor. I quan el vent agita,

mou en l'aire el negre brancatge,

l'ànima pateix afligida,

en la inconsolable, infinita

pena de perdre el fullatge...

Cecília Meireles, Cecília Meireles. Quaderns de Versàlia, IX

Poema del llibre Mai més... i Poema dels poemes (1923)

Traducció de Raimon Gil i Valéria C. De Araújo

Papers de Versàlia, 2019

**

Outono. As árvores pensando...
Tristezas mórbidas no mar...
O vento passa, brando... brando...
E sinto medo, susto, quando
escuto o vento assim passar...

Outono. Eu tenho a alma coberta
de folhas mortas, em que o luar
chora, alta noite, na deserta
quietude triste da hora incerta
que cai do tempo, devagar ...

Outono. E quando o vento agita,
agita os galhos negros, no ar,
minha alma sofre e põe-se aflita,
na inconsolável, na infinita
pena de ter de se esfolhar ...


Cecília Meireles, Nunca mais... e Poema dos poemas (1923)