Teix

 

Isòvol. Fotografia: Empar Sáez

De nit, l'aire em polsa amb una llum celeste,

les estrelles cauen, pulcres, sobre meu
i cadascun dels meus brins mormola
el ritme de la seva llum remota.

Res com això em va estremir,

estar en la volta del cel, cada fibra trenada

amb cada fil del món.

Després, el dia encén les meves fulles:

fàbrica de llum, el meu cos és habitat

per la presència de qui ens fa créixer.

Em sé aleshores, i en mi soc complet,

però sento, també, en un espès endins

cadascun dels meus iguals

i una forma de tendresa per les criatures

que en mi són. La seva agitació em commou:

fràgils i aplicades, no gaire diferents a tu.

No comprenc cap diferència entre la saba,

que eleva el mineral, i allò que tu anomenes

     —ple de vergonya per allò que calles—
ment.

                                         Teix

***

De noite, o ar púlsame cunha luz celeste,

as estrelas caen, pulcras, sobre min

e cada un dos meus fíos murmura

o ritmo da súa luz remota.

Nada como iso me estremece,

estar na volta do ceo, cada fibra trenzada

con cada fío do mundo.

Despois, o día ilumina as miñas follas:

fábrica de luz, o meo corpo é habitado

pola presenza de quen nos fai medrar.

Seime entón, e en min estou completo,

pero sinto, tamén, nun espeso interior

cada un dos meus iguais

e unha forma de tenrura polas criaturas

que en min son. A súa axitación conmóveme:

fráxiles e aplicadas, non moi diferentes a ti.

Non entendo ningunha diferenza entre a saba,

que eleva o mineral, e o que ti chamas

     —cheo de vergoña polo que calas—
mente.

                                      Teixo

Víctor Mañosa, Lonxe

Medulia Editorial, 2025